IN FERNEM LAND

UNA MICA DE TROVATORE


Si hi ha alguna òpera primària i fenomenal alhora, aquesta és Il Trovatore, la propera òpera que la setmana vinent arribarà al Liceu, amb unes previsions excel·lents, si hem de fer cas al que diuen les ràdios macutos arribades de totes bandes.

Il Trovatore, amb tota la vulgaritat de les melodies populars que vulgueu i un argument impossible, paradigma dels desgavells operístics més tòpics, és una òpera que m’entusiasme. Em sento viu, vital i exaltat, quan els tenebrosos cops de timbal inicials em portaran mitjançant un compàs de 3/4 quasi infinit, per les desgracies d’uns personatges encartonats, però que estan fets a cop de passió exaltada.

De les tres òperes que formen la famosa trilogia popular, Il Trovatore és la meva predilecta. Ja ho sé que segurament no commou com La Traviata, tan malalta i maltractada ella, ni hi ha un personatge tan humanament tràgic com el Rigoletto, però a Il Trovatore no hi han bledes assolellades com la Gilda o tenorinos que no saben defensar el seu amor davant un pare intransigent. A Il Trovatore tots els personatges son capaços de portar els seus propòsits fins al límit i a Verdi això li va inspirar una música que surt de les entranyes sense passar pel cap i de tant en tant, una mica de testosterona musical de qualitat, com ho és la música escrita per aquesta òpera, penso que és terapèutica i anti estresant.

Ara us deixaré uns fragments (la pira no), que m’agraden especialment:

El tercet que clou el primer acte “Di geloso amor sprezzatto”, de la versió del any 1978 a l’òpera de Viena, amb un tercet brillant, Piero Cappuccilli (com el trobo a faltar), Raina Kabaivanska i Plácido Domingo, dirigits per Karajan.

Vídeo gentilesa de LaVoceDiOpera

Ara “Condotta ell’era in ceppi” de l’Azucena, un fragment d’aquells que les veritables mezzos verdianes han de fer esgarrifar. Us deixo una interpretació de la gran Fiorenza Cossotto, quan no tenia rival, amb Carlo Cosutta com a Manrico, en una famosa edició del Magio Musicale Fiorentiono del any 1977, on Cossutta va ser molt protestat per no fer el do de la pira, que el mestre Muti no li va deixar fer, en aquell afany que té el genial director napolità, de ser més papista que el Papa, o de voler ser ell l’únic triomfador de les vetllades, com diuen els seus detractors. La Cossotto, exageradíssima com sempre, està genial.

Ara toca una mica de Leonora. Des de que vaig veure la genial Una nit a l’òpera, les melodies de Il Trovatore no m’han abandonat mai. Recordo especialment el Miserere, amb un Allan Jones fent un Manrico impossible i la Kitty Carlisle, encara més impossible Leonora.

Una mica més seriosa, no pas pel tenor, és la versió incommensurable que us deixo, amb Montserrat Caballé a la BBC, l’any 1970. Escoltem l’escena des de el inici amb un “D’amor sull’ali rosee” que talla la respiració, seguit del famós Miserere, on la soprano puja als do, no escrits, demostrant a part de tot el que demostra, que també arriscava sense deixar la categoria, la classe i el mestratge tècnic de banda. Em perdonareu el tenor, però és que ella… Si voleu escoltar la cabaletta “Tu vedrai che amore in terra”, podeu anar als vídeos que trobareu a la columna de l’esquerra, on el vídeo primer comença pel misere i tot seguit la cabaletta.

vídeo gentilesa de coloraturafan

Per acabar, us deixo el final, amb dues de les protagonistes de les funcions Liceistes, Fiorenza Cedolins com a Leonora i Luciana D’Intino com a Azucena, però amb el Manrico de Roberto Alagna, d’una representació de l’any 2002. Tan de bo la Cedolins estigui igual i malgrat que el fragment triat és curt per la mezzo, també la D’Intino.

vídeo gentilesa de coloraturafan2

Desitjo que aquests fragments us animin com em succeeix a mi.

23 comments

  1. perl-marga

    Me uno al “Club de fals de Il Trovatore”. Cuando empecé a aficionarme a la ópera, era una de mis preferidas, no me cansaba de poner el disco. Y a día de hoy, aunque he cambiado de favoritas, siempre la escucho con un sonrisa y me pone de buen humor.

    No deja de ser curioso que provoque estas sensaciones de optimismo una historia tan truculenta… Supongo que es porque cuesta creerse los personajes o meterse en su piel. Es como leerse Los tres mosqueteros: imposible creerse tanta aventura, pero entretienen y divierten muchísimo.

    Para mi “Il Trovatore” es como “La guerra de las galaxias” de la ópera… Puritita aventura, diversión y energía. Me encanta!!!

    El 9 me toca la primera, y la segunda el 22. Espero salir del mismo buen humor… y no deseando cortar cabezas… (Armiliato y d’Intimo me gustan mucho, Cedolins según el día y de Berti y Frontali, me conformo con que hagan un papel digno)

    M'agrada

  2. Joanpau

    Ui! avui festa major.
    Jo també sóc un addicte a Il Trovatore. En tinc no sé quantes versions, quasi et diria que les col•lecciono i en primer lloc tinc la de la Milanov, Björling, Barbieri, Warren que és una autèntica meravella.
    Si no ens falla res, baixarem a Barcelona, i podré veure el segon repartiment. Fa molts mesos que tenim les entrades i em fa molta il•lusió, ja et diré el dia, ara no el recordo.

    M'agrada

  3. Isolda

    A mi m’agrada relativament, hi han altres de Verdi que les gaudeixo molt més. Tinc un cert interès en veure-la perquè fa temps que no la veiem al Liceu.
    Desitjo sigui tot un èxit.

    M'agrada

  4. Lluís

    Això mateix que ens expliques, a mi em passa amb Rigoletto, la meva primera òpera per la que tinc molta estima, i no paro de buscar versions.
    Però Il Trovatore …..és diferent!
    també tinc molta il.lusió després de tant de temps….tot i que en fa una mica de por el tenor i em dol que no hi hagi la PODLES

    M'agrada

  5. colbran

    Seguro que con la Podlès hubièramos tenido acontecimiento seguro (Azucena es un rol escrito para contralto y ella lo tiene en repertorio), pero Luciana d´Intino es una mezzo dramática que si tiene unos compañeros que la motiven puede estar estupenda, pues es una buenísima cantante.

    Joanpau, aún cuando “Il trovatore” no es que me guste demasiado, la versión que citas con Milanov-Barbieri fue durante muchos años (lo compré en Radio Pelayo allá por 1958/1960), una de mis óperas más “tocadas”. El reparto de esta grabación es extraordinario y en conjunto es uno de los mejores, si no el mejor.

    M'agrada

  6. Al primer vídeo m’ha sortit el final de l’òpera en lloc del “di geloso amor sprezzato”. Que també està molt bé, per cert.

    Com estan les senyores als primers vídeos! Kabaivanska i Caballé, cadascuna a la seua manera, són dos extraordinaries Leonores, i què dir de la Azucena de la Cossotto. Després d’això, l’últim vídeo sap a poc, per molt correctes que estiguen tots.

    M'agrada

  7. Yo también soy trovatoreadicto, es una ópera por la que estuve obsesionado hace unos años y, una de las consecuencias de ello, es que es de la que tengo más versiones. De las Leonoras me quedo con Callas, y unos cuantos kilómetros más abajo: Gencer y Caballé. No me explicó cómo es posible que Caballé no grabara el papel íntegro en estudio siendo que le iba muy bien, lo mismo me ocurre con su Desdemona -tiene una excelente desde el Met con McCracken, Gobbi y dirección de Mehta, creo del 67.
    . El caso de Gencer lo veo hasta normal, como no grabó ninguna ópera íntegra.

    M'agrada

  8. kenderina

    La primera vez que yo oí algo de opera, fue ese Miserere que cantan en “Una noche en la Opera” y aunque es un poco desastre…sirvió para que yo esté aqui y para que ese sea uno de mis fragmentos favoritos..lastima que el tenor que canta con Caballe en ese youtube tenga “problemas” 😉

    M'agrada

  9. Jaume

    Bona nit!

    Volia dir una cosa perquè és de les que m’interessen i em motiven.

    Els Do del Miserere, que alguns consideren de mal gust i que no estan escrits a la primera versió (Roma 1853), que és la que sempre es canta, sí que són de Verdi. Apareixen a la segona versió (París 1857) on , per cert, es talla la cabaletta “Tu vedrai che amor in terra”.

    En els casos de dues o més versions, sempre s’opta per l’última. Amb IL TROVATORE no és així. Quan Verdi va fer unes versions noves de MACBETH o de SIMON BOCCANEGRA, aquestes òperes ja no eren en repertori. IL TROVATORE hi ha estat sempre. Per això, tot i ser correccions fetes quatre anys després de l’estrena, la casa editora Ricordi no se’n va preocupar mai perquè amb els materials de lloguer de la primera versió, el negoci ja anava molt bé.

    A mi aquests Do no em semblen pas de mal gust. En Com ho feia la senyora Caballé hi queden molt bé.

    Bona nit!

    M'agrada

    • Gràcies Jaume per l’aclariment. Sempre tens coses interessants a dir-nos.
      De fet, i no m’agradaria ser perepunyetes, si la versió que canta magníficament la Caballé, malgrat el indescriptible Manrico que la BBC li va encolomar de parella, és la italiana de 1853, els Do no estan escrits per Verdi. Ella a més a més canta la cabaletta, tot i que en aquest YouTube no hi cap, però si en l’altre que menciono, que l’inclou després del Misere, obviant l’ària per tal d’encabirlo en els 10 minuts de durada que permeten els youtuberos.
      El dia que ens facin Le Trouveur (1857), li exigirem a la Leonore que ens els doni i ben afinats.
      Una abraçada, sempre és un plaer comptar amb les teves sàvies opinions.

      M'agrada

  10. alex

    Por fin ,tenemos uno de los Verdi más atractivos ( musical y vocalmente prefiero otros como D.CARLO, AIDA y OTELLO)para disfrutar si es posible, siempre que el cast de cantantes se comporte como mínimo, dignamente que es lo que espero y deseo.
    Tengo numerosas grabaciones de esta ópera verdiana ( pocas en estudio – una de las más destacadas es la de Tucker/Callas) , con los mejores y más conocidos cantantes desde los años 40s.
    De los 3 casts previstos en el Liceu ( me interesan basicamente el primer y segundo, sobre todo), solo desconozco al tenor Alfred Kim previsto en el 2º junto a Stoyanova.
    A Berti , le escuché un brillante Manrico en Parma ( junto a Carosi,etc..), a Fiorenza C. ( Junto a un flojísimo F.Casanova en el Real), a D’Intino un par de veces ( en París junto a Alagna,etc.. y en Zurich junto a M.Alvarez y Nucci), a Frontali también varios Condes de Luna.
    De “radio macuto”, me están llegando buenas vibraciones de como están funcionando los ensayos estos días en el Liceu, con un director musical Marco Armiliato de enorme prestigio actualmente ( dirige en teatros muy importantes actualmente) y que sabe lo que es y exige Verdi, con una mezzo como la D’Intino con voz que nos va a recordar a las grandes mezzos de la tradición italiana, creo que Berti ( vocalmente, lo considero de lo mejorcito hoy en día como lírico spinto, pese a que pueda paracer a veces muy plano) cantará un solvente Manrico, espero que Cedolins esté como mínimo al nivel del Real de hace 2 o 3 años y con los que realmente temo, son con todos los barítonos previstos ( Frontali ha estado bastante cascado vocalmente y con M.Moore no puedocon él) dada la casi inexistencia hoy en día del clásico y buen barítono verdiano.
    Otro hecho que me hace mantener mi optimismo en cuanto al primer cast sobre todo, es que salvo el role de Ferrando ( para mi secundario), todos los cantantes y hasta el maestro, son italianos y conocen el estilo, lo cual es a priori muy importante.
    Por cierto, a Deflo el reggisseur, le temo bastante por su “gusto” por el minimalismo, aunque espero que su reggia no moleste demasiado.
    Por mi parte, decir que en principio, iré los días 5, 18,22 y 30.

    M'agrada

    • De tots els temps fonogràfics, jo crec que si. Els que no hi ha constància, òbviament no compten.
      Verdiana indiscutible així com excel·lent belcantista. Rossiniana superada pels anys i l’escola, però de notable estil. També indiscutible en l’escola verista o l’òpera francesa, amb Carmen o la millor Valentine dels Huguenots que jo he escoltat mai. En fi, una veritable mezzo, capaç de adaptar-se a quasi tots els repertoris, sempre amb extrema musicalitat i bon gust, tan discutible amb moltes de les mezzos de la seva generació i posteriors, que utilitzen els recursos de la parada de peix o de les verdures, per fer més creïbles els seus exagerats personatges, ella mai.
      Les seves Amneris, Azucena o Eboli, Leonora de Guzman, La Seymor de l’Anna Bolena, l’Adalgisa, Romeo, l’Arsace de la Semiramide, la Rosina, l’Angelina, l’Isolier, Tancredi, Sinaide, la Clarice de la Pietra del Paragone, Isabella, la Servilia, Dorabella, Donna Elvira o el Cherubino, la Santuzza, Fedora, Laura de la Gioconda, la Principessa de Bouillon, la Carlotta de Werther, Margueritte, Valentine, Carmen, Dalila, Didon o Mignon.
      També en el repertori alemany va deixar la signatura del seu art, amb l’Octavian, el Hanse, l’Ifigenia in Aulide i l’Orfeo, la Marta i en el rus, la Marfa i la Marina, entre molts d’altres.
      En tots ells, estimada Isolda, va adaptar-se de manera extraordinària, ja fos al estil i a la dramatúrgia, i no en les teatres de província italians, no. A la Scala, el millor teatre de l’òpera italiana en els anys 40, 50 i 60, i als més prestigiosos teatres i sales de concert com: ROH, Viena, Chicago, San Francisco, Salzburg, MET, Munic, Berlín, Paris, Moscou, Osaka, Amsterdam, Estocolm.
      La llista dels directors que varen voler dirigir-la, avalen un cop més el nivell d’aquesta gran artista, versàtil com poques. Karajan, De Fabritis, Santi, Gavazzeni, Krips, Ferencsik, Schippers, Cleva, Hollreiser, Serafin, Böhm, Votto, Gui, Mitropoulos, Kubelik, Cluytens, Von Matacic, Solti…
      És molt difícil trobar-ne un altre com ella i sobretot que tot el que hagi cantat, hagi estat al nivell que ho va fer la Simonato. Més bones Carmen, per exemple, ser segur que ni ha d’altres, però no em refereixo a un rol en concret, em refereixo al conjunt de tot el que va fer i tot el que li he escoltat. Em reafirmo amb l’exagerada afirmació.
      Si m’han dius un altre capaç d’enfrontar-le amb el bagatge de la Simionato, estic disposat a estudiar-ho i fins i tot a rectificar.
      M’han entrat ganes de fer-li un post.
      Gràcies Isolda.

      M'agrada

  11. dandini

    No estic d’acord amb lo de la Simionato.A mi m’agrada jutjar un cantant de rol en rol no per la totalitat de les seves interpretacions.Es a dir per exemple Plácido Domingo no és ni el millor Radamés ,Manrico o Werther malgrat haver cantat moltes més obres que els seus rivals.Respecte al timbre de la veu malgrat que hi ha gent que opina el contrari a mí no em resulta especialment atractiu.I després també hauriem de dir que els sues inicis van ser particularment dificils(sembla ser que d’entrada no agradava massa).Fins l’any 1953 (43 anys) no va assolir el benvolgut nivell estelar.Personalment prefereixo la Dalila d’Elena Obraztsova,l’Azucena de Fiorenza Cossotto(1969),l’Eboli de Shirley Werret,l’Arsace de Marilyn Horne , l’Angelina de Joyce DiDonato o la Carmen de Grace Bumbry(tornem a la promisqüitat).Aixó no vol ser un despreci contra la Sra Simionato ,hem d’admetre que era una grandíssima cantant .potser la millor de tots els temps fonogràfics fora exagerat(és una opinió personal)

    M'agrada

  12. Si Dandini, però un cantant no és un rol, és el conjunt d’una carrera i la grandiositat del seu cant i l’adequació a allò que canta, tant si és repertori italià, com francès, rus o el que sigui, per no parlar després dels estils.
    Abans que tingués lloc la Rossini renaissance, qui cantava Arsace?, doncs ella i si no hauries d’anar a les grans contralts del XIX, fins que no va arribar la Horne i va establir el retorn a la presumpta veritat rossiniana.
    Es més fàcil entendre aquesta honorificació de la millor mezzosoprano, que no analitzar un per un els seus rols. Tot i així, la Simionato, de tots el rols que va assumir, en alguns d’ells és la primera indiscutible, encara hores d’ara, segons la meva opinió, que no tens cap obligació de compartir. Potser si l’haguéssim escoltat en directa…Ai las! que més hagués volgut jo
    I comparar la Obratzsova (tot i el que l’estimo) amb la Simionato….Tot és qüestió de gustos, però també d’altres factors més empírics, com l’estil, la qüestió idiomàtica i la tècnica, l’emissió del so, la nitidesa del cant i l’expressivitat, més enllà d’un rot espectacular (perdó per l’exemple una mica groller)
    Pel que fa a Domingo, dintre d’uns anys (ara ja hi ha qui ho diu), serà considerat el cantant més gran de tots els temps i no he dit tenor. Dandini, és el conjunt d’una carrera, al costat del anàl·lisi detallat de cadascun dels rols que han interpretat, els millors i els no tan bons, que fan honorar a un cantant amb aquests títols personals, que no van enlloc, però que a mi, que no haig de dictar càtedra enlloc, em permet ser una mica més feliç. Per això, entre d’altres coses, tinc el blog, on les vostres opinions també són admeses, valorades i posades a judici per a tots aquells que ho vulguin fer.

    M'agrada

  13. alex

    Estou bastante de acuerdo con Joaquim respecto a la Simionato por su polivalencia y brillantez en diversos y diferenciados roles tanto de belcantismo, como en Verdi y hasta en verismo ( para mi gusto, la mejor Santuzza de la historia ).

    Pero en roles de mezzo verdiana, no hay que olvidar tampoco a Fedora Barbieri ( impresionante mezzo con unos graves espectaculares).

    Por cierto e insisto, que creo vamos a disfrutar y mucho en el liceu con la Sra. D’Intinno , una mezzo ” alla antiqua “

    M'agrada

  14. colbran

    Yo no tuve la suerte de poder ver a la Simionato en escena, pero era la mezzo titular de la Decca y sus grabaciones eran excelentes y las tengo todas, como varias de la EMI.

    Yo prefiero la Simionato a la Cossotto en el rol de Azucena, la voz era más redonda, más grave y menos exagerada en la expresión.

    En cuanto a Rossini, Giulietta Simionato fue la primera mezzo-soprano que grabó íntegros los famosos roles que puso en boga 25 años antes Conchita Supervía, en la tesitura grave. Grabó dos veces “Il barbiere di Siviglia” (Cetra, Decca -esta versión es magnífica), dos veces “La cenerentola” (Cetra, Decca-en esta versión la voz ya estaba algo gastada) y “L´italiana in Algeri”, dirigida por Carlo Maria Giulini (un indiscutible rossiniano) para la EMI.

    Su “Barbiere” de la Decca fue una de las grabaciones que más veces sonó en mi giradiscos desde que la adquirí en 1957 y su Rosina, ateniéndose a la partitura, sigue siendo sumamente agradable, lo mismo que su participación en los otros títulos citados.

    Joyce DiDonato, con su regstro grave tan flojo, es una buena Angelina, si la comparamos con Ann Murray, que se encontraba en el mismo caso, pero queda muy por debajo tanto de Cecilia Bartoli como de Teresa Berganza e incluso de su compatriota Frederica von Stade y yo me atrevería a añadir que me satisfacen más vocalmente Sonia Ganassi (escénicamente no), Silvia Trò y la Simionato de la primera grabación. Para el personaje de Angelina se precisa una contralto, pero como no abundan y al público en general este tipo de voz le da un poco de reparo, si lo canta una mezzo tiene que disponer de graves sonoros.

    M'agrada

  15. alex

    Con respecto a IL TROVATORE liceistico, 2 novedades importantes que confirma la propia web del Teatro:

    1 – Sustitución del barítono ROBERTO FRONTALI que cancela su presencia como Conde di Luna, por VITTORIO VITELLI.

    2 – la función inaugural del día 2 y al parecer como conmemoración dels 10 anys del Nou Liceu, se televisará en semidiferido ( a las 22’15h) por TVE2 y por el Canal 33

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: