IN FERNEM LAND

LICEU: L’ALTRE TRISTAN UND ISOLDE


Acte 2on del Tristan und Isolde del GT del Liceu, segons el disseny de decorats i vestuari de David Hockney i direcció escènica de Thor Steingraber

Ahir dissabte va tenir lloc la primera representació del segon cast de les funcions de Tristan und Isolde d’enguany.

L’atractiu principal era escoltar la Isolde de la soprano nord-americana Jennifer Wilson, en el que penso que és el debut en aquest emblemàtic, llarg i difícil rol wagnerià.

El Liceu estava ple de gom a gom i això sempre fa il·lusió, és clar que al principi del acte tercer ja es veien alguns buits repartits aquí i allà, però és innegable que Wagner continua sent un reclam pel public d’aquest teatre, que per alguna cosa està considerat, per història i tradició, el més wagnerià del Estat.

El mestre Weigle ha tornat a tenir un èxit sense discussió. És el dia que m’ha agradat més de les tres funcions que he vist, però continuo pensant el mateix que el primer dia, no insistiré més sobre el tema.

Si bé en els dos primers actes Ian Storey m’ha agradat més que diumenge passat en la funció del torn T, en el tercer, tot i fer un esforç considerable, s’ha desinflat, costant-li molt acabar les darreres i esgotadores frases. És un bon Tristany, no excel·lent, però és que d’aquests, hores d’ara em sembla que no en queden.

Jennifer Wilson debutava al Liceu amb aquesta Isolde, en substitució de Silvana Dussmann que pateix, segons la fulla del teatre, una greu indisposició.

La Wilson fa molt poc que ha debutat (2002) i ja es comença a parlar d’ella com de la soprano dramàtica wagnerina del segle XXI. Ja veurem, és un judici prematur. Continuo pensant el mateix que vaig dir després de veure-li la Brünnhilde del Siegfried i el Götterdämmerung a Les Arts. Té moltes possibilitats, doncs la veu sense ser d’un volum descomunal, és prou punyent i incisiva per fer-se sentir dins la densitat orquestral que Wagner requereix en les seves obres. Sense ser posseïdora d’una veu especialment bella, és fresca, una mica metàl·lica però quasi mai feridora, tret d’algun agut mal agafat o mal respirat, però d’altres són clavats, sense portaments ni trampes més o menys dissimulades, d’aquella manera que tanta il·lusió fa, quan et trobes cantants amb facultats per fer-ho. També és capaç de apianar i recollir la veu, per tant, té una ductilitat molt apreciable, doncs aquestes veus acostumen a ser més aviat rígides.

Li manca més consistència a la zona greu i graduar una mica més l’emissió, ja que a vegades no queda prou present, però sobretot, a la Wilson li manca sentiment o potser entendre el que canta, dona la sensació que està distreta pensant en un altre cosa, mentre emet les notes una darrera de l’altre de manera justa i acurada, però la Voigt amb un instrument molt més gastat i fet malbé i amb uns sons ingrats, li dona una lliçó de com s’ha de fer la narració del primer acte o el liebestod final, amb la justa projecció dramàtica, amb un fraseig incisiu o colpidor, tot depenent del estat d’ànim d’aquesta Isolde tan complexa i canviant.

Tinc esperances que la Wilson en mans d’algun director tipus Thielemann, que treballi amb ella intensament tots els racons dels rols, aprengui a dir allò que canta. Potser aleshores esdevindrà la soprano wagneriana que ens agradaria que fos, ara per ara és això, una promesa.

Tot i així en el llarg duo del segon acte, el millor cantat de les tres funcions, ella i l’Storey han cantat bonic, sense cridar, acurats i musicals, sense necessitat de treure aparentment, el fetge per la boca i això en un duo tan líric i expressiu s’agraeix, a vegades alguns cantants sembla que facin el duo final del Andrea Chènier.

La resta del segon cast ha estat integrat per una excessivament discreta Brangäne de Janina Baechle, inaudible en algun moment, el problemàtic Kurnewal de Tómas Tómasson, amb un accident vocal espectacular al final de la seva intervenció al tercer acte, que s’albirava durant tota la nit i un notable Köning Marke d’Attila Jun, que no ha fet oblidar a cap dels referents, però que ha aportat un dinamisme escènic diferent i una noblesa de cant considerable. No és ben bé un baix, però la veu té l’autoritat que requereix el rol i ha expressat de manera prou convincent.

La resta repetien amb la solvència demostrada des de el primer dia: Norbert Ernst, Francisco Vas i Manel Esteve Madrid, com a Melot, el pastor i mariner i el timoner, respectivament.

Èxit molt sonor per a Weigle i bona acollida per a tots els cantants, sense ser res d’extraordinari, però una mica més intens per la Wilson i Jun i continuo pensant que menys del que es mereix per Storey.

Impressions positives a la sortida i la sensació generalitzada que aquestes funcions de Tristan und Isolde és el millor del que portem de temporada. Jo espero que hi hagin motius suficients per destronar-la d’aquest privilegi, en tots i cadascun dels títols que encara ens queden per veure.

Entrades complementàries:

6 comments

  1. JaumeM

    El meu segon Tristan presencial (bé,quasi presencial).Me ha agradat menys que el primer (el del 23-1). Per sort en els entreactes he pogut escoltar un petit avanç de la crònica infernemlandaire,això i les gesticulacions del Maestro SW i les del Apuntador han estat lo millor de la nit,
    La musica, com sempre, molt bé, el rei Marke prou bé, els altres no els he sabut “valorar”, Me preocupa que la meva opinió sobre I.Storey no coincideixi amb la dels reconeguts i molt admirats experts, Joaquim i Colbran. Possiblement degut a on estava assegut sols podia sentir els cantants quan l’orquestra afluixava. Tindre que revisar ho mes de una vegada, ja he canviat de parer amb el J Kaufmann, per exemple.
    Aquesta es una de les principals raons perquè segueixo el blog.

    M'agrada

  2. Isolda

    Francament, ahir el Liceu feia molt de goig veure’l ten ple, dissortadament sempre no és així.
    A mi també Ian Storey m’agradat més que el diumenge, però el tercer acte estava fatigat i no podia en la seva ànima, particularment penso que va tenir l’èxit que es mereixia, el seu Tristan no és per passar a l’història.
    La Brangäne de Janina Baechle la vaig trobar més grisa que un dia sense sol.
    Attila Jun per mi un excel.lent rei Marke. Jo crec que sí és baix, no un baix greu, que n’hi han pocs, però baix.
    Què dir-te de Tómas Tómasson? Pobret!! no va ser el seu dia.
    Jennifer Wilson, la percepció que vaig treure de la seva Isolde, una veu jove, amb poca experiència del personatge, li mancava rodatge, malgrat tot la prefereixo a la Voigt tot hi essent més veterana,la seva veu actualment està bastant deteriorada, segurament esperava massa d’ella. Malgrat això, la Wilson no crec que sigui le meva Isolde tan esperada.
    L’orquestra i sobretot S. Weigle, el mateix que vaig dir el primer dia, fantàstic anant a més, i cada vegada millor.

    M'agrada

  3. Friso per què arribi el meu tristany del dia 10.
    Sembla que millora l’òpera amb els dies, pel que dieu. Em pregunto si Weigle fa les versions més cambrístiques per no ofegar als cantants: pot ser ja no tenen veus tan potents.

    M'agrada

  4. No crec Kalamar, les fa així per què li deuen agradar així, doncs quan ofega, ofega. Ahir sense anar més lluny.
    Acostuma a passar que amb els dies les funcions, sobretot orquestrals milloren, senyal inequívoc que l’orquestra està fluixeta i que a força de tocar es va posant a to.
    Potser caldria proposar al teatre que el primer dia, en lloc del que succeeix a molts teatres, les premiers siguin més barates, com si fos el veritable assaig general.
    Weigle segurament haurà estat el director titular de l’orquestra del Liceu, que menys ha aportat per la seva millora. Va haver d’arremangar-se per fer la neteja final, iniciada per Bertrand de Billy (d’aquí l’odi que es va crear interessadament contra ell) i no va voler assumir el risc.
    No sé si serà un bon director, el futur ho dirà, però el seu pas pel Liceu jo penso que ha estat envoltat de més pena que no pas de glòria i això que hi vaig posar moltes esperances en el seu fitxatge, però la seva manca de implicació amb el projecte el trobo imperdonable i durant la seva titularitat l’orquestra va fer com els crancs.
    Espero que el dia 10 tot surti bé. Jo penso que ja no en veuré cap més.

    M'agrada

  5. Olga

    Ahir vaig ser-hi jo també al Liceu. Esperava tant la funció i la veritat em va decebre!
    La direcció de l’orquestra no em va agradar, la música moltes vegades no respirava i la tensió de la música es perdia, em va faltar molta emoció!, moments de clímax i després en d’altres falta de so…
    I Tristany i Isolda, semblava que cantaven qualsevol cosa menys sentiment d’autèntic amor…, com si cada u anés per lliure, pensant en les dificultats tècniques de l’obra i no en el sentiment que hi ha darrera de cada nota. Per acabar, Brangäne en moments era quasi imperceptible la seva veu.
    Jo sols tenia entrada per una funció i no he pogut ni podré comparar amb les altres funcions. Espero que les pugueu gaudir més.
    Per cert, en la meva opinió, el millor de la representació d’ahir, l’escenografia. Em va agradar molt.

    M'agrada

  6. El tristan del 10 feb amb les indisposicions de Storey i Ernst, suplències amb Treleaven com a Tristan (bonic timbre i falta de potència, s’ha reservat pel tercer acte la seva millor actuació) i Melot actuat per Ernst però cantat en un raconet per un altre. Brangane-Baechle, a l’advertiment, molt poètica.L’orquestra ha sonat força bé malgrat alguna pífia a les trompes de la cacera. La Wilson, tal i com tú vas explicar. El Tomasson ha estat, en canvi, aquesta nit esplèndid i Marke -Jun també.
    L’escena m’ha semblat horrorosa, amb aquella perspectiva tan exagerada i els elements de joguina que feien riure. No he trobat en lloc la combinació color i llum tan potent que ens venien, i sí una gamma de colors saturats molt poppy, que va totalment en contra de la idea que tinc del drama wagnerià.
    Estic d’acord amb molts de vosaltres que ha faltat l’emoció, crec en part que per culpa de les llums i els moviments d’escena.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: