IN FERNEM LAND

LES TROYENS A AMSTERDAM


Les Troyens acte 2, producció de la DLO de Pierre Audi

Si m’haguessin dit no fa gaire, que en menys de mig any veuria dues produccions diferents de Les Troyens, no m’ho hagués pogut creure.

La magna i magistral òpera d’Hector Berlioz ha passat a formar part d’una efímera quotidianitat, que tan de bo tingués continuïtat en l’esdevenidor. Jo per si de cas i ja des d’avui mateix, he començat a fer guardiola per la versió que s’estrenarà al ROH, dirigida pel tàndem Pappano McVicar i amb Kaufmann, Wesbroeck i Antonacci com a segur reclam per fer les maletes. Això succeirà al 2013, si d’aquí allà surt alguna altre possibilitat de gaudir-la, faré panys i mànigues per anar-hi, sempre i que com ha estat en aquest cas, “m’assegurin” avant match, que hi han les garanties per desplaçar-se. Aprofito l’avinentesa per demanar per enèsima vegada a la direcció del Gran Teatre del Liceu que s’apunti a l’ocasió que li brinda el ROH amb la nova producció per co finançar-la i així d’aquesta manera, reparar aquest gran error històric, que suposa per el Liceu, no haver-la programat mai, sent tant o més important que altres òperes que hem vist o veurem en els darrers o futurs anys programades per reparar altres greuges més estèticament afins a l’actual direcció, altre raó, no la sé veure.

Que la DNO (De Nederlandse Opera) ens hagi brindat l’oportunitat de reposar la producció estrenada l’any 2003 i precisament amb la première el diumenge de Pasqua, ens ha permès, no sense esforços econòmics, desplaçar-nos a gaudir, malgrat les inclemències meteorològiques, d’uns dies de borratxera cultural i estètica de primer nivell.

L’edifici de la DNO està situat davant el Canal d’Amstel. Es va inaugurar el 26 de setembre de 1986 i recorda, sense tanta espectacularitat i alçada, la façana exterior del teatre La Bastille de Paris, amb els amples finestrals que permeten veure des de l’exterior, els vestíbuls que voregen la sala i des de l’interior, contemplar  la imatge força bucòlica del paisatge urbà, alhora que permet entrar la llum natural, fent encara més espaiosa i agradable l’espera durant els entreactes. Quelcom similar a les Arts, però a València encara no han sabut resoldre, amb un servei de cafeteria eficient i unes cadires que permetin al públic distribuir-se, aquest aspecte essencial den qualsevol teatre.

La sala, en forma de hemicicle, està dominada pel vermell intens de les còmodes butaques i el entapissat dels murs. Totes les localitats son de visió frontal, malgrat que com és lògic, la lleugera curvatura dels pisos, no permetrà a les localitats dels extrems gaudir de la visió total del escenari, però res a veure amb els teatres amb la perversa ferradura.

La platea, amb totes les files sense interrupcions per la inexistència d’un passadís central, és d’una comoditat inhabitual en els teatres d’òpera, on l’espai entre les files, acostuma a ser més estret. A Amsterdam  es poden estirar perfectament les cames (mides europees?) i quasi totes les fileres estan distribuïdes en un escalonat lleuger, però suficient per tal de que els espectadors de les fileres del davant, no t’espatllin la funció. Tot i així hi ha cinc files (les tres primeres, la cinquena i la setena) de platea, que no disposen d’aquest desnivell, i es venen lleugerament més barates. Detalls que s’agreixen molt.

La sala no és especialment innovadora, ni m’atreviria a dir que arquitectònicament brillant o que la seva decoració sigui especialment lluïda, però els colors i les llums càlides la fan molt més acollidora que La Bastille, és clar que les dimensions més reduïdes, també ho faciliten

L’acústica és excel·lent i el so arriba amb calidesa, tot i que les dimensions al ser més reduïdes que al Liceu, obliguen al director a anar en compte alhora de controlar bé l’empenta sonora de l’extraordinària orquestra, per tal de que el so no es mengi als cantants. L’ampli fossat, està amagat en un 40% (ben bé), sota l’escenari.

Per la première de la reposició de Les Troyens no es va exhaurir l’aforament. Potser el fet que fos el diumenge de Pasqua i el dilluns a Holanda fos festiu, com a Catalunya, va afavorir la globalitzada diàspora. Tot i així la sala feia molt goig, sense cap tipus d’etiqueta en el vestuari del públic, tot i que hi havia algú força endiumenjat.

L’orquestra del teatre és la Nederlands Philharmonisch Orkest, és a dir la prestigiosa orquestra que acostuma a fer els cicles de concerts al Concertgebouw, per tant estem davant d’una formació de primeríssima categoria i això deixeu-me dir que es va notar i molt. També és cert que alguna de les trompes, no va digerir gaire bé els ous de Pasqua que es distribueixen de manera generosa i gratuïta en el transport públic (tramvies) de la ciutat i va cometre algunes errades durant tota la tarda/nit (cinc hores i mitja de durada total del espectacle), però no hi ha cap dubte que el so i la categoria de tota l’orquestra són d’un nivell màxim.

Especialment brillants van estar les cordes greus i la secció de fusta,  que em van enamorar en totes les ocasions que l’agosarada i rica orquestració de Berlioz els posava a proba. Una vegada més, una cosa a envejar.

Per portar a port la nau troiana, la DNO, va contractar a un director de contrastada vàlua, John Nelson, segur que no el millor, però si un gran coneixedor de les òperes de Berlioz, del qui ha signat en els darrers anys, treballs de notable reconeixement internacional. No és Colin Davis, però el seu Berlioz i aquests Les Troyens en particular, em van agradar bastant més que els escoltats a Les Arts sota la direcció de Gergiev, tan dotat pels excessos i esclats sonors i molt menys inspirat alhora de seduir amb les subtileses cartagineses.

Recordaré especialment, no tan sols per ell, els actes quart i inici del cinquè, amb les climàtiques i seductores melodies de la “nuit d’ivresse” i el preludi i “vallon sonore” de Hylas. Moments d’autèntica sonoritat berlioziana.

En els moments més espectaculars, Nelson no es deixa temptar mai per la grandiloqüència inherent a la pròpia òpera i en els comentaris dels entreactes alguns trobaven a faltar una mica més de pompa i circumstàncies, és cert, però ho sacrifico, si després ha de signar coses tan boniques com les esmentades dels darrers actes.

El cor de cantaires, nombrós (95 membres), va vorejar el cum laude. La posició de la massa coral al inicial “Ha, ha! Aprés dix ans”, excessivament exposada a la boca del escenari, propiciava una aclaparadora presència, però durant totes les llargues i compromeses intervencions va demostrar, domini, tècnica, expressivitat, control i bellesa de so, tot, sense perdre mai els papers. Una actuació  senzillament perfecte.

Vocalment el repartiment tenia l’atractiu de la Cassandre de la diva local i universal, Eva-Maria Westbroek, una de les sopranos destinades a gastar reclinatori en els propers anys.

La veu no és gaire gran, però absolutament suficient. El centre és poderós i els aguts són canons, que quan passen a ser sobreaguts, esdevenen una mica conflictius, amb una certa tendència a l’estridència o a una certa tendència a calar lleugeríssimament.

El més important de la Westbroek és la intensitat del seu cant i la capacitat dramàtica que atorga als seus personatges. Dit això no cal dir que un rol com la Cassandre, sembla escrit per a ella, i la intensitat que imprimeix en tot el segon acte fa esfereir al més insensible dels oïdors. No estic convençut que la seva veu sigui la d’una veritable soprano dramàtica, per ser-ho, em fa l’afecte que necessitaria més rotunditat a la zona greu, però el seu cant intens, si que ho és. Si es cuida força, pot esdevenir una soprano més que referencial.

Al primer entreacte estàvem tots apenats, doncs la Cassandre es mata i jo, com molts d’altres, haguéssim desitjat que ella hagués fet la proesa de cantar el dos rols, com ho han fet altres grans i insignes cantants, tot i reconeixent, que ella seria una Didon immensa al cinquè acte, però el tercer i quart, necessiten una delicadesa que no estem segurs que ella pugui donar amb les dosis necessàries.

Didon va ser la mezzosoprano suïssa Yvonne Naef. El seu inici em va fer témer el pitjor, doncs la seva poderosa veu, amb tendència a l’estridència i un certs sons envellits, no s’adequaven gens amb la reina de Cartago. Va necessitar un cert temps per centrar-se, però a partir del quart acte, va cantar molt bé i de manera molt sensible, preocupada per dotar al seu cant, de la sensibilitat i sensualitat que acompanyen aquest fantàstic i tràgic rol. El dolor intens del cinquè acte, va prevaler per sobre de la visió més clàssicament tràgica del personatge. Potser no ho pot fer d’altre manera i tots teníem present el recital ofert per la Westbroek, però la Naef, en contra del que creia en un principi, em va commoure.

El rol quasi impossible d’Énée, va ser cantat pel tenor nord americà Bryan Hymel. Jo crec que desbordat pels esdeveniments. És un cantant líric, amb una certa capacitat d’ampliar el registre central, per fer front a la part més heroica del personatge, però com acostuma a passar, enlletgint el so i perdent l’elegància inherent a aquest rol, tan sovint maltractat per tenors grollers o directament baladrers.

Hymmel està més aprop de Kunde o Gedda que de Vickers. Jo crec que és un tenor líric, malgrat les trampes que fa per semblar quelcom més. El seu Énée és digne, però no ni ha prou, els dos esmentats el superen en elegància i distinció musical, ell és prou valent i jove per sortir del repte, força indemne, però tot i cantar de manera més que notable un excel·lent duet del quart acte, acompanyat d’una inspirada Naef i un delicadíssim Nelson, però els seus “Inutiles Regrets”, estan mancats de tota l’èpica necessària per fer d’aquesta gran ària, quelcom per recordar.

Em va agradar molt el baríton Jean-François Lapointe en el rol de Chorèbe. Amb una mica més de registre greu vorejaríem l’excel·lent.

Ewa Maria Westbroek (Cassandre) i Jean Françoise lapointe (Chorébe)

Insignificant l’Ascagne de Valérie Gabail, amb una veu poc rellevant.

Insuficient l’Anna de Charlotte Hallekant, una cantant de presència i intencions elegantíssimes, però de veu o bé acabada o decididament inapropiada per aquest rol de contralt. Ella, sense ser-ho, va gravar de manera si més no correcta, el rol de Cornelia en el Giulio Cesare dirigit per Minkowski, però aquí m’ha decebut molt.

Un desastre el Narbal d’Alastair Miles. Decididament negat per fer front als rols de baix. Com a molt pot aspirar a baix-baríton, però la zona greu del rol de Narbal, no permet dubtes i a Miles, li venia decididament gran. Va ser una veritable llàstima que una perla com el “De quels revers” fos una mediocritat poc rellevant. Un pecat mortal!.

Molt bé el Iopas de Greg Warren , bé l’Hylas de Sébastien Droy, molt perjudicat per la posiciona elevada que ocupa en el moment de cantar la inspirada i complicada “Vallon sonore” i correcte sense més, l’esforçat Panthée de Nicolas Testé.

La resta del extens repartiment, varen complir.

El cos de ball (6 ballarins), decididament millorable, no sé si per culpa de l’absurda i risible coreografia d’Amir Hosseinpour i Jonathan Lunn o per la poca qualitat dels artistes.

La producció de Pierre Audi és ben típica d’aquest director d’escena. Una estructura escenogràfica d’impacte i una cuidat dissenys de llums de Peter van Praet, ajuden a emmarcar els diferents espais, tot i que es troba a faltar una mica més de les idees que a les Arts ens desbordaven fins la sacietat.

És una posta en escena poc arriscada, que diu poc, però molesta menys, és a dir emmarca les situacions, sense acabar de proposar res veritablement interessant, però tampoc exaspera per l’esnobisme tan habitual en les propostes escèniques actuals. Els cantants fan el previsible i no se’ls molesta gaire amb situacions o posicions absurdes.

El vestuari, sobretot impossible en la calorosa Cartago, barreja estils sense gaire sentit, més pensat per fer bonic, que per ser veritablement creatiu i original.

Hallekant (Anna)-Westbroek (Cassandre)-Hymel (Énée)-Naef (Didon) i John Nelson DLO 04.04.2010

L’equip escènic va rebre unes lleugeres protestes al final, però sense acabar de convèncer a aquells que volien més trencament i m’atreviria a dir, que sense desesperar a aquells que preguen per retornar a les direccions més clàssiques. La proposta és decididament decorativa, amb proliferació de moments, més reeixits que no pas desafortunats.

Sóc conscient que l’obra és difícil i que un resultat global d’excel·lència és pràcticament impossible, però diumenge passat, malgrat els aspectes negatius que he esmentat, vaig sortir molt satisfet del teatre, atorgant a l’espectacle un notable alt i això per uns Troyens és molt.

Potser un altre dia postejaré algun aspecte no musical de la capital holandesa, mentrestant us deixo amb un YouTube de la producció (final del segon acte) per fer-vos una idea.

i ara un YoTube procedent del Canal de la (DNO) Denederlandse Opera, on els responsables de la producció ens venen el producte.

En acabar la funció, tota la colla de desplaçats, vam compartir una llarga i agradable estona, al voltant d’una taula. Imagineu una manera millor d’acabar una gran vetllada operística?

11 comments

  1. Isolda

    Quina envejable vetllada!!. Tanmateix ens has fet somniar una mica explicat-nos la teva visió d’aquesta maravellosa òpera. Per mi és una signatura pendent ja que mai l’he vist en directe. Espero veure-la al Liceu algun dia….
    Enhorabona per aquesta sortida tan aprofitada i entrenyable

    M'agrada

  2. Me muero de envidia, respecto a Westbroek, es de esas cantantes que sobre el escenario hacen que te olvides de si los agudos -y estoy de acuerdo con lo que dices- son así o son asá, es fantástica. Ya se te echaba de menos.

    M'agrada

  3. alex

    Magnífica crónica, Joaquim.

    Efectivamente, Westbroeck es de las grandes voces de la actualidad.
    El buen barítono francés J.François Lapointe, está previsto como uno de los Escamillos de las próximas CARMEN liceísticas

    M'agrada

  4. Kenderina

    Halaaaaa, que envidia to el mundo vacaciones ! Me alegro que disfrutarais 😉 Por cierto, tendrás un poco menos tiempo “per omplir la guardiola”, lo de ROH es en 2012 , que el dispendio es con motivo de los Juegos Olimpicos.

    M'agrada

  5. He gaudit molt llegint la teva detallada crònica, Joaquim. Desconec Les Troyens perquè sé que és molt llarga i Berlioz no em fa sempre feliç però…avui aniré a la F.N.A.C. i si la trobo, me la compro, ja veus!
    Un petó.

    M'agrada

  6. Dos Troyens en un any, això ho contes i no s’ho creuen! I pel que veig el resultat va ser exitós. I a més a més amb la Westbroek, santa patrona dels wagnerians valencians. Quin luxe! Gràcies per la crònica tan detallada.

    M'agrada

  7. colbran

    “Les trojens” es una obra muy densa, especialmente la primera parte (“La prise de Troie”); la segunda parte es mucho más asequible (“Les troyens à Carthage”). Prueba de ello es que aunque Berlioz la compuso entre los años 1856 y 1858, no pudo verla interpretada hasta el 4 de noviembre de 1863 en París y sólo la segunda parte. La primera parte se estrenó en Karlsruhe el 6 de diciembre de 1890, habiendo fallecido Berlioz 21 años antes, con lo que se ejecutó completa los días 6 y 7 de diciembre del año indicado.

    Si no consta de un reparto sólido y de una buena dirección orquestal, amén de una buena puesta en escena, puede resultar algo indigesta. No ha sido éste el caso de esta representación en Amsterdam que nos ha permitido descubrir (al menos en mi caso)una cantante de auténtico empuje y densidad vocal,
    la gran diva local Eva.Maria Westbroek, idolatrada por sus conciudadanos como pude comprobar (el primer bravo lo lanzó mi vecino de la izquierda). Una gran cantante que puede situarse en la línea de Eva Marton, aunque con un volumen vocal no tan espectacular. Su voz tiene una pastosidad y densidad que la convierten en intérprete deseable de muchos roles que me vienen a la mente.

    Yvonne Naef canta con mucho gusto y controla muy bien la emisión de la voz y fue otra triunfadora de la velada.

    Una de las sorpresas más gratas para mí fue el barítono francés Jean.François Lapointe y una de las más lamentables el aburrido “quasi” bajo Alastair Miles que últimamente me lo encuentro en todas partes, pues es requerido para todo, incluso para grabaciones (Opera Rara) y yo me pregunto por qué.

    La “contralto” (?) Hallekant no me satisfizo nada, pese a disponer de una figura grácil, pero con una voz mínima.

    Respecto al tenor principal, el norteamericano Bryan Hymmel, a mi me pareció correcto, pero creo que debe madurar este rol tan exigente, si quiere conseguir grandes éxitos; tiene arrrestos y no se amilana ante las dificultades que tiene que afrontar, pero yo desearía más seguridad y un poco más de volumen.

    La dirección orquestal de Nelson me pareció magnífica (pero no me considero un especialista en esta ópera, como lo es Joaquim, para valorarla con precisión). La cuerda grave me pareció sensacional y el sonido de toda la orquesta limpio y transparente, a lo que indudablemente contribuye la magnífica sonoridad de la sala que yo encuentro cómoda y deliciosamente acogedora.

    El coro que participa en tantas ocasiones, a lo largo de la ópera, me gusto mucho.

    Es una pena que hoy en día se recurra a movimientos epilépticos o de estatua viviente de la Rambla para simular un ballet. Los “bailarines” hicieron lo que pudieron con los grotescos movimientos de brazos y piernas indicados por la coreografía.

    De todas formas, hemos visto “Les troyens” en una buena versión, aderezada con una escena impactante en la primera parte y poco sorprendente en la segunda, aún manteniendo una línea unitaria, muy bien iluminada.

    M'agrada

  8. Com gairebé sempre, estic d’acord en la major part del que dius. Em va causar molt bona impressió la Westbroek, pel que va fer i pel que intueixo que podrà fer en el futur. Per cert, està esplèndida en el DVD de la Lady Macbeth de Xostakòvitx també a la DNO. De menys a (molt) més Yvonne Naef i també Bryan Hymel en un rol endimoniat. Coincideixo plenament en la teva apreciació de la resta del cast, el cor (fabulós), l’orquestra (incloses les sempre problemàtiques trompes) i el mestre Nelson (estava just darrere seu i va ser un plaer veure’l dirigir i cantar en silenci TOT el text de l’obra).
    Pel que fa a la producció, és lògic que tingués irregularitats en una òpera de durada colossal, però en general la vaig trobar força encertada. Crec també que té una gran virtut: en un temps en què molts registes renuncien a la bellesa estètica, quan no busquen deliberadament la lletjor, Audi va optar pel contrari sense gratuïtats, i això em sembla digne d’elogi.

    Per cert, no sé en quin vol vau tornar. Jo ho vaig fer dilluns al vespre en un de baix cost i quina no va ser la meva sorpresa en veure asseguda uns seients més enllà ni menys ni més que a la Diana Damrau! Es va passar el vol sencer estudiant El rapte amb cascos, ordinador i la partitura. No vaig gosar dir-li res, però després esperant l’equipatge es va posar just al meu costat i ja no me’n vaig poder estar. Simpatiquíssima, em va comentar un parell de coses sobre El rapte, i que estava espantadíssima (sic) davant La dona silenciosa de Strauss, que ha de fer el juliol vinent a Munic. Va agafar la maleta i se’n va anar tranquil·lament a buscar un taxi. Jo em creia que viatjaven en business i els esperaven limusines en aquestos. Una sorpresa agradable.

    M'agrada

    • Mai hem estat tan a prop Tristany!, al teatre (nosaltres a fila 3 quasi al darrera del mestre Nelson) i a l’avio (fila 27).
      Vaig comentar-li al Colbran, quan me’n vaig adonar al Prat, que aquella noieta tan normal era la Damrau. Jo també creia que les dives viatjàvem en bussines i envoltades d’un glamur que ella sortosament no utilitza. Va costar-me identificar-la ja que la vaig veure molt més jove que en les fotos i sobretot, tan poc identificada amb la imatge d’una soprano de primeríssim nivell com és ella.
      Quines casualitats, tot plegat, oi?

      M'agrada

  9. Jo, quina ràbia no haver-nos vist! Si només t’ho hagués comentat als magnífics posts que vas fer dels Troyans. Me’ls vaig tornar a estudiar a fons per preparar-me l’òpera… En fi, ens queda pendent conèixer-nos in person!

    M'agrada

  10. Llego un poco tarde y ya he dicho en mi post todo cuanto opinaba sobre estos magníficos Troyanos que tuve la suerte de poder compartir contigo. Simplemente quería felicitarte por tu estupenda crónica en la que coincido contigo prácticamente al cien por cien.
    Analizando luego despacio cada aspecto de la producción te das cuenta de que había muchas cosas mejorables, pero estoy de acuerdo en que el resultado de conjunto es muy positivo y las sensaciones con las que salimos del Musiektheatre inmejorables.
    Te aseguro que ha sido un auténtico placer compartir con vosotros estos días.
    Un abrazo muy fuerte

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: