IN FERNEM LAND

OBC LA 7 DE XOSTAKÓVITX: VERSIONS COMPARABLES


Tot i que ja han passat molts dies, però he trobat un petit respir a l’activitat blogaire, m’he decidit a proposar-vos una petita comparativa de les tres adrreres versions que l’OBC ha fet de la simfonia núm 7 (Leningrad) de Dimitri Xostakóvitx.

La darrere encara és molt viva a la memòria, però les altres dues, que em van deixar un record intens, havien quedat ja una mica oblidades. He pogut recuperar, gràcies a Sílvia, les altres dues versions i efectivament, he quedat altre cop molt i gratament sorprès

He escollit un moment prou significatiu com la marxa amenaçadora i obstinada del primer moviment, per tal de copsar les tres direccions i la resposta en cadascuna de les versions per part de l’OBC, tot i tenir en compte que potser l’estat de l’orquestra no és comparable en el tres moments ben diferenciats de la seva recent història.

No és tracta tant de dir si una és millor que l’altre, però si de trobar les diferents maneres d’afrontar una obra, de concebre-la i transmetre-la al públic.

Començarem per la versió que Jesús López Cobos va fer amb l’OBC al novembre del 2000, quan era titular de l’orquestra el mestre Lawrence Foster. Una versió parsimoniosa i tensa.

Ara toca la versió de Víctor Pablo Pérez, la que potser m’agrada més de les tres. Drama, tensió, tragèdia, control absolut del temps dramàtic i profunditat amb l’OBC al febrer de 2006, acabada l’època del mestre Martínez Izquierdo, i en el primer any del regnat del estimat Eiji Oue.

I ara la darrere versió, la que ha inaugurat la temporada d’enguany a l’OBC, amb el mestre Pablo Gonzalez. Malgrat que l’orquestra encara no ha agafat la velocitat de creuer, era el seu primer concert, penso que la qualitat orquestral és notòria i la millor de les tres, però la interpretació, sent molt pulcre, està mancada de la força de les dues anteriors, li manca el que vaig constatar, aquella implicació personal. Vindrà, n’estic segur.

És un exercici que he estat a punt de proposar-vos escoltar-lo sense dir-vos quina era cadascuna i que triéssiu vosaltres, però no volia que sembles un concurs o una tria més del blog. Per a mi ha estat una constatació del que ja em semblava i que està oberta, com sempre a tota crítica  per part vostre i que desitjaria, prenent el temps lògic que necessita cada fragment, entre els 13 i els 14 minuts, que acabéssiu opinant.

Aquí teniu les tres versions, per si teniu interès en comparar-les de dalt a baix:

10 comments

  1. GLORIA. A.

    Estimat Joaqum , aquesta mateixa sensació es la que jo vaig sentir, jo vaig disfrutar força doncs aquesta sinfonía en directa només l’habia escoltat un parell de vegades,Cobos i Pablo.P. quines no estic capacitada com per a recordar,només sé que em vaig familiaritzar amb aquest autor que en principi em feia una mica de mandra….,desde llavors, l’escolto sovint i em fa vibrar els sentits, potser el nou Mestre encara no s’aboca al máxim,també es pot entendre, però tinc confiança i espero que ens arrivará el dia ….per a mí el millor van ser els solistes,especialment fagot i oboe però en general vaig sentir la orquestra en la seva linea de ja fa un temps, molt bé, aixó si , no vaig poguer evitar de jugar a tancar els ulls i veura a un petit japonés voltant i somrient per l’escenari……

    M'agrada

  2. Concep

    Ens poses uns deures interesants, però hauré de baixar les versions senceres i prendre yuna mica de temps, doncs escoltant aquest fragment impressionant, em costa trobar diferències substancials, segurament no en sé prou o és necessita una preparació auditiva que no tinc.

    M'agrada

  3. montserrat tur rosello

    Joaquim, en primer lloc vull donar-te les gracies per el bloc d’avui, Xostakovix és un dels meus compositors de referència juntament amb Malher i Tchaikovsky; no havia sentit les versions dels mestres Lopez Cobos, V. P. Perez, si la del mestre Gonzalez ja que vaig ser al Auditori,tot i agradar-me molt vaig trobar ha faltar el que més m’agrada de Xostakovich i és que en determinats moments no puc evitar posar-sem la carn de gallina, i això es el que m’ha passat amb la versió de V. P. Perez, per primer cop m’ha fet sentir aquest moviment sense pensar amb Ravel; al principi burlesc i al final colpidor . Estic d’acord que al mestre Gonzalez hem de donar-li un marga de confiança crec que s’ho mereix. Jo també enyoro al nostre estimat mestre Oué.

    M'agrada

  4. Por los fragmentos que has colgado no tengo dudas respecto a que es en la tercera opción donde mejor suena la orquesta (no sé si es mérito de PG): cuerdas moldeables, suaves texturas en metales, empaste de las secciones …

    Respecto a la dirección:
    L-Cobos controla muy bien la dinámica de la marcha, hacia el clímax, sí de forma tensa y patética; no tan fino en los tempi que oscilan demasiado para mi gusto.
    VP-P está en su salsa: brio y empuje, pasión desaforada. Pero perdemos el crescendo dramático: si es que empieza ya en fff. Su virtud y su defecto…
    PG es el que más me convence: control absoluto del camino musical, dramatismo por acumulación sonora orquestal, claridad de planos, elegancia en todas las secciones -pulcritud-. Sí, seguro que mejoraría con una mayor fuerza pasional; bueno en cuanto se suelte…

    M'agrada

  5. Yo creo que me quedo con la interpretación de Lopez-Cobos, que he sentido como la más desgarrada y dramática. La de Pablo Gonzalez me parece muy cuidada, “perfecta” y es en la que la orquesta suena mejor, pero sin suficiente sangre como todos habeis señalado. De todas formas, las tres se dejan oir, y a lo mejor mañana las oigo en otro orden y cambio el voto… Quizá con algun pasaje más neblinoso se apreciarian más diferencias.

    M'agrada

  6. Estic d’acord, s’han d’escoltar més fragments per acabar de decidir-se per una de les tres, si és que cal escollir-ne una i no quedar-se amb totes o cap.
    Barbebleue té raó amb lo del VPP, no hi ha apenes crescendo,m però de totes tres marxes, és la que em fa més por, i al cap i ala fi, aquesta marxa és per acollonir (perdoneu l’expressió) al personal.
    El que és un goig és escoltar l’orquestra en l’estat actual. Un bon punt de partença, mai d’arribada.
    Gràcies a tots els infernemlandaires simfònics!
    Nati, has solucionat els problemes?
    Concep, no és necessita tes, creu-me, fora prejudicis i escolta, és tan senzill com això. Te’n adonaràs ben aviat, ja ho veuràs.

    M'agrada

  7. Hay que tener en cuenta que algunas de estas grabaciones son tomadas de trasmisiones de radio y TV y éstas “normalizan” las dinámicas, es decir que en los pianos el volumen sube y en los fortes baja, por lo que es difícil juzgar si han sido las dinámicas reales de los conciertos.
    La grabación de LC es de RNE y es la original (no la transmitida por radio) por lo que las dinámicas sí son las reales, en cambio la de VP es el sonido extraído de un vídeo de la TV3, y la de PG es la trasmisión de Catalunya Música.
    En cuanto al balance y planos sonoros, depende del criterio de los técnicos en la colocación de micrófonos y la mezcla.
    No sería ético de mi parte valorar la interpretación de cada director, pero creo que se evidencia la evolución de la orquesta en los últimos 10 años.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

<span>%d</span> bloggers like this: