IN FERNEM LAND

LICEU: Iphigenie auf Tauris


Divendres vaig assistir a la primera part del assaig general de Iphigenie auf Tauris (versió de Viena de 1781) de Christoph Willibald Gluck, segons la proposta del Tanztheater Wuppertal – Pina Bausch, amb els mateixos intèrprets d’avui i a la mitja part vaig marxar.

Decidit a tornar a veure aquest espectacle, ahir vaig anar predisposat, no amb gran entusiasme però si amb voluntat oberta, a gaudir principalment d’una òpera, ja que sabeu que la dansa no és precisament el que em fa més feliç, però també a intentar comprendre i a deixar-me endur per aquesta obra de la prestigiosa i mítica Pina Bausch, un gran nom de la dansa del segle XX.

L’espectacle no és nou precisament, data de 1974, és per tant un clàssic i està més que rodat. La factura és impecable i la companyia del Tanztheater Wuppertal – Pina Bausch, és el millor garant de l’obra de la ballarina i coreògrafa alemanya, espectacle doncs de contrastada qualitat, que s’evidencia en tots i cadascun dels components de la formació.

La concepció de l’espectacle és molt estètica, però també pel meu gust, massa estàtica i tot sovint, al llarg de la representació, m’he desconcentrat, senyal que el que passava sobre l’escena no m’acabava d’interessar.

Les coreografies son molt repetitives i distants. En cap moment m’he emocionat, semblava que la dramatúrgia de l’òpera i la del ballet es desenvolupessin per camins paral·lels, però mai confluents.

Ja he entès que això era un ballet, amb una banda sonora operística, i per aquest motiu els cantants romanen “castigats” a cantar fora d’escena i a la penombra de les llotges del prosceni de primer pis, així com el cor embotit en l’atapeït i reduït fossar, però no entenc com s’ha “prohibit” el sobretitulat, que ens hagués anat bastant bé, però sembla que als responsables de l’espectacle, això els semblava una heretgia que distreia al públic de l’essència i ves per on, de tan concentrar-me o intentar-ho, amb l’essència, l’espectacle no m’ha agradat.

Per a mi, prescindibles el primer i el darrer acte, i amb un cert interès el segon i el tercer, però a moments, no us penseu pas que durant els 24 i 20 minuts de durada dels actes centrals hagi gaudit, no, però al menys m’he desconcentrat menys vegades.

M’ha agradat força en el segon acte, la prestació coreogràfica de Pablo Aran Gimeno (Orest) i Fernando Suels Mendoza (Pylades). La Iphigenie de Ruth Amarante, tot i reconèixer els seus mèrits, m’ha semblat tan monòtona, que m’ha donat la sensació que s’ha passat tota l’estona fent el mateix. No em feu cas, però no arribo més enllà.

Pel que fa a la part musical i vocal, tan important i aquest cop relegada a la penombra, ha estat vocalment correcta i orquestralment justeta.

És tot un encert que un cop desapareguda l’orquestra de l’Acadèmia, s’opti per altres orquestres del país i aquesta vegada l’honor ha estat concedit a l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les terres de Lleida. És una orquestra molt jove i de musics joves, una orquestra que necessita oportunitats com aquesta, a part dels seus concerts habituals, per donar-se a conèixer i alhora agafar rodatge, però si he de jutjar pel resultats d’ahir, jo diria que hi han hagut pocs assajos. El so a vegades quedava massa despullat, somort o poc concret entre les diferents famílies. Això em sembla més important que alguna que altre pífia perdonable i que pot ser fruit de moltes coses, els altres signes evidenciats i algun que altre desajustament, penso que amb més assaigs, s’haguessin resolt feliçment. Si el tema de reducció pressupostària retalla aquests aspectes, anem arreglats.

El magnífic Cor de Cambra del Palau de la Música, tampoc s’ha beneficiat de la ubicació al fossar i tot i tenir unes destacades i bellíssimes intervencions, altres vegades els he gaudit amb més homogeneïtat sonora.

Ahir i divendres vaig escoltar al segon repartiment, és a dir, Danielle Halbwachs com a Iphigenie. Ahir molt millor que a l’assaig, però  en qualsevol cas, res especialment notable amb un rol d’aquesta importància i amb una manca de intensitat dramàtica exasperant, a part d’alguna que altre confusió i d’una emissió poc agraïda.

Molt bé Markus Eiche com a Orest i Norbert Ernst com a Pylades, tot i alguna tibantor feliçment superada. Notables també les prestacions de Gerd Grochowski com a Thoas i Cécile van de Sant en la breu intervenció de Diana. Bé l’anecdòtic criat de Germán de la Riva.

La direcció musical de Jan Michael Horstmann no m’ha semblat que ajudés gaire a animar la tensió dramàtica d’una opera, malauradament condicionada per les característiques coreogràfiques del espectacle.

M’agradaria que anys a venir poguéssim gaudir d’aquesta òpera, tot i que estàtica, en la seva vessant escènica i amb una producció prou intel·ligent, com per fer lluir els tresors musicals que aquest cop han quedat massa en sego terme, per múltiples factors, però sobretot, per la preponderància coreogràfica de la seva concepció.

El Liceu presentava un aforament preocupant, tot i ser un diumenge tarda.

Ai! em deixava una cosa molt important. Una de les coses més positives de la tarda ha estat conèixer personalment a Kalamar. Quina sorpresa! és encara més encantadora que quan deixa comentaris al blog i té un aspecte juvenil envejable!

24 comments

  1. colbran

    Joaquim lo dice todo.

    La falta de sobretítulos ha conseguido, tanto en el ensayo, como en la función de ayer que no entendiera nada de nada y que estuviera más pendiente del reloj y de evitar el amodorramiento que de los movimientos casi epilépticos que se producían en escena.

    Me he aburrido como una desconsolada ostra, a pesar de la música de Gluck. Comenzamos bien…

    M'agrada

  2. maria teresa

    Jo he marxat avui a la mitja part. La dança contemporània no crec que s’hagi d’entendre ni poc ni molt, o t’agrada o no , i avui sincerament se m’ha fet molt pesada i com tu be dius, repetitiva. El fet de no veure als cantants..mira, no m’agradat peró es el que menys m’importava, pero que hàgin suprimit els subtitols, a mi crec que m’ha perjudicat.
    Soc incapaç de recordar tots els embolics mitològics i si em treuen el text, no se quin personatge canta. Que em perdonin, peró jo aquesta ópera no me la se de memòria.
    En fí…serà una limitació meva, i probablement tindrà molta qualitat, i jo no ho se veure. Que hi farem!!

    M'agrada

  3. KÀTIA

    A nosaltres ens toca el dimarts,ja vaig preparada després de llegir-te Joaquim.El ballet no em mata però com està a l’abonament i a més a més es curta no costa res anar-hi.
    He estat veient el Rigoletto desde Mantua amb Plácido i companyia i m’ho he passat molt bé.Plácido no es baríton i es trobava a faltar la corda tan caracteristica en aquesta obra però el cert es que m’agradat,només per veure el “desparpajo· del protagonista valia la pena.L’he trobat cansat però es que ja es una mica granadet,m’agradat especialment la actuació en escena de tots sobretot el Duc que amb la mirada ja paga.Saparafucile es el meu preferit,Gilda molt dolça,Monterone molt segur,Marullo pervers del tot i Magdalena m’ha semblant exagerada.
    Lo bonic d’avui han estat els esenaris naturals.
    No es dono més la tabarra que de ben segur sabreu expressar millor el contingut del Rigoletto ‘avui.
    Bona nit a tots

    M'agrada

  4. Jaume T.

    Que els sobretítols distraurien l’atenció? Oh, i tant! També la distreuen a les òperes. Si es va llegint allò d’allà dalt no es pot estar atent a l’escena.

    Posats a ballar allò que no toca jo els suggeriria que ballessin LA BOHÈME, que també és maca. I, sobre tot, sense sobretítols!

    Bona nit.

    M'agrada

  5. JORDI001

    Fa uns dos mesos que vaig descobrir el blog. A vegades d’acord i d’altres no, normal. Aquest diumenge he assistit a la representació d’Iphigenie auf Tauris i m’ha agradat dins d’un format estrany en el que els ballarins semblen marionetes dels cantants ja que només és mouen quan canta el seu corresponent ( o viceversa). La música de Gluck molt maca i en conjunt com a aperitiu de la temporada no ha estat gens malament.
    Gràcies per aclarir-me el tema dels subtítols ja que he temut que no fos una mesura anticrisi per a poder continuar pagant els viatges a Xangai dels polítics que tenen llotja central al Liceu.

    M'agrada

  6. montserrat tur rosellom

    Jo també vaig ser ahir a la tarde al Liceu, si tinc de fer una valoració que com ha música m’ha agradat força encara que visualment m’ha avorrit força i no ajudava gens la manca de subtítols doncs amb el ballet no entrava gens en la temàtica, per cert que molt aprop d’on jo tinc la meva localitat estava el sr. Matabosh i encara que ni l’hi podia veure la cara crec que ell sí deuria disfrutar molt d’el espectacle ( com que sóc bastant tímida no vaig gosar preguntar-li encara que de ganes no me’n faltaven) .

    M'agrada

  7. montserrat tur rosellom

    Per cert , m’he descuidat de dir que no m’ha agradat el Rigoletto de Plácido Domingo crec que no hauria de cantar papers que no l’hi corresponen i a més en vara donar la sensació que se’l veia força cansat , tampoc m’ha agradat el sr. Grigolo encara que això ja era d’esperar,la Gilda correcte, en conjunt en var defraudar bastant

    M'agrada

  8. Tosca

    El ballet y yo no somos, precisamente, amigos intimos,así que he preferido regalar mis entradas a dos estudiantes de ballet que cuentan las horas para disfrutarlo.

    Para mí la temporada empezará más tarde.

    M'agrada

  9. La verdad, el gran error fue que no hubiera subtítulos. Nos dejaron con las ganas de conocer exactamente qué decían los cantantes y se perdía uno en abstracciones sin saber exactamente en qué parte del argumento estabas. Tenía mucha curisosidad por ver la ópera de Gluck, pero me encontré con un ballet, que como dicen más arriba, era repetitivo, y me aburrí bastante. De haber sabido que no había subtítulos, me curro bien el libreto, pero solamente llevaba preparado el argumento. En cuanto a los cantantes, me gustó mucho Orestes, pero era un poco surrealista escuchar las voces sin verlos actuar, La orquesta me pareció monótona y poco vibrante, con un sonido exento de riqueza y sutileza. Mis amigos también se aburrieron. Total, un poco palo. Lo que me llamó la atención fue que, después de que obviamente medio Liceu estaba medio dormido, se aplaudiera tanto. Lo escuché desde los pasillos, porque yo me fui después de aplaudir por cortesía. Paradojas liceísticas.

    M'agrada

  10. colbran

    Estoy con Gabriela. Si medio treatro dormía o se aburría, cómo es que al final hubo tánto aplauso, en mi opinión excesivo?

    Hace meses se habló de que el Liceu pretendia reinstaurar la “claque” para “ayudar” al público tímido a aplaudir. Yo creo que ya está reinstaurada.

    Sólo ví la segunda parte de “Rigoletto”, es decir la de “la vendetta”. No puedo juzgar las otras partes. Ya no tuve ganas de ver el final. Lo que ví me pareció un desastre mal filmado y aunque Plácido Domingo interpretara un padre dolido (demasiado envejecido por cierto) con dignidad, musicalmente y cinematográficamente no había por donde coger esta retransmisión en “directo” (?) que sonaba a “playback”.

    Zubin Mehta también se apunta a todo lo que le echen. Cómo les gusta el dinero, ay Señor!

    A Marco Bellocchio lo enviaría de nuevo a la Escuela de Técnica Cinematográfica, o como se llame, porque ya no se acuerda de cómo se filma en serio.

    M'agrada

  11. alex

    Este RIGOLETTO que algunos han comentado ( vi solo primer y tercer actos), no se puede tomar en serio operisticamente ( salvo para dar a conocer un título de ópera a no iniciados ), aunque lo hayan retransmitido en directo 148 cadenas de tv. de todo el mundo.
    No es una representación de ópera en teatro, sino un divertimento/show mal filmado tecnicamente con unos primeros planos reiterativos y agobiantes.
    Como bien e inteligentemente dice Joaquim, más vale no hacer comentarios

    M'agrada

  12. Enlloc de tràgica ballarina, la Ifigènia era sosa, lenta, cabell amunt i avall, sense cames visibles, molt estranya sacerdotisa. Sort dels homes, més gimnàstics i dinàmics, que “parlaven” a falta dels títols tan necessaris a la funció. Tot plegat molt vist, poca innovació i força buidor. I el dubte de saber a qui s’aplaudia tant quan sortia la parella ballarí-cantant.
    Del Rigoletto, la arquitectura de Mantova, tan bonica..
    Conèixer al Joaquim i al Colbran , els meus heldenbloggers, va ser el millor de la tarda d’ahir! Ara ja teniu un rostre, una veu i un aura de simpatia i encant inoblidables!

    M'agrada

  13. Doncs és una llàstima que aquesta òpera s’haja representat amb aquest format tan absurd. A Les Arts la van fer en la versió francesa fa dos anys, amb Domingo (cantant de tenor, no de baríton), Urmana i Ismael Jordi i va ser tot un éxit.

    M'agrada

  14. Jo, com la Tosca, no iniciu la temporada fins a la Carmen. Em causava atracció el nom de Pina Bausch però…vaig desistir i, llegint-vos a tots: Joaquim, Colbran i la resta- veig que vaig prendre una bona decisió.

    M'agrada

  15. @colbran: Bellocchio no es mal director. Yo no vi el Rigoletto porque no tengo tele (por razones ético-filosóficas, jeje), pero te recomiendo al menos dos de sus películas, “La balia”, con Valeria Bruni-Tedeschi, Maya Sansa ( su debut en el cine) y Fabrizio Bentivoglio, un film que adapta una novela de Pirandello y que no tiene desperdicio. Se puede comprar en italiano (en amazon), y El príncipe de Homburg de Von Kleist. Es un esteticista, y eso a veces pasa factura. Otras, vale la pena ver sus obras. Definitivamente, aunque este Rigoletto sea malo, no merece que me lo mandes al cole de cine, que yo creo que hace mucho que aprobó. Saludos cordiales.
    🙂

    M'agrada

  16. colbran

    No me has leído bien, Gabriela. Lo que yo digo es que Marco Bellocchio, a la vista del resultado cinematográfico de este inefable “Rigoletto”, lo enviaría DE NUEVO….porque YA NO SE ACUERDA de cómo se filma en serio.

    He sido siempre un seguidor de este grandísimo director hasta ahora, pero, visto el resultado de este “Rigoletto” (te recomiendo que lo veas para poderlo juzgar con conocimiento de causa) me da la impresión de que ha perdido el “oremus” y por eso debe volver a estudiar o a recordar cómo dirigía antes.
    Planificación nefasta, dirección de actores inexistente, contraluces en que no se ve la cara de nadie, desajustes del playback. No se puede permitir que Rigoletto diga “Parla, siam soli…”, cuando el travelling te ha permitido comprobar que los cortesanos aún no han abandonado la sala donde están. Enfín, míralo y juzga y no juzgues mi comentario sin haberlo visto antes. Y si, lógicamente, aprobó sus estudios de cine y probablemente con matrícula de honor, ahora le suspenderían.

    Te devuelvo los saludos cordiales.

    M'agrada

  17. Jo la vaig veure ahir, la Ifigenia. A mi tampoc m’agrada el ballet modern, trobo que quan s’han llençat a terra dues vegades i han fet un parell de botifarres ja ho has vist tot. Però potser és perquè sóc una ignorant….
    D’acord amb els vostres comentaris, el sobretitolat era imprescindible per no adormir-se, en més d’un moment. I personalment, molt millor la segona part que la primera, on el ballet era una mica més narratiu i menys repetitiu. I també vaig al.lucinar amb els aplaudiments, potser es valorava l’esforç físic dels ballarins i el “maltracte” a cantants i orquestra…

    M'agrada

  18. bocachete

    Hola,

    Em reicorporo després de l’estiu; gràcies, Joaquim, per la col·lecció de missatges i “ombres” amb grandíssima música de tot tipus: serà qüestió de posar-se al dia.

    Vaig anar dimarts a la Ifigènia i, després de llegir-vos, convençut del pitjor. No sé si va ser això, però (i sento dissentir), vaig trobar que l’espectacle va ser francament bo i bonic. No m’entusiasma la dansa contemporània i, normalment, l’evito, però aquest ballet amb “banda sonora” operística vaig trobar-lo d’una gran bellesa plàstica, amb una expressivitat fora mida i seguint fil per randa el text, interpretant-lo acuradíssimament. Penso que l’experiència és interessant. Ara bé: també penso que el sobretitulat hauria fet que fos molt més fàcil copsar-ne expressions i moviment, pel vincle que tenien amb l’acció. Ni que fossin títols “resumits” a l’estil de “Ifigènia recorda la mort del seu pare a mans de Clitemnestra”, per exemple. Suposo que per al públic de Wüppertal era fàcil seguir l’alemany, però aqúi, sense títols, hauria estat millor fer-ho en francès, per exemple, o directament donar el sobretitulat.

    La il·luminació, la gestualitat, la mateixa coreografia, van ésser excel·lents, amb molts detalls treballadíssims. Potser els cantants, també molt bons, la veritat, quedaven una mica relegats i sap greu, perquè el seu paper és bàsic.

    No sé: penso que l’espectacle va estar francament bé. No dic que un Tristan “coreografiat” funcionés, però aquest recitat que sovint recordava una passió de Bach sí que em va fer pensar que una versió similar d’alguna cantata, més abstracta, podria ésser interessant.

    Errors: el sobretitulat, que no se sabés ben bé (culpa nostra, també, perquè és un espectacle ja antic i es pot saber com és) el pes de la dansa en l’espectacle i potser algú se senti defraudat. El cas és que el dimarts, també, hi havia una entrada baixa: 60 o 70%? Era fàcil canviar-se de pis i veure-ho millor. Jo diria que molt públic “de ballet” no hi ha anat perquè s’ha pensat que seria massa operístic i a la inversa.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: