IN FERNEM LAND

EL JUGADOR DE PROKÓFIEV a la UDL


El dissabte 26 i el dimarts 29 de juny, tindrà lloc al Gran Teatre del Liceu l’estrena de l’òpera de Serguei Prokófiev, Igrok (El jugador).

Malgrat que al escoltar-la no ho sembla, és una de les primeres obres del compositor rus. Va començar a escriure-la a l’any 1915 i al estiu de l’any següent va concloure l’orquestració.

Inicialment estava previst estrenar-la al Teatre Mariinski de Sant Petersburg, però problemes tècnics i de caire burocràtic varen desestimar l’estrena. Després de la Revolució d’Octubre, l’obra va ser considerada massa moderna, i ni la direcció del Teatre, ni els cantants que havien d’estrenar-la, no la varen entendre.

Prokófiev va optar per acceptar una oferta del Teatre Reial de la Monnaie de Brussel·les, on es va estrenar el 29 d’abril de 1929.

L’òpera amb text del propi compositor, esta basada en l’obra de Feodor Dostoievski, de qui Prokófiev segueix fil per randa l’acció, arribant a copiar diàlegs sencers.

Musicalment sembla que el músic defugi volgudament els aspectes més lírics i ens deixa orfes de concessions melòdiques, on ell quan s’ho proposa és un veritable mestre, però en aquest jugador, emprant una orquestra de riquíssimes i brillants sonoritats, profunditza en la mediocritat quasi robòtica d’uns personatges alienats pel joc i la cobdícia, tot utilitzant un cant bàsicament declamat i no facilitant amb melodies més o menys elaborades, el seguiment de l’acció, quelcom importantíssim per assaborir aquesta òpera en la justa mesura.

Jo havia escoltat una vegada la gravació de Guergiev i ahir per la nit vaig veure la versió que acaba d’editar-se en DVD, provinent de la UDL de Berlín, amb una proposta excepcional de Daniel Barenboim al capdavant de la impressionant Staatskapelle de Berlín i Dmitri Txerniakov com a responsable d’una brillant posada en escena.

D’entrada us haig de dir que és una òpera per veure representada i em fa certa por que la versió en forma de concert del Liceu, tot i comptar amb una fitxa artística esplèndida, no assoleixi l’èxit que es mereix aquesta òpera.

Centrant-me en el DVD de Unitel Classica, us haig de dir que és essencial per entendre aquesta òpera en tota la seva dimensió.

Daniel Barenboim signa una direcció modèlica per tensió i brillantor, ja sigui de paleta orquestral com de dinàmiques. No és fàcil concertar una òpera tan vertiginosa com aquesta, on no hi han àries, ni números tancats, tots son diàlegs i com a molt monòlegs, que fan succeir l’acció teatralment, sense que mai s’aturi per deixar cantar als cantants. No, en aquesta òpera s’ha de seguir l’acció i entendre el que estan dient en tot moment, és per això que una representació en forma concertística és un error i com a mínim hauria d’estar acompanyada amb el sobretitulat, per tal de poder seguir les vicissituds dels personatges sense perdre detall del text, de no ser així, és pot fer molt feixuga.

L’òpera és molt coral, tot i que el personatge de Aleksey (tenor), canta durant tota l’òpera i el rol és esgotador. Al voltant seu descobrirem personatges estereotipats que cerquen en la obtenció del diner fàcil, mitjançant el joc, l’èxit. Tan sols el personatge de la vella Babulenka (contralt), es revesteix d’una certa i misteriosa humanitat, amb una irrupció al segon acte, de gran impacte teatral i tan sols en l’escena final del tercer acte, quan ho ha perdut tot a la ruleta, és transformarà com tots, en un esser perdut i mecanitzat.

L’equip vocal de la UDL (Staatsoper Unter den Linden) és més que magnífic i compte amb dos dels cantants que vindran al Liceu.

El General està interpretat per un Vladimir Ognovenko sensacional, com a cantant, però també com a actor. Al Liceu el gaudirem en un 50%.

El rol de Polina està interpretat per a una excel·lent soprano que desconeixia totalment, es diu Kristine Opolais i hauré d’anar a la recerca del que està fent. És físicament bellíssima i demostra tenir grans dots d’actriu, vocalment la veu és esplèndida, d’ample registre líric i sobrada de mitjans. El rol de Polina és important, però escoltat i vist el que demostra en aquest DVD, l’he començat a ubicar en hipotètics i somniats repartiments.

Aleksey, és a dir, el jugador, ja us he dit que és un rol esgotador. A Berlín el interpret és Misha Didyk, que fa molt temps, ja ens va visitar al blog  arran de la Manon lescaut de la Karita Mattila. La veu no és gaire bonica, però és segura i ell és molt valent, no defugint en cap moment la complicada tessitura, en un declamat extenuant. També com actor és més que solvent. Al Liceu també el podrem gaudir en un 50% del seu talent, després que hagi caigut del repartiment inicialment previst, el trompetejant Vladimir Galouzine.

Un altre rol breu, però de gran impacte és de la vella i rica Babulenka. És un rol de caràcter, però que s’ha de cantar i Prokofiev no li estalvia una exigent tessitura. A Berlín sorprèn molt positivament la gran i veterana Stefania Toczyska, amb una veu prou sana, capaç de donar totes les notes agudes sense estridències i alhora fer-se sentir amb uns rotund greus.

En rols més menors, però d’importància cabdal a l’escena ens trobem amb Stephan Rúgamer en el rol del Marqués i Silvia De la Muela cantant el rol de la demi-mondaine, Blanche.

L’aspecte que acaba per arrodonir la recomanació d’aquest DVD, és la producció escènica deguda al director rus Dmitri Txerniakov i que també és responsable de l’escenografia i part del vestuari, que comparteix amb Elena Zaitseva. El dissenys de llums es deu a Gleb Filshtinsky.

Txerniakov porta l’acció als nostres dies i creieu-me, que tret d’algun moment del text que la cosa queda un mica anacrònica, el canvi d’època la fa absolutament vigent i penso que la beneficia. El director rus fa treballar a tots i cadascun dels personatges, obtenint en el darrer acte, a la sala de joc i en el moment més conflictiu, ja sigui per la complexitat musical d’un número concertant vertiginós, ja sigui per l’acció escènica que ha de resultar creïble, uns resultats magnífics.

Al final, l’èxit és més que sorollós per a tot l’extens equip i si em feu cas, donareu la raó al públic de la UDL que amb aquesta producció, varen assistir a una gran nit d’òpera.

La gravació prové de dos dies, el 13 i el 15 de març de 2008.

Altament recomanable, per a descobrir una obra infreqüent i sobretot per els resultats globals.

Us deixo un moment del acte IV, tot i que a YouTube en podreu trobar d’altres d ela mateixa producció i que certifiquen en gran mesura tot el que jo us he dit.

Tornarem aviat a parlar d’El Jugador i espero que tan bé com aquest cop.

7 comments

  1. colbran

    Ayer, mientras la estábamos viendo, me preguntaba a mí mismo si el tenor Misha Didyk resistiría en el Liceu, como resiste en esta versión de Berlin, de hace dos años. Es tan intenso el personaje del protagonista y vocalmente tan exigente que puede crearle algún problema. La versión en DVD, al ser de dos días distintos (amén de lo que hayan podido corregir en estudio), puede ofrecer una versión libre de posibles “accidentes”; en vivo nada se podrá corregir.

    Se trata de una ópera muy interesante, pero algo claustrofóbica, para la que hay que ir algo preparado y no perderse ni un sobretitulado. La música es rica en matices y orquestalmente fabulosa. El canto es muy difícil y los intérpretes de esta versión están sobresalientes. La escena es visualmente impactante y es una pena que esta ópera no la podamos disfrutar así en el Liceu. Ofrecida en versión de concierto, y si uno no se aplica un poco, puede aburrir a algun espectador, pero yo creo que agradará a la mayoría de los asistentes al teatro; la música de Prokofiev arrolla.

    Gracias a determinado grupo de la Associaciò Liceistes de 4rt. i 5e. pis por este obsequio.

    M'agrada

  2. Aquesta òpera em faria més por que una pedregada perquè quan Prokófiev se’m tanca jo sento soroll que, és clar, també és música. No obstant i això en faré algun tast i tant de bo em sorprengui.
    Bon diumenge Joaquim i Colbran!

    M'agrada

    • Silvia, no lo he mencionado porqué no toca. Que dos de los cantantes de Berlín coincidan en el Liceu es otra cosa, pero no te preocupes que ya habrá oportunidad de mencionaros.
      He aprovechado la visión de esta excelente DVD, para prepararme la obra y me ha gustado tanto que decidí elevarlo a post.

      M'agrada

  3. saisbcn

    ¡Muchas gracias por el descubrimiento, Joaquim! El pequeño video musicalmente me recuerda ‘El amor por las tres naranjas’ de Prokofieff a la que hace poco pude asisitir en Viena. Como dice Nati, yo también me quedo con ganas de escuchar más.

    M'agrada

  4. M’he estat mirant uns quants “yutubs” d’aquesta obra i penso que, representada en versió concert, podrà resultar bastant pesada a segons qui, i això que a mi no em desagraden les versions concert, però aquesta òpera, en concret, i amb aquesta magnífica posada en escena, arribaria a molta més gent.

    Jo ja fet fet uns quants deures, nen: He anat a la pàgina oficial de la Kristine Opolais, i és, realment, una preciositat (ella, la soprano, i no la pàgina, eh?) 😉

    http://kristineopolais.com/

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: