IN FERNEM LAND

JUAN DIEGO FLÓREZ:Oh fiamma soave a París


Juan Diego Flórez (Giacomo V a La Donna del Lago de l'ONP 06/2010, direcció d'escena Lluís Pascual)

Les representacions de La Donna del Lago de Gioachino Rossini a la passada temporada de l’Òpera de París, varen ser tot un esdeveniment mundial.

El repartiment, tot i que millorable en alguns rols, reunia noms importantíssims del cant rossinià d’avui en dia:

Gioachino Rossini
LA DONNA DEL LAGO

Juan Diego Florez, Giacomo V (Uberto di Snowdon)
Simon Orfila
, Duglas d’Angus
Colin Lee
, Rodrigo di Dhu
Joyce DiDonato
, Elena
Daniela Barcellona
, Malcolm Groeme
Diana Axentii
, Albina
Jason Bridges
, Serano

Director del cor, Alessandro Di Stefano
Orchestre et choeur de l’Opéra national de Paris
Director musical: Roberto Abbado

Com us podeu imaginar us deixaré la representació sencera, però en aquest primer diumenge de setembre, encara calorós i estiuenc, us regalaré una perla sonora preciosa, un dels fragments que més m’agraden del opus rossinià, per un dels cantants que més m’agraden de tots els opus possibles, el tenor peruà Juan Diego Flórez.

Ja he parlat moltes vegades de Flórez i no vull repetir-me i fer-me més passat. Tots aquells que com jo gaudim de manera extraordinària del seu art, estem d’enhorabona i a aquells que tan sols noten en la suposada fredor del magistral cantant, una sensació de incomprensible (per a mi, és clar) indiferència, ja saben el que han de fer, no perdre el temps en el post d’avui i sortir cames ajudeu-me, tot i que jo els invitaria un cop més a deixar-se temptar i seduir per l’elegància exquisida del bencanto i l’acurada i preciosa interpretació de Flórez, no fos cas que al ser diumenge, finalment vegin la llum.

Per baixar-vos els arxius de l’òpera, que són de la representació del 14 de juny de 2010, tan sols heu de prémer a sobre els enllaços de cadascun dels actes i ja tindreu els arxius en format mp3. Espero que ho rebeu amb alegria i gaudiu amb delit. Aquest, si més no, és el meu desig.

Bon i “florit” diumenge!

15 comments

  1. No pots imaginar-te la “feinada” que tinc endarrerida, ja que aquests dies hi ha un overboking de “dallonses” a la xarxa, i ja saps que la concreció a l’hora d’escriure no és precisament, si és que en tinc alguna, una de les meves virtuts (oi que queda bé dir això?), però, nen, quan he obert el correu i he llegit que en un d’ells hi deia “Oh, fiamma…”, jo, com diuen a Lleida, “pacallà” que vaig…

    I aquí em tens agenollat, prostrat, flectat, blegat…, i encara més: arrossegant-me com un insignificant verm mentre escolto, per tercera vegada!, aquesta preuada joia de l’immens tresor rossinià magníficament interpretada pel…, pel…

    Oh, déus: inspireu-me per poder trobar adjectius adients…

    …Ei, déus!: Que no em sentiu.???…

    … Que va! Ves a saber on són, aquests, ara!…

    … Moltes gràcies, eh, déus?, que si no arriba a ser pel diccionari de sinònims, no me’n surto!

    Va, que continuo: […] interpretada pel colossal, imponent, ciclopi tenor rossinià Juan Diego Flórez.

    (¡Oh, Dieguito!: Hincado de rodillas ante ti, me tienes, escuchándote.)

    Ja en farem, ja, de feina, així!…, però, en fi: el post -i l’enllaç!!!- bé es mereixia dedicar-li una estoneta, ni que fos per dir quatre animalades, oi?

    I així, escoltant per quarta vegada aquesta meravella, i abans de començar a baixar “La donna inmòbile” sencera… Ai, no, calla, calla!, que volia dir “la del lago”, que la “inmòbile” és una altra!

    Ai, tu!, que no acabaré mai. Gràcies per tot i bon diumenge.

    P.S. A veure si un dia (ja veuràs quina barra tinc) fas un post dedicat a Blake, que he mirat als arxius del blog i, pel que he vist, quan n’has parlat només ho has fet de passada.

    Ei: si et ve de gust, eh?…

    M'agrada

    • Ha, ha, ha, ha, ha
      Assur ets la conya!
      Promés davant de notari, el post dedicat a Blake, que ara que no ens escolta ningú, canta la millor Fiamma soave que jo he escoltat mai (a la Scala dirigit per Muti), tot i que vaig tenir l’immens goig de veure i gaudir una Dona del Llach a Avignon, on Blake, tot i haver passat uns anyets de la immillorable versió milanesa, va saber està a l’alçada de la seva pròpia llegenda. Ah! el Malcolm alla va ser la Podles, t’ho imagines?, doncs això!. Va ser de prie-Dieu, que és la forma afrancesada de dir reclinatori.

      M'agrada

  2. José Luis

    Acabo de assabentar-me que segons un tal Dr. Johnson (referència inequívoca a la “Historia de la Opera” de Robert Parker) la opera es “un entreteniment exòtic e irracional”. I el cas es que potser te raó, però ¿que ens importa si ens ho passem pipa amb aquest cantants per els que ni l’Assur trova calificatius? I exòtics no, però tampoc son molt racionals els clasicos navideños, ni la familia Trapp, i ningú els critica, oi Nati?

    M'agrada

  3. nati

    José Luis, no siguis susceptible, t’ho demano per favor.
    Perquè dius aixó de la crítica?? no va por ahí eh!
    Qué no poso que a mi també m’agraden? coi .
    De fet no entén un Nadal sense “7 Novias para 7 Hermanos” o
    sense “Sonrisas i Lágrimas”, no me’ls perdo mai malgrat que les hagi vist “tropecientas” vegadas .

    Hay cómo estamos !!!!

    I, si, puc ser irracional, si cal. Una tiene que ser versátil….

    Una abraçadeta.

    M'agrada

  4. José Luis

    No, no: Es la meva habitual desastrosa forma de fer broma. Cap crítica, llevat de la que faria a aquest Dr Johnson, si el que va dir era pejoratiu. De fet, volia expressar precisament el que tu acabes afirmant: Benvinguda la irracionalitat de la que se acusa a la òpera i a tantes coses que ens agraden més enllà de la raó. Ja ho va dir Santa Teresa (crec): Hi han raons que la raó no entén. 8) I jo que, com que ja no tinc polzes 🙂 per dir que em va agradar la teva resposta d’ahir, em veig forçat a enrotllar-me, i passa el que passa…

    Bé: So long, Farewell, Goodnight… (i no es ironia: M’encanta)

    M'agrada

    • Aquest fragment precisament, cada vegada que el veig em fa amagar-me sota la taula de la vergonya aliena. ÉS TAN ENTRANYABLEMENT CURSI, que quan els invitats s’acomiaden de la canalla alcen els braços, la meva sensibilitat, no ho pot resistir. Sóc, bleda, assolellada i toia, però tot té un límit.

      M'agrada

  5. José Luis

    Joaquim: Ja m’amoïnava anar-me per las branques i a sobre un floripondio ben cridaner: ¿Com fas quan vols per que surti només l’enllaç i NO el video?

    M'agrada

  6. colbran

    Pasma la suavidad y facilidad de que hace alarde Juan Diego Flórez en esta hermosa aria de Rossini, por no mencionar su increíble legato y su sorprendente fiato, todo ello acompañado de una voz hermosa y una dicción cristalina. Qué más se puede pedir? Bueno, como yo soy muy exigente, pediría que dispusiera de un registro grave como Rockwell Blake, aunque a este extraordinario tenor rossiniano le hubiera podido pedir una voz más hermosa, o, para ser más claro, menos fea.

    Pero todo no se puede tener. Rockwell Blake fue el antecesor de Flórez, con un dominio absoluto del estilo rossiniano y con un grave muy bien colocado, pero con una voz fea. Con Flórez nos encontramos en el caso opuesto, pero dominando dicho estilo de canto con similar maestría.

    Acepto, pues, que Flórez no sea perfecto, aunque se acerca a la perfección, pero parece ser bastante riguroso en cuanto al respeto a las partituras originales, siendo lo único que discrepa de éstas los agudos en forte y no en falsete, técnica total o casi totalmente abandonada por los cantantes líricos desde hace bastantes años.

    Magnífica muestra, pues, del preciosismo del canto del gran tenor peruano (a quien, lo que son las cosas, nunca he encontrado frío) la de este magnífico fragmento de “La donna del lago”, una de las óperas más deliciosas de Gioacchino Rossini y que estrenara en el San Carlo de Nápoles su aún no esposa Isabel Colbran, acompañada por Giovanni David (en el rol que aquí interpreta Flórez), el baritenor Andrea Nozzari y la indispensable contralto Rosmunda Pisaroni.

    M'agrada

  7. nati

    Joaquim tu no has vist encara una cursi com cal fins que no em coneguis a a mi em persona.
    Quan em veig en video es quan me n’adono de la gravetat dels fets . .
    Pero una es como es y se tiene que aceptar sense complexos. aviam si a aquestes alçades hauré d’anar a aprendre a cambiar la manera de moure’m , de parlar i de gesticular . La veu també m’acompanya en el camí de la cursileria i a sobre una de les meves millors amigues es tan cursi com jo, tampoc té complexos, i ens reforcem mutuament : “CURSIS UNIDAS JAMAS SERAN VENCIDAS” .
    No estic d’acord en que éssent bleda, assolellada i toia t’hagis de posar límits, no : todo es susceptible de ser mejorado y ampliado, si cal.
    El José Luis ha volgut ésser amable y ens ha posat el que ha trobat i que ens deia :
    Bona nit Joaquim, amic.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: