En realitat amics, no sé pas com encarar el post d’avui per no semblar més hooligan que la setmana passada, però és que jo mateix tinc la sensació de ser-ho, si he de jutjar-me pel que m’ha passat en el concert de l’OBC d’ahir divendres.

El programa d’aquest cap de setmana és preciós i molt popular, això ha fet que l’Auditori presentés un aspecte que feia goig, sense estar ple de gom a gom, però amb pocs buits. Segurament dissabte i diumenge s’omplirà del tot, malgrat que l’elevat preu de les localitats més econòmiques, no inviten en temps de crisi, a fer-ho. Aprofito per denunciar un cop més que 36€ per una butaca sense visió de les llotges laterals de tercer pis és abusiu. És clar que la majoria de vegades són buides. Us imagineu quin goig feria l’Auditori, amb aquestes localitats plenes de gent que no pot pagar aquest preus, però que els hi agrada molt la música?

El Concert per a piano i orquestra núm. 3 en do menor de Ludwig van Beethoven, és un concert preciós, seré, clàssic però amb una mirada a la immediatesa del evident esdevenidor romàntic i és clar, virtuosístic tant pel solista com per alguns moments orquestrals, que prenen un protagonisme que va més enllà del acompanyament tradicional.

El pianista triat per l’ocasió ha estat l’anglès Paul Lewis, que m’ha encantat. És un pianista senzill, gens pretensiós ni grandiloqüent, però directa, pulcre i de tècnica brillant, amb un so delicadíssim quan convé, com en el magnètic  largo, que ha deixat en suspens les delicades notes, en perfecte harmonia amb una orquestra extremadament atenta o en altres amb un so ample i ben projectat.

La versió, potser més clàssica que romàntica, no ha defugit l’enèrgica i vital alenada dels moviments extrems, sobretot del engrescador rondó final,  amb una orquestra de so net i polit, que el mestre Oue ha cuidat fins l’últim detall, no deixant que l’orquestra embrutés o desentonés, amb un solista d’aquesta categoria.

Els intensos i compactes aplaudiments ens han regalat una propina que no he sabut identificar, ni tan sols l’autor. Agrairia que si algú ho sap, que m’ho digui. Pura curiositat. La peça no m’ha semblat gran cosa, però al menys ens ha permès fruir una estoneta més d’aquest gran artista.

Paul Lewis

A la segona part el canvi d’escenari ha estat total.

La simfonia núm 2 en mi menor, op 27 de Serguei Rakhmàninov, és tan maca, que fa mal. Quan la bellesa és tan directa, és impossible romandre indiferent. És una obra feta amb el cor i que s’ha de tocar amb el cor, tenint sempre present que és una obra molt emocional i dramàtica, hereva de la música del admirat Txaikovski.

Si no es juguen aquestes cartes a fons, o bé pot quedar molt ensucrada (la forta inspiració melòdica ho facilita) o excessivament analítica, en el cas que algú tingui la pretensió d’allunyar-se de les contagioses melodies, per no ser titllat d’empallegós.

Amb el mestre Oue això no és possible. Un mestre que dirigeix amb tot el cos, des de les celles fins els dits dels peus (no es veuen però segur que també es mouen), ha de fer una versió que surti més del cor que del cervell, que tanmateix també controla, doncs a part de dirigir de memòria com és habitual en ell (evidència que el disc dur està carregat), controlant a la perfecció tots els aspectes tècnics. Però no acaba aquí la seva tasca. Ell s’involucra i el millor, fa involucrar a tothom, músics per suposat, però també a tot (o quasi) el public que es deixa arrossegar per aquest remolí d’emocions i bellesa.

La setmana passada va sorgir una interessant polèmica en els comentaris del concert de la novena de Bruckner. Penso que un músic professional d’orquestra, posa tot el seu saber artístic a disposició dels directors, però és tasca del director saber extraure del conjunt, tot el millor que pot oferir. Això tant succeeix a l’OBC, com la Berliner Philharmoniker i en conseqüència, ni aquí ni allà els resultats són idèntics en cada concert, malgrat que els músics sempre siguin els mateixos professionals en cada orquestra (nivells diferents, òbviament, però això no té res a veure amb el que estic intentant dir).

Ho he repetit fins l’esgotament, però hi tornaré. El mestre Oue sap extraure dels musics de la seva orquestra (encara és la seva, malgrat que això no agradi a uns quants), un plus més que altres directors que es limiten a dirigir pulcrament i marxar a guanyar-se les garrofes a un altre orquestra en un altre ciutat i amb un altre programa, sense deixar ni una engruna del seu coneixement o de les seves capacitats.

El mestre Oue a l’OBC ja li ha pres la mida i els músics al mestre també i per això és possible escoltar una versió de la segona de Rakhmàninov com la que hem escoltat.

Sabem que Eiji Oue, tendeix a allargar els tempos. És una característica de la seva direcció, tan vàlida o discutible com aquells que decideixen que tot sigui nervi i velocitat de creuer. El problema és que si l’orquestra no està atenta i es despista, la tensió decau i pot romandrà una versió tediosa o massa ensucrada, tractant-se d’una simfonia com aquesta, tant descaradament bonica.

El miracle Oue el trobem amb la resposta de l’OBC. Si deixen la pell. Qui digui que els musics de l’OBC volen aquest mestre perquè d’aquesta manera van fent,  sense treballar a fons i sense exigències, menteix. Tan sols cal veure’ls tocar per adonar-se’n que aquest argument és fals, però si escoltes com interpreten, has de reconèixer per força, que el treball ha estat intens i profund, d’un gran nivell i a força distància del que és habitual, doncs tampoc hi han gaires mestres (que ho diguin els musics), que s’involucrin d’aquesta manera en la seva direcció.

Ara ja ho dic descaradament, la corda mai havia sonat així, mai. Calidesa extrema en el so vellutat, compacte i sempre de qualitat i una intensitat interpretativa notòria.

Si els metalls brillen,  controlats i espectaculars, com demana en molts moments la partitura i la fusta acompanya amb bones intervencions solistes (excel·lent i merescut reconeixement al clarinetista Larry Passin al rebre els aplaudiments finals), tot rematat per una percussió brillant i gens estrident, tenim tots els ingredients per fer la millor música.

És normal doncs que amb tot aquest ambient propici, el dramatisme del primer moviment, l’exaltació cromàtica i orquestral del Allegro molto, la melangia quasi malaltissa del adagi o l’esclat final del allegro vivace, hagin estat el remoli emocional que us deia al principi i que si et deixes arrossegar per la seva força, se’t endugui per camins i viaranys emocionals d’intensitat extrema. Si això no és el que hauria de ser sempre un concert, que baixi algú a dir-me que porto molts anys equivocat i que no he entès res de res.

No en tingueu cap dubte, si teniu l’oportunitat d’acostar-vos al Auditori avui dissabte o demà diumenge pel matí, feu-ho. És una experiència extraordinàriament enriquidora i si no podeu, escolteu les transmissions radiofòniques i graveu el concert (diumenge us el deixaré a disposició). Curiosament les hemeroteques dintre d’uns anys, tindran un buit inexplicable, si algú vol llegir les crítiques dels concerts del mestre Oue. Potser pensen que així l’oblidarem abans.

Potser arribarà el dia que sabrem el motiu d’aquest incomprensible divorci entre el que el públic percep i el que alguns ens volen fer creure que hauria de percebre, mentrestant cada concert de la darrera temporada del mestre a Barcelona, és una festa musical de primera magnitud.

ANECDOTARI:

No cal dir, que per ser divendres nit, amb un públic tradicionalment poc hooliganista, la tronadora resposta de fortíssims aplaudiments i estentoris bravos, ha esclatat en acabar el darrer compàs. La tradicional japonesa (hooligan és clar), s’ha apropat al mestre per entregar-li un ram de flors, que ell tot seguit ha donat a un membre de l’orquestra, quedant-se, això si, una flor per a ell.

Ahir no hi va haver entrega de flors per part dels musics, desconec si tan sols ho fan en el darrer concert del diumenge, però el que està clar, és que no hi ha manera més bonica d’expressar l’agraïment d’uns musics al seu director després d’una feina tan ben feta, que regalar-li les flors que es mereix.

ACTUALITZACIÓ: Per baixar-vos els enllaços del concert de diumenge 29.11.2009 premeu aquí