Mariola Cantarero
Al Teatro de La Maestranza de Sevilla ha tingut lloc el debut de Mariola Cantarero en el difícil i compromès rol de Violetta Valery.
No cal dir que aquest rol és tot un objectiu per a qualsevol soprano, on a part de l’adequació vocal, ha de fer un gran esforç interpretatiu. L’evolució vocal de les famoses tres sopranos, així com la psicològica, son un repte, sense comptar amb les temibles comparacions en que tota soprano que assumeix aquest rol es veu sotmesa, amb el bo i millor de totes les èpoques fonogràficament conegudes.
En Jaume Radigales des de el seu Dietari operístic en fa la crònica i jo us deixaré un tast que m’acaba d’arribar, gràcies a un àngel (aquest no és angelet) que m’ha donat permís per compartir-ho.
El primer que cal admirar és l’evolució vocal de Mariola Cantarero. Si sempre havia tingut els meus dubtes de qualificar-la de soprano lleugera, ja que el seu centre albirava una soprano lírica com una casa, ara ja no hi ha cap dubte. La veu posseeix un cos notable, que li permet fer front a Violetta, sense cap temor a no cobrir tota l’extensa tessitura, fins i tot amb els sobre aguts tradicionals i no escrits, però és després amb el centre i el greu, on la veu mostra una carnositat i amplitud sorprenent que no pot enganyar a ningú.
Tampoc hi ha cap dubte, que a mida que la Cantarero vagi cantant La Traviata, polirà aspectes tècnics que en aquest debut, segurament fruit del nerviosisme i la responsabilitat, no ha controlat del tot i dosificarà les forces, tot dotant a la interpretació d’aspectes més dramàtics, per sobre de la bellesa intrínseca que ha lluit en la solució de moltes frases. Hi ha un model on s’emmiralla, que no li pot fer cap mal, però estaria bé que no en descuidés d’altres no tan vistosos, però igualment necessaris per arrodonir una interpretació, ja en el debut, totalment sorprenent.
És un goig afegit escoltar l’Alfredo de Ismael Jordi, un cantant que com la Cantarero, molts s’han entestat en obviar, per aneu a saber quins misteris, i que posseeix tot allò que tan sovint elogiem de cantants forans, com si haver nascut a Cuernavaca o Heidelberg sigui millor que haver-ho fet a Granada o a Jerez de la Frontera.
L’Alfredo de Ismael Jordi no és una novetat, l’ha cantat molt i en teatres del primer circuit.
Mariola Cantarero (Violetta) i Ismael Jordi (Alfredo) a La Traviata de La Maestranza (Sevilla 2010)
Jo ara us deixaré, per començar, amb el gran duo de Violeta i Germont del segon acte fins l’emocionant “Amami Alfredo!”, on Mariola Cantarero sorprèn molt, sobretot en aspectes fins ara menys treballats i que amb aquesta interpretació primerenca, ja ens ofereix amb sorprenent autoritat. L’acompanya George Petean un baríton amb veu de baríton, però sense aquell punt imprescindible d’autoritat, mala llet i grandesa verdiana, que es necessita en aquest duo. L’Orquestra Simfònica de Sevilla està dirigida per Andrea Licata.
I ara us deixaré el “Teneste la promesa” i després des de el “Parigi o cara” fins al final.
Me’n alegro molt, no us podeu imaginar quant.
Gràcies amic, per aquest regal que també em deixes compartir amb tots els habituals de la casa, que estic segur t’ho agrairan.
IN FERNEM LAND 
A ver si ahora se le empieza a hacer justicia aquí, en Pésaro hace años que ya se la han hecho. Su DVD de “La gazza ladra” fue considerado el mejor publicado hace tres o cuatro años.
Cuando escuche todos los fragmentos haré un comentario más extenso.
Ismael Jordi es un tenor excelente, mucho mejor que otros que soportamos y canta su mismo repertorio. Aquí en Barcelona aún no hemos tenido el gusto, quizás dentro de dos años. Veremos.
M'agradaM'agrada
Anda! qué bien que hables de esto, porque me han pasado esta Traviata esta mañana y me apetecía saber qué opinabais. Yo también tenía mucha curiosidad por escuchar a Mariola en EL papel para soprano (para mí es este, y no no niguno wagneriano jiji). Desde luego es una interpretación muy particular, interesante y, como dices, sorprendente, con momentos de gran belleza.
Sobre lo que dices de Ismael Jordi… bueno, no creo que su lugar de nacimiento sea el motivo que propicia las críticas que se le hacen, al menos no todas. En mi opinión la voz es bella (y el envoltorio más jajajaja) pero se me queda pequeña para Alfredo. Para mí es un ultraligero que tiene su lugar natural en el belcanto y nunca más abajo. No obstante hablo sin haber asistido a las funciones, por lo tanto con todas las comillas, cursivas y precauciones del mundo.
En cualquier caso me habría encantado estar allí!!!
Petons 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs sí, una gran alegria. Té uns mitjans vocals molt bonics i bastant ben treballats. El millor però és el gust i la manera de cantar.
Us recomano l’audició de l’ària d’Idelbene de l’òpera Ildegonda d’Arrieta. Converteix una peça poc atractiva en una lliçó de cant on despren emotivitat i un fraseig de gran figura. A més, altera a conveniència les cadències amb uns resultats millors que els d’Arrieta. Com deia algú “no hi ha papers petits si l’artista és gran”.
Ah! I perquè no dir-ho: és un goig de veure!
M'agradaM'agrada
A mí también me parece que Ismael Jordi se merece más reconocimiento del que tiene, en Valencia cantó un excelente Pilades en Iphigénie.en Tauride. Pensaba que volvería por aquí y ojalá lo hubiera hecho con La Traviata, me gusta más que Grigolo.
M'agradaM'agrada
Una agradabilísima sorpresa.
La Cantarero en cuanto vaya rodando un poco más el papel puede ser una extraordinaria Violetta.
Lo de Ismael Jordi no tiene nombre. Es increible que esté por medio mundo triunfando en papeles como este Alfredo, y se le escuche tan poco por aquí.
En Valencia, como dice Maac, le vimos como Pilades y conquistó al público, y luego este año nos trajeron a Grigolo de Alfredo que fue un fracaso absoluto.
Por cierto Maac, yo antes que a Grigolo prefiero hasta a Torrebruno con laringitis.
Me han encantado los fragmentos que has puesto. Gracias, Joaquim
M'agradaM'agrada
Ismael Jordi lo descubrí gracias a un amigo común, que me paso una joya …Le Chanteur de Mexico musical basado en la vida de Luis Mariano, y me quedé impresionado en todos los sentidos….
En su momento, y hace unos 5-6 años , creo….comentabamos que sería un esplendido cantante… el tiempo nos ha dado la razón y encima es de Jerez de la Frontera… casi ná……
M'agradaM'agrada
Un aperitiu de luxe el que ens deixes escoltar, Joaquim. Ja he deixat escrit al blog del senyor Radigales que la Mariola Cantarero és una cantant excel·lent i que, per tant, no em sorprent que hagi reeixit amb un rol tan difícil com el de l’extraviada. També m’ha agradat Ismael Jordi. En el duo potser li falta certa dosi de cega fe en el què diu.
Mille grazie!
M'agradaM'agrada
¡Fantàstica primícia!
No li puc donar un excel•lent sense escoltar el primer acte, que suposo que resolt sense problemes.
El que ens has deixat és magnífic, sobretot si tenim en compte que es tracta del debut en aquest rol, que és com aquell qui diu el rol absolut per a una soprano, tal i com diu Papagena, però s’ha deixat l’afegit de lírica i potser italiana. És difícil, si no anem al referent absolut de soprano, que és Maria Callas, entendre que una Isolda pugui cantar-lo o que una Violetta pugui fer Isolda, per tant, barrejar-los és inútil i contraproduent.
M'agradaM'agrada
Si esto es una gran Violetta creo que vamos mal.La voz de Mariola Cantarero(1978) es extensa en tesitura pero su timbre suena especialmente metálico e ingrato(ma dunque fu delirio).En el registro central aparece un incipiente vibrato que no le da una apariencia demasiado juvenil que controla unicamente cuando canta en pianísimo.Como intérprete la verdad es que el resultado tampoco es para echar cohetes,la voz suena excesivamente impostada y esto le resta expresión.He leido que todo el público de La Maestranza se puso en pie ovacionándola al término de la representación y sospecho que no hubiera pasado lo mismo si hubiese cantado Angela Gheorghiu ,Ana Maria Martínez o Hei-kiung Hong por ejemplo(todas ellas bastante superiores).Es cierto que el lugar de nacimiento o la relación personal no debería influir en el juicio a un cantante operístico.La Ópera de gran nivel ha de ser un espectáculo universal,no provinciano.Claro que a lo mejor me equivoco y mañana hace lo mismo en el Met o La Scala y el público eloquece…Me gusta bastante más Ismael Jordi(1973) al que se le ha de admitir una linea de canto elegante a la espera de oirlo en directo y comprobar la dimensión de la voz.El mejor para mi George Petean(1975) como Germont voz preciosa, linea de canto depurada.Por cierto él es el único de los tres que está cantando en todos los grandes teatros y al parecer con éxito.
M'agradaM'agrada
A Mariola Cantarero encara no l’he escoltat mai en directe, només en gravacions i sempre m’ha agradat molt. Ismael Jordi, com ja han dit Maac i Atticus, va cantar a Les Arts en la Iphigénie junt amb Domingo i Urmana i no va desentonar gens al costat d’aquests dos monstres. Estic molt content per l’èxit que han obtés tots dos i m’agradaria poder escolta-los més a sovint. Com ja han dit més amunt, el repartiment de la última Traviata de Les Arts va ser desastrós, amb Vittorio Grigolo i Hibla Gerzmava competint per veure qui cantava pitjor (va guanyar ella). Tant de bo ens hagueren portat aquesta parella!
M'agradaM'agrada
Sembla mentida Dandini, que amb els coneixements que sempre exhibeixes, et fonamentis en aspectes físics i no pas tècnics per valorar la Traviata de la Cantarero.
La veu vibrada no és un defecte, és una peculiaritat, com ho és el metall, el vellut, el color i tots aquests aspectes que tan sovint utilitzeu per ensenyar-nos als més neòfits i que ens van molt bé per entendre el que voleu dir.
Jo no percebo aquests aspectes negatius i si tot un Teatre, encara que ella sigui malaguenya i l’èxit sigui a Sevilla, penso que hi deu haver alguna cosa més que el sentiment patri.
A mi m’han agradat tots els fragments, ella, el tenor i el baríton.
M'agradaM'agrada
Concep, la Mariola és granadina, tot i que alhora de les adhesions patriòtiques, poc canvia.
Jo també crec que les particularitats vocals no han de ser considerades com a defectes. Grans cantants amb veus horroroses, timbrades, afones o amanerades fins l’extenuació, en coneixement tots.
Aquesta és la primera Violetta i caram quantes coses ja demostra i quantes possibilitats. Caldrà seguir l’evolució i potser aleshores Joanpau, em decidiré a posar tota l’escena final de primer acte, que és el més fluix de tota la representació i que he obviat expressament. Potser si no hagués fet el Mibemoll no escrit, massa condicionant durant tot el Sempre Libera, hagués cantat més relaxada i estic segur que hagués fet el mateix èxit, però ella és tan valenta com tossuda i és que la joventut ja ho té això.
M'agradaM'agrada
Pot ser que a més a més de cantar de fabula tots dos vocalitzin de manera entenedora?
Sentint la gravació ets com si fossis allà; s’escolten fins i tot els gemecs de qui ho ha enregistrat.
M'agradaM'agrada
Mariola Cantarero es la cantante con menos pretensiones del panorama operístico mundial Yo siempre me quedó admirado de su proximidad, de su falta de divismo y de su facilidad para ganar adeptos, pero también tiene detractores. Los tiene Maria Callas, cómo no va a tenerlos ella!
El vibrato, como muy bien indica Concep, es una peculiaridad de la voz, no un defecto. Lo tiene Nina Stemme, lo tuvieron Pilar Lorengar y la extraordinaria Conchita Supervìa . Las voces que carecen absolutmente de vibrato emiten sonidos fijos que a según quién agradan, pero a mí no. Entramos en la cuestión de los gustos.
Mariola Cantarero dispone de los tres registros de la voz y a mí los que más me agradan son su centro y sus graves, por lo que está naturalmente destinada a ser una estupenda intérprete de las heroínas donizettianas, ya lo demostró en “L´elisir d´amore”, pues, junto con Angela Gheorghiu, fue la mejor intérprete de Adina . Muchas cantantes que se aproximan a este rol pasan por alto los graves escritos por Donizetti, debido a que las sopranos ligeras que proliferaron a fines del siglo XIX se apoderaron de este rol y de los más vistosos del repertorio: “Barbiere”, “Lucia”, “Don Pasquale”, “Traviata”…, añadiendo a diestro y sinestro sobreagudos que tanto agradan al gran público y que los compositores nunca compusieron.
En esta “Traviata” Mariola Cantarero está intensa y entregada, pues estaba muy ilusionada con interpretarla y se superará cada vez que decida cantarla. El hecho de que introduzca pianísimos, no resta dramatismo a su interpretación , sino que proporciona un aliciente más, para quien sepa apreciarlo. No todas las cantantes dominan esta faceta del canto, por algo será.
Mariola Cantarero dispone de un buen fiato y liga muy bien las frases. Su voz es cada vez más grande y la controla bien, pero es poco microfónica, gana al natural, pues es muy expansiva. Claro, si no te gusta su canto o su voz, todas las características que uno puede destacar como cualidades, puede otro identificarlas como defectos o excesos. Es lo de siempre, las filias y las fobias. Tiene muchos seguidores, por lo tanto un poco de respeto para ellos, entre los que yo me encuentro.
M'agradaM'agrada
El què diu en Dandini em desconcertaria si no fos perquè tinc clar que la Mariola Cantarero és una excel·lent intèrpret i això, com aquell qui diu, a cap edat. Cantarero fa alguns anys que canta a Itàlia amb èxits clamorosos. Allí se la compara molt al seu referent. Jo tinc un Tancredi on fa un treball fantàstic al costat de Barcellona i, per enessíma vegada, la seva Adina em va arribar al cor.
Amb afecte.
M'agradaM'agrada
Dandini: Noi, ja en som dos, perquè a mi tampoc m’agrada la Mariola Cantarero (anava a escriure “ho sento” però, com que és el que sento, no ho he escrit), 🙂 amb la qual cosa ni tan sols voldria insinuar que sigui una mala cantant, però la trobo, sobretot, molt artificiosa: no me la crec.
M'agradaM'agrada
Concep al parlar de vivrato no em refería a un vibrato rápid,estret o quick(característica de la veu) com és el cas de Pilar Lorengar,una cantant que jo estimo moltíssim que malauradament va cantar molt poc al Liceu.Em refería a un vibrato ample o oscil·lació que no sería pas una característica de la veu sino un defecte.Si et fixes amb deteniment veuras que curiosament en el registre greu i central apareix amb freqüència i en canvi desapareix automàticament en els pianissims.Respecte a l’impostació si compares amb grans dives de l’actualitat com per exemple Netrebko,Dessay,Gruberova,Damrau,Gheorghiu,Fleming,Harteros,etc veuras que totes elles gaudeixen d’una impostació més natural i aixó els hi permet transmetre millor els sentiments de Violetta.Per entendrens una veu massa impostada sería com la caricatura d’alló qu’entenem per veu operística fet que al meu entendre dificulta enormement la comunicació emocional amb el públic. Olympia no és pas la meva intenció desconcertar a ningú pero m’agrada expressar amb educació i sense embuts exactament alló que penso (al menys a l’Òpera jijiji).No tinc cap animadversió envers la Mariola Cantarero pero si llegeixo comentaris que al meu entendre la sobrevaloren ho dic com feria amb qualsevol altre cantant ,fos qui fos. Assur celebro la teva coincidència amb la meva opinió ,entre tant de sabó el que m’estava quedant desconcertat era jo (jaja).
M'agradaM'agrada
Noche de estreno en el Maestranza: triunfo absoluto de Cantarero. Hacía tiempo que no descubría a una soprano capaz de interpretar a Violetta con tan gran intensidad, expresividad y maravilla, apoyada en la estupenda labor de Ismael Jordi,. Muchos nos encontramos allí, compartíamos la misma opinión. No me importa de dónde sea, sino cómo cante e interprete…¡Estuvo estupenda!
M'agradaM'agrada