IN FERNEM LAND

UN ATEMPTAT OPERÍSTIC: Il Trovatore a Ludwigsburger


Simone Kermes (Leonora?)

D’entrada us he de dir que no, que no ens hem equivocat, que avui no és 28 de desembre dia dels Sants Innocents, dia propici per gastar bromes i burlar-se del mort i de qui el vetlla, no, això que us proposo escoltar avui va succeir el passat 2 d’agost de 2009 al Festival de Ludwigsburg.

D’acord no és ni Salzburg, ni Munic, ni Bayreuth, ni Aix, ni Bregenz o Pesaro, és Ludwigsburg, una ciutat alemanya ben a prop de Stuttgart  que com altres ciutats de mig Europa organitzen un festival d’estiu, Ludwigsburger Schlossfestspiele.

En l’edició del 2009 van programar, entre una amplíssima oferta, Il Trovatore en versió de concert.

D’entrada, el repartiment ja sembla tota una provocació:

Il Trovatore (Giuseppe Verdi)

Ludwigsburg 2 August 2009

Il Conte di Luna: Miljenko Turk
Leonora, dama della Principessa d’Aragona: Simone Kermes
Azucena, graziosa zingara: Yvonne Naef
Manrico, capitano del Principe di Biscaglia: Herbert Lippert
Ferrando, capitano del Conte di Luna: Josef Wagner
Ines, confidente di Leonora: Camilla de Falleiro
Ruiz, soldato al servizio di Manrico: Daniel Martinez Corveira
Un vecchio Zingaro: Sebastian Bollacher
Un Messo: Jürgen Deppert

Coi i Orquestra de Ludwigsburger Schloss-Festspiele
orquestra amb instruments originals
Director: Michael Hofstetter
Director del cor: Jan Hoffmann

Doncs bé, un cop escoltada, la provocació és confirma i més aviat us parlaria que l’estupefacció inicial va derivar en indignació. És tracta d’un atemptat musical, de quelcom que va molt més enllà d’un cast equivocat, d’un estil verdià inexistent i d’un aquí tot si val. La proposta pretén ser seriosa, és clar. L’orquestra, amb instruments del període històric, sona prou bé, aquest no és el problema, els grans defensors de la utilització dels instruments originals per el repertori romàntic, fa temps que han guanyat la batalla, amb versions sorprenents de directors com Gardiner, però això és un altre cosa, aquí el problema és la concepció del que és el cant verdià i les veus que necessiten les seves òperes. Veus que tothom sap, s’ha establert com una tipologia diferenciada de la resta del repertori italià. Veus amb cos, amb legato, veus i estil que a Ludwigsburger no trobem, ni com a belcanto mal entès és acceptable.

La primera prova? Aquí us la deixo. Simone Kermes, que ni cantant barroc, el repertori que l’ha portat a ser coneguda, em mereix una valoració gaire positiva, afrontant la seva entrada “Tacea la notte placida” així:

Què?, com us heu quedat? Doncs si, la bravegen!!!, però si seguiu després d’aquesta primera provocació, trobareu més perles, negres, és clar.

Quan tot seguit apareix Miljenko Turk i Herbert Lippert per cantar el tercet que clou l’acte i que tan m’agrada, la cosa sona així:

No es tracta d’una versió lírica, com en el seu temps podia fer Karajan optant per veus líriques per assolir els rols tradicionalment atorgats (a vegades de manera errònia) a veus dramàtiques, spinto i amb tocs veristes, no, no és tracta d’això, això és una presa de pel, si o no?

No acaba aquí el despropòsit, l’insult a la memòria de Verdi, l’atemptat o el que vulgueu dir, hores d’ara ja teniu la llibertat per anomenar-ho com vulgueu. Suposo que voldreu continuar escoltant, oi?

Herbert Lippert (Manrico?)

Si heu dit que si, sense pensar-ho gaire, aquí us deixo a Herbert Lipper , un tenor de reconegut prestigi (premeu el seu nom i veureu el seu currículum), cantant el seu (no de Verdi) “Ah! si, ben mio…Di quella pira”

No us martiritzaré més, però no puc acabar aquest post sense la versió que la “gran” Simone Kermes, acompanyada d’un impagable Lipper, ens ofereix de la gran escena de la torre, amb “D’amor sull’alli rosee…Miserere…Tu vedrai che amore in terra” (ella pot amb tot).

Ja em perdonareu aquest post d’avui, reconec que no serà dels millors que he deixat al blog.

No acostumo a deixar coses que no m’agraden, però penseu que la gravació íntegra d’aquest Trovatore, ha estat molt demanada a la xarxa. La Kermes té els seus seguidors i per a ells aquest experiment, no és pot considerar d’altre manera si hem de ser positius, és un document valuós. Jo, per portar la contra, si més no, crec que és el que he dit, un atemptat i com a tal el denuncio al blog i si hi ha algú que creu el contrari, ja sap que ha de fer, deixar, si vol, el seu parer, agraint-li sobretot la valentia de fer-ho i argumentant la seva tesi.

Què passeu un bon dia.

15 comments

  1. perl-marga

    ¡¡¡Unos pedazo de machotes el Conde y Manrico!!!
    Ya sé que estás indignado, pero no he podido contener la risa… Este cast no tiene sangre en las venas.

    M'agrada

  2. Isolda

    És una prova eminent de com no s’ha d’interpretar ni cantar Verdi, si no vols retirar-lo de la llista de compositors preuats.
    Pregunto, va ser un experiment o els va sortir així de malament?.

    M'agrada

  3. Ai, Joaquim, ja està bé, eh? Quines coses! Hi ha gent-fins i tot a Alemanya- que va a l’òpera i braveja el qui donen. Jo he vist i sentit una Nelly Miricioiu l’ària de I vespri Merce diletti amici…no la cantava bé i a més és va perdre en un laberint de coloratures del qual encara no n’ha sortit i va ser aplaudida i bravejada com la millor Caballé. Vergogna! Això va passar al MET.
    Avui me’n vaig de casa teva més depressa del que acostumo a fer però em quedo amb el nom d’aquets “intèrprets” per saber que n’haig de fugir.

    M'agrada

  4. Cantar un repertori pel que no es té ni la veu, ni la tècnica, ni altres coses més inaprehensibles com ara l’idiomatisme o l’adequació estilística, és com llançar-se a la piscina sense omplir-la d’aigua. Si damunt la que canta és la Kermes, que és inaguantable fins i tot en la seva especialitat, el barroc, doncs ja em diràs. Una falta de respecte per l’autor i pel públic, encara que pareix que el públic ho accepta alegrement.

    Ara, recordem que horrors com aquest s’han fet moltes vegades en sentit contrari, amb cantants del repertori decimonònic massacrant les partitures de Haendel. Tots coneixem exemples recents, i segur que molts dels verdians que ara s’escandalitzen (amb motius, no cal dir-ho) llavors no li donaven importància.

    M'agrada

  5. Nina

    He tenido el valor de descargar y escuchar esa cosa entera hace unos días. Lo más increíble de todo es que por OS corría ya la noticia de que los enlaces estarían disponibles poco tiempo porque habría una grabación comercial para dejar prueba del delito.

    M'agrada

  6. Doncs si amics, si, així estan les coses.
    M’havia oblidat de dir-vos el que ens comenta la Nina. Algú tindra la barra de publicar comercialment aquest despropòsit, és clar que Harnoncourt i la seva Aida, si apropen bastant.
    El que dius Titus, és cert, però amb la diferència important que, en l’època que alguns s’atrevien a cantar Handel com si fos Mascagni (encara en queda més d’un), no havien sorgit els historicistes, que amb la seva constant recerca i neteja, han retornat “la presumpte veritat” a les partitures.
    Aquests d’ara, el que fan és tergiversar, penso que de manera volguda, la partitura i l’estil de l’obra, per tal d’adaptar-la a les seves mancades possibilitats i ni així.
    Lamento haver causat tantes angunies, però també hi ha, com la perl, qui s’ha divertit molt.

    M'agrada

  7. Sí, clar, em referia als que encara queden. Els que cantaven barroc abans de la revolució historicista ho feien pràcticament sense referències i no tinc cap crítica per ells. Al contrari, hi hauria que estar agraïts pel que van fer per mantindre viu aquest repertori.

    M'agrada

  8. dandini

    Curiós,exòtic,fora de contexte,allunyat de l’estil que li coneixem pero a mí personalment aquesta experiència de Verdi en clau barroca no m’escandalitza.Li manca sang ,el fraseig verdià i possiblement traeix l’esperit del compositor.El Titus ha fet una reflexió interessant que jo ampliaría al cant rossinià dels anys 60.En aquella època el públic s’hagués empassat perfectament al Marco Berti cantant l’Argirio o l’Idreno.Avui tenim el Manrico de Herbert Lippert.Què és millor/pitjor,acceptable/inacceptable.Jo ho tinc clarissim alló era lleig i barruer i aixó d’ara és més agradable a la meva oida(sóc un traidor?).En darrer lloc vull plantejar una hipòtesi.Imagineu que D’amor Sullali rosee és un fragment inèdit.Un día en un recital de la Bartoli el canta de propina.en un estil barroc molt semblant a la Simone Kermes.Què passaría?Doncs que sería un èxit apoteòsic.La melodía + cant enamoraría al públic de manera fulminant pero com en realitat és una hipotesi i és Verdi(que no s’ha de cantar així) no es pot dir.Un cop més pesa més el que ens han ensenyat que el que sentim.

    M'agrada

    • Hola Dandini, em podria estendre molt, però aquest final teu és el que precisament val “Un cop més pesa més el que ens han ensenyat que el que sentim”.
      És clar i així ha de ser. Gràcies al que ens han ensenyat podem discernir, pensar, triar i opinar sobre si aquesta proposta tan “exòtica” com definitivament fallida és una presa de pel o no.
      El dia que la Bartoli, que no ho farà mai, doncs és molt intel·ligent i dedica al seu preuat temps a investigar allò que ella pot fer amb les seves característiques vocals, volgués cantar l’Amneris amb la seva particular metrelleta, aquell dia la podries treure com exemple, mentrestant quedarà per a la posteritat aquest atemptat de la Kermes i el Lipper, entre d’altres, com una prova més d’una temptativa de cridar l’atenció amb quelcom tan inútil, com ridícul.

      M'agrada

  9. Rex

    Una part com bonica, amb un dramatisme tan intens com ara “D’amor sull’alli rosee…Miserere…Tu vedrai che amore in terra” queda HORRIBLE i RÍDICULA. No emociona, sinó que avorreix i avorreix tant que sembla que no vaja a acabar mai. Sembla mentida que encara hi haja gent que, fins i tot, aplaudisca i cride : “Bravoooooo!!!!”

    Rex.

    M'agrada

  10. colbran

    Horror!!! La Inés tiene más voz de Leonora que ésta, poseedora de un feísimo vibrato y la Inés hace unas fijaciones de campeonato. Los trinos de la Kermes, en la cabaletta, me recuerdan a una gallina clueca.

    El “Desserto sulla terra” parece “Cercheró lontana terra” y no creo que se lo propusiera Verdi. El barítono es un tenor malo y el tenor, que no canta mal, más parece un sopranista. No comprendo cómo el público llega a plaudir y no a patear.

    El “Ah, si, ben mio” es interminable y aburrido. La “pira” adquiere un poco de marcha, pero dudo que se pudiera escuchar al tenor en el teatro, excepto el agudo final acabado de forma algo estrangulada.

    Toda la escena de la torre es tan aburrida que uno desea volver a ver “Una noche en la ópera”, para recuperar la marcha. Lo que me sorprende es que se criticara el “abuso” de la Caballé y sus bellísimos pianísimos en determinados momentos, cuando la
    Kermes es lo únco que hace a lo largo de toda el aria, con unos portamentos y fijaciones que, como siempre, me producen sueño. El público alemán, acostumbrado a este tipo de canto, vitorea esta infamia. El “Miserere” parece una marcha fúnebre de un entierro de tercera, con un coro sin alma y un tenor que parece estar interpretando el evagelista de la Pasión Segun San Mateo y no el heroico Manrico. La Kermes insoportable hasta la enésima potencia. La lentitud de la conducción musical es propia del museo de los horrores, como todo lo que aquí se ha expuesto. Pero, de verdad se oía a los solistas en el teatro? Los inventos de la Kermes son de Juzgado de Guardia. A esta señora se la contrata fuera de Alemania? Bueno, como niñera para dormir bebés insomnes sirve. Como es tan buena, la Kermes nos repite la cabaletta del aria con sus trinos de gallina. Qué martirio! Qué descanso ya ha acabado! Que nadie me la nombre más. A veces intenta hacer “stacatti” como la Deutekom y lo que le salen son garrotazos.

    Esta grabación debiera servir para enseñar al posible público nuevo cómo no se debe cantar, sería ilustrativo y docente.

    En este momento recuerdo una grabación de “calidad” (sic) similar de un “Don Carlo” de Suecia que, para más INRI, publicó Naxos y que mientras lo escuchábamos, aparte de no dar crédito a los oídos, Joaquim y yo nos partíamos de risa.

    De seguir por este camino, amigos, esto se acabará antes de lo que me imaginaba. Afortunadamente, aún hay intérpretes que saben cantar, pero tengo miedo de que se contagien de las gritonas, las portamenteras y las aburridas, lo cual también es aplicable a los caballeros que tal bailan, mejor dicho, que tal cantan.

    Vivan los Hermanos Marx, Kitty Carlisle, Allan Jones y todos los componetnes de “Il trovatore” de “Una noche en la ópera”! Aquello deja esto en ridículo.

    M'agrada

  11. Hasta hoy no he tenido ocasión de escuchar esta belleza con que nos obsequiaste en un alarde de cariño y bondad.
    Esto es broma.
    A mí que no me digan, pero esto lo han hecho de coña. Yendo en serio a esta troupe no los dejaban actuar ni en el Teatro de La Latina. Si esto es Il Trovatore que vengan los hermanos Marx y que cante Lassparri.
    Lo que suenan no deben ser aplausos y bravos, sino el sonido del teatro ardiendo y los gritos de los cantantes.
    Visto lo visto propongo que el año próximo programen un Otello verdiano con Bisbal, Falete y la niña del baile del gorila.

    y creíamos que lo habíamos visto/oído todo…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: