IN FERNEM LAND

L’ARPEGGIATA A L’AUDITORI: Vespro della Beata Vergine


Ja hi tornem a ser, pensareu molts, ja tornaran a sortir els límits i patatim i patatam, doncs ja podeu anar dient, jo conscient de les meves limitacions em poso deures i els faig.

Ahir a l’Auditori de Barcelona tenia lloc el segon concert del XXXIIIè Festival de Música Antiga i ens visitava, ni més ni menys que la prestigiosa L’Arpegiata, el conjunt de música antiga que dirigeix l’austríaca Christina Pluhar, per interpretar un dels cims de la música religiosa de tots els temps, Les Vespres o el que és el mateix Vespro della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. Si, el Monteverdi que em va fer veure les meves limitacions musicals la temporada passada, per a desesperació i incomprensió de molts, però no us esvareu abans d’hora.

Les Vespres, tot i lo cabdals que són per a la història de la música, no figuraran, per ara, en la meva capçalera musical, però també és cert que figuren ja, molts i molts llocs per davant de L’Incoronazione de Poppea. Ja sé que això no farà feliç a ningú, però a força d’intentar-ho i de ser honest i sincer, em guanyaré el cel, al menys el meu.

Sort que la versió ha assolit un nivell altíssim, doncs totes les Vespres sense interrupció, en una versió mediocre m’hagués fet aixecar de la butaca, però per sort, ahir vam assistir a una interpretació grandiosa d’aquesta partitura.

El nivell instrumental dels 16 components de L’Arpeggiata que han participat en aquest concert (el nombre de components és canviant en funció de l’obra), és sensacional, amb un so propi dels conjunts historicistes, però alhora molt més ric de matisos expressius i sons més propers al barroc més evolucionat, que no pas a l’arcaïtzant i sec d’algunes formacions que conreen el mateix repertori. Fantàstica la corda, la fusta i el metall, sabent que aquests darrers són els instrumentistes més problemàtics en aquestes formacions, doncs bé, a L’Arpeggita tenen una ductilitat sorprenent.

L’ARPEGGIATA

Daniel Zapico tiorba
Sara Ridy, arpa barooca
Elisabeth Seltz saltiri
Veronika Skuplik violí barroc
Christine Plubeau viola de gamba
Florencia Bardavid viola de gamba
Doron Sherwin cornetto
Gebhard David cornetto
Frithjof Smith cornetto
Simen van Mechelen
trombó
Stéphan Léger trombó
Franck Poitrineau trombó
Haru Kitamika orgue positiu
Elisabeth Geiger orgue positiu

Pel que fa al fascinant conjunt vocal, està format per:

Núria Rial soprano
Raquel Andueza soprano
Miriam Allan soprano
Luciana Mancini mezzo-soprano
Pascal Bertin contra-tenor
Emiliano Gonzales Toro tenor
Markus Brutscher tenor
Jan van Elsacker tenor
Fernando Guimarães tenor
Fulvio Bettini baríton
Hubert Claessens
baix
João Fernandes baix

Christina Pluhar tiorba i direcció

El conjunt vocal m’ha agradat més que no pas les veus solistes, malgrat que al final, alguns d’ells, sobretot els tenors, han rebut una allau d’aplaudiments i bravos per part d’un públic absolutament entregat i meravellat de la versió que acabaven d’escoltar, quan la seva directora ha fet sortir un per un als instrumentistes i al conjunt coral. Cadascun d’ells ha pogut rebre l’agraïment d’el públic i alguns d’ells, la benedicció papal, doncs l’Auditori semblava el Liceu de les grans nits.

Malgrat que les parts solistes són importants, aquesta obra és una obra de conjunts i és en aquests conjunts on les magnífiques polifonies monteverdianes m’han fet oblidar d’altres aspectes que no tinc del tot resolts. Dels solistes m’ha agradat particularment Luciana Mancini, la mezzosoprano que quan ha tingut en el seu petit moment solista, l’ocasió de fer-nos adonar que posseeix  una veu, sense necessitat d’emfatitzar-la, més voluminosa i ben projectada que els seus col·legues.

L’exquisida Núria Rial, pel meu gust ha quedat massa anònima en mig del conjunt, acostumat com estic a escoltar-la en les gravacions que em deixen apreciar unes qualitats vocals, que en la sonoritat catedralícia d’un Auditori amb la meitat del aforament no posat a la venda, no acabava d’arribar al primer amfiteatre, no us diré que m’hagi decebut, però si que espero veure-la en un altre ocasió i auditori, per assaborir-la com cal.

No hagués estat millor un altra sala de dimensions més reduïdes per fer aquesta obra?.

En qualsevol cas la versió pletòrica que hem escoltat, és obra i gràcia de Christina Pluhar, que amb la seva austeritat gestual, dirigeix amb ma ferma i precisió, alhora que toca la tiorba, als excel·lents conjunts que a part d’aconseguir embogir al públic d’especialistes (molt diferent al públic habitual dels concerts “tradicionals”), m’ha fet donar un altre pas endavant per tal de depurar-me en les mancances i límits que Déu nostre senyor va tenir a bé, atorgar-me.

Us deixo amb la fantàstica L’Arpeggiata, Monteverdi i Núria Rial en Chiome d’oro, un YouTube gentilesa de alejandra379. No són Les Vespres, però té molta marxa i m’agrada.

Un comentari

  1. Jose Luis

    Deberes… La incoronación de Poppea me gusta mucho… cuando por fin se acaba (je-je), aunque con un duo realmente muy bonito, que me recuerda mucho a Purcell. No estoy muy convencido de que valga mucho la pena esforzarse con esas músicas. Son como las tablas de multiplicar, sin duda fundamentales y tal, pero que ni canturreadas son interesantes, y hoy menos. Y por más que me haya puesto en faena, lo que no me gusta de la música antigua a la primera, sigue sin gustarme a la tercera, al reves de lo que me ha ocurrido con algunos compositores del siglo pasado, que había despreciado (la ignorancia es atrevida, ya sabes) y ahora me fascinan.

    Por eso, cambié las Visperas por la Misa en Si menor de Bach (Savall), que por cierto me pareció absolutamente memorable. Pero tampoco hay que pasarse poniendo integrales al que aún está con raices cuadrada, y por eso, atendiendo la recomendación de un generoso amigo (un tal Joaquim) se ha caido de mi lista del año que viene la Lulu de Berg por dejar sito a Ariane et Barbebleu. (La he oido por primera vez este fin de semana, un final estupendo… ¿wagneriano?)

    M'agrada

  2. Miquel Gascon

    Aquest mati, crec que avans de les 8 del mati, estava ja llegint la teva cronica. Increible Joaquim !!!! ….es que no dorms ?

    Jo tambe hi era ahir a la nit al concert i també anava una mica a contrapel perque no es el tipus de música que mes m’agrada. Pero ahir vais disfrutar moltisim amb L’ARPEGIATTA , tant vaig disfrutar que algún “bravo” que vas escoltar era meu.

    El grup format per casi una trentena de persones entre musics i cantans, va ser, sota el meu punt de vista preciosista amb una qualitat poques vegades per mi vistes.

    Estic d’acord amb tu que es mes un treball d’equip en conjunt i no de grans veus, pero jo crec que que totes elles tenien un alt grau de qualitat. A part de les veus que comentes, a mi també em va agradar força la del contratenor PASCAL BERTIN.

    Entre els instruments antics em va sorpendra agradablement els “cornettos” en un solo aproximadament la meitat del concert. Realment molt maco.

    A mida que anava avançan el concert, jo anava entran mes en aquest tipus de musica i al arrivat el tall IX – AUDI COELUM (on dos tenors cantan, un devant a primara fila i l’altre a modo d’eco al fons del escenari.), ja vaig començar a entusiasmar-me També molt maco el tall X – LAUDA, JERUSALEM i per acabar el MAGNIFICAT que va ser el colof’ó extraordinari d’aquest concert per recordar.

    A la sortida no vaig trovar la grabació en CD del concert ,pero em van dir els mateixos musics de L’Arpeggiata que ja estava gravat, pero no sabian si a Espanya estava posada a la venta. Intentaré trobar-ho.

    Gracies Joaquim, per la teva cronica tan ben escrita i sobretot tan rapida. Una abraçada.

    M'agrada

  3. Las Vísperas están, en sacro, a la altura e importancia de L’Orfeo: palabras mayores. Tal vez su lenguaje resulte arcaico, pero su belleza es intemporal (Bach necesitó más de ochenta años para “imponer” su Pasión).

    La versión grabada de L’Arpegiatta seguro que será un disco a “tener”. Las mediocres, Joaquim, nos hacen levantarnos en cualquier repertorio; yo mismo me he ido de un Otello en cuanto divisaron “la vela”…

    M'agrada

  4. M’alegre de que vegis la llum monteverdiana, encara que per mí la Poppea està molt per damunt d’aquesta obra, però això ja és subjectiu. Un dubte: sense deixar de reconèixer el seu mèrit i també sense haver escoltat aquest concert i per tant possiblement equivocant-me, no creus que L’Arpeggiata, toque el que toque, sempre ho fa sonar igual? Que està bé tindre un so propi, però igual se’n passen i tot, com Savall en els seus darrers treballs, que sonen tots iguals.

    M'agrada

    • Sincerament Titus, el meu coneixement de L’Arpeggiata és limita el que he escoltat, no gaire i a aquesta experiència d’ahir, la primera vegada en directa. No els he escoltat tant com per dir que sona tot igual, és més el que vaig escoltar ahir no té res a veure amb aquest Youtube que us he deixat avui, per il·lustrar el post.
      Segurament la meva estima cap al cant coral, em fa molt més assequible Les Vespres que no la Poppea, que de recordar-la ja mentre la mandra.
      Jo ahir, malgrat tot, tinc la sensació d’haver viscut quelcom important i això vol dir alguna cosa, em conec bé, creieu-me.

      M'agrada

  5. colbran

    Felicito a los que disfrutáis con Monteverdi, pero yo ayer me aburrí soberanamente. Este tipo de música no me interesa para nada y a mi edad ya no tengo por qué esforzarme por algo que no me gusta. Monteverdi se me atraviesa. Prefiero ignorarlo y dedicarme a lo que sí me gusta, Vivaldi, por ejemplo y a partir de este compositor la mayoría de compositores, exceptuando los hallazgos contemporáneos que, generalmente, se me resisten en gran parte.

    Qué le vamos a hacer? A muchos no les gusta Puccini, o el bel canto y yo lo acepto, no lo comparto, pero lo acepto. Para mí “Turandot” es una maravilla y para otros un bodrio…

    Afortunadamente hay un amplio abanico de posibilidades dentro del arte musical, como para poder contentar a todos. Si a todos nos gustara lo mismo, el mundo sería un caos.

    M'agrada

Deixa un comentari