IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint

LA ONP 2015/2016 AL CINEMA: IL TROVATORE

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il TRovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il Trovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Avui us parlaré una altra vegada de Il Trovatore, com ahir, però avui ens traslladarem del MET de New York i la seva decebedora proposta transmesa dissabte passat per radio, per anar a la la Opèra National de París on mitjançant l’oferta cinematogràfica de la temporada 2015/2016 i la transmissió televisada per Mezzo, ens oferia  la seva nova producció de la mateixa òpera, co-produïda amb Àmsterdam i Roma, deguda a La Fura dels Baus branca Àlex Ollé, és a dir una cert conservadorisme conceptual, davant el repetitiu rupturisme de la branca Carlus Padrissa i les seves grues i els grandiloqüents enginys mecànics. Continua llegint

EL DEBUT DE JUAN JESÚS RODRÍGUEZ AL MET AMB IL CONTE DI LUNA D’UN TROVATORE DECEBEDOR.

Juan Jesús Rodriguez Luna

Si l’altre dia el protagonista de l’apunt va ser el baríton malagueny Carlos Álvarez amb el seu Scarpia a Torí, avui torna a ser-ho un baríton espanyol, el onubense Juan Jesús Rodríguez, arran del seu debut al Metropolitan de Nova York cantant el difícil i compromès rol del Conte di Luna a Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Juan Jesús Rodríguez ja fa uns quants anys que va preparant el seu gran salt en els grans teatres assumint els rols més exigents del repertori verdià, que són aquells més orfes de veritables protagonistes amb veus de cos baritonal, amplada i fraseig noble i elegància musical, amb el control de la respiració i el legato, que precisament té un dels seus paradigmes en l’ària “Il balen del suo sorriso” d’aquesta òpera. Continua llegint

VIOLETA URMANA RETORNA A AZUCENA

Violeta Urmaana (Azucena) a Il Trovatore a Amsterdam 2015. Producció de Alex Olle (la Fura dels Baus) Fotografia Ruth Walz

Violeta Urmaana (Azucena) a Il Trovatore a Amsterdam 2015. Producció de Alex Olle (la Fura dels Baus) Fotografia Ruth Walz

Dels seus inicis com a mezzosoprano ja no se’n recorda pràcticament ningú, i tan aviat va començar a destacar va anar incorporant rols de soprano, sobretot del repertori italià, que van denotar ràpidament que el camí no era el correcte i que la veu, la bellíssima veu de Violeta Urmana,  corria el seriós perill de malmetre com tantes altres que van anar a buscar en repertoris i rols equivocats, la grandesa i distinció.

Després de la seva meravellosa Kundry i quan semblava que amb la Eboli i la Azucena podia fer un seriós camí pel repertori verdià, va començar a fer incursions cada vegada més freqüents a rols de soprano i va arribar Sieglinde, Isolda i Elisabetta a Don Carlos, Aïda, Amelia, Maddalena, Gioconda, Leonora, Lady Macbeth, Odabella, Santuzza, Tosca o Norma, i amb aquests rols també varen arribar les tibantors, la pèrdua del meravellós centre de mezzosoprano, els canvis de color, els vibratos i oscil·lacions sinònims d’esgotament vocal. (Terribles Lady Macbeth i Isolde) Continua llegint

INSISTINT AMB IL TROVATORE AL MET 2015 (Netrebko-Lee-Hvorostovsky-Zajick-Kocán;McVicar-Armiliato)

Yonghoon Lee i ANna Netrebko a Il Trovatore al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Yonghoon Lee i ANna Netrebko a Il Trovatore al MET. Fotografia Ken Howard/MET

Avui vull insistir amb l’òpera que ha inaugurat la temporada 2015/2016 al Metropolitan de Nova York, Il Trovatore, que ja ser motiu de l’apunt del diumenge passat:

EL MET AL CINEMA 2015/2016: IL TROVATORE

IL TROVATORE
Giuseppe Verdi–Salvatore Cammarano

Manrico……………..Yonghoon Lee
Leonora……………..Anna Netrebko
Count Di Luna………..Dmitri Hvorostovsky
Azucena……………..Dolora Zajick
Ferrando…………….Stefan Kocán
Ines………………..Maria Zifchak
Ruiz………………..Raúl Melo
Messenger……………David Lowe
Gypsy……………….Edward Albert

Conductor……………Marco Armiliato

Production…………..David McVicar
Set Designer…………Charles Edwards
Costume Designer……..Brigitte Reiffenstuel
Lighting Designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Leah Hausman
Stage Director……….Paula Williams

Metropolitan Opera House, New York 4 d’octubre de 2015 Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: IL TROVATORE

Quasi quatre anys més tard ( EL MET AL CINEMA: IL TROVATORE ) torna la producció de Il Trovatore al Metropolitan, dirigida pel mateix equip Marco Armiliato i David McVicar, ara per inaugurar la temporada 2015/2016 del teatre novaiorquès i repetint  part del mateix cast: el sorprenentment recuperat Dmitri Hvorostovsky com a Conte di Luna, Dolora Zajick com a Azucena i Stefan Kocán com a Ferrando, mentre que Sondra Radvanovsky i Marcello Álvarez han deixat pas a Anna Netrebko i Yonghoon Lee.

En realitat que el MET al cinema torni a insistir en aquesta producció, només perquè Anna Netrebko, perquè és per això i només per això,  no és prou motiu, al menys per a mi, sobretot si tenim  en compte que la temporada novaiorquesa té suficients títols amb suficients al·licients per omplir les sales dels cinemes, tot i que si aquest és l’únic objectiu, amb aquesta emissió de Il Trovatore, títol per altra part molt popular, ho ha aconseguit en escreix (les dues sales dels Icària barcelonins van vendre fins i tot la primera fila). Continua llegint

ORANGE 2015: IL TROVATORE (Alagna-He-Lemieux-Petean-Testé;Roubaud-de Billy)

Una representació d’òpera és o hauria de ser quelcom més que pujar d’alt d’un escenari una sèrie de cantants i un cor, i anar cantant amb més o menys encert allò escrit a la partitura, fins i tot sense interpretar gaire, llegint i en prou feines, perquè en aquesta ocasió hi ha qui llegeix malament.

Roberto Alagna forma part del comissionat del Festival d’Orange i potser per això és reserva cada estiu la seva participació activa en el festival, fa bé, el públic l’adora, però darrerament  escull malament les òperes que hi canta, fa tres estius un mal preparat Calaf, l’estiu passat un horrorós Otello verdià i aquest estiu un Manrico tardà, segurament poc assajat i amb un esgotament vocal que sent com és un rol que s’adapta o adaptava bastant bé a la seva vocalitat (magnífic fa uns anys a la ONP), en aquesta ocasió ha mal cantat de manera grollera. Continua llegint

RECICLANT: L’enfant et les sortileges, L’heure espagnole, Il Trovatore, Médée i La Juive)

Avui toca reciclar i el reciclatge és potent, ja sigui per els títols demanats, com per les versions esollides, ja que si parlem de directors d’escena hi trobem l’amable Laurent Pelly en el doble programa del Festival de Glyndebourne de l’any 2012 amb les genials L’enfant et les sortileges i L’heure espagnole, però després la cosa s’embolica amb el provocador Il Trovatore a La Monnaie de Brussel·les segons la radical, inútil i agressiva proposta de Dmitri Tcherniakov  i amb la Médée de Cherubini al mateix teatre, ara segons la versió de Krzysztof Warlikowski. Finalment també tenim un àudio de La Juive a Àmsterdam amb Àngeles Blancas com a Rachel.

Crec que només em queda un encàrrec pendent fet ahir mateix i que reciclaré en el proper mes de febrer (Die Meistersinger von Nürnber en la producció per el Festival de Salzburg 2013 de Herheim), ja que Il Trovatore de la Scala, l’amic Werner ja ha deixat un enllaç que ens el permet baixar. Si m’ha quedat alguna sol·licitud pendent, que és possible, prego m’envieu un e-mail a ximowb@gmail.com. En cap cas seran ateses sol·licituds fetes en comentaris.

Aquí ho teniu: Continua llegint

RECICLANT: Il Trovatore, La clemenza di Tito, La donna del lago i The Enchanted Island

 

Feia uns quants dies (des de el 10 de setembre) que no reciclava i com he tingut peticions coincidents avui us deixo quatre títols que van motivar els corresponents apunts a IFL.

En primer lloc aprofitant la visita imminent de Joyce DiDonato per fer front a la Maria Stuarda, torna a IFL en les interpretacions de Elena a La donna del lago (Rossini) l’any 2013 a la ROH fent costat de Juan Diego Flórez i com a Sycorax en el pastitx barroc anomenat The Enchanted Island en el muntatge del MET l’any 2012, dirigit per William Christie i  Phelim McDermott, amb un repartiment estel·lar amb David Daniels, Danielle de Niesse, Plácido Domingo i Luca Pisaroni en els rols principals.

També torna Sondra Radvanovsky que properament ens cantarà Norma, amb la Leonora de Il Trovatore al MET, al costat de Álvarez. Hvorostovsky, Zajick i Kocán.

Finalmet també reciclo un Mozart, La clamenza di Tito en la producció de Ivo van Hove per a La Monnaie de Brussel·les amb Streit, Gens, BonitatibusŠaturová

Per ordre d’antiguitat del material reciclat comencem amb : Continua llegint

IL TROVATORE A CHICAGO (Wagner, Lee, Blythe, Kelsey, Silvestrelli): NO ANEM BÉ!

Yonghoon Lee_Stephanie Blythe_TROVATORE_Robert_Kusel

Yonghoon Lee (Maneico) i Stephanie Blythe (Azucena) a Il Trovatore a la Lyric Opera de Chicago _Robert_Kusel

No acostumo a fer apunts com els d’avui, però sembla que amb Il Trovatore tothom si veu en cor i el seguit de despropòsits que aquesta representació del dia 27 d’octubre a la Civic Opera House, Ardis Krainik Theater de Chicago m’ha deixat entre preocupat i esverat, ja que alguns dels noms arreplegats semblaven tenir alguna possibilitat de ser la gran esperança del propers anys, vosaltres mateixos, el germans Marx no ho haguessin pogut proposar més hilarant.

Tot m’ha semblat horrorós, el cant, les diccions, les veus dels rols secundaris, la manera de cantar o millor seria dir, maltractar Verdi, l’èmfasi en obrir les vocals, en emetre sons inintel·ligibles i la tendència a transformar el cant verdià en un verisme descarnat i mal entès. Continua llegint

SALZBURG 2014: EL VÍDEO DE IL TROVATORE

Abans d’ahir vaig resistir amb paciència i resignació l’espectacle vergonyant de la producció que el Festival de Salzburg ha presentat aquest any de Il Trovatore i que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, el dia 11 d’agost.

No afegiré res del que ja vaig dir a l’entorn de la direcció musical i sobretot de les veus, ja que després de veure aquest bunyol, res ha canviat, ens mantenim entre la discreció, els cops de geni vocal enlluernadors de Anna Netrebko i la incomprensió absoluta davant de la persistència de Plácido Domingo sobre l’escenari oferint una decrepitud absoluta, que res té a veure ja amb l’òpera, el cant i la música.

Quedava la part escènica deguda al director letó Alvis Hermanis, que a jutjar per les fotografies que ofereix el web del propi festival. em produïen perplexitat i curiositat al mateix temps. Tot i així aquest director em va deixar una profunda empremta en la producció de fa dos anys en el mateix Festival de Salzburg de l’imponent muntatge de Die Soldaten, i posteriorment va reafirmar el seu talent en una impactant producció de Jenufa per a La Monnaie de Brussel·les. De ambdues produccions us vaig deixar els corresponents vídeos a IFL: Continua llegint

SALZBURG 2014: IL TROVATORE (Meli-Netrebko-Lemieux-Domingo-Zanellato;Gatti)

Si teniu a la memòria aquell Trovatore que Karajan va dirigir en el mateix Festival de Salzburg l’any 1962 amb Corelli, Price, Simionato, Bastianini i Zaccaria, i a més a més de tenir-lo present és un dels vostres referents quan es parla d’aquesta òpera, com és el meu cas, quasi m’atreviria a assegurar que aquest Il Trovatore que es va representar abans d’ahir en el luxós, elitista i glamurós festival austríac, no us agradarà gens.

No crec que el problema només sigui degut a la comparació lacerant entre uns cantants i els altres, ja que no sóc dels que sistemàticament cregui que tot el que fa referència al passat sigui millor que el que tenim avui en dia, però és que el Festival de Salzburg s’ha estimat apostar per la soprano del moment, és a dir Netrebko, cosa que trobo lògica, i envoltar-la de cantants poc adients, amb l’afegitó indigne de buscar en el nom de Plácido Domingo, un atractiu incomprensible de taquilla, per sobre del seu estat vocal  i de la dubtosa idoneïtat de considerar-lo un baríton verdià.

El resultat també es preveia, com l’Otello de Orange que us vaig portar ahir, un fracàs i la previsió s’ha certificat amb l’escoltada de la transmissió radiofònica de la primera de les sis representacions previstes (sembla ser que també es retransmetrà per TV), que us porto avui a IFL.

Puc comprendre la devoció que molts encara senten per Plácido Domingo, una de les figures més importants que ha donat la història de l’òpera, però després d’escoltar-lo en aquest Conte di Luna, crec que ha traspassat aquella línia que creiem que ell no passaria, i és la del ridícul, un ridícul vergonyós que clama a crits la seva retirada. Jo creia sincerament que Domingo s’hagués retirat molt abans com a cantant, dedicant.se els seus darrers anys a fer de director musical, d’escena o donant classes magistrals, però no cantant i menys de baríton. Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE A LA SCALA (Álvarez-Agresta-Semenchuk-Vassallo-Youn; Rustioni-De Ana)

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

Ahir em vareu fer contestar tants comentaris que no m’heu deixat temps per escriure un apunt detallat.

En realitat tampoc hi ha gaires coses a dir. Avui us porto una representació de Il Trovatore programada el febrer passat a la Scala de Milà, amb Marcelo Álvarez de Manrico, millor que al MET, però sense acabar de ser el gran Manrico que podria ser, amb les seves virtuts belcantistes i els seus defectes dramàtics, amb la “Pira” escurçada i baixada de to, of curse. A la Scala ja no protesten, els han acabat domesticant.

Interessant com sempre Maria Agresta, una Leonora potser excessivament lírica, però una cantant sempre interessant, creativa i seguidora de la tradició de l’escola de cant italiana. En realitat Leonora és el seu límit vocal, al menys avui per avui, ja que el registre greu continua sent l’assignatura pendent. Quan et diuen els compromisos futurs de la soprano, preocupa.

Ekaterina Semenchuk és una correcta Azucena, lluny del que hauria de ser i per sota de la seva explosiva Eboli a Sazburg, mentre que Kwangchul Youn està tan allunyat del cant verdià, com proper a la correcció més absoluta, tot i que mostra en alguna ocasió una oscil·lació preocupant.

El Sr. Vassallo… en la línia dels barítons verdians actuals, és a dir, res de res, fa el que pot dins d’una correcció dubtosa.

Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

IL TROVATORE A AMSTERDAM (Pretti-Agresta-Alaimo-Lamanda-Palazzi;Andretta)

El Concert-Gebouw d'Amsterdam

El Concert-Gebouw d’Amsterdam

Avui, per començar una nova setmana us deixo un Trovatore que es va interpretar en versió de concert al Concert-gebouw d’Amsterdam, dissabte passat dia 14 de setembre.

Interessant versió que comptava amb Maria Agresta com a Leonora, la soprano que sabeu que m’agrada tant i que de tot el repartiment era la més reconeguda, quelcom que no vol dir que en la resta de cantants no trobeu sorpreses, espero que  agradables,  que us garanteixin una bona escoltada.

A part de la soprano italiana, que continua cantant una Leonora di tutto rispetto, en el repartiment trobem al tenor Piero Pretti com a Manrico, Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE A MUNICH (Kaufmann-Harteros-Markov-Manistina-Youn;Py-Carignani)

Kaufmann, la mare de la criatura amb la llonganissa (cordó umbilical) i Minastina (Azucena) a Il Trovatore segons (mai més ben dit) Olivier Py

Kaufmann, la mare de la criatura amb la llonganissa (cordó umbilical) i Minastina (Azucena) a Il Trovatore segons (mai més ben dit) Olivier Py

El primer Trovatore per a Kaufmann i Harteros era una de les les produccions més esperades de l’any, la cita era a Munich i allà ja sabem que les produccions escèniques no és que voregin el risc permanent, és que van sempre a la recerca del koncep com si això fos un dogma de fe.

Hi ha òperes que accepten o fins i tot demanen a crits interpretacions actuals, segones o terceres lectures, deconstruccions i dramatúrgies diverses, acostumen però, a ser aquelles que tenen en el llibret o en les situacions dramàtiques i en els seus personatges prou elements i fonaments per resistir, sense grinyolar gaire, la corresponen manipulació, tot i que poques acaben sortint triomfants, ja que la llibertat absoluta que existeix en aquest camp ens ha fet veure i patir coses veritablement indigeribles.

Hi ha teatres i directors d’escena que s’entossudeixen en aplicar la “transgressió” a qualsevol títol, sobretot els més populars, que són en els que poden alterar més la psique dels espectadors i així motivar el rebombori mediàtic i posterior augment del catxet gràcies a la venda d’entrades que aquests cracks aconsegueixen, i per tant acaben fent un negoci rodó.

Il Trovatore, una de les òperes d’argument més impossible, potser fent de parella de ball amb La forza del destino, és una de les preferides d’aquests directors, que davant del desgavell del propi  Antonio Gutiérrez, autor del drama original i posteriorment de Salvatore Cammarano en el llibret operístic, que desconec si el millora o no, opten per voler “millorar” o el que és pitjor encara, donar transcendència a un bunyol de dimensions siderals.

Si  Dmitri Tcherniakov a La Monnaie convertia l’acció de l’òpera verdiana en un joc de rol en mig del pis burgès de la senyora Azucena, on convidava a tots els protagonistes implicats a fer el perillós joc, ara el senyor Py sense anar tan lluny i conservant l’essència original impossible, organitza un festival escènic que s’ha de veure per creure. Continua llegint

IL TROVATORE A MUNICH (Kaufmann-Harteros-Ministina-Markov-Youn;Carignani)

Jonas Kaufmann (Manrico) i Anja Harteros (Leonora) a Il Trovatore a Munich

Jonas Kaufmann (Manrico) i Anja Harteros (Leonora) a Il Trovatore a Munich

Sempre he escoltat allò de que per cantar Il Trovatore es necessiten els 5 millors cantants del moment, i trobo que en el cas hipotètic de tenir aquests cantants, millor fer un Don Carlo, que encara que se’n necessitin 6, amb els 5 millors ja hi han prou garanties per assistir a una vetllada llarga i magnífica, i no és que no m’agradi Il Trovatore, però és que Don Carlo la trobo quasi perfecte. El cas és que a Munich com a mínim han aconseguit que el millor o més desitjat, i així no aixeco controvèrsia abans d’hora, tenor del moment es faci càrrec del Manrico, un rol que els millors sempre solen evitar, el fan per deixar-ne constància, però no s’exposen a una pira o pitjor encara a un agut d’aquesta pira que pot perjudicar-se la nit i ves a saber si tota una carrera. Al seu costat la sempre desitjada Anja Harteros que tan sols deu cantar allà i no totes les funcions, fa la Leonora i els acompanyen cantants a un altre nivell (Markov i Ministina) i l’omnipresent Kwangchul Youn, que tant el veiem en l’esgotador i eminent Gurnemanz, com en aquest quasi episòdic Ferrando.

Per cuinar aquest plat saborós han triat a l’eficaç Paolo Carignani, un director tan coneixedor de l’òpera italiana, com solvent i professional, però poca cosa més. Porta l’orquestra de manera magnífica però jo crec que aquest esdeveniment tan esperat necessitava d’un director amb molta més personalitat, capaç de treure dels excel·lents i estel·lars cantants tot el potencial vocal i interpretatiu que els grans noms, precisament per ser-ho, tenen i poden donar, i crec que Carignani no ha estat capaç, fins i tot crec que ha estat condescendent amb la Leonora de Harteros i el Manrico de Kaufmann, i això no els han acabat de beneficiar. Aquest repartiment amb un gran nom de la direcció hagués funcionat molt millor. Jo havia pensat en Antonio Pappano, és clar, o Riccardo Chailly, o l’altre Riccardo, en Mutti, o el brillant i teatral James Levine, en cap cas em sembla que Carignani pugui imposar un criteri davant de la parella protagonista, un criteri beneficiós s’entén, un criteri que els fes brillar tot atorgant a les seves interpretacions un caràcter, un geni i una versió més autènticament verdiana. Carignani llegeix molt bé, crea la tensió i el nervi necessari però deixa excessiva llibertat als cantants i aquests perden la partida en alguns moments cabdals, precisament per la manca de més personalitat al podi. No n’hi prou en treure un so bonic si tens a Kaufmann i Harteros a disposició. Continua llegint

L’ÀUDIO DE IL TROVATORE DE PERALADA

Angela Meade

Us deixo dos enllaços amb l’àudio de Il Trovatoreque va tenir lloc, en versió de concert, ahir divendres al Festival de Peralada.

El dia abans vaig tenir l’oportunitat d’assistir al assaig “general” que va tenir lloc a l’Auditori de Barcelona.

Em va agradar moltísim Angela Meade, la resta, a part de l’excel·lent baix bassiler Luz Ottavio Faria, que em va semblar molt interessant, per naps o per cols o no em van agradar o no els vaig poder valorar en la justa mesura. Nucci ni tan sols va fer acte de presència, cosa que tractant-se d’un assaig general em va semblar una manca de respecta a la resta de companys, músics de l’orquestra i cor.

La soprano nord-americana té una veu magnífica, plena i amb empenta. És molt jove i per tant la veu està sana. Fa coses precioses, uns atacs a l’agut en pianissim i un domini de les agilitats,veritablement notables, i té una dicció italiana molt bona, cosa bastant rara en els cantants nord-americans. Em va agradar més que cantant Elvira de l’Ernani que vam veure la temporada passada al MET i és que per valorar bé als cantants s’han d’escoltar en directa. Continua llegint

IL TROVATORE SEGONS DMITRI TCHERNIAKOV A LA MONNAIE (vídeo)

Scott Hendricks (Il Conte di Luna) i Marina Poplavskaya (Leonora) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov a La Monnaie de Brussel·les 2012 Foto © Bernd Uhlig

Valentia i risc no se li podrà mai negar al Sr. Peter de Caluwe, director General del Le Théâtre Royal de la Monnaie , ja que encarregar la direcció de Il Trovatore a Marc Minkowski, primera direcció verdiana del director francès i al polèmic director rus Dmitri Tcherniakov la part escènica, és tota una bomba.

Tampoc se’m podrà discutir que sent Il Trovatore una òpera on sempre s’ha dit que es necessiten els cinc millors cantants del moment per interpretar-la, anar a buscar a Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Misha Didyk (Manrico), Sylvie Brunet (Azucena), Marina Poplavskaya (Leonora) i Giovanni Furlanetto (Ferrando), no sembla pas la millor elecció.

El cas és que tot i que jo pensava que en acabar la representació, i després d’empesar-me tot el que m’he hagut d’empesar, el públic belga protestaria enèrgicament, i no, de cap manera, no he sabut desxifrar si un o dos crits aïllats en sortir a saludar Tcherniakov, es podien interpretar com a protestes o ans al contrari, si es tractaven de mostres d’aprovació. No és que durant la representació es matin a aplaudir, no, de cap manera, estan freds i en prou feines aplaudeixen en acabar les àries més conegudes, però en canvi al final i potser perquè ja s’ha acabat, aplaudeixen bastant.

Aquest espectacle a altres teatres, pot ser un motiu de desordres públics importants. Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE AL MET

Dolora Zajick (Azucena) MET 2011 producció David McVickar Foto: Ken Howard/Metropolitan Opera

Ara si.

L’altre dia per error es va publicar aquest apunt sense que tingués encara tots els enllaços disponibles, però avui si, ja estan a disposició de tots els que vareu gaudir tant als cinemes i de tots aquells que per una raó o altre no vareu poder veure aquella retransmissió del passat 30 d’abril de 2011 des de el Metropolitan Opera House de New York.

No m’esplaiaré gaire, ja que em sembla que ja ho vaig dir tot a l’apunt que vaig publicar el dia 1 de maig: El Met al cinema: Il Trovatore, però serà bo poder reveure i reviure les sensacions primàries que Il Trovatore sempre desprèn en els espectadors. malgrat ser una òpera amb un argument impossible i una música a vegades fins i tot “vulgar”, conté moltíssims atractius que encara hores d’ara la fan imprescindible per un públic acostumat a altres delicatessen.

Renoi, quan Verdi volia (això succeeix quasi sempre) ens guanya per força, noblesa i emotivitat, allunyant-se definitivament de l’aparent cartró pedra d’aquesta òpera tan impossible, com decididament engrescadora i genial. Continua llegint