Gustav Mahler (Kaliště, Bohèmia, actualment República Txeca, 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911

Avui 7 de juliol, fa 150 anys que en un dia de Sant Fermí, però a la llunyana Bohèmia, naixia el compositor Gustav Mahler.

Mahler és un dels meus imprescindibles, amb la dosi justa de populisme i sofisticació, transcendència i vulgaritat, genialitat i grandiloqüència, cruïlla de dos mons que es tradueixen en un llegat romàntic portat a la màxima decadència sonora i una mirada decidida, malgrat que excessivament tímida cap a un futur que l’atemoria.

L’us de les dissonàncies harmòniques l’obrí les portes a aquest futur incert que els seus alumnes de la segona escola vienesa portarien a la màxima ruptura possible.

No seré jo qui us parli de Mahler, veus doctes ho faran avui i durant aquest any i el vinent, que celebrarem el centenari de la seva mort, amb tota l’erudició que a mi em manca, però si que avui aprofito per completar el concert que vaig iniciar ahir amb L’Idil·li de Siegfried i que avui aprofitant l’efemèride d’aquest naixement, em serveix per homenatjar al immens music, portant la genial, obsessiva, malaltissa, tràgica, viscontiana i bellíssima 5ª simfonia en do sostingut menor a In Fernem Land.

Us recordo que la versió és la de Daniele Gatti al front de la Royal Orquestra del Concertgebauw d’Amsterdam en un concert celebrat a la mítica sala, el passat 25 de juny de 2010 i enregistrat pel canal 4 de la Radio Holandesa.

Daniele gatti i la Royal Orquestra del Concertgebauw

La magna simfonia núm. 5 consta dels moviments següents, que podreu escoltar íntegrament per separat:
1. Moviment (In gemessenem Schritt. Streng. Wie ein Kondukt: en pas mesurat.Terminantment. Com en un a processó).

2. Moviment (Stürmisch bewegt. Mit grösster Vehemenz: tempestuosament agitat)

3. Moviment (Kräftig, nicht zu schnell:fort però no massa ràpid).

4. Moviment (adagietto).

5. Moviment (Rondó-Finale)

La versió és molt interessant i molt personal, molt a lo Gatti, amb temps menys amplis del que pensava, vist l’excés comès a l’Idil·li wagnerià, però tot i així són amplis i generosos: 72’32” en front dels 69’29” de la referencial versió d’Abbado, 65’28” de Václav Neumann, 69’25” de la decebedora versió del estel mediàtic Dudamel, la més llarga amb 75’00” del genial Bernstein o del mateix director en trobem un altre de 70’48”, quasi el mateix temps 70’45” de Haitink, 68’15 de Kuberlik, 66’18” de Solti o 75’25” aquest és dels pocs que el supera, de Tennstedt, 72’22” de Inbal, el que més s’acosta al italià). En fi ja veieu que ni ha per a tots els gustos.

A part dels temps més o menys discutibles, la versió de Gatti és molt lírica i a moments, molt passional, però com succeeix una mica amb Dudamel, li manca cohesió entre els moviments, tots ells excel·lents, però massa dispars entre si.

No cal dir que en el famós adagietto, voregem la migdiada, però la versió globalment m’ha semblat molt emocionant i a part d’aquesta personal versió del moviment celebèrrim, gràcies a Visconti, m’ha agradat molt en el segon moviment, tan apassionadament wagnerià com jo entenc aquest moviment.

Si premeu AQUÍ, la podreu baixar sencera. ARA JA HE SOLUCIONAT EL PROBLEMA, Gràcies Concep!

Ja m’ho explicareu!