Em venia de gust tornar a veure la Carmen que tantes satisfaccions em va donar la nit de l’estrena, tot i que avui cantaven els cantants del torn popular, és a dir:
Don José: Germán Villar
Escamillo: Àngel Òdena
Carmen: María José Montiel
Micaela: Ainhoa Garmendia
La resta, els mateixos cantants de la primera funció.
Per tant ens trobem amb un repartiment integrat en la seva totalitat per cantants de l’Estat Espanyol. Cosa curiosa i d’entrada, satisfactòria. Nodrir un repartiment amb un nivell més que digne per a una Carmen i amb cantants locals, no és gaire fàcil.
María José Montiel posseeix una veu gran i bonica, que és projecte molt i molt bé, tot i que on té problemes és en la part més aguda de la partitura, on tendeix a un so massa obert i en una certa tendència a cantar entre el mezzo forte i el forte. No sap o no pot apianar i això acaba esgotant o fent el cant més monòton, mancat d’una certa varietat expressiva. Com a actriu, sense tenir els moment brillants de seducció al segon acte de la Uria Monzón, fa tot el que està marcat per la direcció i és creix de manera molt notable en les escenes més dramàtiques del tercer acte i sobretot en el duo final, on fa una interpretació colpidora de veritat. M’esperava més d’ella, és la primera vegada que la veig en directa, en tenia moltes ganes i tot que m’ha anat agradant més a mida que avançava la representació, m’ha deixat un regust una mica decebedor.
Germán Villar és un tenor líric, que ha estat enganyat per algú que li ha fet creure que és un tenor spinto o qui sap si dramàtic. La veu té un timbre atractiu i una projecció justa, però no suficient per alguns moments del Don José, on la veu, qui sap si per incapacitat, por o manca de tècnica adequada, desapareix. Que anava una mica atemorit s’ha notat ben aviat, tot i que amb el duo amb la Micaela, el fragment que segons la meva opinió li escau més a la seva veu, ha fet coses d’un cert gust i interès, acabant-lo amb un piano que s’agraeix. Però els problemes s’evidencien quan ha d’eixamplar la veu i sobrepassar les frases més dramàtiques, que ell afronta com si fes òpera verista de la manera més estereotipada i estripada. D’acord que un esgarip d’aquells, en un moment concret, pot tenir el seu efecte dramàtic, però quan són fruit de la incapacitat vocal per emetre les notes correctament, se li veu el llautó i far patir. A punt va estar de gallejar, al final de l’ària de la flor, cantada amb tanta precaució i temença, com mancada de sentiment, i en les frases finals del tercer acte i el duo final, on va sortir una espècie de monstre escènic de impactants resultats com actor (un llançament suïcida sobre el cotxe per agafar per l’esquena a Carmen en el tercer acte) i unes frases literalment cridades, molt colpidore, si no fos que Bizet, allà precisament, far cantar al Don José, amb una veu que Villar no posseeix. No sóc, ni m’agrada ser malastruc, però aquest tenor si segueix cantant així, té els dies comptats, s’equivoca de totes totes, cantant d’aquesta manera i un repertori que el sobrepassa. Quan a la sortida, tot comentant la jugada amb Dandini, m’ha dit els rols que canta a Friburg (Siegmund, Samson), on és membre estable de la companyia, he al·lucinat tot lo al·lucinable. Físicament dona molt bé el rol.
Ainhoa Garmendia m’ha agradat sempre que l’he vis al Liceu (La Clemenza di Tito, Le Nozze di Figaro i l’Arbore di Diana), per tant la Micaela, no ha de suposar cap obstacle insalvable per a ella, però ahir vaig trobar que, potser abduïda pel cant en forte imperant en tota la funció i practicat per tots els intèrprets, va abusar una mica dels aguts estentoris, en un rol que tot i en les “genials” mans de Bieto, amb una botifarra impactant a Carmen quan s’endú al Don José (idea de Maria Bayo que entusiasmà al director i que la Garmendia també ha adoptat) no deixa de ser la toia per excel·lencia de la història de l’òpera.
Àngel Òdena té la veu perfecte per fer Escamillo. Cap problema en cap zona, volum suficient i un notable pianíssim en el duet del quart acte, que l’acredita vocalment amb escreix, però ai! la seva prestància escènica en aquesta producció, grinyola. No encaixa gens amb el torero de Bieito i més aviat sembla un senyor que s’hagi equivocat de dia i hora. Si no el mires, li dona una lliçó al tan valorat Schrott, al menys en aquest rol.
La resta igual, sense millores especials en els punts més febles, però en el forts, mantenint-se en l’excel·lent nivell d’una Carmen globlament important i impactant.
Molt bé l’orquestra, en especial la corda amb un so “renovat”, més bell i amb una qualitat molt poc freqüentada fins ara.
El Cor Vivaldi, mereix un altre menció especial, tot i que ja ho sabia i no em tenia que sorprendre, m’ha tornat a meravellar la seva entrada precisa i amb aquell so tan bonic i de tanta qualitat. Aquestes noies son un tresor. Mestre Boada, no cal que m’ho torni a agrair, ho dic de tot cor.
Finalment vull fer menció al cor del Liceu, que m’han tornat a posar la pell de gallina en una nit especialment vibrant.
Demà hi tornaré, serà la darrera funció d’aquesta primera tanda, no crec que faci crònica, tot i que canviarà la Micaela, respecte al dia de l’estrena. Si hi hagués quelcom remarcable, si, us ho faré saber.
El públic ha encaixat bé totes les bieitades, però la presència del toro d’Osborne, ha aixecat unes lleugeríssimes mostres de desaprovació per part d’alguns espectadors que no saben comportar-se i que han estat ràpidament silenciats pels espectadors que volíem gaudir de la música i el teatre, sense deixar-se endur per lectures ridícules i d’un provincianisme molt preocupant.
IN FERNEM LAND 
HOla,
Sí, el cor ha estat fabulós: l’entrada de la quadrilla al quart acte, amb un ritme bastant ràpid, l’han cantat amb una precisió extraordinària: s’hi podien distingir les diferents veus, amb una dicció correctíssima… A banda, actuaven bé. Tota la representació l’han brodat, però per mi, al quart acte ja han fet puntes de coixí de la millor qualitats.
La Montiel m’ha agradat en la veu i l’actuació (sobretot al final), però li manca alguna cosa, no sé dir què, que t’arrossegui amb ella. I el Villar, certament, es queda sense veu quan va pujant. L’Òdena, de posat, potser fa un efecte com l’Ortega Cano: jo el veig creïble (és clar que la Jurado ja tenia una edat quan la va “seduir”). Possiblement té un atractiu “madur” que el Villar-José, que no deixa de ser una criatura, no tindrà mai.
La posada en escena, sense cap mena de dubte, és la més encertada de les que l’he vist al Bieito, fins i tot diria que en el camp del teatre, i no de l’òpera. Potser al segon acte (la reunió a cal Lilas Pastia) li caldrià més gent, que després apareix i no s’entèn d’on surt, però a banda d’això, està ben portada i no és tan gratuïita com d’altres. L’escena dels cotxes té moments estèticament molt assolits, i el toro d’Osborne, ídem: el nu torejant és fi (potser li sobren els mitjons), la il·luminació molt bona, el moment que cau, molt aconseguit…
En general, l’he trobat bé, però faltant alguna mena de “plus”, de força que t’hi enganxi.
M'agradaM'agrada
Sí Sí !!! El cor ha estat la gran estrella en tots els repartiments. El què diu Bocachette és absolutament cert: Quan entra la quadrilla estan sublims cantant i actuant obedients a una coreografia molt meritòria. Avui és l’últim dia. Tornarem a tenir la Carmen a l’estiu.
M'agradaM'agrada
vols riure una estona? Aquí tens una anécdota personal d’una Carmen de fa molts anys
http://www.estrellaesteve.com/es/2010/06/pedro-lavirgen/
Jo també vaig veure aquest repartiment i crec la Montiel a nivell purament com actriu només té un problema creures que ella també pot tenir sexappeal, pel que fa al cant estic d’acord amb tu.
apa adéu que som colla a dinar… com gairebé sempre
M'agradaM'agrada
Yo tambièn asistí a esas funciones de 1969. Pedro Lavirgen renovó los laureles conseguidos tres años antes al lado de la genial Grace Bumbry y de la mejor Micaela de mi experiencia “carmenística” en el Liceu: la deliciosa Carme Bustamante.
El gran tenor estuvo maravilloso, uno de los mejores Don José de la segunda mitad del siglo pasado, pero la mezzo Elena Cernei hizo el ridículo más estrepitoso con una soberana vulgaridad, tanto en voz como en gestos. Recuerdo que, cuando pretende convencer al navarro para que se quede con ella, se estiró sobre la mesa boca arriba adoptando una postura tan obscena que lo de las “calçes” de la versión de Bieito es un cuento de hadas. El público se quedó sin habla…, pero, como era algo inauditamente atrevido y en aquellos tiempos todo lo que oliera a atrevimiento estaba prohibido, ni rechistó. De todas formas ni así consiguió la susodicha Cernei un éxito mediano.
M'agradaM'agrada
buff me falta aun algun digito en el DNI para poder dar tantos detalles, lo que si sé es que aquella fue mi primera ópera. Despues vino la Caballé de sus mejores momentos y ahí tienes el resultado, Hoy por ejemplo enseñando el teatro a un grupo de argentinos, por amor al arte, nunca mejor dicho
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Estic força d’acord amb l’anàlisi que fas dels cantants.
L’Òdena em va agradar molt més que l’Schrott però li falla teatralitat. Igual que la Montiel, que no em va desagradar vocalment, però el sexappeal que necessita el personatge no apareix per enlloc.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Como bien dices Joaquim, el tenor ( o casi tenorín) Villar no es voz paraD.José y me pareció de los peores tenores que he escuchado en los últimos tiempos.
En la función del pasado día 8, galleó el agudo del aria de la flor y estuvo horrible en todo el cuarto acto, chillando como un poseso
Por cierto y aunque sea hablando del 2º cast que escuché el pasado viernes, me llevé una gratísima impresión de la mezzo lírica que es la portorriqueña Jossie Pérez.
Dibujó una CARMEN muy distinta a la de Uría M., pero también perfectamente válida : mucho más de rompe y rasga, con incluso muy lucidos movimientos escénicos y desde el punto de vista vocal, un instrumento bastante poderoso y de muy notable proyección, buenos agudos y suficientes graves.
Además, sabe lucir su más que bonita figura y su físico
M'agradaM'agrada
A mí, de ese reparto que es el que me tocó y que se ha quedado sin análisis 😥 me gustó mucho Jovanovich, pero poco Jossie Perez, a quien en los bajos apenas se oía.
M'agradaM'agrada
A Jossie Perez el pasado viernes día 15, se la escuchaba perfectamente en todos sus registros, además de cantar con mucha expresividad.
No cantó Brandon Jovanovich, sino el veterano Neil Shicoff que empezó mal y acabó dignamente ( no obstante, Shicoff con voz oscilante en grave y centro eso sí buen agudo, con una emisión irregular y muy nasal, me demostró que está en un notable declive vocal que salva por sus tablas )
M'agradaM'agrada
El lunes dia 11 me pareció solo correcta. Pero doctores tiene la iglesia, y yo no tengo más referencia que las grabaciones de Callas y Berganza…
M'agradaM'agrada
No acostumo a entrar dues vegades però celebro que es parli i bé de Jossie Pérez que jo vaig trobar excel·lent: la veu força completa i l’actuació ideal, perfectament identificada amb el personatge. Jovanovich em va semblar, al principi, feble però va créixer ràpidament dibuixant un Don José molt digne. Neil Schicoff, el gran Éléazar, hauria de saber dir Stop.
M'agradaM'agrada
Jo també estic d’acort que Pedro Lavirgen va ser un dels millors Don José dels anys 60-70…..també un dels millors Radamés, Andrea Chenier , Calar, Canio,etc…………, :Penso que no s’ha fet justicia amb aquest gran cantan , mols cops oblidat al hora de recordar grans veus del segle passat
M'agradaM'agrada