IN FERNEM LAND

PREPARANT DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL


Wolfgang Amadeus Mozart (al centre) en una representació de Die Entführung aus dem Serail a Berlín l'any 1789.

Amb l’estrena de Die Entfübrung aus dem serail, es pot afirmar que Mozart entra de ple en la seva madures creativa, immediatament després d’haver-se traslladat a Viena (1781) i centrar la seva evolució creativa en l’òpera.

Mozart va escriure una partitura genial sobre un text més aviat mediocre, però la grandesa del geni és haver creat una música que s’acobla a la perfecció als personatges i a les situacions que es desenvolupen, dotant-los d’una personalitat musical abassegadora. Els personatges romanen amb la seva pròpia identitat i en cadascuna de les diferents àries que interpreten, reflecteixen a la perfecció els diferents estats d’ànim, de manera absolutament lliure dels convencionalismes clàssics. Aquest és un fet absolutament nou i també és nou que utilitzi el gènere del signspiel, tot i que molt més elaborat del que havia estat fins aleshores.

De fet el singspiel havia estat un gènere teatral amb parts musicals, interpretat per actors cantants. Amb l’estrena del Entführung s’estableix l’inici del que haurà de desembocar en el que coneixem com l’òpera alemanya, segons les intencions del Kaiser Josef II.

El Rapte esdevé la primera òpera original, amb pretensions de crear aquest nou gènere nacional que haurà de diferenciar-se de l’òpera italiana i francesa, els models imperants en els teatres d’Àustria i Alemanya.

Mozart davant aquest nou repte, persegueix trobar un nou llenguatge musical i escriu sense les preses habituals, una música capaç d’adaptar-se com un guant a les intencions dramàtiques i a la trama.

La història està extreta de Belmonte und Konstanze oder Die Entführing aus dem Serail de Christoph Friedrich Bretzner i l’encàrrec per fer el llibret va anar a càrrec de Johann Gottlieb Stephanie, un comediògraf vienès molt reconegut a l’època per les seves adaptacions teatrals.

Músic i llibretista es van entendre bé i varen treballar estretament durant l’any de gestació.

L’estrena va tenir lloc al Theater nächst der Burg, és a dir el Burgtheater de Viena el 16 de juliol de 1782, faltava poc pel casament de Mozart amb Constanze Weber. Va ser un triomf absolut i si recordeu la pel·lícula de Milos Forman, Amadeus, va ser en acabar la representació de l’estrena, que el Kaiser tot felicitant al compositor va dir-li allò tan eloqüent de “massa refinada per les nostres oïdes i masses notes”, i ell li respongué”solament les precises, Majestat”. Sembla que aquest episodi tan agraït no es correspon a les paraules exactament dites per l’emperador, que segons el musicòleg Conrad Wilson van ser: “extraordinari número de notes”. En qualsevol cas deixem que la llegenda, un cop més, farceixi d’anècdotes sucoses a la història, si més no, cinematogràficament queda molt bé.

La partitura és excepcional, començant per l’extraordinària obertura escrita en la tonalitat de Do major que ens portarà directament al drama, anticipant en l’andante, l’arieta d’entrada de Belmonte. Escoltem-ho per l’orquestra del MET dirigida per David Robertson i Matthew Polenzani (Belmonte) el 3 de maig de 2008.

D’aquest personatge cal destacar l’ària, del primer acte “Konstanze, Konstanze…O wie ängsdich, o wie feurig” que ens anticipa el Tamino de la Flauta.

Un dels tenors més apreciats en el rol de Belmonte va ser el malaurat Fritz Wunderlich, personatge i intèrpret romanen associats i un cop s’ha escoltat l’ària s’entén fàcilment. La versió prové d’una representació en directa al Teatro Colon de Buenos Aires el  9 d’agost de 1961 sota la direcció de Heinz Wallberg. La veu dolça, ferma, bonica i masculina de Wunderlich, així com l’adequació estilística i el domini tècnic quasi sense màcula fan difícil trobar-hi pegues i el pitjor, trobar hereus amb totes les virtuts esmentades i sense defectes. Ai las!, per això era un fora de sèrie.

Per a Konstanze, un gran personatge heroic i tràgic, més propi de les òperes series que no pas d’un singspiel, Mozart reserva tres grans moments solistes, tres perles tan agraïdes com de difícil execució.

De la primera ària, la del primer acte “Ach ich liebte, war so glücklich”, escolatrem la versió que Margaret Price va fer al festival de Glyndebourne el juliol de 1972 sota la direcció de John Pritchard.

De manera absolutament inaudita en el catàleg operístic mozartià, en el segon acte ha de cantar dues àries pràcticament consecutives i dramàtica i musicalment quasi antagòniques, tot i que absolutament coherents amb el moment dramàtic de cadascuna d’elles.

La primera ària, l’exquisida “Traurigkeit ward mir zum Lose” s’ens mostra la noia feble, atemorida i perseguida, escrita en una tonalitat menor, en la segona, la temible i espectacular “Martern aller Arten”, Mozart escriu una veritable ària concertant, on la veu de la soprano s’integra amb la flauta, l’oboè, el violí i el violoncel, en una  demostració de virtuosisme, agilitat, bellesa i inspiració melòdica sols al abast d’un geni. El rol va ser escrit per a la soprano coloratura Caterina Cavalieri, que segons les cròniques i a jutjar pel registre exigent i extrem en que la sotmet, tenia que ser una virtuosa amb un gran registre i facilitat per les coloratures. Posteriorment cantaria Donna Anna, també Donna Elvira i la Comtessa de Le Nozze di Figaro.

De la primera us proposo la versió de Natalie Dessay a Ginebra l’any 2000.

i de la segona, la de la jove i excitant Diana Damrau, la protagonista del primer repartiment de les funcions liceistes, en la versió escènica que també veurem al Liceu a partir de dilluns, és a dir la del pol·lèmic (què original!) Christof Loy a Frankfurt l’any 2004.

Però també l’òpera ens reserva grans moments amb el personatge buffo d’Osmin, veritable eix dramàtic de la trama i que necessita d’un gran baix i alhora actor. El rol el va estrenar Ludwig Fischer, posseïdor d’un registre greu espectacular i per a qui  Mozart va escriure una partitura molt espectacular, fent-lo baixar fins l’avern quan li fa fer un Re, la nota més greu escrita per Mozart (Sarastro ha de fer un fa). Escoltarem ara l’ària del tercer acte “O wie will ich triumphieren” pel gran baix alemany Kurt Moll (darrer Osmin liceista al febrer de 1984), provinent d’una representació del ROH Covent Garden, l’any 1990.

L’orquestració alla turca, tan de moda en la segona meitat del segle XVIII, és una de les característiques inconfusibles de la partitura. Ho trobem ja a l’animada obertura o en el cor del primer acte. Mozart utilitza la caixa, els platerets, el triangle  i el tamborí en els passatges més “exòtics” d’una partitura plegada de ritmes i situacions arabitzants, per destacar la comicitat d’Osmin.

Per a la segona parella, la formada per Blonde i Pedrillo, Mozart escriu una ària per a cadascun d’ells.

Per a la deliciosa i aparentment intranscendent ària de Blonde “Durch Zärtlichkeit und Schmeicheln”, la música es revesteix d’una dolça sensualitat, que sembla un preàmbul de la Zerlina. La versió que us deixo és la de l’exquisida Lucia Popp sota la direcció de Josef Krips, en la gravació de l’any 1966.

Finalment escoltarem la suggeridora serenata de Pedrillo del tercer acte “In Mohrenland gefangen war”. Aquí em permeto deixar-vos una versió que em sembla senzillament magnífica, la de Peter Anders, el tenor mozartià que cantava grans versions del Belmonte i que en aquesta petita joia destinada al “segon tenor”, llueix la bellíssima veu i l’aristocràtic estil mozartià de manera espectacular. Us deixo aquesta versió, doncs no s’acostuma a escoltar en els teatres una versió referencial com aquesta, amb una veu tan sumptuosa.

Potser avui en dia, el perill d’aquest singspiel sigui la quantitat de text que acompanya la meravellosa música de Mozart. Sembla ser que al Liceu la veurem íntegra, cosa que jo crec perjudica el gaudi  de l’obra musical, doncs el text i les situacions dramàtiques, hores d’ara em semblen d’un avorriment notable. Veurem si Loy és capaç amb la seva “genialitat”, de fer-nos passar una bona estona mentre no arriben els números musicals.

Al Liceu aquesta òpera cabdal es va estrenar el 3 de gener de 1928, el que va suposar l’estrena a l’Estat espanyol. D’ençà de l’estrena tan sols s’han fet 27 representacions, les darreres, com ja he esmentat a la temporada 1983-1984 amb Barbara Carter, Dalmau González, Celina Lindsey, Wilfried Gahmlich, Kurt Moll/bengt Rundgren i Hans Cristian, sota les direccions de Wolfgang Rennert i Vittorio Patané.

No em vull deixar la primera versió que vaig veure jo, al febrer de 1978 amb el debut espectacular al teatre d’Edita Gruberova, encetant així un històric idil·li entre un cantant i el Liceu, que encara dura ara. Realment ho recordo com quelcom memorable.

Us deixo doncs amb la Gruberova, dos anys més tard, en la versió dirigida per Karl Böhm, cantant “Ach ich liebte”.

10 comments

  1. Joaquim,
    Jo no he vist mai en directe “El rapte…”Després de llegir el teu post i escoltar els talls que has posat, en tinc moltes ganes. Sobre l’escenografia, m’espero qualsevol cosa, ja ho veurem.
    Una abraçada

    M'agrada

  2. El pitjor pianista del món

    Sempre m’ha entusiasmat l’àrieta de la Blonde; és del millor de tot aquest singspiel, si és que amb rés d’en Mozart hi ha alguna cosa més fluixa que l’altre.
    Aquesta sí la vaig a veure.
    PS: Si se’m permet, “El Vermell i el Negre” per a mi és superior a la “Cartoixa de Parma”.
    PS2: Has llegit “Solitud” de Víctor Català? És droga dura.

    M'agrada

    • Pianista, m’agraden totes dues, Stendhal és “Le roi” i Solitud, és clar que l’he llegit i és efectivament droga dura, una obra magnífica, com també ho és Laura a la ciutat dels sants o Bearn. En fi, no acabaríem mai, per sort.

      M'agrada

  3. Miquel Gascon

    Despres de disfrutar una bona estona amb el teu Post, en tinc ganes de que ja sigui dijous 22 d’Abril en la que per fi veure aquesta opera en directe al Liceu. Gracies per la teva tasca i per apropar-nos a molts de nosaltres a aquest maravellos mon de la musica.

    M'agrada

  4. Amfortas

    Si lo de les roses no m’acabat de fer el pes, aquest post es magnífic i d’obligàtoria lectura per preparar la representació. espero poder anar-hi el divendres 23. Felicitats per aquest post.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: