Lincoln in the Bardo, òpera en dos actes amb música de Missy Mazzoli i llibret de Royce Vavrek, es va estrenar el 19 d’octubre de 2026 al Metropolitan Opera House de New York i se’n van programar nou representacions que van aconseguir esgotar totes les localitats en totes les representacions, motiu pel qual la direcció del teatre va decidir que la darrera representació, la d’ahir 14 de novembre, es retransmetés per YouTube per donar accés a tota l’audiència que no hi ha pogut assistir. El YouTube estarà disponible fins a la mitjanit del 18 de novembre i ha estat possible gràcies a un generós regal de la Fundació Emiko Terasaki, amb el suport addicional d’Ellen A. Michelson i el Sr. Jack Johnson.

Aquesta estrena ha marcat una fita històrica en convertir-se en la primera òpera composta per una dona que s’estrena mundialment al MET.

Missy Mazzoli i Royce Vavrek formen un dels tàndems creatius més influents i prolífics de l’òpera contemporània nord-americana. La seva col·laboració, que s’estén durant més d’una dècada i suma sis òperes, ha redefinit el llenguatge operístic del segle XXI apropant-lo a noves audiències i temàtiques actuals.

Les cinc òperes anteriors a aquesta, fruit de la col·laboració d’aquest tàndem, són:

1. Song from the Uproar (2012): La seva primera òpera, basada en la vida de l’exploradora suïssa Isabelle Eberhardt.
2. Salt (2012): És una mini òpera o òpera de cambra d’un sol acte (d’uns 15-20 minuts de durada), escrita per a soprano i violoncel amplificat (creada originalment per a la soprano Laura Bohn i la violoncel·lista Ashley Bathgate). El text de Royce Vavrek reimagina l’episodi bíblic de la dona de Lot des d’una perspectiva íntima i poètica, reflexionant sobre el trauma, la memòria i la impossibilitat de deixar enrere el passat.
3. Breaking the Waves (2016): Adaptació de la pel·lícula de Lars von Trier, aclamada internacionalment i guanyadora del premi a la Millor Nova Òpera per l’Associació de Crítics Musicals d’Amèrica del Nord.
4. Proving Up (2018): Una història gòtica i surrealista sobre el somni americà a la Nebraska del segle XIX, basada en un relat de Karen Russell.
5. The Listeners (2022): Estrenada a Oslo, explora el fenomen dels sons inexplicables (The Hum) i la formació d’una secta moderna

Missy Mazzoli va néixer a Lansdale (Pennsilvània) l’any 1980, és una de les compositores més interpretades i reconegudes de la seva generació. Formada a la Universitat de Boston, el Reial Conservatori de la Haia i la Universitat Yale (on va estudiar amb compositors com David Lang o Louis Andriessen), la seva carrera ha estat marcada per fites històriques: el 2018 es va convertir en una de les dues primeres dones a rebre un encàrrec del Metropolitan Opera de Nova York, i el 2026 va fer història en ser la primera dona a estrenar-hi una òpera.

La seva música es caracteritza per una fusió orgànica de minimalisme postclàssic, textures electròniques, rock independent i un profund sentit del lirisme. Sovint incorpora instruments inusuals dins l’orquestra, com sintetitzadors, guitarres elèctriques, harmòniques o kazoos i juga amb sonoritats etèries, distorsions i ritmes polsants per crear atmosferes cinematogràfiques i psicològiques.

A més d’òperes, ha escrit música simfònica i de cambra per a formacions com la Filharmònica de Nova York, la Simfònica de Chicago o el Kronos Quartet. També lidera la seva pròpia banda de cambra electroacústica, Victoire. Ha estat nominada als premis Grammy i ha rebut beques de prestigi com la Guggenheim i el Premi de Roma.

El llibretista Royce Vavrek va néixer a Grande Prairie (Alberta, Canadà) el 1983. És un dels llibretistes més sol·licitats del panorama operístic internacional. Es va formar inicialment en cinema (BFA a la Universitat Concordia de Mont-real) abans de traslladar-se a Nova York per cursar un màster en escriptura teatral musical a la Universitat de Nova York (NYU).

La seva formació cinematogràfica es reflecteix en llibrets àgils, amb diàlegs naturals, ritme escènic intens i una gran capacitat per adaptar obres literàries o cinematogràfiques complexes sense perdre’n l’essència poètica. Vavrek destaca per abordar temes foscos, marginals o psicològicament complexos, com el dol, el fanatisme religiós, la identitat queer o el trauma, dotant els personatges d’una veu molt humana i contemporània. A banda de la seva feina amb Mazzoli, col·labora habitualment amb altres compositors destacats com David T. Little, Du Yun (amb qui va guanyar el Premi Pulitzer de Música el 2017 per l’òpera Angel’s Bone), Paola Prestini o Gregory Spears.

Missy Mazzoli en aquesta sisena col·laboració amb Royce Vavrek, ha utilitzat una orquestració rica i atmosfèrica, dotant d’especial protagonisme a un violí solista que actua gairebé com a narrador, a més d’instruments com la celesta, el vibràfon, l’orgue i efectes sonors inusuals com els kazoos per representar el murmuri dels fantasmes.

Per fer més entenedora la trama l’escenògrafa Lileana Blain-Cruz ha destacat el caràcter visual i teatral, combinant vestuari històric envellit, efectes pirotècnics, il·lusions òptiques i titelles gegants dissenyades per James Ortiz, com tentacles que amenacen d’atrapar en Willie o criatures grotesques.

La recepció per part de la crítica ha estat majoritàriament positiva. La premsa especialitzada com The Wall Street Journal o OperaWire han elogiat la direcció escènica de Blain-Cruz, l’equilibri entre la comèdia macabra i el drama íntim de l’obra de Saunders i l’escriptura vocal de Mazzoli. També ha estat molt valorada la tasca del protagonista Peter Mattei com a Lincoln i sobretot de la soprano Christine Goerke que interpreta el Reverend, rol escrit expressament per a ella. Algunes crítiques van assenyalar que el tram final de l’òpera resolia de manera una mica precipitada les subtrames dels personatges esclavitzats i pel que fa al públic, penjar el cartell de “sould out” en totes les representacions deu voler dir que el boca-orella va funcionar la mar de bé, tant que s’ha fet aquesta excepció no habitual al MET que sempre retransmet els seus espectacles mitjançant els streamings cinematogràfics de pagament i en aquesta ocasió de forma gratuïta i gràcies a un generós mecenatge es fa per YouTube de manera gratuïta, i amb repercussions no només locals, sinó en un àmbit global.

Les apostes de Peter Gelb per estrenar més d’una òpera contemporània per temporada i si no s’estrena, es programen, ha estat moltes vegades penalitzat per la taquilla i ha motivat moltes crítiques i discrepàncies en el món musical nord-americà, ja que la crisi financera del teatre novaiorquès és molt important i en gran manera el públic ha deixat d’assistir al teatre. Mentre que abans era difícil trobar localitats disponibles, ara fins i tot en les òperes de repertori se’n poden trobar amb facilitat. Que aquesta estrena hagi obtingut aquesta resposta és sense cap mena de dubte un impuls que no sé si resoldrà la situació financera, segur que no, però, artísticament parlant, no es pot negar que el Sr. Gelb i el mestre Yannick Nézet-Séguin, que dirigeix totes aquestes produccions contemporànies, s’han implicat totalment per portar nou públic al teatre amb obres que connectin més amb un públic actual i jove, més enllà de les meravelloses peces de museu que ens tenen encotillats i més enllà dels regals del Under35.

Per fer-vos una mica l’idea de la trama d’aquesta òpera us diré que l’acció se situa el febrer de 1862, en plena Guerra Civil dels Estats Units, al cementiri d’Oak Hill (Washington D.C.), la nit en què Abraham Lincoln visita la cripta on acaba de ser enterrat el seu fill d’11 anys, Willie, mort de febre tifoide.

• Acte I: El petit Willie es troba al bardo (un estat intermedi entre la mort i el renaixement segons la tradició budista) sense saber que és mort. Els altres fantasmes del cementiri, que viuen negant la seva pròpia mort i anomenen el taüt “la caixa dels malalts”, s’adonen que els nens no han de romandre gaire temps en aquest estat perquè corren el risc de quedar-hi atrapats i patir horribles transformacions (com li passa a la jove Miss Elise Traynor). Tres fantasmes (Vollman, Bevins i el Reverend) intenten ajudar Willie a acceptar la realitat per poder transcendir. Mentrestant, Abraham Lincoln arriba al cementiri desconsolat i abraça el cos del seu fill; els esperits descobreixen que poden entrar dins la ment dels vius i sentir el seu dolor.

• Acte II: El Reverend confessa que, a diferència dels altres, ell sí que sap que és mort i que es va refugiar al bardo per por de ser condemnat. Lincoln torna a la cripta per acomiadar-se, incapaç de marxar i deixar anar el seu fill. Quan Willie entra dins el cos del seu pare i escolta els seus pensaments més íntims, comprèn finalment que ha mort. Aquest reconeixement allibera Willie, que ascendeix en un esclat de llum (matterlightblooming), arrossegant amb ell molts altres fantasmes que per fi accepten el seu destí. Abans d’anar-se’n, els esperits d’antics esclaus (com Thomas Havens i Mrs. Francis Hodge) insten Lincoln a utilitzar el seu poder per posar fi al patiment i a l’esclavitud. Havens entra dins el cos del president, i Lincoln surt del cementiri a cavall amb un propòsit renovat per afrontar la guerra.

World Premiere, New Production

Música de Missy Mazzoli
Llibret de Royce Vavrek

òpera en dos actes basada en la novel·la homònima de George Saunders (guanyadora del premi Man Booker el 2017)

Metropolitan Opera House

Lincoln: Peter Mattei
Willie: Everett Sobers 
Reverend: Christine Goerke
Vollman: Ryan McKinny
Bevins: Jonah Hoskins
Miss Elise TraynorAnthony: Roth Costanzo
Thomas Havens: Joshua Blue
Mrs. Baron: Stephanie Blythe
Mr. Baron: Craig Colclough
Mrs. Francis Hodge: Janai Brugger
Litzie: Viviana Goodwin 
Lieutenant Stone: Daniel Clark Smith
Ginger Chap from Maine: Christopher Job
Doodling Pennsylvanian: Scott Scully
Gilbert: Ned Hanlon
Gilbert: Eric Lindsey
Gilbert: Dustin Lucas
Gilbert: Remy Martin
Gilbert: Anthony Reed
Gilbert: Gregory Warren
Tendril: Kathleen Felty
Tendril: Patrick Miller
Tendril: Juliet Papadopoulos
Puppeteer: Nikki Calonge
Puppeteer: Will Gallacher
Puppeteer: Dorothy James
Puppeteer: Joseph Lymous
Puppeteer: Rowan Ian Seamus Magee
Puppeteer: Justin Otaki Perkins
Puppeteer: Jon Riddleberger

Orquestra i Cor del Metropiltan Opera House
Director del cor: Tilman Michael
Director musical: Yannick Nézet-Séguin

Directora escènica: Lileana Blain-Cruz
Escenografia: Adam Rigg
Disseny de vestuari: Montana Levi Blanco
Coreogtafia: Raja Feather Kelly
Diosseny de so: Kate Marvin 
Dramatúrgia: Paul Cremo

Metropolitan Opera House, Nova York dissabrte 14 de novembre de 2026

El visionament del YouTube passa de manera molt fluida. La producció ajuda molt, però la música és molt atractiva en els seus plantejaments tan instrumentals amb una orquestració magnífica, com en la part vocal, ja que Mazzoli mai va en contra dels cantants i no utilitza la veu com a un instrument més, sinó que fonamenta en la tradició del cant vocal, tota la força dramàtica del llibret, sense oblidar la melodia, que no sempre és fàcil, però no hi renuncia mai.

Malgrat que el YouTube està subtitulat en anglès, la trama teatral és rebuscada i necessita una altra visió, com a mínim per treure-li tot el suc, ja que en té i molt interessant. Mazzoli sap escriure pel teatre i Vavrek és un especialista a fer llibrets amb accions dramàtiques que enganxen:

Sort en tenim d’aquest YouTube, tot i que efímer, perquè aquí difícilment la veurem mai aquesta òpera, ni penso que cap del fructífer tàndem. Avui he fet la primera visió, però segur que hi tornaré, jo també crec que si hi ha futur a l’òpera, aquest passa per les obres de nova creació.