Un dilluns i el gelid torn H, han estat els escollits per estrenar Król Roger, l’òpera de Karol Szymanowski al Liceu i al Estat Espanyol.
Per l’ocasió, la Direcció artística del teatre va encomanar la direcció musical a Josep Pons, tota una sòlida garantia, i per la part escènica el Liceu ha fet coalició amb el Festival de Bregenz i varen encarregar la producció a David Pountney.
L’estrena d’aquesta brillant proposta, va tenir lloc en el Festival d’aquesta ciutat austríaca el passat 23 de juliol i aquest blog va dedicar-li al esdeveniment, un post amb el els enllaços per baixar-vos el vídeo de la televisió austríaca (l’enllaç el tornareu a trobar al final d’aquest post).
Finalment s’ha estrenat l’òpera al Liceu i us haig de dir que és un espectacle ineludible.
Jo creia que al menys el primer dia, l’aspecte de la sala seria esplèndid, ple de gom a gom, ni que fos per invitacions, però no ha estat així, ni tan sols hem tingut sort amb el torn escollit.
L’obra sense ser de difícil audició, és desconeguda i necessita d’un públic curiós, predisposat i inquiet, per obtenir l’èxit que mereix, doncs pràcticament tots els altres factors que han intervingut a l’estrena, han estat a un gran nivell, malgrat sobretot, una sonada decepció.
Josep Pons no ha de demostrar a ningú que és, a part d’un gran director d’orquestra, un expert coneixedor del repertori del segle XX. Totes i cadascuna de les vegades que ha dirigit repertori, ara ja mal dit, contemporani, ha obtingut uns resultats excel·lents i aquest cop també.
Que l’orquestra del Liceu, el primer dia, el de l’estrena, ja soni bé, és una sorpresa i també em fa pensar que el canvi tan desitjat, és possible. En les dues òperes que portem aquesta temporada, ha estat així.
La part orquestral del Król Roger és una meravella, una continua satisfacció auditiva, que va del impressionisme al expressionisme, jugant amb l’orgiàstica sonoritat i l’atonalitat. La riquesa inabastable de climes i atmosferes envoltants, ens ofereixen les inspirades i sensuals melodies, d’aquest clímax, d’aquest gran fresc hedonista, que és aquesta fascinant òpera.
Josep Pons ha fet un treball a fons amb l’orquestra del Liceu i sense ser l’aprenent de la Wiener Philarmoniker, que va ser l’orquestra de l’estrena de la producció a Bregenz, ha estat el puntal essencial per tal que l’estrena de Liceu hagi obtingut un notable alt. Un bon i curós treball del director i l’orquestra.
També el cor, en les seves cabdals i difícil intervencions, farcides de complicats contrapunts, ha estat molt empestat i amb un so sempre controlat, ja fos en els cants religiosos de l’escena inicial, amb reminiscències de les polifonies ortodoxes o en el tercer acte, en l’escena del sacrifici.
Excel·lent com és habitual, la participació del gloriós Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, sota la direcció de Òscar Boada.
Del repartiment de l’estrena, al Liceu ens hem quedat amb l’imponent Scott Hendricks, el baríton texà que enlluerna vocal i escènicament, amb una veu de gran consistència i una interpretació dramàtica extrema i el fluix pastor de Will Hartmann, el tenor alemany que ha tingut forces problemes per seduir-nos vocalment, com ho hauria de fer.
Per la reina Roksana, el Liceu va contractar a la meva estimada Anne Schwanewilms i la decepció, al menys en la prestació d’ahir, va ser molt gran. Estic segur que a la veu li passava quelcom. Sempre us havia dit, quan l’havia vist al natural (Berlin i Liceu), que la seva veu semblava no tenir límits, doncs en la nit de l’estrena, estava limitada d’aler i projecció, acabant la fascinant i melismàtica escena del segon acte, amb dubtosa afinació i emissió. Desitjo que sigui una cosa momentània, doncs em sabria molt greu que aquesta veu es malmetés tan aviat i també em sabria molt greu, que aquest moment inspiradíssim de l’òpera no el poguéssim gaudir en la seva integritat, com es mereix.
Molt bé, l’Edrisi de Francisco Vas i ja en intervencions molt menys rellevants el Arquebisbe de Daniel Borowski, de veu tan contundent com lletja i segura la Diaconessa de Jadwiga Rappé.
A l’escenari del Liceu, l’imponent producció de David Pountney queda molt més concentrada que en l’amplíssim escenari de Bregenz, però potser encara la beneficia més.
L’escenografia de Raimund Bauer, és un gran hemicicle, que s’il·lumina de manera espectacular i serveix per tots tres actes, sense ser mai monòtona.
El cor, el cos de dansa, la figuració i els solistes, salten, repten i es precipiten per les escales d’aquest immens amfiteatre que ocupa tot l’escenari, posant en perill la seva integritat, però quin dubte hi ha, que fent molt més intensa la representació, que tampoc decau mai, teatralment parlant.
Poutney, crea magistralment, amb la col·laboració de Fabrice Kebour, les correspondències atmosfèriques orquestrals, amb fascinants composicions visuals amb un tractament bellíssim de la llum.
De la monolítica composició del cor, en l’escena inicial, fins al sacrifici orgiàstic, passant per l’onírica seducció del segon acte i acabant amb l’esclat solar final, cadascuna de les escenes de l’òpera és un encert teatral que situarà aquestes representacions, com un dels referents d’aquesta temporada que acabem d’estrenar.
Al final un bon èxit, amb acollida positiva per a tothom. Això també és noticia.
No us ho perdeu!
Altres posts relacionats:
IN FERNEM LAND 
Doncs jo m’ho perdré i no et pots imaginar el mal que em sap. Vaig mirar totes les combinacions possibles de teatre, hotel, tren, cotxe… però no va poder ser, i sé que ho lamentaré. Al final vaig optar per fer una altra escapada operística a una altra ciutat i en un altre més: Jenufa al Real, que tampoc està malament i per dates em ve molt millor.
M'agradaM'agrada
Tengo mucha ilusión por volver a veros y asistir a esta ópera oratorial tan infrecuente, es una oportunidad única. Espero que la prestación de Shawnewilms mejore en los próximos días.
M'agradaM'agrada
¡Vaya, que bien!
Ya me estoy preparando para disfrutarla este jueves!!!!!
M'agradaM'agrada
…Be, jo hi vaig diumenge i també espero disfrutar!
M'agradaM'agrada
He visto y escuchado la producción de la Ópera de Paris con Ono a la batuta y me ha parecido una obra magnífica.
Contiene la exuberancia orquestal expresionista de los mejores ‘degenerados’, y unifica su gran eclecticismo musical en el intenso dramatismo que despliega.
M'agradaM'agrada
Que se programe “Kròl Roger” en una temporada de ópera en España, y en calidad de estreno, dice mucho en favor del teatro que se ha decidido a hacerlo, en este caso el Liceu, pues, de este modo, se da a conocer un nuevo título que refresca el habitual surtido de las óperas de siempre.
La calidad musical de esta obra es innegable, pero el texto no me gusta absolutamente nada y no creo que sea debido a una mala traducción en el sobretitulado; me ha parecido de una pedantería supina y muy poco clarificador de la trama. Efectivamente se basa en “Las Bacantes” de Eurípides, pero muy por encima y tal como se nos presenta esta ópera, en esta edición, la trama queda poco clara. Qué es lo que seduce del pastor, las chorradas que enuncia o su tipo seductor (sic)?
La escenografía es muy aceptable, pero hubiera podido ser mejor, sin necesidad de poner en riesgo a todos los sufridos intérpretes, muy bien dirigidos por cierto.
A mí lo que más me ha agradado de esta funcion es la espléndida labor de Josep Pons y el extraordinario resultado de nuestra a menudo “raquítica” orquesta. Es curioso que ahora que no tenemos a Weigle la orquesta lleva sonando muy bien, en los dos primeros títulos de la temporada.
A continuación es de rigor destacar al coro y, sobretodo, al gran barítono Scott Hendricks, fantástico como cantante y sorprendente como actor, con una agilidad a prueba, a lo largo de 90 minutos, mediante saltos increibles, llenos de riesgo y precisión. Sólo deseo que en uno de esos saltos no calcule mal el impulso y se dé de bruces con el suelo.
El resto del cast muy por debajo de Hendricks, aunque Francisco Vas demuestra la eficiencia de siempre y su gran facilidad para cantar en cualquier idioma que se le ofrezca. Schwanewilms lejos del “Tannhäuser” que le vimos en Berlín y Will Hartmann francamente muy mediocre. Qué diferente hubiera sido el pastor interpretado por Piotr Beczala!, que creo que tiene este personaje en repertorio.
Ahora que estamos tan escandalizados por el exceso de sexo que inunda los escenarios de ópera de todo el mundo, es curioso que la bacanal de esta obra y las seducciones que provoca el pastor, sean tan asépticamente tratadas en cuanto a sexo, cuando esta ópera se presta a una buena dosis de desnudeces y sexo provocador.
Enfín, para mi “Kròl Roger” es una ópera inquietante, con una partitura muy interesante, pero con dos funciones que veré tengo más que suficiente para el resto de mi vida.
M'agradaM'agrada
Jo no em vaig atrevir. Vaig molt en compte amb els “degenerats” i, pel qie dieu, veig que no m’he perdut res vital. No obstant i això desitjo que els que la vegin fins que s’acabi el cicle, la frueïxin.
Un cop he llegit i he après.
M'agradaM'agrada
Olympia, jo crec que si que és vital. Vital i imprescindible, és una autèntica meravella.
Cert que es poden millorar coses, coses que potser en els propers dies milloraran, però aquest és un espectacle ja he dit que ineludible.
Joaquim dixit, és clar.
M'agradaM'agrada
espero no perdermela Joaquim,
M'agradaM'agrada
Al que le pueda interesar: la cadena ARTE retransmite la puesta en escena de esta ópera realizada en la Opera de la Bastille el pasado mes de junio, el próximo martes10 a las 3 de la madrugada. ¡Siempre se puede grabar y verla al día siguiente!
M'agradaM'agrada
Sábado 7/11.
Como me temía cuando vi la versión de la Opera de la Bastille en ARTE el 12/10….
Salvo algunos pasajes, como los esplendidos 5-10 minutos del comienzo con un coro maravilloso.. lo demás……. visto y que pase el siguiente……
La escenografía, para mí de lo mejorcito que he visto.
La gran suerte……. que dura 1 h y 25 min……
y al ser sábado, pude hacer unas compras que me solucionaron la tarde…….
Y mi Cavalleria Rusticana???????
M'agradaM'agrada
Jo ja ho he dit al bloc: em va agradar molt la música, però em vaig avorrir mortalment. A meitat del segon acte, malgrat la música i les veus, vaig desconnectar del que passava sobre l’escenari i em vaig dedicar a esperar que acabés per poder sortir pitant cap a casa. En fi, què hi farem.
M'agradaM'agrada
Muy buena la ópera, y con la Schwanewilms recuperada. Me da igual lo que me quieran haber intentado decir. Para estas cosas sí que me merece la pena una escapada.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » you don’t have to put on that red light
Joaquim, felicitats pel teu blog esplèndid. Fa poc que me estic iniciant en el mon de l’opera, per això em serveix molt llegir i escoltar comentaris i opinions mes expertes. l’altre dia vaig veure aquesta posta en escena i coincideixo amb tu en que tant musicalment com a nivell d’espectable va ser magnifica. Nomes l’hi trobo un petit diguem-ne “defecte de bellesa”: No entenc perquè els cantants es tenen que rebolcar pel terra o fer d’altres acrobàcies en cantant. Em sembla que desmereix una mica la seva qualitat de cant i no veig la relacio necessaria amb l’argument ¿o m’equivoco? per molt que sigui una escenificacio de Pountney…
[…acabo de llegir la critica de procsilas i veig que no soc l’unica a qui li crida latenciò aquest aspecte..]
M'agradaM'agrada