IN FERNEM LAND

LES TROYENS A LES ARTS o La Fura ens distreu


El cavall de Troia ideat per Roland Olbeter per a Les Troyens, segons el muntatge de Carlus Padrissa

Veure Les Troyens era una de les grans assignatures pendents, operísticament parlant, que tenia.

Abans d’ahir, vaig assistir a la inauguració de la temporada 2009-2010 de Les Arts i aquesta assignatura va quedar saldada.

Les Arts un cop més ha demostrat moltes coses i encara que no totes positives, si que malgrat ser un teatre molt jove, ja és capaç de centrar el interès dels melòmans de mig món, amb propostes artístiques arriscades, valentes i de gran ambició, que poden compatir amb qualsevol de les grans cases operístiques internacionals.

Desconec si aquestes funcions representen l’estrena al Estat Espanyol d’aquest títol cabdal de l’òpera francesa i universal. En l’animat sopar quasi esmorzar, que varem fer tota una colla de Infernemlandaires a la sortida, no en varem treure l’entrellat i tampoc ho menciona el programa de ma (gratuït), però en qualsevol cas com si ho fos, doncs de no ser-ho, feia molts anys que aquesta òpera no s’havia fet i per tots els presents era la primera oportunitat, si no havíem estat privilegiats d’haver-la vist als teatres internacionals que s’han atrevit a programar-la.

Helga Schmidt, l’Intendent i Directora artística del teatre, ha tornat a demostrar que està ben situada (no és tan sols una qüestió econòmica), doncs portar a Guerguiev, sense les seves forces “santpetersburguesses”, està al abast de molt pocs teatres internacionals, i un d’ells ja és Les Arts. També ha demostrat que és capaç de reunir un cast d’extraordinària solvència vocal i això tampoc és gaire senzill, per fer aquesta òpera que necessita 20 solistes vocals, més un cos de dansa i un aparell escenogràfic molt considerable.

No és d’estranyar que qualsevol de les grans batutes internacionals vulgui dirigir una orquestra com la de la Comunitat Valenciana. És i ja ho he dit amb aquesta quatre vegades (sempre que l’he escoltada), la millor orquestra d’Espanya i una orquestra de primer nivell mundial, amb una corda (sobretot) d’una calidesa envejable i una fusta,metall i percussió digne de les millors orquestres centreeuropees.

Si d’això no en tenia cap dubte, ara hi afegiré el cor. Si bé en el Parsifal de l’any passat em va agradar (en les altres dues funcions vistes a València el cor, o tenia poca rellevància, com en el Götterdämmerung o no en tenia com al Siegfried), no vaig trobar que fos tan excepcional com l’orquestra, ahir si. Caram quina actuació!.

Amb aquesta consistent i imprescindible base, es pot oferir amb garanties suficients una representació sencera de Les Troyens i amb aquesta convicció i il·lusió, malgrat mil i un entrebancs extra musicals, vaig finalment estrenar-me a la gran òpera de Berlioz.

Valeri Guerguiev, el director-tsar del Marisnki és prou conegut com per sorprendre’ns. Creia abans d’ahir, que aquest repertori no éra el millor per trasbalsar-nos com sap fer-ho quan dirigeix el repertori rus, doncs l’experiència viscuda en directa l’estiu del 2007, amb el seu brillant i poc líric Benvenuto Cellini de Salzburg, no em feia esperar grans sorpreses, ni molt menys que fes ombra a Davis, Levine, Kubelik o fins i tot Gardiner, que són els que tinc més presents i escoltats en aquesta òpera.

Efectivament Guerguiev no arriba en cap moment a fer-me oblidar les direccions dels mestres esmentats, senzillament perquè ell exclou inexplicablement, la part més lírica i sensible de la magna òpera, deixant-la amb una orgia sonora de gran abast, amb una opulència excessiva en moltes escenes, per bé que enlluernadora de colors i domini de les dinàmiques, que la formidable i disciplinada orquestra segueix sense defallir.

Ell, tensiona l’orquestra i l’òpera en la seva integritat, de tal manera, que alhora que sorprendre’m també em decep i és una veritable llàstima, doncs perdem, a part de les grans escenes corals i concertants, dirigides amb una admirable execució, aquells moments intimistes i d’extrema sensibilitat lírica, d’aquell aire màgic, eteri i nocturn, sobretot de la segona part i que en mans de la direcció de Guerguiev, sempre m’han semblat massa grandiloqüents, mancats de l’emoció necessària, fet que m’ha mantingut sempre atent, però mai trasbalsat, ni tan sols en dues escenes tan cabdals com la immolació de les troianes amb Cassandra al capdavant o pitjor encara, en l’acte cinquè i l’escruixidora escena de Didon.

Això si, no oblidaré mai el cor inicial o els concertants, ni l’extraordinària varietat d’esclats sonors que ens ha regalat el mestre rus, però tampoc li perdonaré segons quins excessos sonors que han ofegat l’emoció musical que altres directors m’han fet sentir, escoltant aquesta òpera. Tot es resoldria amb un volum sonor més controlat?, no, però milloraria molt la impressió.

Guerguiev és un grandíssim director, però no crec que em motivi gaires vegades més a veure-li dirigir òperes de Berlioz.

Ja us he dit que el Cor de la Generalitat m’ha captivat, per homogeneïtat i bellesa del so, per afinació i tècnica. Els moments corals són molt compromesos i en tots i cadascuna de les nombroses intervencions, m’han deixat bocabadat. BRAVO!

Dels 20 solistes vocals necessaris, la primera que cal esmentar per importància és Didon, la reina de Cartago, que a partir del tercer acte i sobretot en el cinquè, esdevé la protagonista.

A València, aquest difícil i agraït rol ha recaigut en la mezzo Daniela Barcellona, que ha demostrat estar en un moment vocal esplèndid. La seva poderosa veu, semblava de bell antuvi, poc apropiada, però us haig de dir que si Guerguiev hagués estat una mica més sensible en tota l’escena segona i tercera del darrer acte, l’Adieu, fière Cité, hagués estat antològic. No ho va ser per culpa de les direccions, però ella va desplegar molta sapiència vocal, musical i dramàtica, controlant en tot moment el seu punt feble, que acostuma a ser els aguts oberts i estentoris. Ahir la Barcellona em va agradar molt, tant com en els memorables records que tinc d’ella cantant Rossini.

Tot seguit vull esmentar la Cassandre de Elisabete Matos, que de no ser lusitana-hispana, segur que tots tindríem més en compta. És una soprano, ara ja dramàtica, amb una veu molt segura, sana i de projecció espectacular en la zona aguda, que amb el seu cant dramàticament punyent i vocalment incisiva i precisa, va oferir-nos una Cassandre llastrada per la incapacitat de la direcció escènica, de fer de carn i ossos als protagonistes de la història. Sense cap mena de dubte, la segona millor prestació vocal de la nit.

L’Énée és un rol que presenta moltes dificultats de tessitura. Ha de fer una entrada de tenor dramàtic, amb autoritat i consistència vocal rematada amb un sobreagut propi de tenors més lírics. També després de fer-nos demostracions de poder vocal en els concertants, ha de ser capaç d’emocionar-nos tot apianant i endolcint la veu en el fantàstic duo amb Didon, concloent les seva part amb “Inutiles regrets”, la seva gran ària, plena de paranys.

No esperava res del tenor nord-americà, Stephen Gould, em temia el pitjor i no va ser així, vaig percebre una veu més segura, de veritable heldentenor, molt homogènia i sense els signes preocupants de decadència i esgotament, que havia mostrat com a Siegfried a Viena o Bayreuth. La veu de Gould és gran, molt barítonal i heroica, poc propicia a les delicadeses que també li exigeix el rol. Ell va fer veritables esforços per ser fidel a la partitura (crec que fins i tot respectant la tonalitat de la part, tot i que no ho sé de cert), intentant pianos i mitges veus, que no sempre li varen sortir. Tot i així, fins que no va arribar l’ària del últim acte, sense ser un Énée referencial, se’n sortia, amb més empenta que delicadesa . L’ària el va agafar esgotat i va esgarrar una nota sobtadament ofegada i al cap de poc, ens va tornar a donar senyals que allò no acabava d’anar bé del tot. Possiblement no sigui el tenor més idoni, ni li convingui gaire sovintejar-lo. El ROH anuncia que el seu proper Énée, serà Jonas Kaufmann. Caldrà començar a obrir les agendes.

Em va agradar molt el Narbal de Stephen Milling i el Iopas d‘Eric Cutler, malgrat que la genialitat de Carlus Padrissa va robar-li tot l’encanteri del moment.

Poc contralt però excel·lent mezzo, l’Anna de Zlata Bulicheva i poc rellevant el Chorèbe de Gabriele Viviani (amb evidents problemes en la zona greu de la seva tessitura baritonal).

Complint la llarga resta, amb l’Hylas de Dmitri Voropaev, el Panthée de Giorgio Giuseppini i el Priam de Askar Abdrazakov i l’Espectre d’Hector d’un sonor Yuri Vorobiov (a les Arts totes les veus arriben molt bé al auditori).

Discret l’Ascagne de Oksana Shilova i de la resta, francament, no puc anomenar les virtuts de tots ells, doncs la brevetat de les parts i el maremàgnum escènic va ser tan confós, que em costa ubicar-los. Ningú em va semblar fora de to, tots varen complir.

El que no va complir gens ni mica, va ser el muntatge de Carlus Padrissa i la seva Fura dels Baus.

Ara ja ho puc dir. El que fa la Fura i Padrissa no és òpera o no és el que jo espero d’una òpera del segle XIX, amb una dramatùrgia original prou potent, i amb unes situacions dramàtiques prou definides, com per m’hagi d’empesar la declaració d’intencions que es manifesten en el programa de ma i que us passo a extractar:

Els troians són virus que penetren dins el nostre sistema operatiu destruint tota la informació. A partir d’esta definició, treta d’Internet, he començat a imaginar la nostra visió de Les Troyans, la Grand Opéra….

Així és com comença a explicar-nos Carlus Padrissa la seva aproximació a l’òpera. És evident que no anem bé. Ha hagut d’anar a la Viquipèdia a cercar la inspiració per la seva versió de l’Eneida?

Un altre perla:

El virus troià està a dins de nosaltres mateixos i el seu efecte pot tindre terribles conseqüències

I seguim:

En la segona part de la nostra versió, els pocs supervivents als efectes dels virus es recuperen a Cartago, un idíl·lic lloc amb mar, platges i palmeres, per`o que és, també, una potència en desenrotllament i investigació medioambiental ……finalment els nostres protagonistes decideixen retornar a les seues futuristes naus especials per anar al llunyà planeta mart i allì, una vegada instal·lats prop d eles seues reserves d’aigua, implantar una nova civilització.

Crec que l’òpera és un lloc on la noció del temps desapareix si l’espectacle és capaç de seduir-nos de manera global a traves dels sentits…

Doncs bé Carlus, no m’ha seduït tots els sentits, tu no, impossible mantenir l’interès teatral durant les cinc hores que dura l’espectacle, amb l’obsessiva allau d’imatges i parafernàlia escènica en que ens tens acostumats.

Carlus, d’ençà de l’òpera barroca, amb tot l’aparell escènic compatint protagonisme amb les coloratures dels divos, han passat moltes coses, molts directors i grans homes de teatre, ens han ajudat a valorar, entendre i re interpretar  les grans obres d’altri, però el que vosaltres feu, de manera brillant i persistent és distreure al personal i creu-me, no cal. Senzillament centrat en la història dels Troians de Troia i deixa els virus informàtics, el combat de boxa, la desfilada de models ortopèdics i cibernètics per altres experiments. Els que acostumem anar a l’òpera no ens cal que ens distreguis, no t’amoïnis, no ens avorrim escoltant la música, no es cal que en els moments musicalment més estàtics, tu tinguis por que això succeeixi, no ens passarà, de veritat.

Tampoc cal que aprofitis els moments estàtics, per treure l’exercit de tramoies a tornar a distreure’ns un cop més, amb les seves mutacions manuals de l’escena, acompanyats dels corresponents sorolls. Tanta tecnologia per acabar veient a un munt de personal arrossegant màquines plataformes o enormes salsitxes inflables. Tampoc ens cal que en els interludis musicals omplis la boca del escenari d’un salva pantalles de Microsoft, que ens repeteix i repeteix de manera obsessiva les mateixes imatges, de veritat, no ens acostumem a adormir-nos.

Carlus, concentrat en els personatges. És imperdonable el tractament teatral que fas d’un personatge tan ric com la Cassandra, limitant-lo a un canvi de vestuari, incomprensible i risible (entre la Comtessa de Pikovaia Dama o vestida per anar a jugar beisbol).

De fet Chu Uroz, el responsable del vestuari, es mereixia una part important del meu enuig. Com pot fer coses tan lletges?, És clar que era la nit de Halloween, però hi havia mes frikada a dalt del escenari que pels carrers de les nostres ciutats (un altre tema digna de la meva indignació, però ara no és el moment d’encetar-lo).

Carlus, quan han passat 5 segons del primer ballet, ja no m’ha fet cap gràcia la teva solució de convertir-lo en un combat de boxa, i allò dura i dura i dura.

Carlus, Dido i Enees haurien de cantar la fabulosa “Nuit d’ivresse” d’una manera més seductora que no penjats i distanciats l’un del altre. Potser creus que plàsticament hi ha moments molt bells i és cert, però la bellesa plàstica l’has de sacrificar per la veritat dramàtica i tu, això ho obvies sistemàticament.

Carlus, feia tan sols tres mesos que ens havies ofert el mateix a la Tetralogia i ara ja tan sols em queda preguntar-.te, sabeu fer quelcom més?. Els teus espectacles ja no sorprenen, son repetitius, reciclats, poc entenedors i ja no aporten ni transgressió. Son una gran falla per distreure a tots aquells que la música de Berlioz (en aquest cas) els avorreixi, i abans que abandonin la sala abans d’hora, com varen fer totes les patums oficials, pretens mantenir-los asseguts a les butaques, absorts amb els teus virus, grues, enginys i vídeos (excel·lents per cert), però ja ho veus, no els vas distreure i varen marxar.

Carlus, ara ja saps perquè et vaig protestar (entre d’altres), quan vareu sortir a saludar.

Carlus puc entendre que amb l’òpera, malgrat que penso que no t’agrada gaire, et guanyis bé la vida, però jo crec que t’haig de dir que l’òpera, per sort, és molt més del que tu t’has obsessionat en fer-nos creure que és i m’atreviria a suggerir-te que tornis als muntatges que varen fer furor fa dues dècades entre molta de la jovenalla que el dissabte, molt més crescudets, aposentats i alguns, vestits per sastres de dubtosa fidelitat, varen abandonar el teatre.

Carlus, nen, quin pal de Troyens, no acabaria mai i és que cinc hores de despropòsits donen per molt.

12 comments

  1. maria teresa

    Mira, jo no hi he anat, per lo tant, me’n guardaré prou d’opinar de res…peró has dit una cosa en la que hi estic totalment d’acord “els que anem a l’òpera no ens avorrim escoltant musica”…per favor, senyors i senyores directors i directores d’escena…no siguin tant “creatius” que potser no cal…i no ens xafin sistematicament els momentos mes impactants d’un obra fent de les seves.
    Gràcies!!

    M'agrada

  2. Con algunas matizaciones estoy de acuerdo en lo fundamental. Al final uno tiene la sensación de que el mensaje de Padrissa es que la ópera es un coñazo y que hay que adornarla para hacerla pasable. La consecuencia es que nos emborracha y enturbia la obra, sobre todo si el argumento es coherente como en el caso de Los Troyanos. Seguramente si se hubiera ceñido a la historia y hubiera aportado su particular estética, sin salidas de tono inoportunas, las consecuencias hubieran sido otras.

    M'agrada

  3. Buf! Tinc una sensació a meitat camí entre la curiositat per trobar-me amb la primera òpera que s’ha protestat a Les Arts i por pel que conteu de la Fura. El que ja no tinc, desgraciadament, és la il·lusió de que tot anara bé que tenia després de l’últim i apoteòsic Ring. Tant de bó els canvis en el repartiment i el rodatge en les funcions que resten juguen al meu favor.

    M'agrada

  4. Efectivamente, las propuestas de la Fura son siempre la misma, y ya CANSA, pero no sólo ellos, sino todos los directores de escena que se dedican a abigarrar innecesariamente. Pero eso no es más que un síntoma del momento en que vivimos, 90% forma 10% fondo.

    Arghhh…

    Mks.

    M'agrada

  5. Amic,
    Tu presencia junto a la Sección Levantisca hizo tan satisfactoria la noche que ni Padrissa y sus tropas del imperio pudieron amargarla.
    Yo reconozco que me lo pasé muy bien, a pesar de la gilifurez. Pero no es de recibo que salga Cassandra dispuesta a inmolarse y nos empecemos a desc.. reir.
    Sí me cabreó profundamente el “momento Django” de Eric Cutler y la resolución del dúo del acto IV con aquellos pobres artistas colgados como patos laqueados y los dos fureros en medio viendo cómo se declaran su amor, que sólo les faltaba ir con gabardina y tocarse la entrepierna.
    Coincido absolutamente con tu, como siempre genial, reflexión.
    Esperemos que podamos coincidir de nuevo pronto, sea en GTLiceu o en Ca Helga.
    Un abrazo.

    M'agrada

  6. Hola, vengo de ca Mocho. Soy de aquí de Valencia y esta semana me toca esta ópera. La verdad es que estoy muy de acuerdo contigo con respecto a la orquesta y al coro, también con el buen hacer de la tita Helga. Casi siempre que he acudido a una representación me ha maravillado lo bien que suena todo en general (excepto una vez que dirigió Plácido, fíjate). Lo que me preocupa es si podremos seguir manteniéndolo en el tiempo.
    Respecto a la Fura… no sé, yo soy muy “fallero” y hubo escenas en óperas pasadas que me gustaron mucho, pero es cierto que a veces no entiendo cómo se pueden estropear, sobre todo algún dúo de amor, por tener colgados, subidos en artefactos o atados a los protagonistas.
    Creo que es la primera vez que se escucha algún abucheo, la prensa local os tomó por franceses, “Corrió el bulo de que fue la colonia francesa la que abucheó cuando, al final de todos y de todo, salieron a saludar los miembros de La fura dels baus responsables de la puesta en escena. Habría sido puro patriotismo.”, jajajajajajaja.

    M'agrada

  7. Hombre Peritoni, después de tanto tiempo leyéndote en el blog de Mocho y Salarino, es un honor recibirte en In Fernem land.
    ¿Qué importancia tiene ser francés o catalán?. A ver si resultará que sacaran el espíritu del 2 de Mayo para defender los espectáculos de Les Arts.
    En cualquier caso, un abucheo merecido (bajo mi punto de vista, claro), le viene bien a cualquier teatro, no se vayan a endiosar.
    Wimsey ben trobat.
    Atticus, no tengas la menor duda, las ópera será lo de menos, pero el hidromiel, no quiero perdérmelo.

    M'agrada

  8. colbran

    Es una verdadera pena que una obra tan importante, y por fin estrenada en España, sea tratada con tanta aberrante parafernalia escénica, a todas luces excesiva y de gusto extremadamente dudoso.

    Son tantas las ideas que “La Fura” ha querido plasmar en escena que llegan a fatigar, partiendo de un concepto dramatúrgico, en mi opinión, totalmente inadecuado y aberrante. Es decir que labor escénica hay y mucha, pero para no llegar a ninguna parte. No me divirtió en ningún momento y cuando la escena, en el tercer acto, se quedó prácticamente desnuda durante unos minutos, mis ojos por fin econtraron la paz..

    Yo creo que la protesta fue merecida y puede que haga reflexionar a la “Fura” de que se encaminan a un pozo sin fondo y a una desmesura que les va a engullir. Por mi parte, no tengo ningún interés por ver ningún otro espectáculo suyo. Ya han saturado mi paciencia y mi resistencia, con los que llevo vistos. En la ópera quiero disfrutar, no aburrirme por causas ajenas a la partitura y a la interpretación vocal y musical que en esta función de Les Arts son de gran categoría, comenzando por el extraordinario coro, la fabulosa orquesta, la irresistible dirección de Gergiev (algo excesiva en decibelios) y la entrega de estas dos fabulosas cantantes que son Elisabete Matos y Daniela Barcellona.

    Un “Bravo!” para Les Arts por programar este imprescindible título y un “Buuu!” bien sonoro para “La Fura dels Baus” por tanta barbaridad.

    M'agrada

  9. Rex

    Diumenge passat vaig anar a Les Arts. Les expectatives eren molt altes. Vaig gaudir molt del Ring de la temporada passada. En aquell cas, la posada en escena estava al servei de l’obra i, llevat d’alguna excentricitat, com ara posar Siegfried cap per avall cantant- considere que el treball va ser de molta qualitat. Aní a totes les representacions i pense comprar-me el DVDs. Amb això està tot dit.

    En el cas dels Troians futuristes, la posada va semblar-me excesiva, ridícula i avorrida. Que si virus informàtics, que si naus espacials, que si Mart, que si boxa… què collons tindrà això a veure amb l’obra. Un esperpent que va arruinar fins i tot la part musical, i això que alguns dels cantants eren els mateixos que en la Tetra. Vaig quedar-me adormit durant el primer acte, que era soporífer. Mira que traure a l’anunciadora de terribles catàstrofes en cadira de rodes! Quina pallassada!

    Pensí en anar-me’n a dormir a casa, que a l’endemà treballava. Afortunadament no vaig fer-ho i tinguí sort perquè l’últim acte va estar prou bé. Ni les favades de La Fura pogueren destrossar-lo.

    Em feia mal el cul; i això que se’n passa en un tres i no res un Parsifal o un Tristany, però hem de reconéixer que Berlioz no és Wagner i que aquesta obra es fa eterna, pesada i avorrida, encara que té moments brillants.

    Els Toians no és l’alternativa mediterrània a l’Anell wagnerià, com deia Gergiev repetint el que altres ja van dir abans, sinó una obra fallida d’un compositor fracasat. Amb raó no sol representar-se. No hi ha qui l’aguante…

    Els Troians, una volta la voràs i mai no hi tornaràs.

    Rex.

    M'agrada

    • Em sap molt greu Rex, tu t’ho perds, per a mi és una obra magnífica, meravellosa, una obra de referència absoluta.
      No vull comparar-la amb res, Berlioz és prou gran, innovador i encara incomprès, i no crec que mereixi ser titllat de compositor fracassat.
      No s’ajusta a la veritat, tot i tenint en compte que la veritat non existeix i sobretot no és patrimoni de ningú.

      M'agrada

  10. Rex

    Em sembla que m’he passat un poquet, però -malhauradament per a mi- no vaig poder gaudir de l’obra; almenys tal i com la van representar a València.

    Estic d’acord amb tu que Berlioz és, junt a Liszt i Wagner, un gran innovador, però m’agraden molt més els dos darrerrs, sobretot Wagner.

    He sentit l’obra completa de Berlioz per Collins Davis. Hi ha coses molt boniques, con ara Romeu i Julieta, una obra preciosa i molt innovadora; tant que crec recordar que els protagonistes no hi apareixen. Però també té aquest senyor altres obres que són pessades de sentir, per exemple la “Marxa fúnerbre i triomfal” (crec que es diu així) que se’m fa inaguantable i que em sembla massa “sorollosa” amb un excés de percusió que arriba a fer-se desagradable.

    En canvi, el seu cicle de cançons “Les nits d’estiu” sí que em semblen molt bones.

    Resumint, crec que es tracta d’un compositor molt irregular. És la meua opinió, que igual canvia amb el temps i que no té més valor que el subjectiu. A mi m’encanta Wagner, per exemple, mentre concec gent que no pot suportar-lo.

    Una abraçada.

    Rex.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: