IN FERNEM LAND

LANG LANG AL PALAU


De manera reiterativa, en els darrers dies i especialment ahir, les ràdios i televisions del país ens parlàvem del concert que havia d’oferir el jove pianista xinès Lang Lang en el marc del cicle Palau 100 (tindrà continuïtat?) i ens el presentaven, com aquell qui no vol la cosa, com el millor pianista del món.

Potser si, no ho sé, però en tot cas, que com aquell qui no vol la cosa, deixar en un segon lloc a Pollini, Volodos, Zimerman, Porgorelich, Pires, Gravilov, Barenboim i altres que em deixo, em sembla agosarat, però el que és indubtable és que el grandíssim pianista, porta un màrqueting important al darrera, que l’ha fet noticia als mitjans de comunicació i això sol, en un moment on la cultura i la música semblen mes arraconades, té prou mèrit, oi?.

Era la segona vegada que ens visitava, però era la primera que el veia en directa i la veritat és que a part de impressionar-me, he fruit molt.

El Palau presentava un ple a basar per escoltar un programa compromès i gens fàcil pel intèrpret. Un programa virtuosístic i dens, sense gaires concessions, format en la primera part, per dues sonates de Ludwig van Beethoven, la número 3 en Do major op.2 mùm.3 i la número 23, en Fa menor, op.57, més coneguda per Appassionata.

Sorprenen el so, la força energètica de la pulsació, les dinàmiques endimoniades, però sobretot, la justa contraposició a tot lo exposat, és a dir, els sons eteris, la cascada somorta de notes que també es capaç de desgranar en minuciosa meticulositat, els sons deixats en l’aire i que s’esvaeixen en dolça poesia sonora. En aquest sentit, l’adagi  de la sonata núm. 3, m’ha semblat un prodigi, després del inici energètic i contundent del allegro con brio. Ha estat una veritable llàstima que no haguem tingut gaires més oportunitat de fruir d’un altre moment tan suau i reconfortant, doncs les peces del programa no ho han propiciat.

La magnífica Appassionata m’ha semblat molt més romàntica del que estic acostumat a escoltar. Amb una versió molt tensa i alhora controlada, sense deixar que l’expressivitat arrauxada deixés de fluir.

Una primera part magnífica, que ha deixat al públic embadalit..

La segona part s’ha iniciat amb el tres fragment de la suite Iberia (Quadern1) del compositor català Isaac Albéniz. Evocación, El puerto i Corpus en Sevilla. L’Albèniz de Lang no m’ha agradat. Li ha sobrat una visió massa personal, potser per allunyar-se dels referents tan propers i ha emprat una solució una mica sui generis, una especie de fusió que tant està de moda, entre el món impressionista de Debussy i un toc més racial, però no del tot comprés, d’un Gerhswin llatí, amb uns ritmes excessivament sincopats, més propis d’una “jam session”, que no pas el misteri, la seducció i el “embrujo”, que porta adherida aquesta música, que va molt més enllà d’una evocació folklòrica.

La resposta del públic ha estat de cortesia, però res a veure amb el final de la primera part i el que ens esperava.

Per cloure oficialment el concert, Lang Lang, ha triat la diabòlica i espectacular sonata núm 7 de Serguei Prokófiev. No és un plat fàcil, tret del esclat final, però Lang ha sabut mantenir-nos atents, tot i que la sonata abandona sovint la melodia, per endinsar-nos sense contemplacions a l’atonalitat, amb canvis constants de climes i atmosferes, de dinàmiques, amb cèl·lues rítmiques tan interessants com desconcertants. És en l’esperat “Precipitato”  que clou amb dificultat sobrenatural el moviment conclusiu, on Lang ha demostrat que a part de ser un músic excepcional, és un virtuós i un fora de sèrie, que s’apropa molt i molt al millor pianista del món, però Ai las!, Albéniz l’ha fet posar amb els peus a la terra.

El públic ha esclatat amb un tsunami d’aplaudiments que han provocat una dolcíssima propina (Chopin?), que ens ha tornat aquell prodigi d’extrema sensibilitat sonora, que semblava mentida que provingués d’aquella màquina embogida que ha fet que el precipitato hagués estat més precipitato que mai.

Sensacional.

Ho diré tantes vegades calgui i ahir con que ho vaig tornar a patir, em vaig tornar a indignar.

Caldria que el jutge que porta el cas Millet, comencés a pensar en engarjolar al arquitecta Tusquets, pricipal responsable, després d’haver-se esbutxacat uns diners que encara no estan del tot clars, de la insonorització de la sala.

No és possible que avui haguem hagut de suportar altre cop, la gatzara que feien uns xicots jugant a pilota al carrer, o compartir l’Ibéria amb els lladrucs d’un gos del veïnat o si s’escau un pianíssim eteri amb una sirena que baixa volant per la Laietana. No és ni seriós, ni  normal. No és propi d’una sala de concerts del primer món i és que lo del Palau, tot i que ja han passat tants dies que ho hem assumit com quasi normal, no té nom.

A veure si això es pot solucionar, demanant danys i perjudicis als responsables d’aquesta negligència professional i artística tan lamentable i sense que ens costi un €uro més, ho arreglen.

Quina colla de lladres!

16 comments

  1. Bé, té pinta de ser molt jove… a més, la sonoritat d’Albéniz no li deu ser gaire propera… En tot cas, has descrit un concert a tota regla. L’únic és que he acabat de llegir-lo entregat a les teves evocacions sonores i de sobte m’ha agafat per sorpresa la teva reivindicació final, al rectangle groc! M’ha xocat i tot… 🙂 Però tens tota la raó: subscric íntegrament aquesta ràbia.

    M'agrada

  2. Joaquim, no conec el pianista i, per tant, no parlaré de les seves virtuts. Només volia apuntar que, si se’l considera “el millor pianista del món” (títol sempre indemostrable), la cosa té mèrit, però és tot del seu departament de màrketing.

    M'agrada

  3. loquenuncaduerme

    Absolutament d’acord amb tú quim..
    jo he notat un toc “xinès” a l’albeniz…
    Avui he segut al costat de la banda del carrer i és INTOLERABLE…malauradament ara que el Palau està “al verde” com diuen els italians ho tenim magre per les solucions tècniques… algú que tots coneixem es va insonoritzar casa seva amb els calerons del Palau…
    Vés però que ahir no ens vàrem rostir de calor¡¡

    M'agrada

  4. colbran

    Yo esperaba algo más de este gran pianista. Indudablemente tiene una fuerza interpretativa descomunal, especialmente en los fortes, dando la impresión de que escuchas una orquesta. No por ello desmerece en los momentos recogidos como en el delicioso bis que nos regaló y que a mi fue lo que más me satisfizo del recital; en esta pieza me recordó un poco la suavidad de la genial Pires.

    De las dos sonatas de Beethoven que estuvieron muy bien ejecutadas, me agradó más en la primera (la nº 3) quizá por el factor sorpresa del sonido que conseguía del teclado y en la “Appasionata” ya había superado la sorpresa.

    La difícil sonata de Prokofiev fue brillantemente interpretada y la ovación del público ratificó su espléndida ejecución.

    Pero yo considero que si un pianista es tan genial debe conocer sus limitaciones e interpretar aquello en lo que puede demostrar maestría y en las piezas de Albéniz se equivocó de pleno. En la “Evocación” me pareció detectar notas falsas y el ritmo empleado en las tres piezas del compositor de Camprodón era más propio de un preludio de George Gershwin, como nos indica Joaquim, que de la “Suite Iberia”. No me gustó nada. Especialmente erróneas las notas sincopadas de “Corpus en Sevilla” (basado en la canción popular “La Tarara”, tan famosa en el siglo XIX y que mis tías me cantaban cuando era pequeño, García Lorca le puso nueva letra y Marisol cantaba, con otra letra, en “Las cuatro bodas de Marisol”).

    M'agrada

  5. Jo també hi vaig ser al concert i vaig tornat al·lucinat a casa. Em va entusiasmar la sonata 3 de Beethoven i el Prokofiev. Espectacular!

    La propina va ser l’estudi op.25 n.1 en La b de Chopin.

    M'agrada

  6. Marta

    No puc opinar sobre el concert perqué no ni vaig anar, peró si que comparteixo amb tu la indignació per la insonorització de la sala. Es una vergonya que una sala de concerts de la categoria del Palau de la Música no estigui insonoritzada, però a sobre hi ha una altra cosa, no se que van fer amb aquesta última remodelació que des de dalt de tot, depenent del que facin no se sent res. A mi amb va passar amb el penúltim concert de la Bartoli, entre els que cantaven a la plaça i la mala ressonància amb prou feines vaig sentir res del recital, un desastre absolut..

    M'agrada

  7. A mi el concert, globalment, em va agradar molt, m’ho vaig passar d’alló més bé, Tot i això, vaig gaudir més de la primera part (Beethoven) que de la segona, tot i que la sonata número 7 de Prokófiev va ser sensacional. Comparteixo totalment les opinions sobre la (no) insonorització del Palau. Una vergonya per a una sala d’audicions europea, però ja sabem on van anar a parar els calés destinats a l’aïllament sonor.

    M'agrada

  8. El pitjor pianista del món

    Hola:
    He llegit molt interessadament el teu post, a l’igual que tots els comentaris de la teva (nostra) comunitat. Vull dir la meva.
    Lang Lang, només per l’efecte beneficiós que ha representat per fer arribar la música a la canalla, i no tan sols xinesa, caldria fer-li un monument. Fa un parell d’estius, quan a la bellíssima (per a mi) inauguració dels Jocs Olímpics de Beijing va aparèixer aquest xicot, ho vaig trobar encertat; per a ells és tot un mite i, no em sap greu reconèixer-ho, s’ho mereix.
    El vaig veure al Palau farà un parell d’anys; de memòria diria que la sonata 10 d’en Mozart amb un metrònom amb freqüència d’ametralladora, una barcarola d’en Chopin que no s’acabava mai (en permetreu la provocació, de romàntics, amb mooolta diferència, Schubert), pausa per que la gent es despertés, una Kindersenzen sencera d’en Schumann molt i molt bonica i melangiosa, no sé del tot si un Granados bastant fluix i alguna cosa més que ja ni recordo. Un recital molt llarg, amb uns bisos el cert és que molt xulos i variats, un poti poti d’estils i llenguatges; bastant francès em sembla recordar. La gent va sortir molt contenta i jo també.
    Dit això: me’n recordo gaire d’aquest concert? Gens.
    Avui en dia tots els pianistes, sobre tot si provenen de països totalitaris, tenen una tècnica bestial, la donem doncs per a descomptada; va així aquest senyor… expressar? Al meu parer no massa, feia coses rares amb les intensitats, uns pianíssimos molt impostats, gens naturals, per a desprès fotre-li una castanya de cop i volta una mica exagerada.
    Però, és clar, és una opinió, respectable, però opinió a la cap i a la fi.
    Torno, però, a insistir en que ho dic des del punt merament subjectiu. Com a artista, una passada, sense parió.
    Com a pianista, no és en Radu Lupu o la Maria Joao Pires, no.
    Assumpte Tusquets.
    Tots teniu raó. Tots. El primer dia de carrera et fan saber aquella “idea força” de la Firmitas, la Utilitas i la Venustas. La tercera és indiscutible, tant per l’espai inicial com per la reforma. Podem estar tots orgullosos del que tenim (malgrat aquell pilarot descentrat infumable al galliner). Però, en el fons, si una cosa, per maca que sigui, no funciona, doncs no funciona. Ara podria fer corporativisme amb el Óscar, dir que fa tres anys sentint l’Aldo Ciccollini als seus 90 anys tocant Rachmaninov dirigit pel Foster a Amsterdamm es sentia la pluja a la coberta de l’edifici, que les llotges de molts teatres d’òpera no es veu rés, que a Glynderbourne fa molta calor, etc etc etc. No ho faré.
    El Tusquets és un enorme arquitecte amb el que, fixeu-vos, no comparteixo ni un bri el seu llenguatge estètic; però és un crack. Però, si l’edifici no va, doncs tenim el dret i el deure de reclamar.
    Suposo que al Millet, és clar.
    Ara bé, dit això, vull reflexar que el darrer cop que vaig anar al nostre Liceu el “parte de guerra” és el que segueix:
    Polifonia, especialment a les àries i cavalletes més boniques, en tota la seva intensitat d’esternuts, estossegades i gargalls.
    Tres (toros), tres! politonos del telèfon mòbil a diversos llocs dins el recinte.
    Comentaris de la jugada no a cau d’orella si no a “grito pelado” entre el public, com si fóssim nobles al segle XVIII.
    Uns “autèntics” menjant de la carmanyola tirats al corredor com si estiguessin en el metro demanant caritat; la seva fila vestint els acompanyava.
    Pantalles de netbook enceses a mitja representació (què deu mirar la gent, la cotització del yen a la borsa?).
    Persones… tirant fotos amb flaix a mitja obra!.
    Etc etc etc.
    I, naturalment, ningú va venir a fer res ni a prohibir res, no sigui dit que no som una societat… ja m’enteneu.
    En fi, només volia donar el meu parer.
    Assumeixo “no tenir cap raó” com animal de companyia.

    M'agrada

    • Home pianista dolent, una cosa són les condicions de insonorització de la sala i l’altre la sonorització que produeix el públic que assisteix a un espectacle. Són coses absolutament diferents.
      Les reformes del Palau han costat molts diners, a part dels que han robat, i un despatx de tan prestigi com el del arquitecte Tusquets, no pot deixar enllestida l’obra amb aquestes mancances tan greus. Suposo que amb una pantalla aïllant, com s’ha fet en la nova façana guanyada amb l’enderroc de l’església, s’hagués evitat quelcom, però hi ha una cosa que no he mencionat encara i que és totalment responsabilitat del arquitecte Tusquets. El Petit Palau, que tot ell és d’obra nova, no està aïllat, o ben aïllat i també es perceben el sons i sorolls aliens, perjudicant les audicions que es fan en la sala, d’obra nova.
      Que investigui el Sr. Jutge, que investigui.
      Lo del públic del Liceu i també el Palau (ahir mateix) o l’Auditori, és tot un altre batalla digne d’estudi.

      M'agrada

  9. Raimon

    També vaig anar al Palau a escoltar al senyor Lang i la veritat és que m’ha decepcionat força. Té una tècnica impresionant, és capaç de tocar partitures complexes sense deixar-se ni una sola nota …. però, noi, aquells fortissimos a Beethoven no li van, la veritat; hi va haver moments que em feia mal a l’orella; pel que fa a l’adagio … sí, és veritat que té una pulsació preciosa, que és capaç de donar a una mateixa nota molts matissos simplement bellugant una mica el dit sobre la tecla … però ho va fer tan lent, va deixar tants espais entre so i so … que va quedar un discurs inconnex on et perdies a cada segon; és veritat que els silencis entre notes poden ser preciosos, però el senyor Lang va trencar la melodia i fins i tot el bon gust.
    Albeniz? Mal llegit, mal treballat … hi va haver moments de la tercera peça que em va sonar fins i tot a japonès.
    Prokofieff? Solament al final i per la seva impresinant tècnica va sonar bé; la resta, francament millorable.
    Total, una bona decepció

    M'agrada

    • Benvingut Raimon.
      Discrepem força, però t’agraeixo la participació i t’esperona a que hi tornis, tantes vegades et vingui de gust.
      Ho argumentes molt bé, tot i no estar-hi d’acord. Bé, amb Albéniz, si, que nosti.
      Gràcies

      M'agrada

  10. Juan Jose

    Yo también estube en el recital, y aunque no colmó
    todas mis espectativas, le reconozco un talento
    extraordinario.
    La sonata nº 3 magnífica.
    La Appassionata una interpretación demasiado romántica.
    Iberia definitivamente no es lo suyo; aunque lo disculpo. ( Exagerando un poco, )es como pretender
    que un guitarrista chino interprete cualquier palo flamenco como Vicente Amigo, Cañizares, o Lucía
    ( imposible).

    Prokófiev y Chopin absolutamente maravillosos.
    La pulsación es una absoluta delicia plagada de
    matices y sutilezas influenciado pienso yo, por el
    legado de la cultura y arte chinos, que en este tipo
    de virtudes son insuperables.

    M'agrada

    • Hola Juan José, bienvenido.
      Seguramente si no hubiera querido regalarnos el Albéniz, como deferencia local, la impresión hubiera sido mejor, aunque eso del mejor pianista del mundo (ya sabemos que eso es un título absurdo), no le beneficia en nada, aunque es posible que ayude a llenar auditorios.
      Gracias por dejar un comentario, que espero no sea el último.

      M'agrada

  11. Raimon

    Gràcies pel teu comentari Joaquim. Per això vaig escriure al teu blog, he vist que s’accepten opinions diferents i que hi domina la bona educació i el bon “rollu”. L’enhorabona.

    M'agrada

  12. Juan Jose

    Gracias por la acogida.

    Efectivamente, no se puede presentar a nigún pianista como el mejor del mundo ya que de momento aún no se ha inventado ” el pianómetro ”
    que mesure la categoría de éstos.

    Pido disculpas por mi errata.Las prisas son malas consejeras lo sé, pero es que lo acabo de ver ahora.

    Saludos

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: