IN FERNEM LAND

LICEU:EL TRISTAN DE DIUMENGE A LA TARDA


Ahir diumenge el Liceu es va omplir de gom a gom, al menys durant el dos primers actes, ja que abans de començar el tercer, havia desertat aproximadament un 20% de l’aforament. Sembla ser que arribar més tard de les 10 del vespre a casa és un inconvenient per a molta gent, majoritàriament d’edat avançada.

Èxit sense discussió per a una funció més rodona que la del dia de l’estrena, però que continua tenint un problema insalvable, sota el meu punt de vista, en la direcció del mestre Weigle, que ha estat el més aplaudit de tots.

Weigle entén Wagner d’una manera massa freda i distant i això en un Tristan em desespera. Dir que no té moments preciosos es mancar a la veritat, doncs fins i tot amb una orquestra com la del Liceu, sap treure-li grans moments, sobretot al segon acte, però pel mateix concepte de clares tendències estaticistes i de recrear-se amb els ambients sonors que la genial partitura li ofereix, oblidant massa sovint el discurs narratiu de la pròpia música. Té moments veritablement tediosos, de recreació excessiva de les atmósferes, amb un tempo lent en excés (preludi del primer acte, narració d’Isolda, duo del segon, monòleg de Tristan,…), amb la qual cosa és perd la tensió narrativa i l’orquestra decau, incapaç de mantenir aquest discurs durant tota la representació. Potser amb les Staaskapelle de Dresde o Berlín, el resultat preciosista seria un altre, però l’orquetra del Liceu no és capaç de mantenir la concentració musical i narrativa, sense perdre el bon nivell que assoleix en altres moments.

Després d’un altre monòleg del Rei Marke per emmarcar (tan vocalment com orquestralment) Weigle sotmet el final del segon acte, a una espècie de monotonia sonora inacceptable. El contrast entre la dissertació del Rei, la violència de Melot i la passió amorosa dels dos amants, s’ha vist transformada en una escena sense contrastos, plana i amb una sonoritat esmorteïda. Decepcionant, doncs avui tot el llarg duo i l’entrada i posterior monòleg del Rei, han estat plens de moments veritablement brillants.

Durant el tercer acte ha succeit una mica el mateix, després d’un preludi fallit, tota la llarga escena de l’agonia de Tristan no ha estat prou variada i sembla que hagi deixat tot l’encís sonor reservat per l’entrada d’Isolda fins el liebestod final, on l’orquestra ha tingut detalls preciosos.

A la funció d’avui, ja estava previst que no cantes Peter Seiffert, i el que en un principi semblava un greuge contra el torn T, ha resultat una immensa sort. L’inicialment previst Richard Margison, va deixar pas a Ian Storey, el tenor que ja havia de fer el segon repartiment, però que finalment ha cantat l’esgotador rol en substitució del canadenc, en l’única funció del primer cast que no canta Seiffert.

Storey no és genial, però és molt més Tristany que Seiffert. No té la veu tan bonica, i el seu cant no és tan llançat, no li cal, ell s’ha d’esforçar menys que l’alemany, sobrepassat per un rol que hauria de deixar de cantar. Ian Storey en canvi, sap arribar al final del tercer acte sense defallir, tot i que com és obvi, cansat, doncs el rol és esgotador.

No és un tenor gaire creatiu, més aviat és massa regular. Això que a nivell vocal és d’agrair, quan parlem d’aspectes més de interpretació dramàtica és un handicap. Si al fossar tens un director de primera, com és el que li succeeix a la Scala de Milà amb Barenboim, els resultats són millors, doncs el genial director, referent absolut quan es parla d’aquesta òpera, sap treure-li molts matisos que Weigle, més atent i preocupat per l’orquestra que pels cantants. Tot i així la veu és magnífica. No posseeix un color gaire atractiu, ja que la veu és més aviat fosca i una mica engolada en l’emissió, però el registre és poderós, amb un centre quasi baritonal i quan vol, passa la barrera orquestral més exigent i alhora sap recollir la veu en els moments més lírics del segon acte.

No ha obtingut el èxit que és mereixia, tot i que l’ovació ha estat unànime, però mancat de bravos que s’han endut d’altres de manera excessiva, sota el meu parer.

Deborah Voigt també m’ha agradat més, malgrat quen les seves “e” i “i” continuen sent en tot el registre, feridores. Durant la primera part del primer acte, ha mantingut un control sobre els aguts, més atent que el primer dia, però després de la narració ha començat a cridar, o si voleu, a emetre els aguts molt oberts i una mica descontrolats. En el segon acte, tret de l’escena inicial, que com el primer dia, no li surt bé, m’ha agradat més, tot i les particularitats d’emissió abans esmentades i aquesta tendència a semblar una cantant vocalment molt més gran del que és en realitat. El seu liebestod hagués estat esplèndid si no l’hagués acabat de forma notòriament calada. Alguns atacs al agut li surten així, calats, però en aquest cas, ha estat segurament, per una manca de control en la respiració, doncs semblava que anava una mica apurada de fiato i el final del liebestod és més compromès per obtenir una bona emissió que sobrepassi el gruix orquestral, que no pas per una tessitura exigent. Això també li va succeir el primer dia, però avui de manera més notòria. Ha estat una veritable llàstima, doncs la seva interpretació dramàtica ha estat més intensa i no tan distant.

La resta del cast, similar a la primera nit. Potser m’ha agradat més la Schuster al segon acte o potser la meva situació a la sala, més centrada, afavoria que la veu m’arribés més matisada i Kwangchul Youn, m’ha tornat a entusiasmar, per la noblesa del seu cant i l’emissió sempre preciosa d’una veu d’intensa emoció interpretativa. BRAVO!

La producció continuo pensant que tot i tenir moments d’esplèndida plasticitat, parteix d’un principi més estètic que conceptual, amb uns tocs ridículs o mal resolts en les escenes més mogudes de l’acció (les lluites i en especial la del tercer acte amb aquell soldat que cau penya-segat avall, és com a mínim risible i poc afortunada) i amb un vestuari que em distancia en lloc d’apropar-me. Tot i així alguns moments sobretot del disseny de llums del segon acte i tot el tercer, són veritablement aconseguits. Altre cosa és que aquesta plasticitat m’agradi o no per una òpera com el Tristan und Isolde, sota el meu punt de vista, allunyada d’aquesta estètica colorista del genial Hockney. Ja és ben curiós que és parli del Tristan und Isolde de Hockney, que és el dissenyador i no pas del director d’escena, que ben mirat ha fet ben poca cosa en aquesta producció, declaradament estètica més que dramàtica. Pecat mortal per aquesta tendència que té la direcció artística del Liceu a valorar l’interès de les produccions operístiques pel signant de la posada en escena.

Èxit espectacular de la que sense cap mena de dubte, és la millor funció del que portem de temporada, de les que he vist jo, és clar.

Ara us deixaré amb el monòleg del Rei Marke de Kwangchul Youn, tal i com el va cantar dimecres passat, dia 27 de gener, gràcies a la retransmissió de Catalunya Música.

“Mir dies? Dies Tristan, mir?” A mi m`ho fas? Em fas això a mi, Tristan?

Dissabte vinent serà la primera funció del segon repartiment amb Jennifer Wilson, Ian Storey, Janina Baechle, Attila Juon i Tómas Tómasson. Tot sembla indicar que hi serem per poder-ho explicar a l’endemà.

Bona setmana amics.

Enllaç relacionat: LICEU: Tristan und Isolde

7 comments

  1. Luis

    Liceu. Diumenge 31 de gener. Wagner: Tristan und Isolde. 230 minuts de durada.
    Preludi del 3r acte. Solo d’oboè. 16 estossegades (algunes amb repicó) i una mocada (amb mocador). És un escandol. Caldria fer alguna cosa.
    Si un de cada nou dels 2000 espectadors del Liceu tossís una vegada durant els 230 minuts del Tristany tindríem una estossegada cada minut. Com que això no passa, vol dir que els mal educats són pocs. Fem alguna cosa per fer-los callar!!!
    De l’òpera no entenc gaire, o sigui que no opinaré.

    M'agrada

  2. Juan Manuel Cardenete

    Doncs aixó no és res… el dia de l’estrena, al costat meu hi havia dues senyores (molt repintades, aixó si) que ens van fotre tot el preludi i gran part del primer acte: caramels, comentaris, buscant les ulleres a la bossa, etc… quan un altre espectador els hi va cridar l’atenció encara van tenir el coratge de resprondre’l ¡durant la represtació! i quan es va establir la baralla a l’entreacte encara es defensava dient que ¡¡¡NOMÉS HAVIA PARLAT QUAN NO ESTAVEN CANTANT!!!! …”pa mear y no echar gota”.

    M'agrada

  3. bocachete

    Penso que sí: que és millor de la temporada, de moment. Deixant de banda que és Tristan, i això sempre predetermina a l’entusiasme (suposo que en algun altre cas, a la desesperació), no m’esperava que sortís tan bé. La producció? Sí que peca de massa colorista, en algun moment: potser amb una altra gamma de colors, no tan llampants, s’hagués arribat a un clima més poètic i més… això que vols dir tu i que s’entèn, que ha de ser d’una altra manera. Però hi ha uns jocs de llums que, en molts casos, delimiten molt bé l’escena, en canvien els contrastos…. Ha estat bonic. Realment, hi ha moments “ingenus”, per dir-ho d’alguna manera, però mira… ja em quedava jo amb uns quants decorats d’aquests per al proper Trovatore. L’exposició d’abaix està bé: possiblement, les altres òperes que ha fet Hockney s’adiuen millor a aquest estil acolorit. (Què maco seria un programa triple com el de Mamelles, Parade i Enfant que van fer, o com el de Stravinski!)

    El que no vaig trobar és que hi hagués tants morts al final: ja van bé, per seguir la musicalment llarga lluita de Kurwenal. El que cau, potser depèn d’on siguis: des de dalt a l’esquerra, va “caure bé” i fins i tot semblava que caigués millor que moltes Tosques des de Sant’Angelo.

    De veus, mira… La Voigt canta bé, en general, però de vegades tenia un timbre com… no sé, desagradable, com lletjot; era una veu estranya, dura, aspra… El Liebestod, va fer-ho maco, i va actuar bé (avui portava binocles) i l’actitud “transfigurada” del final, des de la mort de Tristany, la va saber fer (potser no costa gaire de fer, la veritat). L’efecte de llum del final també va quedar bé, amb aquest abraç de Tristany; és un detall bonic.

    El Storey bé: suposo que dintre del que hi ha, Déu n’hi do: se sentia al primer acte i al segon (potser on més em va agradar). Segurament és una mica soso, però noi… Em toca el dia 8 el Seiffert, però si ja em dius que no se sent tant, malament.

    Torno a ser poc original, però sí: els millors, el Marke i la Brangäne: molt bons. El paper d’aquesta és tan bonic… (no deixo de recordar la Fassbaender, en la producció aquella que hi havia la Caballé, tot i que potser ja la tinc idealitzada). I la veu del Kwangchul Youn és bellíssima. No podria venir-hi més sovint, aquest home?

    L’orquestra, el mateix: trobo que va ser massa aplaudida. No ho va fer malament, però trobo que la de l’últim Tristany, amb Billy, li passava la mà per la cara i, ni de bon tros, va tenir aquesta resposta per part del públic. Jo recordq que en acabar el primer acte vaig pensar “és com a Bayreuth” (la qual cosa ja sé que és exagerada, però que volia dir que estava sonant molt bé i que m’havia impressionat). Ahir, va estar bé, però sí que hi havia moments que trobava a faltar alguna cosa més, un plus d’intensitat o de sublimitat que CAL que tingui el Tristany. Al preludi el primer tutti de la corda al complet amb el tema del filtre d’amor ha de pujar-te les llàgrimes als ulls, gairebé i no sé… va quedar un pèl fred. Molt millor que els Mestres, sí, però que no era per a tant bravo.

    En fi, que és el dia que millor resultat global hem tingut, possiblement. Això sí: només començar, ja em vaig còrrer (bé, això s’ha d’entendre bé, eh?) unes quantes butaques, que faltaven tres persones a la dreta. En acabar el primer, dues més, i el de l’esquerra va fer mutis; en començar el tercer acte, dues butaques més i un altre de l’esquerra que va marxar: vaig acabar gairebé al centre. No sé què deu passar als torns de nit. El carmel de torn, en tot cas, amb sonata en dos temps de desembolicat i rebregament “molto ostinatto”, va tenir lloc en el preludi del tercer acte, quan més es pot sentir; és clar que llavors “no hi canta ningú”. Efectivament, ni gota, com diu el Cardenete.

    M'agrada

  4. Joanpau

    Dimecres passat vaig plegar abans d’hora, em va semblar inaudible. És clar que molt millor que el Stifelio del MET que Catalunya Música, fent la competència al Fantasma de la Ópera de RN ens va passar. Quin desastre!
    Total vaig acabar escoltant el Tristan de Viena de Radio Clásica i allò era tot un altre món.

    M'agrada

  5. assai

    Me parece un extraordinario rey Marke. Porque hay que sostener la tensión prolongando cada frase al límite del imposible. Hay que dejar que el rey Marke intente detener el tiempo para poner en palabras su confusión, y el Koreano ese de nombre imposible, lo hace.
    Es un pena que la música no contribuya a crear el espacio, a darle esa densidad instrumental donde las palabras del rey parece resonar con más fuerza… Su voz es posiblemente más bonita que la de mi Marke favorito, Salminen, pero le falta su autoridad. Esa forma de decir, de expresar, esa madurez e interiorización del personaje que te hace sentir el dolor de su desconcierto, su inmensa tristeza, de una forma única e intensa.

    Para los muchisimos que visitaran este blog, os invito a que sigáis el monologo, lo que dice. El otro dia tuve una discusión con un amigo, sobre si lo que importa en la ópera es sólo la música. Para mi, no. Y puse como ejemplo este monólogo donde se funden ambos lenguajes, porque la música crea la tensión que se esconde detrás de cada pregunta, densifica el espacio… Y no quiero extenderme, porque a estas alturas de la película todo el mundo sabe que ésta es una de mis músicas favoritas.

    Espero que disfrutes con nuestra Brünhilde levantisca, en principio no me la imagino como Isolde, pero bueno, ya nos contarás.

    M'agrada

  6. colbran

    Sigo pensando lo mismo, Bertrand de Billy nos dirigió una maravillosa “Tristan un Isolde” y el DVD lo puede confirmar en todo momento. En esa edición estuve pendiente y emocionado en cada segundo. En la edición actual, con Sebastian Weigle en el podio me he aburrido hasta la somnolencia, en las dos funciones a que he asistido.

    La biznieta de Wagner ha colocado a Weigle en “Die Meistersinger…” en Bayreuth, pero no olvidemos que fue ruidosamente protestado; Joaquim y yo estuvimos presentes para confirmarlo, aunque nosotros no le protestamos a él, si bien yo me quedé con las ganas.

    El éxito que ha asumido en el Liceu Weigle con esta edición de “Tristan und Isolde”, me recuerda otros enormes éxitos recientes de algunos cantantes, bajo mi punto de vista incoprensibles, que me hacen pensar que, una de dos, o existe de nuevo “claque” o yo soy el equivocado, pero soy lo suficientemente modesto para creer que voy contra corriente.

    A mí Ian Storey me gustó mucho. No será un Tristan sublime, pero tiene la tesitura que requiere el papel, se le oye notablemente y proporciona humanidad al personaje, al menos la que le permite una dirección escénica muy precaria.

    Deborah Voigt pone empeño, pero su resultado no está a la altura de éste; la voz está muy estropeada y suena muy envejecida y fea. La calada fnal fue de campeonato.

    Sigue siendo el rey Marke del coreano lo mejor de la función.

    M'agrada

  7. Quines ganes tinc d’anar-hi. Em toca dilluns vinent i ja tinc ganes de sentir el oreà en directe i, com en Joaquim diu, sense l’humiliant xandall de l’equip mític. Quant al comentari tan bonic d’Assai sobre música i lletra, jo em permeto afegir que tot el que sona és, bona o dolenta, música. Tot el que spna pot ser transcrit al pentagrama i, per tant, les paraules, l’idioma emprat, la interpretació junt amb l’orquestra han de formar un tot.
    Joaquim, gràcies. La crònica que has fet és especialment bona i deixar-nos escoltar el Marke oriental és un regal d’enorme qualitat dramàtica.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: