Fiorenza Cedolins (Amneris) i Olga Maslova (Aida) al Gran Teatre del Liceu. Fotografia de Sergi Panizo gentilesa de la sala de premsa del GTL
No havia de ser aquesta la meva primera Aida d’aquesta temporada, però al final la curiositat i alguns consells, suposo que benintencionats, han fet que la “meva” inauguració hagi estat amb el tercer repartiment i de fet el que va iniciar la tanda de divuit representacions previstes amb la dels Under 35 abans de l’estrena vergonyosament privada que el Liceu fa, d’ençà que l’ínclit Roger Guasch es va fer càrrec de la direcció general i que ha mantingut l’actual director. Instaurar a la casa aquest exclusiu privilegi de fer honors a la classe política i els vips de pa sucat amb oli de la societat civil catalana, que trepitgen la catifa vermella per fer-se la fotografia i penjar-la a les xarxes i la immensa majoria no tornar-hi fins a finals de setembre de l’any vinent quan els tornin a invitar, sense que els mortals interessants puguin ocupar les butaques que no ocuparà cap dels invitats per tenir pèssima o nul·la visió sobre l’escenari, és tristíssim.
Per què succeeix això, per què la inauguració no pot ser totalment pública, amb les invitacions que calgui, però deixant la resta de localitats al preu que els sembli més apropiat per l’ocasió a disposició dels aficionats interessats en totes les primeres funcions i sobretot, en la inauguració de la temporada, un fet digne de tots els catalans que tributen i fan possible que amb la seva aportació la primera institució cultural de Catalunya pugui aixecar el teló. No voldria ni imaginar que en realitat no volen que es barregin els públics (vips amb els mortals) i per evitar-ho s’estimen més deixar butaques buides sense cap mena de benefici abans que obligar a entrar pel carrer Sant Pau a tots aquests, com en aquells temps que es titllava de classista a una institució que amb aquestes inauguracions, no ajuda gaire a desempallegar-se d’aquest mantra.
Una inauguració sense un públic de pagament, lliure per expressar el seu criteri, esdevé un assaig general de luxe, però amb la crítica oficial i això un teatre que hauria de jugar a la primera divisió que la seva programació mereix, no es pot permetre que coses com aquestes el desprestigiïn.
El tercer cast de l’Aida, amb direcció musical de l’assistent del director oficial es ven pràcticament al mateix preu que les dels repartiments A i B, que estan plegats de primeres figures i són dirigides pel director contractat, de fet aprofito per dir una vegada més que una inauguració de temporada sempre ha d’anar a càrrec del director titular de la casa i si en aquesta ocasió no es va poder combinar per les agendes ja fetes del mestre Nott quan va ser nomenat, hauria d’anar a càrrec d’un director musical de primeríssim nivell, però d’això ja en parlaré quan assisteixi a les representacions que dirigeix el mestre Manacorda.
Puc entendre que 18 funcions seguides d’un mateix títol entre el 23 de setembre i el 15 d’octubre és una marató per a un únic mestre, ja que hi ha moltes funcions en dies consecutius, però que el mestre assistent del titular se’n faci càrrec de vuit de les 18 em sembla excessiu, sobretot perquè hi deu haver molts directors del país i òbviament de fora, amb més prestigi i currículum, que encara no han debutat a la casa, que el mestre Josep Gil. Entenc que la seva feina en la direcció i concertació d’avui es fonamenta amb el treball fet per Antonello Manacorda i que poques coses noves pot aportar ell, en tot cas pot malmetre’n alguna, ja que reconeixent que l’orquestra sona esplèndidament i per això mateix trobo a faltar figures al fossat de la mateixa manera que les tenim a dalt de l’escenari, en la direcció i concertació d’ahir dimarts 29 de setembre vaig percebre desequilibris entre l’orquestra i a vegades dubtes entre el fossat i els cantants. El mestre Josep Gil ha exagerat de manera efectista alguns moments de plenitud sonora i les magnífiques intervencions solistes dels músics de l’orquestra han estat degudament presents, però en algun cas i sobretot en els nombrosos passatges concertants, no hi havia aquell equilibri entre les diferents famílies que tan s’agraeixen quan hi ha una orquestra en plena forma com és el cas de l’actual orquestra del Liceu. Ha tingut cura en els passatges més lírics i intimistes, però en el tempo no hi havia plena sintonia amb els cantants solistes i això que ell sempre ha estat i estarà al davant d’aquest tercer repartiment. L’orquestra, molt més que el director, ha rebut al final, un entusiasta reconeixement del públic.
Al costat d’una orquestra esplèndida, el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Pablo Asante ha tingut una actuació magnífica, ben contrastat i bonic el so en les intervencions internes i de caràcter religiós o nocturn, amb un so molt ben treballat i càlid, i també de rotunditat ben controlada i majestàtica en els grans concertants, amb una homogeneïtat entre les cordes, com feia molt temps que no sentíem en una òpera de tant compromís coral. Ahir es mereixien al final de la representació un bravo contundent i multitudinari, que no van tenir.
El cast per a mi en conjunt amb algunes excepcions, ha estat molt decebedor i poc digne de figurar en el cartellone de l’òpera inaugural i molt menys pagant els preus que es paguen per assistir-hi.
La soprano russa Olga Maslova debuta al Liceu amb aquesta Aida. Tot i que el gruix de la seva carrera fins ara l’ha fet al seu país, també ha cantat a Itàlia i per ella i les referències que em van donar de la seva actuació a Verona, em vaig decidir per aquest repartiment. La veu és de soprano lírica spinto, ben timbrada, homogènia en tota la seva extensió i d’aguts incisius i rotunds, com també amb un més que acceptable domini del cant piano. No és molt expressiva en el fraseig ni és càlida en l’expressió, però sobretot o ahir no tenia el dia, o ha de millorar molt l’afinació, que va errar en tots els actes en un moment o altra, esdevenint el desastre en l’ària del tercer acte “O patria mia” on a banda de desafinar i a conseqüència de la inseguretat va calar estrepitosament un dels aguts més compromesos de l’ària cantat en un piano emès, però desastrosament resolt. El públic extraordinàriament magnànim i injust no ho va tenir en compte a l’hora de valorar la seva prestació, en ser la més bravejada dels solistes. Necessita millorar.
El tenor armeni Arsen Soghomonyan, posseeix una d’aquelles veus sòlides, de timbre i sonoritats eslaves, gens idònies per l’òpera italiana, però que, per contra, no fan patir gens. Els aguts no sempre són arrodonits i a vegades algun so queda una mica fixat. El fraseig no és el seu punt més valuós, però cal dir que en l’escena de la tomba ha fet un bon intent de reduir la veu i cantar mezzo forte amb alguna aproximació al piano prou reeixida. No és un cantant per inaugurar temporada i a poder ser evitar que canti repertori italià, però els directors deuen anar segurs amb ell. En algun moment també m’ha semblat que l’afinació perillava. No cal dir que el “Sacerdote Io resto a te” ha estat servit amb ressonàncies atòmiques. Òbviament, no n’hi ha prou i estem bastant lluny del Radamés dels meus somnis.
No conec cap cas d’una soprano lírica que hagi acabat la carrera cantant rols de mezzo de manera convincent. Fiorenza Cedolins va iniciar la seva carrera com a mezzosoprano, però això no hi vol dir res, també va ser el cas de Berverly Sills i ja em direu. Cedolins va començar de manera fulgurant la seva carrera internacional com a soprano lírica plena, Aida entre el rols que cantava meravellosament bé. Al Liceu va causar sensació amb la Cio-Cio-San la temporada 2005-2006 i després va tornar per cantar la Norma (2006/07), la Leonora d’Il trovatore (2009/10), la Alice de Falstaff (2010/11), La Mimí de La bohème (2011/12) i Tosca (2013/14). En les darreres actuacions la veu ja no exhibia aquella seguretat i aquella fascinació sonora de l’inici i que va motivar que els liceistes de quart i cinquè pis li atorguessin el premi a la millor cantant de la temporada. Quan van anunciar, després de molts anys de silenci, si més no en el gran circuit, que tornava al Liceu per cantar el rol d’Amneris, vaig haver de llegir-ho dues vegades per acabar pensant que era una broma de mal gust, i efectivament ho ha estat. Tot i que alguns coneguts em volien convèncer d’un impossible dient que havia guanyat molt en l’emissió dels greus, jo em mantenia amb la meva teoria fins ara mai desmentida per ningú que no hi ha hagut cap soprano lírica que hagi acabat cantant rols de mezzosoprano amb plena satisfacció dels resultats. L’Amneris de Cedolins és com un mal acudit, em sap greu dir-ho així, però ho és, sense gràcia però un acudit. No sé qui l’ha enredat a embrancar-se en aquest repertori, tampoc sé com s’autoenganya d’aquesta manera i tampoc sé qui ha enganyat a Victor García de Gomar per contractar-la, perquè voldria pensar que abans de contractar a un cantant amb aquest canvi de repertori, primer s’ha de fer una audició, per molta carrera brillant que portés al darrere i ja en declivi o totalment desapareguda com a soprano, per tal de veure quin resultat dona com a mezzo. La veu actual de Cedolins mai sona de mezzo, mai, continua sent la soprano lírica que coneixíem, però amb la veu espatllada, tot i que té moments que en la zona central surt un canó ferm, després quan ha de pujar una mica enlaire ja es trenca i no cal dir res de quan ha de navegar per la zona central greu, ja que aleshores la veu perd tota mena de qualitat i consistència, per esdevenir un parlat obert, lleig i desagradable en les notes més baixes. Insòlit haver de sentir-la d’aquesta manera, insòlit i tristíssim. Per amagar unes mancances impossibles d’amagar, l’actuació escènica és grandiloqüent i exagerada en la gestualitat. M’ha acabat fent llàstima. Ha obtingut un bravo després de clamar de manera lamentable “Empia razza! anatèma ! su voi” que no ha estat el pitjor.
La solidesa vocal de l’Amonasro del baríton tarragoní Àngel Òdena és absoluta. Domina el rol i el diu amb molta autoritat vocal i escènica. La veu ferma li atorga severitat al rol i els dos moments més cantabiles en l’inici del concertant del segon acte, i en el duo amb Aida, l’emissió sonava una mica més dura del que m’hauria agradat, però ell ha estat el cantant que més m’ha agradat de tota la representació.
Un altre clàssic de la casa, el baix-baríton menorquí Simón Orfila ha cantat el Ramfis. Fins que no escalfa aquell canó vocal que posseeix, l’emissió és excessivament oscil·lant, a mesura que ha anat passant la representació ho ha anat controlant amb encert, tot i que no ho pot evitar del tot. Les seves intervencions autoritàries i imponents han estat magníficament dites i ha culminat amb una bona escena del judici.
Un altre canó de veu és la del baix italià Vittorio Del Campo. És molt jove (1992) i això en la seva corda vol dir que té molt camp per recórrer i millorar certes fixacions i un cert descontrol d’aquest material tan interessant que exhibeix.
Lamentable la intervenció de la sacerdotessa a càrrec de Núria Vilà, ja que en la seva única, preciosa i intimista intervenció en el segon quadre del primer acte, no ha encertat en l’afinació. La veu sonava ja des d’un bon inici poc segura i de mica en mica mentre anava repetint l’enigmàtica melodia, l’afinació es deteriorava fins al patiment. Espero que hagi estat només una mala nit.
El missatger de Moisés Marín, es tan segur, com un pèl histriònic al final de la seva intervenció. D’acord que té molt poc per fer-se notar, però aquella exageració final ha fet malbé una notable intervenció inicial.
La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..
S’han canviat moltes coses. El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.
A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal. Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.
Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.
La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.
He sortit del Liceu bastant empipat, sí, el nivell no és el que desitjo pel teatre, tot i que sé que en les altres dues representacions que tinc previst assistir amb els repartiments de categoria, la sensació serà, sortosament tota una altra. El que he sentit aquest dilluns, m’ha semblat que no mereixia pagar més de 60€ per a una platea. Per sort jo n’he pagat 15€ i m’he sentit en molts moments, estafat.
Esplèndida crònica, Moltes gràcies! Diria que el liceu s’ha esforçat de valent per convidar-te a anar-hi una cuarta cridant a files uns Amonastros que per si sols paguen l’escolta. El fenòmen Cedolins vull escoltar-lo amb les meves orelles i si Ódena t’ha agradat a tu intentaré que no n’hi hagin tres sense quatre!
A la meva funció del 28 amb una espléndida Netrebko, diva a l’ús , el seu Radamés va ser el mateix que el teu. Al Celeste Aida va passar sense pena ni glòria però després se vino arriba. Tens tota la raó que no fa patir gens, especialment comparant-lo amb el Fabio Armliato de funcions passades. El rei també era el mateix i no soc tan entusiasta. No tenim a casa cap Stephano Palatchi que pugi cantar el rol amb solvència que n’haguem d’importar dos? La producció, agafada en el seu conjunt té certes coses, però els entreactes no hi ha per on agafar-los. El dels militars si no va repetir l’èxit de la Tosca de Passolini sí va fer podi a la meva funció. Per contra si la regista en fes una revisió espanyolitzant, aprofitant els uniformes de la Carmen de Bieito, amb la teva cabra i la sacrifiqués en escena…
M'agradaM'agrada
Una quarta no, de fet seran quatre perquè ja vaig assistir a un assaig general.
Aida m’agrada, sobretot a partir del tercer acte, però res més lluny de repetir, ja en semblen moltes, dues més.
A la casa no hi ha més baixos locals per poder fer un rei en condicions, nosaltres no hem estat mai terra de veus greus, el que no vol dir que de tant en tant en surtin, però una flor no fa estiu.
A De Campo el que li falta són més anys i una mica d’estudi que mai va malament, per controlar la veuarra amb distinció i ja veurem si és suficient. En qualsevol cas no va ser ni de lluny, el pitjor d’una nit desagraïda.
El comportament groller de les tietes de l’Eixample protestant a crits de parada del mercat, em sembla d’una ordinariesa inacceptable. Però és el que hi ha. Es protesten aquestes coses i se’n deixen passar altres molt més greus. Ahir sortosament no hi van haver protestes, però sí bravos ofensius i qui sap si pagats.
La producció ha guanyat molt respecte a l’original, però no prou, perquè hi ha coses afegides que no calien i els canvis d’escena en són en gran part culpables de la insatisfacció final.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima, sobretot Cedolins.
M'agradaM'agrada
Molta llàstima lo de Cedolins
M'agradaM'agrada
Sap greu això de la Cedolins, la veritat. Bé, que li deuen haver dit o ella mateixa, no se n’adona? Suposo que pot enregistrar-se i sentir-se o tenir gent de confiança que li pugui valorar de debò en un assaig o un teatre. Vaig estar el dilluns i el tenor armeni… A partir del tercer acte, bé, potser perquè també l’orquestra no sona tan forta, les seves intervencions són molt més líriques… Però en els dos primers actes, no: va començar molt insegur i el Celeste Aida vaig trobar-lo molt, molt mediocre, a batzegades, poc lligat… No va tenir ni un intent d’aplaudiment en acabar. Al segon, potser millor, però en el quadre de la marxa i tot allò quedava tapat per l’orquestra i el cor. Sí que em va agradar el Del Campo: té una veu molt bonica i de baix de debò.
De la producció… El problema dels entreactes és que es feien llargs. Poden tenir sentit: no penso que alterin res perquè són en el temps mort entre quadres o actes i no interrompen la música ni l’acció. Com a transició, potser la idea inicial no és dolenta: la processó d’encensers prèvia al ritu al temple; la “prefiguració” de la batalla abans de l’acte on es mostra el triomf dels vencedors, els condemnats abans del quadre del judici i la condemna… Ara, si duren tres o quatre minuts es fan eterns i l’interès inicial passa a ser tedi. Només que els haguessin fet d’un minut i mig i prou, hagués tingut l’efecte buscat (suposo), no haguessin cansat i no s’hagués muntat la que es va muntar el dilluns, amb protestes de part del públic.
Té coses interessants, alguns moments molt aconseguits, però no és rodona, no. Sap greu eliminar les parts de dansa: es manté la música, és clar, però els moviments que la substitueixen no són prou. Encara el ritu del temple podria semblar una mica “coreogràfic”, però la resta, ja no. Es podria haver fet una coreografia moderna, expressiva o “gimnàstica” (a la marxa, podries tenir també una coreografia que mostrés, si vols, com a la projecció, la violència sobre les víctimes), però que mantingués un element, la dansa, que forma part del conjunt, com el cant o l’escena.
De la resta del repartiment, ja comentarem quan toqui.
M'agradaM'agrada
Si els artistes s’adonessin del ridícul, grans sopranos i tenors, sobretots, de tots coneguts no s’haurien arrossegat pels escenaris provocant vergonya. Els aplaudiments i l’escenari deuen ser com una droga, a banda de la qüestió crematística si no has fet prou diners, que en la majoria dels casos no és així.
Cedolins ja fa anys que es va acabar com a cantant, amb un deteriorament vocal evident en les darreres visites al Liceu, Els miracles ja no passen ni a Lourdes i creure que passar a fer de mezzo sense tenir la veu per fer-ho, és una pràctica que han intentat algunes però que mai ha sortit bé, ella una més . Si hagués estat una soprano dramàtica hauria pogut fer-ho, com ho va fer l’extraordinària Dimitrova o la Casolla, però ambdues tenien un centre vocal d’autèntica soprano dramàtica i Cedolins mai el va tenir. La veu no li ha canviat gens, però si que està més deteriorada. Tota la primera intervenció en el primer acte va ser una caricatura, com ho va ser el duo amb Aida. Només es feia notar a partir del centre agut i la veu que li queda, és la que és. En el quart acte es va moure molt i va fer molts cops de cua amb la túnica i moltes postures de braços en els murs, però vocalment va ser una autèntica enganyifa. Ella és la primera que ho sap, per això no la vaig aplaudir i això que havia estat una soprano que m’agradava molt. Que la mantinguin en el repartiment amb els resultats que dona només s’entén si cobra molt poc, però pel públic que paga un dineral, això és un despropòsit.
El tenor potser ahir sense Netrebko no es sentia tan “pressionat” perquè en els primers actes va traspassar amb més que suficiència el mur orquestral, tant en el tercet com en l’escena del temple. En el concertant també el vaig sentir sense problemes. Aquest no és el seu problema. No és un tenor de categoria.
En seguirem parlant de tot plegat, gràcie sper dir-hi la teva.
M'agradaM'agrada
¿Aquestes representacions del tercer repartiment no eren les dels descomptes de la Mercè? Doncs ja ho tens als preus que demanaves, crec que feien el 50%.
No vaig picar l’ham.
M'agradaM'agrada
Segurament eren aquestes, sí, ara no ho recordo, però tot i la meitat de preu, aquest era elevadíssim pel que ens varen oferir ahir.
M'agradaM'agrada
No posaria la mw al foc, però diria que també n’hi havia d’algun altre repartiment.
M'agradaM'agrada
Eren 4 funcions en oferta si es compraven abans del 25 de setembre i d’aquest repartiment aleshores n’hi havia 5.
No puc garantir que fossin aquestes, però té tots la lògica.
M'agradaM'agrada
Hauries pogut posar-hi la mà al foc, Daniel!
Ja que sempre estic intentant convidar tots els meus amics i col·legues al Liceu, els havia avisat i per tant em queda apuntat que hi havia també la primera funció (dg. 27: Manacorda; Pirozzi, Gyngazov, Dudnikova, Tézier) i la darrera (dj. 15: Gil; Pirozzi, Beczala, Dudnikova, Enkhbat).
Em va sorprendre la primera: tenia un repartiment molt interessant, era la primera funció per als vells insignificants com jo, és un torn d’abonament (F) i ja tenia una ocupació força bona abans de la Mercè. No em va quedar més remei que aconsellar-los als amics que provessin la experiència de les llotges de prosceni: un lloc especial però no exactament bo.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord que la inauguració privada és com a mínim explicada molt malament, i diria que gestionada prou malament també.
Tot i així, no és exactament privada. Els mortals interessats podríem anar-hi si fóssim prou interessats com per fer-nos Benefactors. Els vells hauríem de donar com a mínim € 2.000, que al net de la deducció és un cost de € 1.100 i naturalment aporta altres privilegis que s’anuncien a la pàgina de mecenatge. No cal dir que jo no sóc així de benèfic. Amb les temporades que estem tenint, crec que els donaria els € 500 que demanen dels joves; però l’edat no m’ho permet.
Nogensmenys, és cert que surt més barat fer-se Benefactor del Liceu que no pas agafar entrada per a la inauguració de la Scala: aquest desembre de 2027, li han posat un preu de € 3.500 a platea. Per barrejar-te amb els vips milanesos calen com a mínim € 700 per a la darrera fila sense visió de les llotges del tercer pis: les que no hagin sigut agafades senceres, si n’hi ha. Tret el notori elitisme scaligero (el públic de les galeries no es barreja mai amb el dels pisos nobles), no diria que un Otello amb Jadge, Buratto i Salsi sigui més del que tenim a Barcelona. Sí que el dirigeix el seu nou director musical, Chung.
M'agradaM'agrada
L’elitisme és elitisme, a Milà a Barcelona o a Villafuente de la Secana. Ja sóc prou benefactor sent abonat i comprant entrades a dojo, com per haver de fer front a un impost revolucionari a banda.
Vetar l’entrada i deixar localitats buides és una vergonya.
Espero que la senyora Guardans posi una mica d’ordre.
M'agradaM'agrada
Indignant el elitisme que volen tornar a fer renéixer, després el pamfletisme els fa parlar de cultura popular i per a tothom. Sobretot per a ells que hi van de franc.
M'agradaM'agrada
Doncs si, Daviel, hi van de franc i no hi tornen fins que els tornen a invitar.
M'agradaM'agrada
De los comentarios de Joaquim sobre la inauguración “ privada” del pasado día 25, totalmente de acuerdo y que es una vergüenza comparativa con los precios súper caros fijados y que deben pagar lo “ no gorreros “.
De la producción más que discutible y opinable de esta Aida ( yo estuve el lunes 28, funcion incidentada por determinadas protestas antes de iniciarse el 2o acto con “ las maniobras y ruidos militares “ a telón bajado, y sobre todo, por el parón de unos 2minutos en medio del dúo Radamés /Aida del acto del Nilo, por las estentóreas alarmas de protección civil en los móviles y que sonaron en casi todo el teatro), en líneas generales y para ser breve, reitero como habéis dicho varios de vosotros que lo más molesto de esta producción de Aida ,son los delays o,pausas de tales entreactos ( creo que 3 o 4/antes de los diferentes cuadros /actos) causan en el desarrollo,y dramaturgia de la Aida verdiana.
En el ültimo de esos desfiles de entreactos, creí escuchar una voz del püblico, diciendo más o menos..parar y seguir con la Aida de Verdi.
Es decir muchos mensajes escénicos, pero bastante mal plasmados o ejecutados.
M'agradaLiked by 1 person
De las protestas a grito pelado y de una vulgaridad inaceptable para un público supuestamente cultivado, prefiero ni hablar.
M'agradaLiked by 1 person
Hola Quim,
La funció d’ahir va ser memorable! Jo ja havia llegit molt sobre aquesta soprano, i ahir ho vaig poder comprovar en directe: efectivament, la seva veu és bellíssima, té un timbre esplèndid. És una autèntica soprano spinto que combina un timbre meravellós amb el volum d’una soprano dramàtica, una combinació fabulosa! Des de l’inici va saber dibuixar el personatge amb finor i elegància , preparant el terreny per a una segona part que va ser espectacular, i el duo final va ser lírica celestial. Una veu divina i molt bella; quina manera més meravellosa d’acabar l’òpera! Ha estat una Aida inoblidable i ja tinc ganes de veure-la en futurs rols. Ewa Płonka va dibuixar una Aida innocent, que feia commoure de veritat.
Al tenor Ivan Gyngazov no el vaig escoltar a Manon Lescaut i l’he descobert aquí. Ha estat la sorpresa de la nit. Quina veu! Un pur tenor spinto que, salvant les distàncies i diferències, em va recordar els tenors dels anys daurats de l’òpera. Quina veu! Em va agradar moltíssim! Té una planta i una presència imponents a l’escenari, un Radamès de veritat! Feia temps que no m’agradava tant un tenor. Els seus duos amb Amneris van ser explosius; i amb l’Aida, el del final, meravellós! Ell va estar perfecte de principi a fi, el tenor spinto ideal. Espero veure’l de nou en altres rols.
A en Ruciński ja l’he escoltat unes quantes vegades en directe i, com sempre, és una meravella. Ahir, fins i tot, em va semblar encara més líric. Canta tan bé! La seva veu és bella, noble, elegant i té potència, amb un color clar i brillant i uns aguts facilíssims. És el baríton ideal. Això sí, el paper d’Amonasro és tan curt que se’m va fer ben curt a l’escenari! Es mereix rols més protagònics per lluir-se del tot; m’encantaria veure’l com a Macbeth, Rigoletto, Nabucco, Miller, o fins i tot desafiant grans rols com Felip II, o com a Enrico VIII a Anna Bolena, o tants altres rols on realment tindria tota la nit per demostrar el tros d’actor i de cantant que és.
L’Amneris de la Semenchuk va ser com veure una barreja de Fedora Barbieri, Giulietta Simionato, Dolora Zajick o Elena Obraztsova! És fabulosa, actuant com les grans dives d’abans. Per a mi va ser la gran estrella de la nit, tot i que en realitat els quatre ho van ser. Va ser una funció fabulosa on vaig gaudir moltíssim.
Si el quartet solista va estar a un nivell d’una altra època, les intervencions del cor no es van quedar enrere; per a mi, van ser del millor de la nit i van brillar amb una força aclaparadora en cadascuna de les seves aparicions. Verdi va dissenyar el cor a Aida no com un simple fons decoratiu, sinó com un personatge viu, massa social i braç executor del poder polític i religiós, i ahir es va notar aquesta pulsió dramàtica des del primer minut.
En el primer acte, el cor masculí i els sacerdots van encendre la metxa amb un “Su! del Nilo al sacro lido” elèctric. Van sonar compactes, marcials i amb una densitat tímbrica que transmetia perfectament aquell fanatisme bel·licista que arrossega els personatges. Et posava els pèls de punta veure com empenyien musicalment Radamès cap a la guerra. Poc després, al Temple de Vulcà, el contrast va ser pura poesia lírica: les veus de les sacerdotesses, difuminades i gairebé hipnòtiques al costat de l’arpa, van envoltar l’escena en una atmosfera mística i exòtica colpidora, demostrant una finor i un control del pianissimo deliciós.
Però el clímax absolut va arribar, com no podia ser d’altra manera, en la gran escena de la victòria del segon acte. Quina barbaritat! El “Gloria all’Egitto” va ser un mur de so noble, expansiu i perfectament equilibrat entre seccions. El cor del poble i el dels sacerdots dialogaven amb una precisió mil·limètrica, servint de catifa d’or per a l’entrada de les trompetes. Lluny de ser un cridar pla, van saber matisar l’eufòria del triomf enfront de la rigidesa implacable dels textos sagrats. Van brillar precisament per això: perquè van sostenir la grandiositat monumental de l’escena sense perdre ni un àpex de qualitat musical, empastant perfectament amb les veus solistes en un concertant final que et clavava a la butaca.
Fins i tot en el tràgic quart acte, el cor dels sacerdots dictant la sentència de Radamès des del subsol va sonar sepulcral, opressiu i sever, com el mateix destí. En definitiva, el cor ahir no només va cantar de meravella, sinó que va actuar amb la veu, transmetent el pes d’un imperi i fent que el drama íntim d’Aida, Radamès i Amneris ressaltés encara més. Una tasca colossal!
I carai, l’orquestra va estar meravellosa! Va ser un autèntic privilegi escoltar-la. El director va fer una lectura musical esplèndida, mesurant el volum amb molt de gust i sense caure mai en l’exageració marcial. Va saber respirar i bressolar els cantants a la perfecció, traient una paleta de colors i un lirisme preciós de cada secció. A més, els grans concertants van ser un espectacle: la manera com es van conjugar l’orquestra, el cor i els cantants —sobretot en el monument sonor del segon acte— va ser increïble i et posava la pell de gallina.
A més, l’orquestra va estar sensacional interpretant la música de ballet del segon acte. Jo, que soc un gran amant del ballet clàssic convencional, i m’agradava molt el ballet de la producció clàssica, anava amb certes reserves… Però la directora va encertar de ple. Va mantenir la música del ballet de manera molt encertada —no com en altres produccions europees on l’eliminen directament, com en els Macbeth que he vist per Europa…—. Encara recordo com vaig gaudir de la música de ballet d’aquell Macbeth dirigit per Riccardo Muti, precisament des de la mateixa butaca des d’on ahir veia Aida; crec que va ser l’única vegada que Muti va dirigir Verdi al Liceu, si no recordo malament. Per sort aquí es va mantenir, i a més adaptant-lo completament a l’estil de la seva producció, integrant els moviments dels soldats de manera molt teatral i intel·ligent dins l’acció i amb les imatges. La veritat és que em va agradar moltíssim com va funcionar; realment em va convèncer aquesta directora. Es va brodar tant la delicadesa dels moments més íntims com la majestuositat d’aquests grans conjunts. Una direcció musical i escènica
Jo, que estic tan acostumat a veure decorats clàssics i òperes que ja sé que m’agradaran, anava una mica pensant “a veure què tal aquesta nova producció…”. Ja que recordo les nits amb Michele Crider i Daniela Dessì, vaig anar moltes vegades a aquelles aides… Quines nits! Doncs ahir, en canvi, em va encantar! La vaig trobar una producció espectacular!! D’aquelles que impressionen¡¡ Realment. No vaig trobar a faltar la clàssica de Mestres Cabanes que tant m’agrada; ahir em vaig deixar portar completament per aquesta nova proposta, que em va captivar. És veritat que té moments impactants i de molta força, però la vida mateixa és així, i la directora ens mostra la realitat de la història d’una manera molt sincera, sense edulcorar-la, però amb una elegància màxima. El gran encert de la Shirin Neshat és que aconsegueix transmetre un missatge humà molt emotiu sobre el drama que viuen els personatges, centrant-se en les persones que pateixen en aquests mons tan hostils. Un missatge universal que tant de bo arribi a tothom.
En la producció clàssica un es pot acabar distraient amb la sumptuositat dels decorats i deixar de costat el drama pur de l’obra. I que consti que sempre va bé veure espectacles com els de l’enyorat Franco Zeffirelli, que a mi m’encanten perquè són sempre monumentals i fastuosos (i a qui no li agrada un bon espectacle a la Zeffirelli?) Però també s’agraeix veure aquests títols amb altres propostes. Reconec que anava una mica més escèptic i que sempre preferia allò estrictament clàssic, però crec que a partir d’ara em començaré a obrir més a noves idees. Aquesta proposta de la Shirin Neshat em va convèncer del tot, la veritat. De totes maneres… Ja tinc moltes ganes de veure la Bohème tradicional que vindrà pròximament. I a sobre amb en Roberto Alagna¡¡
En fi, una Aida d’aquelles que es queden gravades a la memòria per sempre. No oblidaré mai la nit d’ahir; m’ha deixat una petjada profunda de veritat.
Bé, espero que t’hagi agradat la meva crònica. Una abraçada! 🙂
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Santi.
Tinc altres opinions d’aquesta representació, no tan entusiastes, però t’agraeixo el detall.
M'agradaLiked by 1 person