IN FERNEM LAND

JAZZ A SALZBURG AMB THOMAS QUASTHOFF


Thomas Quasthoff ha demostrat que és un gran cantant de jazz, a part de tot allò que ja li coneixem i que sempre ens ha deixat bocabadats.

Sempre que s’ha endinsat en el món del jazz, ens ha captivat per la seva adaptació vocal i estilística al genere, oblidant les característiques vocals i tècniques dels cantants de formació clàssica que es dediquen a les grans obres del repertori tradicional, ja sigui operístic, el lied o les obres simfònic-vocals de caire religiós o profà.

No ha d’estranyar que en el marc del Festival de Salzburg, Quasthoff hagi estat invitat a fer una jam session amb tots els ets i uts, i que escoltant-lo, no associem aquest artista amb aquell que ens ha deixat absolutament aclaparats, quan l’hem gaudit cantant Schubert o Haydn de manera absolutament encisadora.

Tampoc obviaré que Quasthoff fa un temps que denota una fatiga vocal o potser pitjor encara, una decadència que no ha deixat de preocupar-me, cada vegada que escoltant-lo he percebut que aquella columna sonora de ductilitat pràcticament sense límits, es trencava.

Escoltant aquest concert d’abans d’ahir, dia 21 de juliol de 2010 a Salzburger Congress, també he notat, sobretot a l’inici, que ni la columna sonora és igual de consistent que fa un anys, ni que el registre roman amb la llegendària extensió que el portava dels greus més rotunds als aguts quasi atenorats, sense que el color canviés. Els greus continuen impertèrrits, però la zona aguda ha perdut rotunditat i potser haurà de començar a centrar en el repertori estrictament de baix.

Tot i així no us negaré que la immensitat artística del cantant alemany no continuï sorprenent-me i sobretot fent-me gaudir d’un artista de gran categoria.

Us deixaré el concert en la seva integritat, amb les intervencions en alemany del artista entre cançó i cançó, ja que m’ha semblat que deixant tan sols la part musical, restava veracitat a una autèntica sessió de jazz, amb tots els codis habituals de diàlegs i complicitat amb el públic.

Seieu doncs al voltant d’una tauleta, tot prenent un “drink” ben estiuenc i fins i tot aquells que fumeu, us serà permès encendre la cigarreta, per omplir de fum (no tòxic, d’acord?) escenogràfic, l’espai en penombra que us reservo per aquest peculiar i essencial concert d’aquest grandiós artista.

El que escoltareu és d’una gran categoria.

Acompanyen a Thomas Quasthoff en aquest concert titulat “Tell It Like It Is”:

Frank Chastenier, piano
Bruno Müller, guitarra
Dieter Ilg, baix
Wolfgang Haffner, bateria

Us deixaré un genial fragment on Thomas Quasthoff fa una improvisació, tot demostrant les capacitats quasi il·limitades  de la seva veu i una tècnica prodigiosa, acompanyada d’un sentit del ritme i l’espectacle, portentós. Escoltant-lo en aquest fragment, quasi no trobem a faltar el combo que l’acompanya, ell ho fa tot.

Llàstima que la locutora de la ràdio austríaca acabi la retransmissió quan Quasthoff encara estava cantant el primer bis i es talli el concert de forma abrupta, estic segur que us quedareu estorats, tot i que el jazz no sigui el vostre gènere.

12 comments

  1. Joanpau

    No és precisament el jazz allò que em fa més feliç i el que m’agrada menys són aquestes improvisacions que tan em fan assimilar-lo al flamenc més autèntic.
    Tot i aquests condicionants no gaire favorables, em confesso totalment sorprès del que arriba a fer Quasthoff amb la veu.
    Senzillament prodigiós.

    M'agrada

  2. Emilio-Bcn

    Joaquim, “que tas fumao”, nen.
    Desde luego, hoy más que nunca aquello de … sobre gustos…..
    De todas formas yo tengo dos fobias declaradas… el jazz y la tuna.. y no sé en que orden…..
    Perdona el comentario,….. sabes que es con cariño, of course.
    Feliz fin de semana a todos/as.

    M'agrada

  3. una genial veu que fa de contrabaix! per la part aguda que s’ajunti amb l’adorable Al Jarreau i tindríem un duo ben compensat. Em fa patir amb la tos, pobres cordes vocals..
    Emilio, jo també odio als tuneros (sobretot els de la facultad de dret 80’s i els dels cotxes), però el jazz…no l’has tastat prou.
    bon cap de setmana!

    M'agrada

  4. Bueno, pues a mí sí me ha gustado, y mucho.
    Procedo a bajármelo entero.
    Lo de las fobias es muy personal, pero parece que hay una gran coincidencia con los tunos. Pobres. Yo me uno al grupo. Siempre he manifestado que si había algo que me repelía eran la Tuna, los mimos y los taxistas que dan conversación.

    M'agrada

  5. Per a mi, el jazz és com la cervesa, costa entrar-hi però un cop li has pres la mida, t’ofereix sorprenents i múltiples satisfaccions.
    El concert de Quasthoff a Salzburg és, sempre sota el meu punt de vista, excel·lent, però entenc que pot resultar massa amargant, per a tots aquells a qui no us acabi d’agradar la “cervesa”.
    I del concert, he agafat el fragment més heavy, és cert, però m’ha semblat que aquesta àmplia demostració vocal a capella, tindria molt interès per a la majoria, tan habitualment interessats amb les possibilitats de la veu i els fenòmens vocals. Penso sense cap mena de dubte, que Quasthoff ho és, alhora que un immens artista.
    I ja em perdonareu, però posar al mateix nivell el jazz amb les estudiantines…
    Apa doncs vaig a servir-me amb una gerra ben frasqueta, una tanda de Sarah Vaughan, Billie Holiday, Charlie Parker, Stan Getz, Chet baker o Duke Ellington. Com sabeu hi ha cerveses afruitades, suaus, dolces, fortes, d’intens i amargant sabor, d’altíssima graduació i algunes claretes, fent companyia a una llimona que passa molt bé, tot i que perdi l’essència, per això entre aquesta curta llista de possibilitats no he esmentat a Diana Krall, la clara més clara.

    M'agrada

  6. HAHAHAHAHAHA!!!!

    M’estic “dallonses” de riure pensant en els comentaris de l’Emilio-Bcn i de l’Atticus referents a la “fòbia tunera” (genial l’afegitó dels taxistes-buscadors-de-conversa de l’Atticus), i m’imagino en Julianen al minut 4;37 de la gravació!!!…

    … I és que l’he estat escoltant mirant-me el post on, curiosament, en diagonal i d’esquerra a dreta s’hi veuen les fotografies teva, la de Quasthoff, i la de Handel. És boníssim escoltar la gravació i anar mirant les cares que hi fan cadascun dels retratats: Tu, nen, esperant per on et sortiran els “fernemladaires”; en Quasthoff, rient, burleta, i en Handel sembla que es giri i digui: “Oh, my god!

    Ah!!! I no m’he pres -encara- cap cervesa, però cap allà les 12, quarts d’una, caurà la meva sempre ben rebuda Voll!

    M'agrada

  7. miquelputxet

    El fragment que ens has deixat em sembla GENIAL. Ara toca baixar tot el concert, que segur m’agradará. M’agrada l’opera, pero tambe el Jazz i moltisim el bon Flamenco. Gracies Joaquim per aquest post, cada vegada en sorprens mes en positiu.

    M'agrada

  8. Retroenllaç: martibou.cat » Prodigis de la natura

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: