En un diumenge que és com un dissabte (una de les poques particularitats nacionals que encara ens queden), us deixo amb Wand’rin’ Star, la genial cançó que Frederic Loewe i Alan Jay Lerner van composar per Paint Your Wagon l’any 1951.
Us proposo dues versions:
La primera amb el baríton Robert Merrrill, ajustant-se més a la partitura original, en una gravació de l’any 1959
i l’altra, la genial versió que Lee Marvin va fer per la versió cinematogràfica de l’any 1969 i que va constituir un èxit aclaparador de vendes, arribant a l’any 1970 a situar-se en el número 1 dels singles més venuts a les llistes angleses.
Paradoxalment, la veu inexistent de Lee Marvin romandrà per sempre més lligada a aquesta cançó, malgrat que la pel·lícula, com crec que ja us he dit moltes vegades, em semble un veritable nyap.
I was born under a wand’rin’ star.
I was born under a wand’rin’ star.
Wheels are made for rollin’, mules are made to pack.
I’ve never seen a sight that didn’t look better lookin’ back.
I was born under a wand’rin’ star.
I was born under a wand’rin’ star.
Mud can make you prisoner and the plains can bake you dry.
Snow can burn your eyes, but only people make you cry.
Home is made for comin’ from, for dreams of goin’ to.
Which with any luck will never come true.
I was born under a wand’rin’ star.
I was born under a wand’rin’ star.
Do I know where hell is, hell is in hell-o.
Heaven is good-bye forever it’s time for me to go.
I was born under a wand’rin’ star,
A wand’rin’, wand’rin’ star.
(Mud can make you prisoner and the plains can bake you dry.
Snow can burn your eyes but only people make you cry.
Home is made for comin’ from, for dreams of goin’ to.
Which with any luck will never come true.
I was born under a wanderin’ star.
I was born under a wanderin’ star.
Do I know where hell is, hell is in hell-o.
Heaven is good-bye forever it’s time for me to go.
I was born under a wand’rin’ star,
A wand’rin’, wand’rin’ star.)
When I get to Heaven, tie me to a tree.
Or I’ll begin to roam and soon you’ll know where I will be.
I was born under a wand’rin’ star.
A wand’rin’, wand’rin’ star.
IN FERNEM LAND 
Ufff, que canción, me encanta! 🙂 Conocía la versión de Merrill también, pero para mi esta ligada a la voz ( o la recitación) de Lee Marvin. A veces no es la mejor voz la que comunica mejor el mensaje 😉
M'agradaM'agrada
No coneixia la versió d’en Merrill però la de Lee Marvin la tinc lligada a una pe·li que quan la vaig veure per primera vegada em va agradar força, suposo que hi tenia molt a veure la magnífica banda sonora, els paisatges i per descomptat la Jean Seberg. Gràcies per recordar-nos-la.
M'agradaM'agrada
Ui, quins records de tardes de diumenge al cine, veient pelis del “oeste” i com els pobres indis eren masacrats. Aquesta m’agradava molt, de cançò, i també aquella de Ghost Riders in the Sky, encara més, em feia posar la pell de gallina, encara que no entenia ni un borrall del que deia la lletra.
M'agradaM'agrada
Gracias por recordar también estas cosas. Genial Lee Marvin, pero también estupendo el arreglo, que, si no me he informado mal, era de Nelson Riddle
M'agradaM'agrada
Òndia, nen! Aquesta cançó, cantada per en Lee Marvin, la recordo molt especialment perquè era de l’època en què anava coladet per l’Anna Maria (encara no li havia dit).
Doncs bé, una tarda de diumenge, vam lograr que les noies de la colla s’atrevissin a “escapar-se” a Barcelona, i vam anar a una discoteca que es deia “Ciro’s”, que estava al costat del desaparegut teatre Moratín. Jo esperava amb candeletes que posessin la “tanda dels lents” per poder ballar amb ella, i aquesta cançó la van posar la primera…. Quines coses, oi?…
I fixa’t, que encara te’n diré una altra: Qui m’ho havia de dir, a mi, quan vam continuar anant a Ciro’s, que amb el temps en convertiria en l’Assur… En l’Assur de la Puig, està clar. 🙂
M'agradaM'agrada
Òndia Assur, això del Assur de la Puig ho trobo una troballa, no saps pas el tip de riure que m’he fet en llegir-ho. Genial com sempre. Gràcies!
Us desitjo, no cal dir-ho, el millor.
M'agradaM'agrada
Gràcies pels records.
M'agradaM'agrada
Benvingut Alfred, me’n alegro que t’hagi fet reviure bons moments.
M'agradaM'agrada
Yo creo que la versión de Lee Marvin es, con mucho, la menos bien cantada de todas las versiones de “Wandr´in´star”, pero es la que hizo mundialmente famoso este hermoso tema de Loewe, con letra de Lerner, aunque la cantara con el micro en las amigdalas y fuera del contexto del musical original.
En escena la cantaba James Barton que asumía el rol de padre de la heroína, que se había fugado con un mejicano que trabajaba en su mina, y hacía un recuento de su vida, poco antes de morir, sin haberse podido despedir de su querida hija.
Al ser llevada la comedia musical a la pantalla se transformó todo el argumento (el padre pasó a ser uno de sus dos amantes simultáneos), se suprimió el 50% de la espléndida partitura (cercenar “How can I wait?” que cantaba Olga San Juan, fue un crimen de lesa musicalidad), se añadieron 6 temas horrendos de Andrè Previn, se dobló a Jean Seberg por Anita Gordon y se fabricó un fracaso de público y crítica (curiosamente, sólo gustó en España), con un coste de 17 millones de dólares, de los de 1969!, que nunca se recuperaron.
Para la mayoría de los espectadores fue el descubrimiento de Lee Marvin (aunque ya había cantado en dos films anteriores) y de Clint Eastwood (sus amigos ya conocían esta faceta suya)) como cantantes de musical.
Indudablemente todos quedamos hechizados por la interpretación que Marvin hacía de este tema, caminando bajo la lluvia y pisando barro (el arreglo de coros y orquesta es extraordinario), pero luego he escuchado la versión original por James Barton y, por ejemplo, esta otra que nos propone Joaquim de Robert Merrill y las prefiero.
Pero los recuerdos son muy importantes y nos hacen, a veces, valorar las cosas más de lo que se merecen.
M'agradaM'agrada
D’aquesta película només recordava la cançó, que em va arribar a l’ànima. Per tant, com que del que es tracta amb l’art és que et faci vibrar, em quedo amb la veu d’home gastat pel pas del temps de Lee Marvin.
M’ha agradat poder-la tornar a escoltar.
M'agradaM'agrada
Mira, ves per on, en Lee Marvin i el seu Wand’rin’ star, fa retornar a la Carme i a la Teresa al blog. I no és maco això?
M'agradaM'agrada
hehe, Joaquim, tú que ho saps (gairebé) tot, hauries de saber que no es cap retorn, tot cas als comentaris, parlo per mi.
Es veritat que molts post no els puc aprofondir perquè necessiten, per escoltar-ho i llegir-ho tot, un temps del que no dosposo (ja saps el temps que absorveix fer un blog, oi?), pero, com a mínim, una “ullada” si que dono diariament.
M'agradaM'agrada
Gràcies Teresa, m’ho imagino, però em referia a comentar.
Gràcies per ser-hi, sigui com sigui.
M'agradaM'agrada