IN FERNEM LAND

L’ARNOLD DE GREGORY KUNDE A A CORUÑA


 

Gregory Kunde

 

Les enyorades i sempre gratificants visites al ROF, m’han fet conèixer i també patir la personalitat vocal de Gregory Kunde, un contraltino esdevingut baritenor, per la mancança absoluta d’aquesta categoria vocal en els nostres dies, un cop els rars i privilegiats membres d’aquesta sel·lecte i impossible vocalitat, van sorgir en el darrer quart del segle passat a l’entorn del ROF de Pesaro, nodrint al mon operístic de interpretacions i obres que havien quedat oblidades en les biblioteques i arxius del món, fins aleshores tan sols recordades per les cròniques de la vida de Rossini i les mítiques representacions amb el bo i millor del belcantisme dels inicis del segle XIX.

Kunde, que sempre m’ha sorprès per la seca gosadia i en un moment avançat de la seva intensa carrera, va cantar l’Arnold del Guillaume Tell a A Coruña el passat dia 2 d’octubre, sota la brillant i acurada direcció d’Alberto Zedda, un director entre moltes altres coses, que amb els anys ha assolit una excel·lència sense discussió, quan es tracta de dirigir les òperes rossinianes, del que n’és un absolut coneixedor i autor de la majoria de revisions històriques que han tornat a les partitures  l’originalitat, després de mil i una neteges que tot allò que la tradició i caprici de cantants i directors, havien tergiversat.

 

Alberto Zedda

 

Un anxo caeu do ceo, un agasallo, enviant-me la gravació d’aquest Guillaume Tell, i m’he quedat molt sorprès d’aquesta demostració, un cop més, de la bravura, musicalitat i elegant fraseig,  amb que Kunde fa front als reptes que aquest mític personatge de la vocalitat operística del belcanto, temut per l’exigència extrema de la massacrant quantitat d’aguts que ha d’emetre i sobretot, des de que Gilbert Duprez va decidir que allò que fins aquell moment és feia de cap, és a dir amb falsetone (Nourrit a l’estrena), s’acabés fent de pit, com s’exigeix ara, però també sense oblidar l’estil propi del belcanto més florit. És difícil trobar un tenor que accepti aquest repte.

D’aquest interessant Guillaume Tell, en francès, com ha de ser, que s’ha fet en versió de concert a A Coruña, també cal fer menció de la soprano russa Olga Senderskaya, que no tenia el gust d’haver escoltat mai, i que denota algunes inseguretats i defallences, però també mostra unes qualitats a tenir en compte i del baríton Mark Stone, que ens va fer un imponent Elies al Palau fa un parell d’anys i del que en aquest exigent rol protagonista li he trobat a faltar, com al Palau, una manca de solidesa en el registre més greu, cosa que es fa molt evident en un rol més propi per un baríton dramàtic, proper al verdià, com aquest.

A Kunde l’escoltarem amb els quatre fragments més compromesos de la seva part.

En primer lloc en el duo del primer acte amb Guillaume. He obviat els llargs recitaitius que precedeixen a cada fragment, ja de per si força llargs i mancats d’interès si no es representa l’obra, tot i que farcits de paranys i exigències vocals de primer ordre.

 

Mark Stone (Guillaume Tell)

 

Escoltem doncs “Où vas-tu? quel transport t’agite?”, per Gregory Kunde (Arnold Melcthal) i Mark Stone (Guillaume Tell)

Del fantàstic segon acte, escoltarem dos fragments, el brillant duo amb Mathilde, després de la coneguda ària que avui no escoltarem “Sombre fôret”, on Kunde i Olga Senderskaya passen per unes certes dificultats, qui sap si de cansament momentani, o respiració defectuosa, però que s’acabaran per esvair, amb un acabament en un inapropiat i innecessari agut final, com si no haguessin fet prou mèrits per demostrar la seva solidesa vocal.

 

Olga Senderskaya (Mathilde)

 

Aquí teniu “Oui, vous l’arrachez à mon âme”

Seguidament a aquest duo, té lloc el famós tercet entre Arnold, Guillaume i Walter. Aquest darrer personatge que encara no havia aparegut, està interpretat pel baix italià Riccardo Zannellato.

L’heroic fragment és “Quand l’Helvétie est un champ de supplices”

Finalment, l’acte quart s’inicia amb la gran i mítica escena d’Arnold, “Ne m’abandonne point, espor de la vengeance!…Asile héréditaire”, veritable precedent de Il Trovatore verdià, per bé que segons el meu particular gust estètic, aquí Rossini supera a Verdi.

 

Gregory Kunde

 

Escoltem a Gregory Kunde acompanyat pel Cor nacional Txec i la Orquesta Simfònica de Castilla y León, tots dirigits per l’emèrit Alberto Zedda, el passat 2 d’octubre de 2010 al Palau d’Òpera de A Coruña.

Espero que us hagi interessat i agradat, ja que per a mi, Guillaume Tell és un dels meus cims operístics i un plaer poder tornar-lo a escoltar i compartir-lo amb tots vosaltres.

Bon divendres i Grazas, amigo!

24 comments

  1. alex

    He escuchado la grabación que alguien colgó hace pocos días de la función de A Coruña y aunque reconozco que no soy especialmente rossiniano, puedo decir que Kunde tuvo una noche espectacular y vibrante. Por su edad y ya por los años de importante carrera que ya lleva Kunde, me sorprendió muy pero que muy agradablemente ( me recordó en algunos aspectos, al gran Rockwell Blake de hace unos 20 años atrás)
    Muy recomendable este GUILLAUME TELL por Kunde y por el maestro Zedda, fundamentalmente.

    M'agrada

  2. Joaquim,
    Que vol dir “un contraltino esdevingut baritenor” ? T’ho dic perquè a mi, Gregory Kunde sempre m’ha semblat un molt bon tenor en l’estela del seu referent i mestre, Alfredo Kraus.
    Gràcies!

    M'agrada

    • Benvolguda Olympia, en la distribució vocal de l’època rossinana, s’anomena contraltino, al tenor més lleuger, amb gran facilitat per les coloratures i el que acostumava a assumir els rols més galants i de caràcter enamoradís, per contra el baritenor, corresponia a la vocalitat més heroica i de bravura, que tot i haver de tenir una coloratura a prova de bomba, el seu cant es fonamentava en aspectes més dramàtics, no sempre era així, però en línies generals si.
      Pel que fa a l’Arnold del Guillaume Tell i abans d’entrar a parlar de Kunde, els diferents llibres consultats no es posen gaire d’acord amb la distribució vocal de cadascun del rols, ja que Arnold va ser estrenat per Nourrit, un contraltino que havia estrenat Le Conte Ory, que tenim perfectament identificada per a un tenor liric lleuger, com ho va ser Oncina o avui en dia ho és Flórez com a màxim exponent i en canvi ens costa entendre que el mateix tenor pogués fer-se càrrec d’un rol tan heroic com és l’Arnold. De la mateixa manera ja qui diu que el rol de Guillaume Tell, associat avui en dia a un baríton o baix baríton, estava pensat per a un baritenor i el rol d’Arnold per a un contraltino, però la tradició ha acabat imposant a veus més heroiques, la distribució vocal d’aquesta òpera monumental i referencial.
      Un contraltino de l’actualitat seria clarament Flórez i immediatament anterior a ell Blake, tot i que aquest tenia un registre greu més poderós que el peruà. El màxim exponent dels baritenors dels darrers anys, sense cap mena de dubte ha estat Chris Merritt i després Bruce Ford. Avui en dia no ni han o almenys no ni han d’aquesta categoria i és per això, que un tenor tan valent, musical i d’elegant fraseig com Kunde, amb els anys ha anat assolint una particular tècnica que forçant el registre, en detriment de la bellesa sonora, ha anat assolint els rols de baritenor.
      En realitat, avui en dia un baritenor podria ser Thomas Hampson, però avui no s’acceptaria de cap manera, que a partir del La natural, totes les notes s’oferissin de cap, és a dir en falset, que era allò absolutament acceptat en l’època de Rossini i va ser precisament en la reposició del Guillaume Tell a Paris l’any 1837 que a Duprez, se li va ocórrer la “brillant” idea d’emetre les notes agudes, de pit, que és com es coneix habitualment l’emissió vocal actual. Una gosadia que va canviar per bé i per mal, la història de l’òpera.
      Fa temps, vaig fer un post dedicat als baritenors, que potser et pot ajudar una mica més.

      El baritenore rossinià, una vocalitat pràcticament impossible

      Espero que t’hagi quedat una mica més clar i de ben segur en Colbran hi afegirà quelcom

      M'agrada

  3. De Guillermo Tell solo conocía la Overtura 😕 y algún aria que habré oido sin fijarme muy bien de donde era 🙄 Me han encantado la selección y el tenor, de modo que tendré que ponerme manos a la obra. Gracias como siempre.

    P.S: La natural, baritenores, bravura… Esto de la ópera es casi como el curso de especialización después de una carrera superior: Unos 8 o diez años… Suerte que aunque no se tenga ni idea se puede disfrutar (Aunque menos, seguro)

    M'agrada

  4. colbran

    Olympia, el post que Joaquim dedicó a los baritenores y cuyo link ha puesto a tu servicio y de quien quiera consultarlo, para que lo localices con facilidad, es para mi gusto uno de los mejores, si no el mejor, de cuantos ha hecho para este blog de sus desvelos. Se documentó a conciencia y estoy orgulloso del resultado, ya que concierne en grandísima parte a los cantantes rossinianos.

    La cuerda de tenor hoy la subdividimos en: ligero, lírico-ligero, lírico, lírico-spinto o dramático, dramático y baritenor, siendo esta útima categoría tan rara como una auténtica contralto. En tiempos de Rossini y coetáneos la división era más sencilla: contraltino o tenorino (durante un tiempo se denominó así) el tenor agudo -con notas sobreagudas en falsetone-, tenor el más central y baritenor el grave, a estos dos últimos no se les exigía notas tan altas, pero también hacían uso del falsetone. Esto se debía a que la cuerda de barítono no estaba calificada como tal y quien tenía su extensión se encuadraba dentro de los tenores (baritenor) si superaba el La con falsetone o dentro de la categoría de bajos si no lo superaba, con las excepciones que hubiera, como en todo.

    Gracias al último Rossini y a los primeros Donizetti la cuerda de barítono tomó categoría independiente y a partir de entonces queda diferenciada del tenor y del bajo.

    Lo mismo sucedía con las mezzos y contraltos. La calificación de mezzosoprano no existía como tal y en tono casi despectivo se aplicaba a los roles exiguos de sirvientas (Emilia en el “Otello” y Berta en “Il barbiere…”, ambas de Rossini, por ejemplo), tanto si eran sopranos como contraltos. A las mezzos de ahora con extensión al Si (Isabel Colbran) e incluso por encima (Giuditta Pasta) se las denominaba sopranos, aunque cantaran incluso roles de contralto y a las que no alcanzaban esa nota contraltos. Eso en líneas generales y, como en el caso masculino, con algunas excepciones. A partir del rol de Isolier de “Le comte Ory” Rossini escribió para esa “nueva” cuerda y Donizetti y demás compositores siguieron la pauta, dado que las grandes contraltos comenzaban a escasear (aunque algo menos que ahora) y prácticamente sólo Marietta Alboni (la más grande), Barbara Marchisio y en cierto modo Pauline Viardot
    (la hermana de la Malibran) que era una mezzo/contralto, destacaron en el resto del siglo XX con auténtica categoría. En España tuvimos a la contralto Elena Sanz, amante de Alfonso XII (aceptada por Isabel II) con quien tuvo dos hijos varones. La más grande mezzosoprano del siglo XIX -también cantó esporádicamente de contralto- fue la española María Felicia García “Malibran”, considerada, por sus coetáneos, musicólogos e historiadores que tuvieron la fortuna de oirla, la cantante más grande de su siglo. Un equivalente en fama e importancia a Maria Callas en el siglo pasado.

    Volviendo a los tenores, los dos más grandes baritenores del primer cuarto del siglo XIX fueron el sevillano Manuel García -padre de la Malibran y la Viardot- y Andrea Nozzari. Hoy serían calificados como barítonos, a semejanza de Thomas Hampson (tal como cita Joaquim), pero con agilidades que el barítono norteamericano no tiene y que Chris Merritt y Bruce Ford, citados por Joaquim, sí han tenido.

    Sobre los contraltinos o tenorinos ya ha dado Joaquim suficiente información. El resto de tenores, situados entre las dos franjas de contraltino y baritenor es lo que se denominaba y se sigue denominando tenor, aparte de las subdivisiones que hoy hacemos y entonces no se hacían.

    M'agrada

  5. colbran

    Sobre esta grabación no me puedo pronunciar porque no puedo escucharla correctamente. Da saltos en mi PC.. Estoy seguro, no obstante, que es interesantísima

    M'agrada

  6. dandini

    Parlo pel darrer fragment.Caram: veu de vell, oscil·lant ,destimbrada,linia de cant poc elegant.Cantar aquesta aria és una autèntica proesa per dificultat pero jo crec que hem de mirar una mica més lluny i valorar si el que sentim resulta atractiu, emotiu o engrescador desde el punt de vista artístic.Segons el meu parer evidentment no.Jo prefereixo sentir aquell “Cortigiani” del senyor Plácido Domingo malgrat no ser ni “bari” ni “tenore”.

    M'agrada

    • Dandini seré breu, no t’amoïnis. Podríem estar d’acord amb la primera part del teu comentari, si no fos perquè l’atracció s’ha de viure en directa i sembla ser que aquesta representació en forma de concert va agradar molt, sobretot gràcies al Sr. Kunde, que malgrat tenir ja una respectable edat i portar al darrere una carrera molt considerable, després de quasi 4 hores, va cantar en directe d’aquesta manera, una ària que gravada o aïllada en un concert, podem escoltar molt millor cantada. Ara bé, deixa’m que pel teu final tan teatral, li posi una adient escenografia 😯 😯 😯 😯
      Què coi i pinta Plácido Domingo aquí?, que jo sàpiga no m’he pronunciat en públic, vull dir al blog, sobre el seu Rigoletto i treure’l com exemple, precisament amb aquest rol em deixa senzillament perplex.

      M'agrada

  7. El pitjor pianista del món

    @Joaquim i Colbran:
    El baríton i la mezzo són “el zenit de la campana de Gauss” dels cantants? És a dir: la gran majoria de les persones (que poden i saben cantar) tenen aquest registre, quedant els extrems per dalt i per baix com a “rareses”?
    Moltes gràcies.

    M'agrada

    • Pianista, diguem que la veu natural de les dones, segons Rossini i a l’Itàlia del seu temps eren les contralts, jo no diria tant, malgrat que les llargues temporades que he treballat i conviscut en el país transalpí, he pogut constatar que les veus femenines, sense cantar, en les converses normals de carrer (sempre més aviat pujades de volum com aquí), es situen en una tonalitat força central. En el cas dels homes, possiblement la sonoritat habitual a Itàlia i a tot arreu sigui la baritonal, per tant podríem afirmar que tant els barítons, com les mezzos, son les veus “més” naturals per a homes i dones i en canvi tenors i baixos, o sopranos i contralts, són veus més treballades, ja que tenen en els extrems de la veu, el punt màxim del risc i l’atracció. Tot això agafat amb relativitat, ja que hi han partitures on a una mezzo se li exigeixen notes de soprano o a un baríton notes de tenor o baix, però en general, estaria d’acord amb aquesta teoria.

      M'agrada

  8. colbran

    Pianista, no sé qué quieres decir. Las voces que son auténticas rarezas son el baritenor y la contralto. El resto de cuerdas es absolutamente común, variando según los países. Los franceses y áreas de influencia siempre han sido ricos en sopranos ligeras; os ingleses y áreas de influencia en mezzos; los rusos y áreas de influencia en contraltos y bajos; Los italianos en sopranos y tenores, aunque actualmente esta primacía parecen tenerla los países iberoamericanos. Canadá y Suecia son prolíficas en voces wagnerianas y también Alemania, lógicamente, aunque en la actualidad no parece ser así. España fue siempre un país de barítonos, pero a lo largo del siglo XX han proliferado grandes tenores…Y asi…

    Todo lo dicho con salvedades lógicamente.

    Actualmente parece que EEUU copa todas las cuerdas, seguramente porque ha recibido inmigrantes de todo el mundo y sus descendientes llevan en sus genes las peculiaridades de sus países de origen.

    En Italia, según decía Rossini, la mujer de la calle tiene generalmente voz de contralto, por esta razón componía tanto para esa cuerda -su preferida- como opción a la desaparición de los castrados y luego se declinó por la mezzo-soprano cuerda “seguramente” calificada por él, por tener graves y ser dúctil para la coloratura. Cuando le preguntaron, cercano a su muerte (1868), quién había sido la mejor intérprete de sus obras, La Malibran? El contestó La Malibran me gustaba mucho pero mi preferida ha sido Isabella (Colbran).

    Por consiguiente, pianista, tienes razón cuando dices que la cuerda media de las mujeres es la de mezzo y la de hombres la de barítono, pero una cosa es hablar y otra cantar. Vesselina Kasarova cuando habla parece una soprano super ligera y cuando canta es casi una contralto.

    Contesta esto algo a tu pregunta, pianista?

    M'agrada

  9. @colbran, más rara es la voz natural de Jaroussky, que es baritonal. Por ahí en youtube corre un video muy chistoso donde aparenta olvidarse de cantar con la voz que le conocemos y canta “normal”, y qué raro suena grave!

    M'agrada

  10. colbran

    Pues qué pena, Gabriela, que no cante con su voz natural de tipo baritonal porque con su depurada línea de canto seguro que me agradaría más. Claro que entonces sería uno más y con su voz de contratenor es una estrella destacada.

    M'agrada

  11. Jaume

    Tendre que sentarme be i llegir tot el post i comentaris amb deteniment, PROMETEN MOLT
    Mentres tant ¿Es possible baixarse tota l’obra? GT es una de les meves preferides.
    El merit de Kunde me sembla encara mes gran ja que, segon diu a seva pagina web, va tindra que lluitar contra el CANCER!!!

    M'agrada

    • Leonora, no lo tiene ahora, lo superó.
      Pianista, caldrà esperar, ja que si estan buscant un altre data, el més normal i que ha passat altres vegades, és que l’entrada serveixi per la nova ocasió, que esperem que sigui aviat, tot i que quadrar agendes amb aquestes lluminàries, és quelcom difícil.

      M'agrada

  12. Jaume

    No al parecer recibio tratameinto y esta curado, he comprobado (gracias Mr Google) mis recuerdos y copio una de las paginas donde el mismo relata su enfermedad en una conferencia universitaria:http://www.gregorykunde.com/News_PDFs/GKC-Ill_state_university.pdf, Concretamente el parrafo dice asi :In 1994 I was diagnosed with cancer, and for many months, I lived through surgeries,
    chemotherapy, sleeplessness, high blood pressure and low blood counts, and
    uncertainty. But it was my passion for my art, for my life, for my God that brought me
    through it all. I only wanted to return to that life, that art, which for nearly fifteen years
    had proven to be a career fraught with too much stress, too little money, too many
    criticisms, and too many plane tickets.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: