No havia de ser aquesta la meva primera Aida d’aquesta temporada, però al final la curiositat i alguns consells, suposo que benintencionats, han fet que la “meva” inauguració hagi estat amb el tercer repartiment i de fet el que va iniciar la tanda de divuit representacions previstes amb la dels Under 35 abans de l’estrena vergonyosament privada que el Liceu fa, d’ençà que l’ínclit Roger Guasch es va fer càrrec de la direcció general i que ha mantingut l’actual director. Instaurar a la casa aquest exclusiu privilegi de fer honors a la classe política i els vips de pa sucat amb oli de la societat civil catalana, que trepitgen la catifa vermella per fer-se la fotografia i penjar-la a les xarxes i la immensa majoria no tornar-hi fins a finals de setembre de l’any vinent quan els tornin a invitar, sense que els mortals interessants puguin ocupar les butaques que no ocuparà cap dels invitats per tenir pèssima o nul·la visió sobre l’escenari, és tristíssim.

Per què succeeix això, per què la inauguració no pot ser totalment pública, amb les invitacions que calgui, però deixant la resta de localitats al preu que els sembli més apropiat per l’ocasió a disposició dels aficionats interessats en totes les primeres funcions i sobretot, en la inauguració de la temporada, un fet digne de tots els catalans que tributen i fan possible que amb la seva aportació la primera institució cultural de Catalunya pugui aixecar el teló. No voldria ni imaginar que en realitat no volen que es barregin els públics (vips amb els mortals) i per evitar-ho s’estimen més deixar butaques buides sense cap mena de benefici abans que obligar a entrar pel carrer Sant Pau a tots aquests, com en aquells temps que es titllava de classista a una institució que amb aquestes inauguracions, no ajuda gaire a desempallegar-se d’aquest mantra.

Una inauguració sense un públic de pagament, lliure per expressar el seu criteri, esdevé un assaig general de luxe, però amb la crítica oficial i això un teatre que hauria de jugar a la primera divisió que la seva programació mereix, no es pot permetre que coses com aquestes el desprestigiïn.

El tercer cast de l’Aida, amb direcció musical de l’assistent del director oficial es ven pràcticament al mateix preu que les dels repartiments A i B, que estan plegats de primeres figures i són dirigides pel director contractat, de fet aprofito per dir una vegada més que una inauguració de temporada sempre ha d’anar a càrrec del director titular de la casa i si en aquesta ocasió no es va poder combinar per les agendes ja fetes del mestre Nott quan va ser nomenat, hauria d’anar a càrrec d’un director musical de primeríssim nivell, però d’això ja en parlaré quan assisteixi a les representacions que dirigeix el mestre Manacorda.

Puc entendre que 18 funcions seguides d’un mateix títol entre el 23 de setembre i el 15 d’octubre és una marató per a un únic mestre, ja que hi ha moltes funcions en dies consecutius, però que el mestre assistent del titular se’n faci càrrec de vuit de les 18 em sembla excessiu, sobretot perquè hi deu haver molts directors del país i òbviament de fora, amb més prestigi i currículum, que encara no han debutat a la casa, que el mestre Josep Gil. Entenc que la seva feina en la direcció i concertació d’avui es fonamenta amb el treball fet per Antonello Manacorda i que poques coses noves pot aportar ell, en tot cas pot malmetre’n alguna, ja que reconeixent que l’orquestra sona esplèndidament i per això mateix trobo a faltar figures al fossat de la mateixa manera que les tenim a dalt de l’escenari, en la direcció i concertació d’ahir dimarts 29 de setembre vaig percebre desequilibris entre l’orquestra i a vegades dubtes entre el fossat i els cantants. El mestre Josep Gil ha exagerat de manera efectista alguns moments de plenitud sonora i les magnífiques intervencions solistes dels músics de l’orquestra han estat degudament presents, però en algun cas i sobretot en els nombrosos passatges concertants, no hi havia aquell equilibri entre les diferents famílies que tan s’agraeixen quan hi ha una orquestra en plena forma com és el cas de l’actual orquestra del Liceu. Ha tingut cura en els passatges més lírics i intimistes, però en el tempo no hi havia plena sintonia amb els cantants solistes i això que ell sempre ha estat i estarà al davant d’aquest tercer repartiment. L’orquestra, molt més que el director, ha rebut al final, un entusiasta reconeixement del públic.

Al costat d’una orquestra esplèndida, el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Pablo Asante ha tingut una actuació magnífica, ben contrastat i bonic el so en les intervencions internes i de caràcter religiós o nocturn, amb un so molt ben treballat i càlid, i també de rotunditat ben controlada i majestàtica en els grans concertants, amb una homogeneïtat entre les cordes, com feia molt temps que no sentíem en una òpera de tant compromís coral. Ahir es mereixien al final de la representació un bravo contundent i multitudinari, que no van tenir.

El cast per a mi en conjunt amb algunes excepcions, ha estat molt decebedor i poc digne de figurar en el cartellone de l’òpera inaugural i molt menys pagant els preus que es paguen per assistir-hi.

La soprano russa Olga Maslova debuta al Liceu amb aquesta Aida. Tot i que el gruix de la seva carrera fins ara l’ha fet al seu país, també ha cantat a Itàlia i per ella i les referències que em van donar de la seva actuació a Verona, em vaig decidir per aquest repartiment. La veu és de soprano lírica spinto, ben timbrada, homogènia en tota la seva extensió i d’aguts incisius i rotunds, com també amb un més que acceptable domini del cant piano. No és molt expressiva en el fraseig ni és càlida en l’expressió, però sobretot o ahir no tenia el dia, o ha de millorar molt l’afinació, que va errar en tots els actes en un moment o altra, esdevenint el desastre en l’ària del tercer acte “O patria mia” on a banda de desafinar i a conseqüència de la inseguretat va calar estrepitosament un dels aguts més compromesos de l’ària cantat en un piano emès, però desastrosament resolt. El públic extraordinàriament magnànim i injust no ho va tenir en compte a l’hora de valorar la seva prestació, en ser la més bravejada dels solistes. Necessita millorar.

El tenor armeni Arsen Soghomonyan, posseeix una d’aquelles veus sòlides, de timbre i sonoritats eslaves, gens idònies per l’òpera italiana, però que, per contra, no fan patir gens. Els aguts no sempre són arrodonits i a vegades algun so queda una mica fixat. El fraseig no és el seu punt més valuós, però cal dir que en l’escena de la tomba ha fet un bon intent de reduir la veu i cantar mezzo forte amb alguna aproximació al piano prou reeixida. No és un cantant per inaugurar temporada i a poder ser evitar que canti repertori italià, però els directors deuen anar segurs amb ell. En algun moment també m’ha semblat que l’afinació perillava. No cal dir que el “Sacerdote Io resto a te” ha estat servit amb ressonàncies atòmiques. Òbviament, no n’hi ha prou i estem bastant lluny del Radamés dels meus somnis.

No conec cap cas d’una soprano lírica que hagi acabat la carrera cantant rols de mezzo de manera convincent. Fiorenza Cedolins va iniciar la seva carrera com a mezzosoprano, però això no hi vol dir res, també va ser el cas de Berverly Sills i ja em direu. Cedolins va començar de manera fulgurant la seva carrera internacional com a soprano lírica plena, Aida entre el rols que cantava meravellosament bé. Al Liceu va causar sensació amb la Cio-Cio-San la temporada 2005-2006 i després va tornar per cantar la Norma (2006/07), la Leonora d’Il trovatore (2009/10), la Alice de Falstaff (2010/11), La Mimí de La bohème (2011/12) i Tosca (2013/14). En les darreres actuacions la veu ja no exhibia aquella seguretat i aquella fascinació sonora de l’inici i que va motivar que els liceistes de quart i cinquè pis li atorguessin el premi a la millor cantant de la temporada. Quan van anunciar, després de molts anys de silenci, si més no en el gran circuit, que tornava al Liceu per cantar el rol d’Amneris, vaig haver de llegir-ho dues vegades per acabar pensant que era una broma de mal gust, i efectivament ho ha estat. Tot i que alguns coneguts em volien convèncer d’un impossible dient que havia guanyat molt en l’emissió dels greus, jo em mantenia amb la meva teoria fins ara mai desmentida per ningú que no hi ha hagut cap soprano lírica que hagi acabat cantant rols de mezzosoprano amb plena satisfacció dels resultats. L’Amneris de Cedolins és com un mal acudit, em sap greu dir-ho així, però ho és, sense gràcia però un acudit. No sé qui l’ha enredat a embrancar-se en aquest repertori, tampoc sé com s’autoenganya d’aquesta manera i tampoc sé qui ha enganyat a Victor García de Gomar per contractar-la, perquè voldria pensar que abans de contractar a un cantant amb aquest canvi de repertori, primer s’ha de fer una audició, per molta carrera brillant que portés al darrere i ja en declivi o totalment desapareguda com a soprano, per tal de veure quin resultat dona com a mezzo. La veu actual de Cedolins mai sona de mezzo, mai, continua sent la soprano lírica que coneixíem, però amb la veu espatllada, tot i que té moments que en la zona central surt un canó ferm, després quan ha de pujar una mica enlaire ja es trenca i no cal dir res de quan ha de navegar per la zona central greu, ja que aleshores la veu perd tota mena de qualitat i consistència, per esdevenir un parlat obert, lleig i desagradable en les notes més baixes. Insòlit haver de sentir-la d’aquesta manera, insòlit i tristíssim. Per amagar unes mancances impossibles d’amagar, l’actuació escènica és grandiloqüent i exagerada en la gestualitat. M’ha acabat fent llàstima. Ha obtingut un bravo després de clamar de manera lamentable “Empia razza! anatèma ! su voi” que no ha estat el pitjor.

La solidesa vocal de l’Amonasro del baríton tarragoní Àngel Òdena és absoluta. Domina el rol i el diu amb molta autoritat vocal i escènica. La veu ferma li atorga severitat al rol i els dos moments més cantabiles en l’inici del concertant del segon acte, i en el duo amb Aida, l’emissió sonava una mica més dura del que m’hauria agradat, però ell ha estat el cantant que més m’ha agradat de tota la representació.

Un altre clàssic de la casa, el baix-baríton menorquí Simón Orfila ha cantat el Ramfis. Fins que no escalfa aquell canó vocal que posseeix, l’emissió és excessivament oscil·lant, a mesura que ha anat passant la representació ho ha anat controlant amb encert, tot i que no ho pot evitar del tot. Les seves intervencions autoritàries i imponents han estat magníficament dites i ha culminat amb una bona escena del judici.

Un altre canó de veu és la del baix italià Vittorio Del Campo. És molt jove (1992) i això en la seva corda vol dir que té molt camp per recórrer i millorar certes fixacions i un cert descontrol d’aquest material tan interessant que exhibeix.

Lamentable la intervenció de la sacerdotessa a càrrec de Núria Vilà, ja que en la seva única, preciosa i intimista intervenció en el segon quadre del primer acte, no ha encertat en l’afinació. La veu sonava ja des d’un bon inici poc segura i de mica en mica mentre anava repetint l’enigmàtica melodia, l’afinació es deteriorava fins al patiment. Espero que hagi estat només una mala nit.

El missatger de Moisés Marín, es tan segur, com un pèl histriònic al final de la seva intervenció. D’acord que té molt poc per fer-se notar, però aquella exageració final ha fet malbé una notable intervenció inicial.

La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..

S’han canviat moltes coses.  El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.

A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal.  Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre  amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.

Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte  Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.

La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.

He sortit del Liceu bastant empipat, sí, el nivell no és el que desitjo pel teatre, tot i que sé que en les altres dues representacions que tinc previst assistir amb els repartiments de categoria, la sensació serà, sortosament tota una altra. El que he sentit aquest dilluns, m’ha semblat que no mereixia pagar més de 60€ per a una platea. Per sort jo n’he pagat 15€ i m’he sentit en molts moments, estafat.