Després d’una tarda esgotadora d’emocions i calor, el Liceu ens reservava una exquisidesa arcaica i deliciosa, La bella dorment de P.I.Txaikovski amb la coreografia original de Marius Petipa i amb afegitons de Frederick Ashton, Anthony Dowell i Christopher Wheeldon.
Ja ho sabeu que el ballet no és lo meu i malgrat això crec que vaig fer molt bé, fa ara un any, a treure entrades per aquesta funció, ja que veure The Royal Ballet és una experiència gratificant, malgrat que La bella dorment m’hagi semblat més aviat una llauna interminable, més enllà de l’excel·lent partitura que no descobriré.
Mantenir una companyia estable com The Royal Ballet, amb seu al Covent Garden, deu costar una milionada, però tan sols els països amb un sentit molt desenvolupat de la cultura i de la dansa en particular, s’ho poden permetre i segurament al costat del cos de ball de l’Òpera de Paris, son les dues companyies europees de més prestigi que encara porten en el seu repertori els grans ballets clàssics, un luxe al abast de molt poques companyies.
Tot i així, amb una companyia de impressionant precisió tècnica i artística, on fins el darrer membre del cos de ball té una categoria encomiable, aquesta bella dorment se m’ha fet interminable, no vull ni pensar el que hagués estat, amb una companyia tan sols bona.
Si, The Royal Ballet és sensacional, la seva primera ballarina actual, la madrilenya Tamara Rojo, és una veritable i enlluernadora primera figura, amb una elegància i una classe, que fins i tot jo que no tinc la més mínima idea de dansa, m’he quedat bocabadat i això que ha començat en la seva ària de lluïment (ai perdó, no sé pas en que estaria pensant) del famosíssim adagi de la rosa, amb un estrepitós gall (ja hi tornem a ser!), vull dir que s’ha refet immediatament d’una imprecisió amb les puntes, que per comparació amb el món de la lírica, que penso que controlo més, hagués estat un gall resolt amb una esclatant sobreagut, ja que al final del meravellós i famós fragment, s’ha quedat literalment clavada durant uns segons interminables, demostrant precisió, una tècnica enlluernadora, un equilibri que desafiava les lleis més bàsiques de la física i un art incommensurable, tan sols a l’abast dels veritables estels.
Al seu costat l’elegant Príncep Florimund de Rupert Pennefather (quin cognom!), m’ha semblat poc estel·lar. Flota més que balla, però li he trobat a faltar la genialitat que es demana al “partenaire” d’una diva. M’ha semblat que Steven McRae l’ocell blau del tercer acte, si que ho tenia, tot i que el físic no era tan noble com el del seu company.
És fa difícil parlar dels solistes individualment, ja que tots tenen un grandíssim nivell i és precisament això, aquest grandiós nivell, el que fa que aquest espectacle, malgrat la gran dosi kitsch, carrinclona diria, de la concepció estètica, sigui un gran espectacle. Començant per uns decorats i vestuari impecables, amb un regust antiquíssim que acaba per arrodonir aquesta troballa “arqueològica” amb una il·luminació extremadament cuidada i tot un ritual gestual que la dansa més clàssica porta associada, amb uns convencionalismes que em treuen de polleguera, però que un cop acceptat aquest codi estètic, esdevé un espectacle altament recomanable i definitivament deliciós, tot i que m’agradaria que passessin molts anys abans de tornar a veure aquest gran ballet, un dels clàssics entre els clàssics i que quan tornin a programar-lo tingui com a mínim el nivell d’aquest, és a dir, el màxim.
L’orquestra inicialment prevista, la de l’Acadèmia del Liceu, ja no existeix i amb molt bon criteri s’ha contractat a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya.
Entusiasme a dolls per part dels joves musics, però caldria que el director Valerly Ovsyanikov, fos més subtil i controlés aquesta delera i sobretot l’excés decibèlic.
La JONC ha tingut moments esplèndids, sobretot de la corda gruixuda i d’altres on els metalls han tingut intervencions poc ajustades amb el resta de l’orquestra. Potser no han tingut gaire temps per controlar els diferents plans sonors dins la sala del Liceu, ja que no m’ha semblat que el so fos equilibrat entre les diferents famílies instrumentals o potser és que estaven cansats, ja que ahir dissabte van fer sessió doble (tarda i nit), però el més positiu es precisament això, fer-los tocar i donar-los totes les oportunitats que calguin, ells en definitiva, hauran de nodrir les orquestres del país en un futur immediat.
Al final, un grandiós èxit per a tots i per la gran Tamara Rojo en particular. Ella tornarà a ballar el dia 13.
IN FERNEM LAND 
Prefereixo molt més el ballet contemporani, però dia 13 intentaré anar ja que el conjunt de ball, pel que dius, sembla esplèndid, per la Tamara Rojo i per suposat per veure a un kalamaret que toca a la corda gruixuda! Els nois de la Jonc també es queixen que ha faltat temps per ajustar l’orquestra a la sala i de l’esgotadora doble sessió. Sembla que la 1ª va sortir molt més rodona.
M'agradaM'agrada
querido Joaquim, por lo que veo una tarde ayer de grandes emociones y contrastes, perfectamente compatibles… la vida tal cual¡¡
a través de la tele, ví desde Madrid, imagenes en directo de la “mani” realmente impresionantes, y recorde aquella bien lejana ya en el tiempo, a la que tuve la satisfacción y emoción enormes de asistir, la del 11 de sept 1977…
un abrazo y que séa para bien
M'agradaM'agrada
La primera vez que fui al ROH se me hizo extraño que en la tienda hay mas cosas (libros, revistas, DVD, merchandising, ropa) del Royal Ballet que de la Opera.
Pero luego llegas a intentar comprarte una entrada, y te das cuenta que es tan o mas dificil conseguir una como en la opera, y que hay muchas mas funciones que está todo vendido. De los titulos clásicos hacen muchas funciones con los diferentes solistas (parejas de solistas, en realidad) y la gente tiene variedad para elegir quien quiere ver bailar 🙂 Los favoritos : Tamara Rojo y Carlos Acosta. Todavía no he conseguido verlos, jejejeje. Pero a mi me sorprendió la cantidad de “fans” que hay, sabía que el Royal Ballet es una institución, pero no pensé antes de ir ahí que levantará pasiones exactamente igual que la opera.
M'agradaM'agrada
Hola:
Tenía entradas para ver la función de ayer, 10/4, a las 5 . Me pareció excelente. Quedé fascinado por la compañía, la coreografía, el escenario, el vestuario, la iluminación y la dirección. Me gustaron algunas cosas que hizo la orquesta, pero otras menos – sobre todo los metales, en algunos momentos, me parecieron muy desacertados.
Supongo que tu crítica corresponde a la del mismo día a las 10.
Saludos
M'agradaM'agrada
Hola Javier, si, és clar, era la de les 10 de la nit. Tamara Rojo tan sols va ballar ahir a les 10 i ho tornarà a fer dimecres 13. tenint en compte que:
Vaig anar a la manifestació i que ahir era el primer dia d’actuacions del Royal Ballet i parlo de la Tamara Rojo, no hi ha possibilitat que fos un altre funció.
El problema dels metalls de la JONC va ser en molts moments, l’estridència més que les errades, però si, et dono la raó, no van estar del tot encertats, malgrat que trobo extraordinàriament positiu que els donin oportunitats com aquesta per demostrar el que estan aprenent.
El seu entusiasme és vida.
Kende, quan vaig veure per primera vegada el Royal Ballet al ROH, en un Roméo et Juliete (la meva partitura de ballet predilecte) amb la mítica coreografia de MacMillan (la meva coreografia predilecta d’un ballet clàssic) vaig entendre aquesta passió dels anglesos per la dansa. Pots arribar a emocionar-te com a l’òpera, però malauradament la meva sensibilitat no s’altera amb la majoria dels ballets clàssics, tot entenent que és un espectacle bellíssim.
Kalamar, desconeixia tot i que crec que alguna vegada ja vas comentar que la teva relació amb la JONC era interessada, que un Kalamaret en fos membre. Tampoc sabia que estigués entre les cordes (magnífica, potser la millor de les famílies instrumentals, al menys ahir), i molt menys que formes part de les més gruixudes. Ja el pots felicitar de part meva, van sonar magnífics i amb una intensitat i presencia, poc habitual a les orquestres de casa. Veure el Royal Ballet en un programa com aquest, és tota una garantia, segurament la millor garantia.
Pfp, et contestaré a lo de la mani, en el post d’ahir. Un petó
M'agradaM'agrada
Después de sudar independencia durante 2 horas, ducha reparadora,, y al Liceu…
Para mi fue un espectaculo fantastico con momentos de total perfección.
Pero claro mi cabeza aun estaba archivando datos de la esperiencia vivida…….
Unas Hadas buenas , una hada mala ,un maleficio unos reyes de papel couché, una princesa dormida que un principe la hace revivir y ser feliz…….
Para cuando Catalunya tendrá un principe que nos libere de la hada mala y su maleficio ??????
De pronto desperté, y estaba en el Liceu, solo era una historia bonita , el tiempo y el olvido, nos borrará esas horas vividas de orgullo y pasión en el que un millón de personas sudamos y soñamos la independencia……
M'agradaM'agrada
Emilio,
intenté ver a Kaufmann en la Tosca en Arte, como recomendaste. No me gustó, cambié de canal, también porque la retransmisión tuvo muchos cortes.
Mi tenor favorito luce más cantando lieder u ópera alemana..
M'agradaM'agrada
Tienes razón, Kalamar.
Yo acabo de ver el primer acto, y la retransmision fue de juzgado de guardia.
Problemas tecnicos de la cadena ARTE, impidieron disfrutar de nuestro Jonás.
Yo creo que lo repetirán, dado el fiasco.
Si me entero os lo comentaré.
Espero de los dos actos que me quedan por ver, se puedan salvar. Por poco tiro por el balcón mi DVD……
Buen domingo
M'agradaM'agrada
Jo vaig veure la funció de la tarda (havia comprat les entrades fa un any). A mi no m’agrada massa el ballet però aquesta Bella Dorment (una troballa arqueològica com tu be dius) em va agradar molt. Va ser la primera vegada que quasi no en vaig avorrir. De totes maneres amb l’Angel Corella hagués estat una funció perfecta. Ja tenia “mono” d’aquest tipus de decorats i de vestuari.
Quan vaig sortir encara vaig tenir temps d’anar a la manifestació. Tan de bo serrveixi per alguna cosa.
M'agradaM'agrada
Mi primer contacto con este ballet tuvo lugar en la primavera de 1955. Yo estudiaba sexto de bachillerato en La Salle-Bonanova y un compañero de clase, Jorge Basso, me invitó al palco de su familia en el Liceu.
“La bella durmiente” la interpretaba la compañia del Marqués de Cuevas y reunía más estrellas de la danza de las que él podía financiar y acabó arruinado. En cabecera de cartel: la insuperada Rossella Hightower, el fabuloso Serge Golovine y la extraordinaria Marjorie Tallchief, entre un nutrido y selecto elenco de grandísimos bailarines.
La esceografía era lujosísima y el vestuario parecía, visto en la distancia, de oro, plata y piedras preciosas. No obstante un amigo que tuvo acceso entre cajas me comentó que el vestuario visto de cerca era algo sucio y lleno de polvo…La distancia lo dignifica todo.
En el “Adagio de la Rosa”, mi momento preferido de todo el ballet, Rossella Hightower brilló como nunca más he visto brillar a ninguna bailarina, ni Moira Shearer (en el cine), ni Margot Fonteyn, ni Alicia Alonso, ni Maya Plisetskaia.. (todas en vivo), a mi entender, la han superado en el título que fuera.. En sus difíciles evoluciones La Hightower quedaba materialmente clavada en el suelo y giraba sin moverse un milímetro del eje ejercido por las puntas. Era escalofriante y sumamente gratificante. Disfruté extraordinariamente y eso dió pie a que asistiera a la mayoría de las funciones posteriores del London Festival Ballet, Rebecca Harkness Ballet, etc…, aunque nunca me sintiera absolutamente aficionado a la danza clásica, quizás porque nunca llegué a ver algo que superara o igualara a la compañia del Marqués de Cuevas…
Tamara Rojo es una gran bailarina, muy dúctil, suave y elegante, pero su doble fallo de puntas casi al comienzo del “Adagio de la Rosa” me dejó estupefacto. He de decir que salvado este bache estuvo extraordinaria, pero no puedo ponerla al nivel de la Hightower que nunca falló.
De todas formas la compañía la componen elementos tan remarcables que mi consejo es que no os perdáis su actuación. Estoy seguro que Tamara Rojo no fallará en su próxima actuación del día 13. Por otra parte los elementos de la compañia son tan válidos que, a pesar de lo arcaico y encosertado de la coreografía, la de siempre (con ligeras variantes), tiene el sabor de lo añejo, el entusiasmo de la juventud y la pericia de todos los bailarines.
Es lógico que la calidad orquestal sea mejorable, pero me gusta tanto escuchar la música no enlatada, tan frecuente hoy en día para el ballet, que yo disfruté con ese alarde de juveníl entusiasmo, a veces excesivo, de todos los componentes de la formación orquestal.
No os lo perdáis.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar a la tarda, també tenia les entrades comprades des de fa molt de temps . A Barcelona és molt dificil veure ballet de repertori i s’havia d’aprofitar l’ocasió. Aquesta era la meva segona Bella Dorment, la primera la vaig veure a Paris, pel ballet de l’ôpera en la versió de Rudolf Nureiev i tot i que el ballet de repertori m’agrada moltíssim, aquella funció se’m va fer molt pesada, em sembla que em vaig adormir i tot. Ahir va ser el contrari, la versió del Royal Ballet la vaig trobar molt més agil. El cos de ball sensacional. Els solistes molt bé, excepte la intèrpret de la fada de les Liles que no tenia el seu millor dia. Tot i que no hi va ballar la Tamara Rojo, la Sarah Lamb que era qui feia el rol protagonista també ho va fer força bé. Molt bé l’intèrpret del príncep Florimund i la parella intèrpret de la variació de l’ocell blau. La que és sensacional és l’Alina Cojocaru que és la que ballarà el rol d’Aurora demà dilluns. Els que hi aneu també disfrutareu.
Pel que fa a l’orquestra molt bé tota la corda, sobretot els cellos i no tant bé els metalls, hi havia moments que el so era estrident. També hi va haver moments d’un cert descontrol . Pel meu gust va faltar intensitat dramàtica, sobretot en el moment de l’entrada de Carabosse (la bruixa), però això deu ser més un problema del director. No obstant i tenint en compte l’edat dels músics, que són estudiants i que tenen el temps que tenen per assajar ho van fer prou bé.
Una cosa que em va cridar molt l’atenció va ser el públic, molt respectuós, practicament cap tos, un silenci sepulcral, una persona que al principi va desembolicar un caramel, però res més
Em permeto de donar-vos una explicació, el ritual gestual del que parla en Joaquim i que està associat al ballet clàssic, és pantomima i és l’equivalent al recitatiu de l’òpera, les variacions, que és quan ballen, és l’equivalent a les àries.
Al sortir del teatre m’hauria agradat afegir-me a la manifestació, però el meu marit que s’havia escapat a mitja funció per anar-hi estava molt cansat i vam tornar cap a casa. Vaig arribar a temps per veure part del 2n acte i tot el 3r de Tosca, la retransmissió no va ser gens bona, tal com ja ha dit l’Emilio. Ara el Lucevan l’stelle cantat pel Kaufmann per mi va ser d’antologia. Aquesta ària va tancar per mi un dia que passarà a la història, no pel ballet, sinó per la manifestació. Crec que pels catalans hi haurà un abans i un després del 10 de juliol.
M'agradaM'agrada
Marta B , como tu dices el Lucevan … de antología.
El 2 y 3 actos se vieron bien, sin problemas tecnicos.
De todas formas me quedo con el Racondita Armonia del 1º y el Sei Tuuuuu del final, que es de los largos y magnificos que estos oiditos han escuchado.
M'agradaM'agrada
Jo també vaig anar a la representació del dia 10 a la nit, despres d’asistir a la manifestació…. i a mes a mes directament sense sopar. Em va agradar moltisim i no va fer falta ni sopar despres, perque entre la manifestacio i el ballet , la meva dona i jo en teniem mes que suficient. Una tarda/nit per recordar per molt de temps !!!!
Estic d’acord en el que comenta en Joaquim respecte…. al príncep Florimund que va interpretar en Rupert Pennefather … no va acabar d’agradarme del tot, i en canvi en Steven McRae (l’ocell blau) em va semblar magnific.
La Tamara Rojo una maravella !!!
M'agradaM'agrada
Em va costar al principi entrar en aquest llenguatge tan “cursi” i recarregat del ballet clàssic, amb totes les figures tan normatives i vistes, els tons pastel, els brillos. Però un cop dins, gràcies a la música i l’excelència dels ballarins, tot sembla molt bonic i delicat. Em va encantar les ballarines orientals, lleugeres plomes, els animals, els duets de Tamara-Rupert i sobretot l’ocell blau, gran volador i molt elàstic. Destacar dels decorats la simple i eficaç superposició de vels d’encaix en l’entrada al regne adormit. I els músics van sonar molt bé. Em vaig fixar en els metalls i a l’escena de caça llueixen. El públic, en canvi, impacient com sempre, aplaudint abans que acabi la música. Moltes ovacions al final. Un magnífic record de la temporada.
M'agradaM'agrada