Die Entführung aus dem Serail, acte 3er, producció de Christof Loy

Ahir vaig tornar al Liceu per veure el segon repartiment de Die Entführung aus dem Serail.

La primera sorpresa agradable és produeix amb la durada de l’espectacle que es va alleugerir de manera notable. Aquest segon repartiment sembla aparentment que abandoni volgudament la morositat dictada per Christof Loy, fent la representació més àgil i amb els diàlegs més audibles i escurçant les pauses en aquells diàlegs tant morosament Bergmanians . Respecte a la primera funció vam guanyar ni més ni menys que 25 minuts (amb els aplaudiments inclosos). Ahir divendres sortíem a tres quarts de dotze, és clar que en prou feines es va aplaudir durant la representació ( tan sols a partir del segon acte, les dues àries de Konstanze i la de Belmonte al tercer). Al final si, aplaudiments generosos per a tothom.

L’espectacle teatral funciona millor, fins i tot els aspectes tradicionalment més còmics retornen, ni que sigui apuntats o és que potser els cantants un cop Loy ha abandonat Barcelona, fan allò tan teatral de posar-hi coses de la seva collita, al menys Jaco Huljpen, el baix que cantava el rol d’Osmin, fa una creació diferent, dintre de la mateixa concepció dramatúrgica, de com ho fa Franz Josef Selig, però més burleta i amb algunes llicències que retornen a l’òpera, aquest personatge malèficament simpàtic.

A la resta de cantants, amb petits però apreciables detalls, els succeeix el mateix. Pavol Brešlik, indiscutiblement millor tenor que Strehl, també resolt de manera més brillant la part purament teatral. Tot plegat agafa un altre caire, més dinàmic, sense trair l’essència d’aquest muntatge tan eminentment teatral i que per bé o per mal, no ha deixat indiferent a ningú, lo qual vol dir que com a mínim té interès.

Diferent és la qüestió vocal i musical dels cantants que intervenen en aquest segon cast.  Tret del esmentat Pavol Brešlik, a qui ja fa temps vaig dedicar-li un post (18 de setembre de 2008) i que em sembla digne de figurar en el primer repartiment, ja que la resta estan notòriament per sota. És allò que hom espera d’un cast a tarifa més econòmica i que algunes vegades ha resultat millor que el de l’estrena.

Agneta Eichenholz

Agneta Eichenholz, la soprano sueca que canta la temible i agraïda Konstanze m’ha decebut. La veu té interès, tot i no ser especialment bella, però té cos i és punyent. Els problemes comencen quan el rol la domina a ella. Mentre ella domina la situació vocal, fins arribar a la zona aguda, la veu és lírica i canta amb una certa autoritat, però quan Mozart li exigeix quelcom més, i això tractant-se del salburguès vol dir vorejar l’excel·lència, aleshores  comencen a evidenciar-se problemes vocals i sobretot tècnics, que desllueixen i rebaixen molt les expectatives creades a l’inici. Ja en l’ària d’entrada va tenir dos notoris accidents.Talment va semblar, per el so emès, que se li hagués trencat una corda vocal. En realitat va ser un gall ràpidament controlat, que en menor mesura i amb la mateixa destresa, va solucionar cap al final de l’ària d’entrada, quan es va repetir el trencament que presagiava una nit complicada per a la soprano i que sortosament no es va produir.

Això potser va condicionar-la una mica, i en el segon es va refer, cantant la segona i preciosa ària, amb més prudència i resultats més lloables. Sense arribar a commoure, és on en va agradar més. En la tercera, la més temible, em va fer patir massa, tot i que la va acabar sense accidents notoris. En qualsevol cas, els aguts sempre són dubtosos, més aviat cridats i no del tot afinats i em va donar la sensació que no és el repertori que li convé més. Em sorprèn que al Real cantés Lulú, la temporada passada i sembla que amb èxit contrastat. Potser ahir no tenia el dia.

La Blonde de Hendrickje van Kerckhove és allò que és coneix com una soprano soubrette, amb una veueta sense gaire projecció, una gràcia limitada i uns sobreaguts justets, quelcom que en aquest bombonet de rol, quasi m’atreviria a dir que és un pecat mortal. Compleix i prou.

Pavol Breslik

Tornant a Pavol Brešlik, el tenor txec, em confirma allò que s’intuïa en els Youtubes que vaig penjar en el post que vaig dedicar-li quan el vaig veure per primera vegada. La veu és bonica, si bé no gaire voluminosa, però suficient per aquest rol i repertori. El que m’interessa més és la línia de cant, l’adequació a l’estil i les notables capacitats tècniques, en un rol complicat per la quantitat de paranys que Mozart li reserva i que ell va resoldre, quasi en la seva integritat, perfectament. Un gran legato, essencial  per lligar les frases amb agilitats incloses, i un audible registre greu, ja que no és tracta d’un tenor líric lleuger, té classe i gust al frasejar, el seu cant i emissió són sempre nobles, no caient mai en el mal gust o sons guturals i desagradables, modula les difícils cabrioles amb solvència estilística i tècnica, en definitiva un plaer. Jo diria que el cos vocal (no confondre amb el volum), és d’un tenor líric. Especialment brillant va estar a l’ària del tercer acte “Ich baue ganz auf deine Stärke”. Indiscutiblement, si atenem a la vessant vocal i a les dots escèniques, ell hagués hagut de compartir el cartellone del repartiment de l’estrena, ajudant d’aquesta manera a arrodonir-lo.

L’Osmin és un rol molt agraït, però difícil. Una tessitura extrema, amb un cant farcit de coloratures i vertiginoses escales al que s’ha d’afegir unes dots d’actor notables, fan que aquest rol, si està decenment cantat, esdevingui el protagonista de la vetllada.

El baix holandès Jaco Huljpen, compta en el seu haver, amb unes dots escèniques innates. Això l’ajuda molt a fer creïble el personatge i a despistar al public alhora  de validar la prestació purament vocal. La veu no és sempre homogènia per bé que és inconfusiblement de baix. Ell tendeix a falsejar-la una mica per que sembli més profunda, però amb Mozart tot és ben net i polit i és difícil que et venguin gat per llebre. La seva zona greu és notòriament insuficient (fins a la no audició) per fer l’Osmin i algunes agilitats se li resisteixen, però ho supleix amb escreix amb una simpatia escènica abassegadora, malgrat que Loy, si hem d’atendre a la versió de Selig, entend aquest rol de manera molt més sinistre. Tot i les carències esmentades va fer un èxit notable.

Peter Marsch és un tenor amb veu inapropiada pel Pedrillo. A vegades sonava a Mime, amb això ja està dit tot. Té dos moments que ha de demostrar que fins i tot en els rols secundaris, Mozart regala perles que han de ser tractades com el que son, i Marsch ho oblida, segurament per impotència, vestint el personatge tan sols com una caricatura. Imperdonable que en el “In Mohrenland gefangen war” del tercer acte, no fos capaç de crear ni uns instants de somiadora poesia.

Ivor Bolton, superats dos greus desquadraments a l’inici del primer acte, segurament per la vehement gestualitat que pot confondre a qualsevol, entre el fossar i l’escenari, va fer saltar delicades guspires d’una orquestra més transparent que el primer dia i sense els ensurts sonors d’un metall més discret i una percussió menys evident o és que potser al estar a la banda dreta de la sala, el so m’arriba diferent, però jo diria que després de tres funcions, la cosa sonava més equilibrada. Gran èxir per a ell i l’orquestra.

En acabar, la sala que mostrava un aspecte esplèndid, sense exhaurir les localitats, va premiar a tot l’equip artístic (l’escènic com és habitual després de la primera, marxen a fer “mal” a un altre teatre) amb sonores mostres d’aprovació i jo que me’n alegro, malgrat opinar que aquest cast, tret del tenor és digne d’una ciutat i teatre molt més provincià que Barcelona i el Liceu.

Quina música més meravellosa conté  Die Entführung aus dem Serail !