IN FERNEM LAND

LA FONOFERNEMLANDTECA D’EN JOSEP


Cafè de nit (Vincent van Gogh)

Cafè de nit (Vincent van Gogh)

Un cafè, un bon cafè i si és el cafè de nit encara més, necessita com a mínim dos ingredients, un d’ells, l’amic Josep és el primer en portar-nos la seva proposta, la seva tria a aquesta fonofernemlandteca que m’omple de goig i orgull.

Ha triat un clàssic imprescindible, en parlo desprès de la seva presentació, d’acord?

Maria Callas, Elvira a I Puritani

Maria Callas, Elvira a I Puritani

Suposo que com a tothom, se’m fa molt difícil triar un fragment
d’òpera per aquesta magnífica iniciativa de la fonofernemlandteca.

Ara bé, posats a triar, i com no podia ser d’una altra manera, em
decideixo pel belcantisme.

Una de les òperes que més m’agraden i de la qual n’he gaudit força darrerament és I Puritani de Vincenzo Bellini i com que no la puc posar sencera, em quedo amb el “Ah vieni al tempio” del primer acte.

He agafat la gravació de l’any 1953 amb la meva “estimada” Maria Callas, acompanyada en aquest fragment per Angelo Mercurali, Rolando Panerai i Nicola Rosi-Lemeni.

L’orquestra i els cors són els del Teatre alla Scala de Milano sota la direcció de Tulio Serafin.

La música de Bellini sempre m’ha produït una gran sensació d’assossec, molt necessària sobretot en aquells dies en què les coses no et surten com voldries i necessites una dosi extra de placidesa i distensió.

Infernemlandaires, sé que a la Callas encara hores d’ara, se li discuteix el seu art i sobretot la importància cabdal en la història moderna de la interpretació operística, jo aquesta discussió no l’ entenc. Més enllà de les qüestions de la bellesa vocal o del so, i de la imperfecció al final de la seva curta carrera, la Callas pertany als artistes privilegiats que després del seu pas per la vida, han canviat quelcom i continuen sent un referent i això si  que és innegable i definitiu, per totes les generacions.

Una tria esperada i per aquesta fonofernemlandteca, imprescindible, moltes gràcies Josep.

19 comments

  1. colbran

    Escoger la Callas es escoger algo que está por encima de todo. No hay parangón con nadie, vivo o muerto, del que tengamos referencia sonora. Callas es LA DIVINA y con eso está todo dicho. Callas no interpreta frases interpreta SILABAS y con una intensidad superior a lo que es normal. A mí el sonido de la voz de la Callas lo encuentro excepcional y cuando dicen que afea la voz, me sigue gustando. Para mí es el máximo referente del canto que he llegado a conocer, al menos en calidad de soprano.

    Es tal el amor y fervor que siento por esta dama de la ópera que tengo que permanecer largas temporadas sin escucharla, pues si lo hago no me gusta nadie más. Cante lo que cante siempre está bien y muchas veces excepcional e incomparable tanto en bel canto como en Verdi o verismo, diferenciando muy bien los estilos y los personajes que interpreta.

    Una elección superlativa y este “Ah, vieni al tempio!” siempre me subyuga cuando lo cantan las grandes y María Callas es la más grande.

    Mi más ferviente enhorabuena por tu selección, Josep.

    M'agrada

  2. Josep,
    Tan exquisit com era d’esperar vinguent de tu. A mi també m’agrada Bellini. Reconoc quel’orquestra pinta poc en les seves òperes però els “cantabile” són d’un sentiment i una elegància inqüestionables. Vaig llegir que Chopin havia estudiat molt amb parituras de Bellini. Jo no en sé com per trobar-hi una influència directa però em refrenda, si cal, la delicadesa del músic italià. La peça que has escollit m’agrada molt tot i que no em puc estar de dir que la meva preferida, de la mateixa òpera és “A te o cara” cantada per en Kraus.
    Pel que fa a la Maria Callas tot el que diu en Colbran ho subscric. Com en aquella preciosa cançó de la Mina: Lei é grande, grande, grande.
    Una abraçada.

    M'agrada

  3. Poco hay que añadir a las palabras de Colbran. Callas tenía ese algo que no sabemos nunca qué es, lo llaman duende, ella lo aprovechaba al máximo gracias a su trabajo y esfuerzo, y ahí están los resultados, son de otra galaxia. Me alegro de encontrar a Callas en la selección de los seguidores de este blog.

    M'agrada

  4. Rosina

    La música de Bellini m’arriva al cor, el trovo com el Franz Schubert de l’opera. La seva “trilogia” (Sonambula, Norma, Puritani) van esser les primeras óperas que vaig comprar, també grácies a una soprano que em va captivar: María Callas, per élla em vaig aficionar a l’opera.
    Un salutació cordial per en Josep

    M'agrada

  5. Isolda

    La Callas..!!! És un fenomen dic “és” perquè tenim les seves gravacions que ho demostren, una cantant versàtil capaç de interpretar vocalment les òperes líriques tirant a lleuger fins al dramatic amb una qualitat extraordinaria. Encara que al Liceu la vàrem veure una sola vegada en un recital, estat sempre present per la seva rivalitat amb Renata Tebaldi.
    Gràcies Josep per haver escollit aquest fragment dels Puritans, on demostra una vegada més la seva gran qualitat..

    M'agrada

  6. maria teresa

    Jajajaja!!!…Josep, tu tampoc m’has sorprés!Per sort! perque esperava l’aparició de la nostra soprano preferida amb candeletes. Moltes gràcies. ELLA no hi pòdia faltar de cap de les maneres i ningú com tu per presentar-la. 😉

    M'agrada

  7. Joanpau

    És impensable imaginar-se l’òpera sense la Callas.
    Vaig trigar una mica a estimar-la i ara no puc viure sense ella.
    Una tria imprescindible.
    Josep, moltes gràcies.

    M'agrada

  8. dandini

    No puc pas esser vidu de ningú .Sóc extremadament promiscu en el món de l’ópera i m’agrada massa gent.Sempre m’ha semblat que les fidelitats extremes tenen més component psiquic que no pas auditiu.Aixó em porta a reconeixer i identificar defectes o mancances a tots (sense excepcions)els divos.En el cas de Maria Callas que considero una inmensa diva sempre hi trobo sons feridors a l’oida per exemple 3.41 ,3.58 ,4.41. i d’altra banda está magistral en l’expressió en gairebé tot el fragment.Crec que en el món de l’ópera hi ha molts tabús i de vegades els comentaris semblen dirigits per quedar entès i poc espontanis.Per posar un exemple us puc dir que em coneixo de memoria l’interpretació de Maria Callas de “Una voce poco fa” i em sembla superada de forma clara per l’actual Joyce Di Donato, malgrat el llam que em pugui caure sobre el cap per aquesta goseria.

    M'agrada

  9. Tosca

    La Callas,¿ que podemos decir de la Callas a estas alturas? Pues eso, basta decir la Callas para que todo el mundo sepa que hablamos de la opera en mayúsculas.

    A mi me tiene robado el corazón, que quereís que os diga!, ( Tebaldista dixit )

    Callas+belcanto= Josep, acerté de pleno!!!!!

    Gracias por traernos esta joya.

    M'agrada

  10. Isolda

    Dandini, estic completament d’acord, jo tampoc em caso amb ningú, també en són molts els cantants que m’han agradat i m’agraden, però no tots han passat ni passaran a l’història, la CALLAS, ho ha fet i no per les seves excentrcitats sinó per valors propis. Crec que com a cantant d’òpera era una fora de sèrie.

    M'agrada

  11. L’elecció de I Puritani per aquesta magnífica idea de la fonofernemlandteca no és gens casual, i què el fragment el canti la Callas encara menys.
    Jo quan vaig començar a escoltar òpera i vaig sentir-me atrapat per aquest món, va ser gràcies a altres cantants (Sutherland, Pavarotti, Domingo, etc.) de la Callas gairebé no havia escoltat res. Ara bé, quan la vaig escoltar per primera vegada em va deixar estorat i des d’aleshores, cada vegada que l’escolto se’m posa la pell de gallina, i això em passa amb molts pocs cantants. Jo com el Dandini també soc força promiscu en la òpera, però tot i reconèixer que hi ha intèrprets més fines, que voleu que us digui, em captiva totalment la perfecta imperfecció de la Callas. I també em passa com el Colbran, l’haig d’escoltar espaiadament en el temps, ja que sinó em costa apreciar les indubtables qualitats d’altres.

    M'agrada

  12. Joanpau

    Amb la perspectiva que ens dona la història, podem parlar de que si un ària la canta millor sotaneta que fuleneta i potser la “Voce poco fa” de la DiDonato sigui millor que la de la Callas, segurament les de la Bartoli, Berganza o Von Stade també ho son, però Dandini, independentment de que t’agradi més o menys la Callas, crec que encara hores d’ara serveix d’exemple i model per a tots els cantants, qui sap si per la DiDonato també.
    La mateixa DiDonato, en les seves interpretacions més intenses, sacrifica alguns dels sons i la puresa del so, en les seves vocals, obtenint resultats discutibles pel que fa a l’estètica, però de innegable valor dramàtic en altres, talment com la Callas. Escoltat, tot i que segurament ja ho has fet, el disc de Furore i entendràs perfectament el que et vull dir.
    No voldria ofendre a ningú, però 10 anys de la Callas, valen per 30 de molts cantants.

    M'agrada

  13. Amics, m’agrada molt aquesta secció de la “fono”, perquè són les vostres propostes i no les meves (tot i que podrien ser perfectament coincidents), amb els vostres arguments i les vostres vivències.
    Cadascú de vosaltres escolliu un fragment o un cantant, o ambdues coses alhora, per motius força personals, no necessàriament de perfecció tècnica. Hi ha molts factors emocionals, pel que heu anat proposant fins ara i això crec que li dona un valor més proper.
    Crec com ja he dit en el post, que la Callas ha canviat el curs de la història operística i com bé diu en Joanpau, ha servit, serveix i servirà com a exemple per els nous cantants.
    És curiós com moltes vegades s’ha argumentat amb altres cantants, que no és tan important la qüestió tècnica i si l’emoció que transmet el seu cant.
    Efectivament, estem d’acord, per tant amic Dandini, lo del cronòmetre, en plan Beckmesser, no m’acaba de quadrar amb la teva percepció de l’òpera que has manifestat sempre obertament.
    Lògicament per molt bo que sigui un cantant, sempre hi haurà coses que li aniran millor que altres i potser, malgrat que hi ha opinions per a tots els gustos, la” voce poco fa” de la Callas no sigui comparable, amb mil i un altres exemples de interpretacions memorables de la mítica cantant i no vull comparar-la amb ningú més, senzillament amb ella mateixa.
    Tots, malgrat la nostre promiscuïtat, guardem un racó de fidelitat i estima a uns cantants més que altres, per motius molt diversos i no tan sols musicals. Això no em sembla ni dolent, ni malaltís, ni perniciós i en qualsevol cas jo personalment, moltes vegades em sento vidu no d’un, sinó de molts cantants que avui en dia, per molt que busqui, no trobo substitut possible i això no evita que gaudeixi molt del que escolto en aquests moments.

    M'agrada

  14. dandini

    Joan Pau estic gairebé d’acord en tot el que dius.He escoltat el disc “Furore” i a part d’alguna precipitació en el discurs dramátic,trobo que la Joyce Di Donato está tensa en el registre agut en més d’una ocasió.Tanmateix considero que és un disc excel·lent. Isolda (guapa !) també crec que la Callas era una fora de sèrie malgrat els defectes comentats. Joaquim ,gràcies un cop més per aquest magnífic blog que ens permet discrepar de forma civilitzada. Només voldria afagir que a mí la Callas també m’emociona en molts fragments com per exemple a :”Deh non volerle vittime” pero en canvi no m’agrada massa a “D’amor sullali rosee.”A pesar de esser qui és de vegades hem de polsar el reset .

    M'agrada

  15. colbran

    Yo considero que en el caso de este post, en el que Josep ha manifestado su preferencia, si se hace un comentario debe ser positivo, por respeto a su gusto como amante de la ópera. Si la elección no ha agradado a alguien, por los intérpretes, por la calidad de grabación, o por el segmento musical seleccionado, creo más elegante abstenerse de comentar, vuelvo a a repetir, por respeto a la preferencia del titular que la ha seleccionado.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: