IN FERNEM LAND

LA MATTHÄUS-PASSION AL CONCERTGEBOUW


Ja de tornada d’aquests quatre dies hivernals a l’acollidora Amsterdam, em disposo a parlar-vos de l’experiència musical, eix central d’aquesta escapada, tot i que la capital holandesa ofereix suficients atractius com per estar parlant un grapat de dies d’altres coses, no precisament musicals.

El motiu del viatge no era aquest concert, però aprofitant que hi anàvem, vaig adquirir per Divendres Sant (quin dia pot ser més escaient?) entrades per anar a escoltar la catedral de la música a una de les catedrals possibles, és a dir, La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach al Concertgebouw d’Amsterdam, una de les sales mítiques, carregada de venerable història i seu d’una de les institucions més importants, la Koninklijk Concertgebouworkes.

A Europa, segurament al costat del Musikverein de Viena i en menor mesura el Royal Albert Hall de Londres, és la sala més prestigiosa.

Es va inaugurar l’11 d’abril de 1888 i la sala principal (La Grote Zaal), on tenia lloc el concert, te una cabuda per a unes 2000 persones.

L’acústica és d’una nitidesa prodigiosa, i malgrat que la localitat que ocupava era excessivament a prop de l’orquestra (tercera fila), no em vaig perdre detall sonor, però si visual, ja que no tenia gaire perspectiva del imponent hemicicle, presidit per un orgue que al bell mig, parteix la graderia destinada al cor, o ocasionalment al públic.

La Grote Zaal del Concertgebouw el divendres 2 d'abril minuts abans de començar el concert

El primer que us vull dir de la sala, és que impressiona per les dimensions espaioses de la platea, en contrast amb la balconada del únic pis, que es limita a tres rengleres de seients.

La decoració és d’una elegància clàssica i molt “luterana”, com quasi tot en aquest país. Estèticament a les antípodes del Palau de la Música, per entendre’ns, però com en el nostre Palau, en la decoració de la sala hi son presents els noms dels grans musics de la història i al costat del clàssics universals, al Concertgebouwn també hi figuren musics autòctons, aquí teniu la llista, tan discutible com conjuntural i segurament reverencial:

Bernard Zweers
Anton Bruckner
Gustav Mahler
César Franck
Alphons Diepenbrock
Claude Debussy
Cornelis Dopper
Richard Strauss
Julius Röntgen
Bela Bartok
Antonín Dvořák
George Frideric Handel
Jean-Baptiste Lully
Domenico Scarlatti
Wolfgang Amadeus Mozart
Luigi Cherubini
Carl Maria von Weber
Hector Berlioz
Frederic Chopin
Franz Liszt
Richard Wagner
Charles Gounod
Carl Reinecke
Cornelis Schuijt
Jacob Obrecht
Jan Pieterszoon Sweelinck
Orlando di Lasso
Jacobus Clemens non Papa
Pyotr Ilyich Tchaikovsky
Igor Stravinsky
Johan Wagenaar
Max Reger
Maurice Ravel
Willem Pijper
Franz Schubert
Felix Mendelssohn
Robert Schumann
Johannes Verhulst
Niels Gade
Anton Rubinstein
Louis Spohr
Ludwig van Beethoven
Johannes Brahms
Joseph Haydn
Johann Sebastian Bach

Els tres compositors que presideixen el centre de la balconada del Concertgebouw: Bruckner, Mahler i Franck

Cal dir que aquests dies de Setmana Santa l’activitat de la sala ha estat frenètica, ja fos a la sala gran, com a la Kleine Zaal destinada a la música de cambra.

Per que us feu una idea, el Dijous Sant la Passió Sant Joan de Bach, amb Frans Brüggen, divendres la Sant Mateu que us comentaré, dissabte altre cop la de Sant Mateu amb un altre formació (de la de dijous i dissabte trobareu informació al blog de la Mei), diumenge i dilluns de Pasqua, el Messiah de Handel, i tot això sense tenir en compte altres concerts celebrats a la casa. És a dir, igualet que nosaltres que per Setmana Santa posem allò tan provincià de tancat per vacances, ja sigui a l’Auditori, al Palau o al Liceu.

Quan vaig comprar les entrades per aquest concert, no coneixia a ningú dels que cantaven, ni tenia referències del director, l’orquestra i el cor. Senzillament vaig escollir aquesta i no la versió del dissabte, perquè la part solista greu de les veus femenines estaria cantada per una mezzo i no per un contratenor, com succeïa a la de dissabte. Digueu-me raret, però a part que les estimo més que als contratenors, la utilització d’una mezzo m’aproximava a la possibilitat que la versió fos a la manera “antiga” de la interpretació de la Passió de Bach, una versió més “romàntica” que historicista, com efectivament va ser. Res de instruments originals i de cors minsos. Una orquestra, l’excel·lent, tot i que no sensacional Holland Symfonia, de recent creació (2002), sorgida arran de la fusió de l’Orquestra Filharmònica de Holanda i la Nederlands Balletorkest. Està formada pe més de 140 músics que giren constantment per a tot el país.

Per l’ocasió l’orquestra estava formada per 42 músics, més la viola de gamba i l’orgue.

Pel que fa a la formació coral, era el Toonkunstkoor Amsterdam, amb 49 veus pel primer cor i 52 pel segon.

Per l’impressionant coral d’entrada, va participar el cor de veus blanques Martini Jongenskoor Sneek.

Tot plegat, més els solistes i el director, feia que al hemicicle tinguéssim quasi dos-cents músics per interpretar una obra, que en segons quines versions, ho resolen amb molt menys de la meitat.

Em feia il·lusió tornar a escoltar una versió tan “excessiva”, com habitual en altres temps, i que em va fer enyorar un cop més, la presència d’aquesta obra a les temporades de l’OBC.

Pel que fa als solistes i director, varen ser:

Jeroen de Vaal, evangelista
Hans Voschezang, Christus

Marina Zyatkova, soprano
Barbara Kozelj, mezzosoprano
Jean-León Klostermann, tenor
André Morsch, baríton

Director:Boudewijn Jansen

Què us puc dir de tot plegat?, doncs que va ser un concert preciós i per a mi especialment emotiu. Escoltar, després de molt temps sense fer-ho en directa, una Passió segons San Mateu de Bach, al Concertgebouw i amb una qualitat molt bona, tot i que no genial, va ser tota una experiència catàrtica.

Primer cal mencionar l’extraordinària qualitat dels cors, principalment el Toonkunstkoor, que distribuït en les dues formacions preceptives del doble cor, segons va deixar escrit Bach, va ser ubicat a les grades laterals del hemicicle, separats pel cor de veus blanques. Les seves afinades i expressives intervencions, anaven acompanyades d’un efecte estereofònic molt marcat, de gran bellesa. Per altre part, l’entrada del Martini Jongenskoor en el colpidor “Kommt ihr Töchter helft mir klagen”, que inicia l’obra, va suposar el primer calfred dels molts, que en forma de fuetades emocionals, em van sacsejar l’espinada durant tota la nit.

Envejable cor que sap cantar en una extensa graduació del seu caudal sonor, sense l’aparença auditiva que estiguin forçant mai l’instrument i dotant a la vegada, cadascuna de les intervencions, d’una emoció i variació expressiva, extraordinària. Vaig trobar a faltar, alhora dels aplaudiments finals, una dedicació més personalitzada pel cor, qui sap si la cosa luterana, no els permet rebre de manera descaradament directe, una mostra d’estima tan efusiva. De ben segur m’hagués deixat part de les meves cordes vocals, per agrair-los els intensos moments que em van fer viure.

Dels solistes cal remarcar l’extenuant tasca del tenor Jeroen de Vaal, fent front a l’Evangelista, de manera exemplar i al baríton Hans Voschezang, per cantar la part de Crist. Ambdós porten el pes de l’obra i ambdós se’n varen sortir molt bé, per bé que el baríton de color, que va debutar en un rol operístic, al Liceu cantant el Norfolk del Enric VIII amb Montserrat Caballé, vaig trobar-li a la faltar una mica més de registre greu.

Correctes els quatre solistes que feien les àries. Potser la millor va ser la mezzo, que suplia la manca de rotunditat del registre greu, amb una més que notable musicalitat i expressivitat en una línia de cant sense màcula, en totes i cadascuna de les magnífiques perles que el gran pare Bach li regala. La més fluixa la soprano, que tot i tenir una veu adient, era la menys expressiva i tenia una dicció molt confosa.

Tenor i sobretot baríton, varen complir de manera més que satisfactòria les grans i difícils àries en que intervenen, així com en el episòdics rols solistes del relat.

L’Auditori, ple de gom a gom, va tributar al final, una calorosa acollida, però pel meu gust va ser massa curta, doncs segons penso, la versió va ser molt més que digne i sobretot, sense arribar a ser a lo Klemperer, es va aproximar a allò que jo ja creia que no tornaria a escoltar mai més, i amb això no vull dir que les versions tipus Herreweghe no m’agradin, doncs aquesta en particular la trobo senzillament esplèndida, sinó que la gran música de Bach, també pot fer-se així i gaudir-la amb l’autenticitat que dona allò fet amb el cor i el més profund dels respectes i de ben segur el divendres passat, en aquella versió tan honesta, com poc personal i amb cap voluntat de genialitat per part de Boudewijn Jansen, hi havia molt les dues coses i sobretot molt de J.S.Bach.

Quina intensa emoció per començar!

11 comments

  1. Ves que t’he de dir!: Doncs que me n’alegro, i molt, que hagis gaudit d’aquesta “Passió” (quina paradoxa, oi?), per a mi, i també com tu la defineixes, la catedral de la música. No saps quina il·lusió m’ha fet saber que en la versió de Kemplerer has de fer servir el reclinatori. Una abraçada!

    M'agrada

    • Of course Tristany, era el motiu de l’escapada.
      El post d’aquesta nit parlarà del esdeveniment.
      D’haver-ho sabut… et feia a Brussel·les amb l’amic Idomeneo, tal com ens vas anunciar.
      Mai hem estat més a prop estant tan lluny. Haguessis conegut també a Colbran, Mei, Atticus, Dandini, Gemma, Sacra,… una representació ben sel·lecta del món infenemlandià.

      M'agrada

  2. Caram! Sí, sí, Vaig fer un petit tour Monnaie-Vlaamse Opera-Muziktheater. Quina ràbia! No vaig sentir ningú parlar català i què m’havia jo d’imaginar…

    Quan pengis el post ja afegiré la meva opinió, si et sembla bé. Una abraçada.

    M'agrada

  3. colbran

    Para mí los grandes triunfadores de esta excelente Pasión fueron los tres coros. Es inaceptable que no se les brindara una opción para ser aplaudidos como se merecían.

    De los solistas me impresionó gratamente el buen timbre y color de auténtico barítono de Hans Voschezang (Jesús) y el infatigable Evangelista de Jeroen de Vaal, especialmente.

    Por lo visto es costumbre en Amsterdam aplaudir de pie (así ocurrió en los dos espectáculos vistos), pero yo no lo sabía y quedé sorprendido de que una manifestación algo insólita en nuestros lares (y cuando ello ocurre es que la ovación previa lleva minutos de duración y luego se prolonga) durara algo más de 30 segundos y se acabaron los aplausos.

    La acústica es sorprendente y me hizo felíz poder escuchar obra tan importante en un lugar tan mitificado.

    Ha sido una experiencia realmente muy positiva.

    M'agrada

  4. Ante todo comentar que, como ciudad, Amsterdam siempre me ha decepcionado. Esperaba una Venecia del norte y me encontré con una “banlieu” de Paris. Musicalmente es otra historia; parece que allí a los músicos les gusta lo que hacen, y saben cuando deben de hacerlo…

    Respecto a la Pasión y a JS Bach, son inmensos incluso para xilófono solo; pero a las catedrales les sienta bien la grandiosidad. Yo me he conformado con escuchar en casa una versión anglicana (Gardiner), una luterana (Koopman) y una católica (primera de K Richter), y qué quieres que te diga… con esta última fue con la que más me emocioné ¿seré antiguo? ¿seré romántico? no lo sé… Herreweghe me encanta, pero de Klemperer tengo copia de seguridad…

    Salu2

    M'agrada

  5. Jose Luis

    Si hay que escoger, la versión que aún prefiero es la de Karajan. Seguramente no será una opinión muy compartida, y quizá me influye el que fué la primera y única que escuche durante años, pero es una de las que antes salvaría en caso de incendio. Hace un par de años me decepcionó un poco la que oi en el Auditori a un espléndido coro infantil alemán, no muy bien secundado por orquesta y solistas. Pero coincido con Barbebleu: “Respecto a la Pasión y a JS Bach, son inmensos incluso para xilófono solo”.

    M'agrada

  6. Vaig trobar Amsterdam una mica més deixada que la darrera vegada que hi vaig anar, és clar que el temps no acompanyava i amb sol tot llueix d’un altre manera. Barbe, una banlieu de Paris?, una mica fort, no?
    Titus, encara que no hi hagi Troyens, de ben segur, quan tinguis l’oportunitat d’anar-hi, trobaràs més coses d’interès de les que podràs anar, això si, la visita al Concertgebauw la classificaria d’obligatòria.
    Klemperer va signar una versió més que referèncial i ja poden venir versions canòniques,que la seva romandrà inalterable a les prestatgeries i sobretot, i més important, al cor de molts bachians, per tant amics Assur i Barbe no cal patir, som legió.
    José Luís, oi que ja és hora d’escoltar una Passió a l’Auditori, dins la temporada de l’OBC?, seria una de les coses que més il·lusió em faria d’una temporada de l’orquestra i pensant que la propera temporada no hi han concerts simfònic-corals, encara em desespera més.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: