Anselm Feuerbach. Autoretrat (1852) oli sobre tela

Amics, avui us deixo una de les coses que més m’agraden, una obra coral.

No vull, ni puc estendrem massa. Les coses no van com jo voldria i no puc estar gaire per vosaltres. Tinc comentaris i benvingudes pendents, ganes de dir-vos moltes coses, oferir-vos allò que m’agrada i que penso que també us pot agradar a vosaltres.

Les vetlles continuen i són llargues. Quan després de neguits i angoixes es fa el silenci, penso amb la música, em reconforta. És curiós, però la majoria de vegades penso en la música coral, font inicial de les meves inquietuds musicals i sempre amb resultats gratificants.

Aprofitant l’avinentesa, us deixo en companyia de Johannes Brahms, la Berliner Philharmoniker i el Cor de la Ràdio de Berlín, tots sota la direcció de Christian Thielemann, interpretant Nänie für Chor und Orchester op. 82, en un concert celebrat a la sala Philharmonie de Berlín, el passat 12 de desembre de 2009.

Nänie, amb text de Friedrich Schiller, per a cor mixt a quatre veus, va ser composta entre els anys 1880 i 1881 i dedicada a la mare del amic del compositor, el pintor Anselm Feuerbach, en ocasió de la mort d’aquest, ocorreguda al gener del any 1880. Té una durada aproximada de 14 minuts.

Estructurada en tres seccions, segueix la forma ABA. Les seccions inicial i final escrites en la tonalitat de re major i la secció central en fa sostingut major.

El coral s’inicia amb una referencia a la sonata per a piano op 81 de Ludwig van Beethoven “Les Adieux”. Tot seguit un cant planyívol per part de l’oboè ens portarà fins l’entrada del cor amb les paraules terribles, però serenes que encapçalen el post d’avui “Auch das Schöne muss sterben” (la bellesa també ha de morir) en la forma musical d’una fuga que no ens desenvoluparà, però que pren un aire d’excelsa solemnitat. Amb l’arribada de la serena secció central, podreu copsar un dels moments musicals més colpidors quan el cor canta “Siehe, Weiner Da die Götter” (Observeu com els déus estan plorant) amb els descriptius salts d’octava, talment com si es tractés dels espasmes del plor dels déus.

Com ja succeïx en el Rèquiem la música de Brahms no ofereix un sentit tràgic de la mort, si colpidor i dolorós, però molt humà, gens apocalíptic, que ens dona serenor i consol.

El text de Schiller, escrit l’any 1800, està inspirat en els Noeniae o processons fúnebres dels parents dels difunts a l’antiga Roma, no deixa de ser un homenatge al art, que ens reconforta i perdura més enllà de la mort.

Auch das Schöne muß sterben! Das Menschen und Götter bezwinget,
Nicht die eherne Brust rührt es des stygischen Zeus.
Einmal nur erweichte die Liebe den Schattenbeherrscher,
Und an der Schwelle noch, streng, rief er zurück sein Geschenk.
Nicht stillt Aphrodite dem schönen Knaben die Wunde,
Die in den zierlichen Leib grausam der Eber geritzt.
Nicht errettet den göttlichen Held die unsterbliche Mutter,
Wann er, am skäischen Tor fallend, sein Schicksal erfüllt.
Aber sie steigt aus dem Meer mit allen Töchtern des Nereus,
Und die Klage hebt an um den verherrlichten Sohn.
Siehe! Da weinen die Götter, es weinen die Göttinnen alle,
Daß das Schöne vergeht, daß das Vollkommene stirbt.
Auch ein Klaglied zu sein im Mund der Geliebten ist herrlich;
Denn das Gemeine geht klanglos zum Orkus hinab

Us deixo la traducció castellana que Jorge Drösser va fer del text de Schiller:

¡lncluso la belleza debe morir! Ella que subyuga a
hombres y dioses,
no conmueve el duro corazón del infernal Zeus.
Sólo una vez el amor conmovió al señor de las
sombras,
y aún en el umbral, rigurosamente revocó el regalo.
Afrodita no cuidó la herida del apuesto joven
lacerado por el salvaje verraco en su gracioso cuerpo.
Su madre inmortal no salvó al héroe divino
cuando, muriendo en la puerta Scea, cumple su
destino.
Pero ella surge del mar con todas las hijas de Nereo
y el lamento por el hijo glorioso se eleva.
Mirad, los dioses suspiran, todas las diosas lloran
porque la belleza deba esfumarse y la perfección
deba morir.
lncluso ser elegía en los labios de la amada es
glorioso,
porque lo vulgar desciende sin ser cantado al Orco.

ACTUALITZACIÓ (20/12/2009):

L’Assur em fa arribar la traducció catalana d’aquest poema de Schiller, deguda al doctor Macià Riutort i Riutort.

NÈNIA

També el que és bell, ha de morir. El que subjuga homes i déus
No commou pas el pit d’aram de Zeus estigi
Un sol cop va entendrir l’amor el senyor de les ombres,
I així i tot, al llindar mateix encara va exigir, sever, que se li tornés el regal.
No li estronca pas Afrodita la ferida al bell minyó,
La qual el senglar li va rapinyar al gràcil cos,
Ni salva la mare immortal l’heroi diví,
Quan ell cau, acomplint el seu destí, davant les portes escees,
Ans surt de la mar amb totes les filles de Nereu
I s’entona llavors una complanta pel fill enaltit.
Guaita: ploren llavors els déus, ploren les deesses totes
Que el que és bell espassi i el que és perfecte mori.
És esplèndid ésser també un plany fúnebre en boca dels estimats,
Car el que és vulgar i comú baixa als inferns en silenci.

Segurament l’esperit d’aquests dies no s’escau amb el to del post d’avui, però aquesta música m’ajuda a combatre l’abatiment que m’envaeix en els moments més inversemblants de les atzaroses vetlles. Triem la música en funció de les nostres necessitats vitals, tot i així, desitjo que aquest bellíssim coral us agradi.

La versió musical és esplèndida. Properament us oferiré els altres dues corals que conformaven la primera part d’aquest concert i també de  Johannes Brahms, el Cant de les Parques i el Cant del Destí. Tot en un sol dia em semblava excessivament trist, tot i que bell.

Si voleu baixar-vos la versió, tan sols heu de clicar aquí