IN FERNEM LAND

LICEU: ROBERTO ALAGNA, reflexions inconnexes sortint de la tercera Carmen


No ho he pogut evitar, tornaré a parlar de la Carmen, de la darrera funció d’aquesta primera tanda.

Res nou, a part de que la Sra. Poplavskaya m’han interessat molt i tinc ganes de que torni a fer altres coses més sucoses, ja que la veu és important i la intèrpret té coses a dir. M’ha agradat, de fet, és la que m’ha agradat més de les tres Micaela que he vist i si alhora haig de ser sincer, cap de les tres m’ha fet embogir (cosa complicada en aquest rol, però no impossible, ja que la Gheorghiu a Perelada, ho va aconseguir).

Ahir, gaudint molt intensament i altre cop del Don José d’Alagna, em van venir al cap una sèrie de reflexions:

No tot s’acaba amb Kaufmann i Villazón (a aquest li haurem de continuar donant tota la confiança en aquest procés de reinserció lenta que està duent a terme). És cert que hi ha altres tenors molt bons, que comparteixen majoritàriament repertori amb aquests, diríem el repertori generalista, però que sembla que ja no els haguem de situar a la pool position. Parlo de Vargas, Beczala o Alvárez, que com els esmentats, tenen dies de tot, però que entre els uns i els altres, acabem (en general) oblidant-nos d’ells, en favor de la parella estel·lar.

El cas d’Alagna, el més veterà de tots ells, és paradigmàtic. Ell mateix s’ha encarregat moltes vegades, de tirar per terra la seva valuosa carrera, amb afers poc rellevants i molt cridaners. D’acord que la pressió de la seva ex parella semblava que no el beneficiava gaire, però ell solet, ha comés errades garrafals (algunes artístiques), que potser li han donat algun que altre titular periodístic, però que a l’hora de la veritat, sobretot l’ha perjudicat.

Ara bé, quan el Sr. Alagna canta com ha cantat aquest dies a Barcelona, es situa per mèrits propis en el número 1. D’un cantant s’espera això, entrega musical absoluta, estat vocal optim i implicació a fons en la producció que està fent. Amb aquest condicionants la veritat que aconsegueix transmetre és total i és també, el galvanitzador d’una funció rodona on la resta de veus no han estat a la seva alçada, malgrat el grandiós èxit general assolit. En això ell hi té molt a veure, malgrat que la potent producció de Bieito també fa que l’espectacle funcioni meravellosament bé.

En qualsevol cas, vull dir que Roberto Alagna, al que sempre he professat una devoció, molt sovint crítica, és cert, però perquè l’estimo molt i no he volgut caure en fanatismes que no duen en lloc (com he fet sempre amb el meus cantants més estimats), ha signat un Don José d’una categoria majúscula. A l’ària i els duos òbviament, però també en les petites intervencions i fins i tot quan no cantava, ja que la implicació amb la producció de Bieito és total. Si comparem l’actuació del Liceu amb la del MET, comentada fa poc, us haig de dir que a Barcelona s’ha superat.

Arran de la representació d’ahir diumenge (Torn T), m’agradaria dir quelcom que no té res a veure amb els aspectes musicals.

Què el torn T és potser un dels més retrogrades, sinó el que més, de tots els torns d’abonament, no és cap novetat. No he descobert la sopa d’all. En el torn T, si arreplega tot el més bo i millor del conservadorisme operístic, i la desgràcia va fer que en agafar l’abonament (ja fa una pila d’anys) em toquessin uns veïns a les files del darrere, que podríem anomenar fàcilment com la càtedra d’aquest torn. D’ençà del famós Ballo in maschera del mateix Bieito, tinc un contenciós soterrat de tensió evident, amb un matrimoni digne d’estudi. D’ells, sobretot ella, ja m’esperava alguna cosa, però tinc altres dos abonats de tota la vida, un conegut que es creu a més, simpàtic, que ha proferit unes frases estentòries en mig de la representació per buscar consens i que per fortuna no ha trobat. La tercera en discòrdia, és una senyora decididament impertinent que tan si com no, vol que sapiguem el motiu del seu desacord, explicant en veu alta i fil per randa, aquelles coses que ella creu que haurien de ser prohibides, fixeu-se bé, prohibides, en un teatre de la categoria del Liceu.  On s’has vist!, frase apocalíptica i de caire evangelitzant, que tant si com no hem d’escoltar.

A part, ahir també vaig escoltar comentaris en veu baixa, discrets però  disconformes, de les entranyables veïnes de la meva esquerra (la ma és una pura casualitat, ja que es deuen situar a l’extrem més ultra de l’altre, en qüestions més serioses). El cas és que abans de començar la representació, la més evangelitzadora, anomenava com a una de les seves Carmen de referència a Teresa Berganza, la gran cantant i efectivament gran Carmen, però com a principal argument utilitzaven l’extraordinària elegància de la seva interpretació, i lo senyora que sempre es veia, no como estas vulgares fulanas, o alguna frase per l’estil (us prometo que no s’allunyava gaire d’aquest tarannà). L’idioma emprat és el de menys, ja que estic segur que més d’un o dos nacionalcatalanistes assistents a la funció d’ahir, pensaven el mateix, però en un català de nivell C. He temut el pitjor, però elles, tan dignes i sobretot discretes (els hi agrairé tota la vida), s’han quedat bocabadades amb l’ús i abús de la bandera espanyola i penso que no s’han adonat de les mil i una bieitades que farcien les escenes. Tot i així una no ha pogut més que amb un fil de veu exclamar (quasi sense alè)

– ¡ Fíjate se ha quitado las bragas!

i la del costat, més llesta que la fam i molt pragmàtica, li ha dit (en veu molt més baixa),

– Claro mujer, con las bragas puestas Don José no podrá.

He pensat, aquesta, la temporada vinent ja bravejarà la propera ocurrència escènica del provocador de torn.

Bé, me’n he anat una mica de mare. Reprenent el fil, volia dir-vos, que ahir, el rebombori més gros, es va produir al començament del segon acte, amb l’entrada del cotxe a l’esplanada de Lilias Pastia (parlar de taverna em semblaria una provocació). Els tres membres en qüestió, esperonats per un intent de protesta allunyat (per sort) de la meva àrea de control directa, van intentar amb vergonyants resultats, esbombar la representació, i encara, el simpàtic xaruc, pretenia convencem que com que la seva graciosa protesta la deia sense música (va aprofitar que tot havent-hi acció escènica en el canvi d’acte i l’orquestra encara no havia començat a tocar el preludi del segon) tenia tot el dret d’interrompre l’acció, molestant a la resta, amb la seva gràcia. Mentrestant la senyora impertinent alçava la seva veu de tiple còmica traient el “santcristugros” de improperis i l’altra cridava un estentori Bravo, que pretenia esvalotar tot l’aviram. Per sort tot ha acabat amb un no res i això sí, uns nervis afegits, que m’han fet estar intranquil durant tota la representació, tement que durant en el preludi del tercer acte, quan els altres dies han passat cosetes de caire més ridículament nacionalista, o quan el torero (no l’Escamillo, un altre) es queda nuet nuet, però amb mitjons (tens raó Bocachete) hi van haver petits enlairaments lúbrics, disfressats de puritanisme vergonyant. Avui no, tret de que s’esperaven que no succeís el que realment volien que succeís, hi ha hagut un silenci sepulcral i unes lleugeres, quasi imperceptibles utilitzacions de totes les lents d’aproximació possibles. però la tensió no me l’han tret de sobre fins que s’ha acabat de manera apoteòsica la funció, sense possibilitat de que la reserva espiritual del torn T, tornés a manifestar-se.

És ben trist que s’hagi d’aguantar això i encara et fan sentir malament si els crides l’atenció, demanant silenci i respecte i que opinin al final.

Jo sóc partidari de que el públic es manifesti i que protesti si no els ha agradat, però en acabar la representació o al finalitzar els actes, mai en mig d’una representació. Tenir que demanar educació i respecta a persones que podrien ser els meus pares, em sembla molt fort i em violenta molt. Ha trigat a marxar-me l’enuig i la mala llet, si mala llet, però per sort, el poder del teatre, la música i el Sr. Alagna, com ja us he dit, han obrat el miracle.

Finalment, per acabar de rematar aquest “brainstorming” que m’ha suggerit la funció d’ahir, dir-vos que el número del Sr. Schrott al sortir a rebre els aplaudiments, m’ha semblat fora de lloc i extraordinàriament manipulador. Davant de tot, a la boca del escenari, i amb els seus companys al darrere, aprofitant la simpatia innata i el tipet que els seus pares li han donat, amb l’ajut de Déu, s’ha permès fer uns “pases toreros”, per engrescar al públic a que l’aplaudíssim. Se li ha anat la ma al xicot, i a mi m’ha semblat, a part d’un mal cantant, un mal company.

Dit això amics, ja cal que ens calcem, ens espera un plat fort. A partir del 3 de novembre la genial i difícil Lulu, que acabo de veure a la web del Liceu, que ja ha patit el primer canvi important, no ve l’esperat Michael Volle i en el seu lloc cantarà Robert Wörle.

RECTIFICO:

Gràcies a la MEI, me’n he adonat que el canvi no es tan greu. Volle no cantarà la primera, que serà substituït per Ashley Holland, però a partir de la segona (torn T) les cantarà totes. Robert Wörle que també intervé en el cast, té assignats altres rols. M’he fet un embolic important i demano disculpes.

93 comments

    • Tristany, dona la sensació que aquestes actituds, són com les darreres i fatigades alenades d’un immobilisme exasperant, Jo ja accepto diferents punts de vista, però m’exaspera la manera que volen utilitzar per imposar el seu criteri.

      M'agrada

  1. saisbcn

    Joaquim, totalment d’acord amb tu en cuant a les veus i l’escenificaciò. Don Jose i Micaela i el cor – espléndids! Gràcies per la teva (tercera!!) crónica dedicada a Carmen. Ahir a la tarde vaig gaudir moltíssim del espectacle i vaig trobar tot molt coherent. Un mès que grata sorpresa perque havent llegit totes les crítiques sobre el ‘provocador’ Bieto anava una mica, no se com dir-ho…amb certa reserva. Sincerament, no veig per on es tan ‘provocador’ – potser se m’escapa cualsevol cosa… o potser la provocabilitat del public depen de la mentalitat de cadascú. Trobo que en aquesta adaptacio a l’epoca actual tot encaixa molt be apart de que visualment es un gust (ben entès p’el meu gust). I tinc que donar raó a Colbran cuan deia que no es taaan fort. Penso que al estiu anirem amb el menut, probablement després de ‘preparar-nos’amb alguna versió mes ‘cláscia’. Una abraçada a tot-hom.

    M'agrada

  2. He salido muy contentita, especialmente por la actuación de Roberto Alagna, que tiene una de las voces más bonitas de la lírica y que ofreció una actuación seria, concentrada, intensa, pasional: casi diría: rozando lo memorable. le faltó una compañera que lo inspirara y con la que hubiera una química que no se dio con la Uria-Monzon. Después de una crisis algo larga, Roberto ha renacido como el ave fénix.

    Como a ti, me pareció muy buena Marina P., pero el papel es muy pequeño, y sobre Schrött, me reafirmo: el papel de Escamillo le va como anillo al dedo porque él mismo es un engreído y un chulito, por lo cual hubiera estado muy bien, si no fuera porque (paradójicamente), sus graves no sonaban. La puesta en escena me encantó, salvo, precisamente, la escenita de las dichosas bragas, que me pareció excesivamente obvia y poco erótica. Para erotismo el de Scorsese, en La edad de la Inocencia, en el momento en el que Daniel Day Lewis le desabotona el guante a Michelle Pfeiffer y le besa la muñeca, pero en fin… en Carmen no estamos entre la high neoyorkina, pero la escenita era basta. El coro, como últimamente, espléndido en todos los aspectos y también la orquesta. La pena es que a Robertino le faltó una Carmen como dios manda, aunque Beatrice estuvo correctita (menos en el primer acto en que desplegó una sosería impresionante). Como viene mi adorada Anna Caterina en julio, espero que veamos una Carmen mejor, aunque el reparto ideal hubiera sido Roberto- Anna Caterina y eso ya no se arregla. De todos modos, muy buena representación.

    P.D: Y si te sirve de consuelo, mis dos amigos también están hartos de una pareja de ancianitas que les torturan con la versión comentada de todas las óperas a las que asisten, por lo que habría que pensar en una solución tipo Arsénico y encaje al revés, en que las víctimas sean los respetables miembros y “miembras” de la tercera edad.

    Saludos.

    M'agrada

    • Me alegro que te haya gustado, Gabriela.
      Lo de las bragas no deja de ser una anécdota, un truco teatral más, innecesario pero muy impactante, como otros que el “genial Bieito” se saca de la manga, vengan a cuento o no.
      En cualquier caso, el ambiente que rodea a Carmen, sea el original del siglo XIX (seguramente no llevaban ni bragas), o sea este ideado para esta producción, no es precisamente el de unos personajes cultivados. Pretender hacer de Carmen, una postal trasnochada de un folclore que nunca ha existido (esa Sevilla de Zefirelli por ejemplo), no beneficia en nada a una representación y estoy seguro que los mismos cantantes que vimos ayer con una producción anodina, no hubieran tenido, salvo el caso de Alagna, el éxito que obtuvierom, precisamente por participar en un espectáculo total.

      M'agrada

  3. Roberto

    Hace años que, entre otras razones, tuvimos que dejar el abono del torn T, pero una de las principales fue el tener que aguantar una y otra función a la parte más rancia y carrinclona del público que asiste al Liceo. Todo lo que explica hoy Joaquím, lo sufrimos en carne propia año tras año ya que fuera la representación que fuera siempre sobrevolaba el aire a naftalina con todo tipo de comentarios y quejas en voz alta esperando que el resto de asistentes nos uniéramos a ellos. ¡Una pena! No encontramos, o no supimos encontrar, el ambiente adecuado que nos animara seguir como abonados de aquel turno, a pesar de que ya he dicho que no fue la única razón.

    M'agrada

  4. colbran

    La voz de Marina Poplavskaya me ha gustado mucho. Indudablemente es la mejor Micaela de las tres que yo he visto, pero me ha parecido poco implicada en la acción escénica, como si se sintiera incómoda. Tengo enormes ganas de verla en otros menesteres.

    Sigo opinando lo mismo de Erwin Schrott, es una hermosa voz para un cantante sumamente deficiente. Yo prefiero el Escamillo de Angel Odena que además no hizo uso del sombrero. El Sr. Netrebko con su chulería excesiva, como diciendo soy el rey del espectáculo, se me atraganta y sus “caladas” y carencia de registro graves son lamentables; parece más un integrante de esos “reality shows” que un cantante serio de ópera. Su comportamiento de ayer fue absolutamente criticable. Probablemente se grabó la función y quiso dejar patente que es “el más grande”…, para mí de los cretinos.

    Bèatrice Uría-Monzón sigue siendo una grandísima actríz aunque en la escena final de la ópera prefiero a María José Montiel (ésta estuvo estupenda en la escena de las cartas, si bien en general no acabó de satisfacerme del todo), pero como mezzo-soprano tiene carencias alarmantes en el registro grave, sigue falta de fiato y su voz suena gastada.

    Respecto a Roberto Alagna me uno a la opinión de Joaquim. Ya ha pasado, con méritos propios, al plantel de los más destacados tenores en el rol de Don José. Ha sido un auténtico privilegio poder escucharle en este estado tan saludable de voz, con su exquisita línea de canto e implicación en el personaje, hasta tal punto que no me he apercibido de esos sonidos caprinos inherentes a su voz y que tan poco me gustan. Ha estado genial.

    Tienes razón, Gabriela, qué pareja hubiera formado con la Antonacci!!! Por qué no se lo repiensa el Liceu y le contrata para las funciones de “Carmen” del año próximo con la gran mezzo italiana?

    M'agrada

    • Colbran, dubto molt que sigui possible un canvi del repartiment. El Liceu segurament estaria encantat de emparellar a Antonacci i Alagna, ja que molt possiblement després del èxit d’aquesta primera tanda, hores d’ara ja no quedarien localitats per vendre, però les agendes i els mateixos contractes, condicionen i com bé saps, per aquelles dates el senyor Alagna acostuma a estar a cantar a Orange.

      M'agrada

      • Pues sí, pero sería un regalazo ¿o no? Imaginémonos esa Carmen con los maravillosos Anna Caterina y Roberto!
        Yo creo que Roberto debió quedar muy satisfecho y ¿quién sabe? A lo mejor otro año…Bueno, esperemos que Armiliato lo borde y aquí paz y después gloria.

        M'agrada

      • alex

        Armiliato en este repertorio francés, no le llega vocalmente al actual Alagna ni a la cintura, dicho coloquialmente.
        Lástima que no hubiera aparaecido en esta producción la mejor Carmen del momento desde el punto de vista vocal, que es la letona Garanca. ( precisamente, habitual en las últimas CARMEN con Alagna, en Londres y en N.Y.)

        M'agrada

  5. Una funció magnífica, amb un Alagna esplèndid i a més guapo! A la Carme li va faltar una mica pel 10 i de l’escena, a mi no em va sobrar res: la caiguda del toro, “sobrecogedora”, els detalls coherents amb el tot, el joc de buits i plens, la burla al que és sagrat..
    Al meu sector, on hi ha molts avis, va haver un respecte total, només uns joves van fer booooo al xuleta de Schrott al final quan aplaudíem, s’ho ben mereixia!

    M'agrada

    • Kalamar, la xuleria del Schrott no té nom, però el més sorprenent és que amb una actuació vocal tan discreta, aixequi, abans dels “pases toreros”, l’entusiasme del “respetable” (utilitzant l’argot adient). Veu poc uniforme, greus ofegats i clars símptomes de manca d’afinació.

      M'agrada

      • Doncs no t’agraden però t’agraden. Diguem que no t’agrada acceptar-ho, que et fa ràbia, però alhora creus que és el que es mereixia i si ho provoca, pot ben bé ser, com va ser el cas, que algú accepti el repte. Si no vols pols, no vagis a l’era, frase apresa de la saviesa popular de la Puig.

        M'agrada

  6. Genial. Para empezar la semana, genial.
    Creo que todos hemos tenido o tenemos unos vecinos de abono así o peor. Aunque creo que deberán pensar lo mismo de mí, pues he pasado al contraataque. A veces he pensado que sería maravilloso tener un mando a distancia para silenciarlos, o mejor sería una gillotina???? Uy que bestia, …se nota que estoy de lunes oi?
    El Schrott nos hizo lo mismo,… patético.. aunque la Netrebko debe estar felicisiiiiiimmmmaa……….

    M'agrada

    • Emilio, a parte de la reacción inmediata que suscitan estos individuos/individuas, creo que no podemos caer en la trampa, para eso ya está el ejercito de salvación (el de las casacas rojas), para ejercer las acciones oportunas respecto a la cláusula del derecho de admisión, pero esos están más pendientes del peligro que pueda suponer lanzar una “toia” a la diva/divo de turno, que no de recriminar al público mal educado, que se comporte.

      M'agrada

  7. alex

    Muy de acuerdo con lo que dices Joaquim, en cuanto a los comentarios artísticos de la función de ayer, cuyo cast escuché en vivo los días 5 y 9.

    Me reafirmo y creo lo he comentado ya que el actual Alagna , es decir por su D.José de estos días, es el tenor lírico ancho más interesante y con más recursos vocales de hoy en día, en repertorio de tenor lírico en ópera italiana y francesa. Además y para los franco parlantes, es una delicia escuchar no solo su desmenuzado fraseo, sino su dicción.

    Ahora y por el cine, próximo 11 dic. desde el MET, D.CARLO con Alagna y la Poplavskaia éste de Elizabetta. Y ojo, que es una buena noticia liceistica : Alagna será uno de los Maurizio di Sassonia próxima ADRIANA en mayo/junio 2012!

    En cuanto a Schrott, ya temo su Mephistophéle del FAUST temporada que viene, ya que ha demostrado tecnicamente ser un más que deficiente cantante : es todo “continente” y nada de contenido musical.

    Del público que comentas respecto al Torn T, no puedo opinar demasiado ya que los domingos tarde me “transformo” en futbolero! je…je…

    M'agrada

    • Alex, no podrás opinar del turno T, pero si que frecuentas todos los otros turnos y en algunos, también hay consulados y embajadas de dichos especímenes, estoy seguro, vaya seguro no, segurísimo.

      M'agrada

      • tristany

        Ja ho pots ben dir, ja… Ara que no estic abonat i hi vaig quan puc (gairebé mai en diumenge, per cert) en tots els torns trobes gent de tota mena (m’agrada molt la paraula castellana “pelaje”). He hagut de patir diverses vegades un brasiler hiperactiu -i la seva ditxosa blackberry- al torn C que és una autèntica pedra a la sabata. Que sigui brasiler és una anècdota, no implica cap altra cosa. Ja vaig comentar que a la funció de Carmen a què vaig assistir (torn E) diversos “nacionals” es van comportar de manera (ostensiblement) lamentable.

        L’altre dia vaig anar a veure la “Gata” de T. Williams al Lliure (espectacle molt recomanable, per cert) i vaig pensar com haurien actuat en algun moment alguns d’aquests espectadors del Liceu. És tan difícil guardar-se les manifestacions per al final de la funció?

        M'agrada

      • Lo sabia, y igual conoces, de vista, a más de uno/a.
        Somos una familia y nos conocemos todos, sobretodo a estos tan notorios, los tenemos perfectamente identificados. No son recién llegados, precisamente.

        M'agrada

  8. bocachete

    Alagna és un ferm candidat al premi del final de la temporada: fa una funció perfecta i un paper totalment creïble. El salt de “ninja” amb què tanca la porta del cotxe quan es llença sobe el Zúñiga al final del segon acte, i la mateixa baralla, tenen una força i una veritat escènica incommensurables. Les escenes de seducció entre ells dos, amb diferències notables amb altres repartiments… Teatralment, rodona, la representació. I musicalment, Alagna, el cor, l’orquestra són amunt de tot. La resta, acompanya bé: Uría-Monzón es fa creïble i té una veu amb personalitat. Schrott, certament, un xulopiscines que queda bé amb el paper, però que potser en fa un gra massa: té un color de veu estrany, com molt canviant. Realment, una gran representació, de les que no deixa indiferent. I possiblement, que el públic T, aquell que va interrompre durant minuts un cor d’Un ballo in maschera de la manera més indigna i vergonyosa, hagi estat gairebé callat, amb algun mínim conat d’intervenció, possiblement té a veure amb què, potser, estava “abduït” per un espectacle que funcionava. Si no, segurament hagués fet de les seves. Ara, això de les calces, sembla que ha estat la pedra de toc: a la sortida, vaig sentir dos grups diferents de senyores que comentaven el mateix: “Es que es treu les calces…” “No calia” (aquesta no és de les pragmàtiques, com la veïna del Joaquim”), “És que es pot fer sense grolleries”… Sembla que el torero despullat o el Zúñiga atonyinat o el degollament de la Carmen no molestin tant com unes calces tretes: si s’hagués aixecat la faldilla, no sé què hagués passat.

    M'agrada

    • Bocachete, jo també ho pensava ahir, malgrat que queda tota la temporada per endavant, una actuació com la d’ahir serà difícil de superar. Tan de bo i que sigui ben disputada, voldrà dir que el nivell d’enguany serà estel·lar.

      M'agrada

  9. montserrat tur rosello

    Completament d’acort amb tot el que dius Joaquim, només vull dir que encara que estic en un lloc força privilegiat, aixó si amb molta olor de naftalina, la gent apart d’algún xixiueig , no va fer gaires escarafalls. Quin gran cantan es Alagna m’agradat molt , al seu estat actual de veu m’ha fet pensar amb l’Alagna del Romeo et Juliette de fà uns anys , tant de bó segueixi així mols anys per poder disfrutar de la seva magnifica veu. Bon dia a tot-hom i si algú sap quelcom del concert d’en Kaufmann l’hi quedaria molt agraida

    M'agrada

    • Montserrat, la naftalina és un altre valor afegit i això que encara no han començat a aparèixer les besties mortes, una baixadeta del termòmetre i ja les tindrem totes en corrua, cap al guarda-roba.
      No diuen que la naftalina té un efecte des-inhibidor dels desitjos més carnals?, ara ho entenc tot.

      M'agrada

  10. Miquelputxet

    Els intolerants i carrinclons no solament estan al torn T. Crec per desgracia que es un mal bastant repartit entre els abonats al Liceu.

    Com a mostra del que dic, l’altre dia, el passat dijous 14 d’Octubre vaig assistir a una taula rodona a la sala del Cor del Liceu, amb Beatrice Uria-Monzón i Maria Bayo (presentat per Pablo Meléndez-Haddad)….taula rodona organitzat per “Amics del Liceu” de la que en formo part. Desprès de les preguntes que el moderador va fer a les protagonistes de Carmen, va obrir la paraula al public que assistia perquè fessin preguntes a Beatrice i Maria.

    Pues, lamentablement un sector del public únicament el que va fer es insultar a Calixto Bieito i a la seva posada en escena, explicant e intentan convencer a la resta del perquè es tindrien que prohibir aquestes representacions “on es baixen les calçes i es fan fel·lacions” …( sembla que l’unic que li va interessar es el sexe ), i també demanant a les artistes que es rebel·lessin contra aquesta forma de fer les operes i que es neguessin a interpretar-les. Menys mal que una bona part del public va tallar el discurs que ja durava ja10 minuts, tot dient-li que era la seva opinió, però no la de tota la gent que estaven allà… i que a mes a mes estàvem per escoltar les opinions de les protagonistes i no per escoltar un discurs ben apres abans d’entrar a la taula rodona.

    Lamentablement encara hi ha public al Liceu, que no s’ha n’adona de que el llenguatge cinematogràfic, el literari, el Teatral, el musical i també el llenguatge de l’Opera esta VIU i es va transformant… que no pot quedar estàtic per sempre mes i representar-se tal i com es van escriure en el seu moment. Encara m’en recordo quan jo era petit que a la Salle, el “hermano” es posava davant la pantalla per que no veiéssim segons quins petons o la famosa bufetada de Gilda. Aquesta gent encara esta situada en aquella tristisima època i l’ agradaria prohibir el que a ells no els hi agrada, intenta’n que a la gent com a mi, que si ens agrada no ens permetin veure aquestes representacions mes actuals.

    En una anterior temporada crec que fins i tot la direcció del Liceu, va deixar fora d’abonament DON GIOVANI també dirigida per Calixto Bieito, per tal de que anessin les persones que realment volien veure l’espectacle….. no va servir de res….els carrinclons de sempre van tornar a compara les entrades únicament per boicotejar la feina d’aquest magnific director, reconegut internacionalment. No hi ha res a fer.

    M'agrada

    • Una cosa Miquel.
      Jo acostumo a ser molt crític amb Bieito, no sempre m’agrada, més aviat sempre em desespera, malgrat que sempre reconeixeré les grans virtuts teatrals que té.
      A Bieito se’l pot protestar i tant que si, faltaria més, però quan toqui, és a dir, quan surti a saludar. Per tant, a tot aquest exercit salvador dels valors i la moral, els aconsello que es gastin els calerons o canviïn les entrades pel dia de l’estrena i descarreguin, això si, quan surti a saludar, tota la bilis acumulada.
      Però si volen un consell millor, que s’abstinguin d’anar al teatre a fer mala sang, a fer-ho passar malament al públic que no comparteix la seva opinió i alterar-se d’aquella manera, podrien prendre mal i res més lluny de la meva intenció. Que es quedin a casa tranquils, sans i estalvis del atacs d’aquesta “colla de degenerats” i alhora, els altres, ho gaudirem o no, però no els haurem d’aguantar a ells i a la seva pèssima educació.

      M'agrada

      • Miquelputxet

        Se perfectament Joaquim que Bieito no es sant de la teva devoció…el meu escrit anava en un altre sentit, i era per explicar el que a mi em sembla que es INTOLERÀNCIA d’algunes persones Liceistes de “tota la Vida” que es creuen en el dret de pontificar el que ells creuen. A mi i a molts com jo ens repugna que en mig d’una opera es comenci a cridar com uns energúmens …o que en una taula rodona sense venir en compte, es prengui la paraula per fer el típic discurs contra Bieito intentant convèncer a la gent que es deuria de prohibir a aquest senyor,… em sembla intolerable i com he dit en mes d’una ocasió em causa VERGONYA aliena. Admeto que a qualsevol persona li agradi la NAFTALINA, però el que no m’agrada es que pretenguin que a mi també m’agradi i me la facin empassar. Una abraçada

        M'agrada

      • Home Miquel, ens hem entès perfectament. L’únic que volia dir és que Bieito no és intocable, no hi ha ningú intocable, però és cert que hem de fer prevaldre la tolerància i l’educació, cosa que alguns dels meus veïns (homes i dones) i alguns dels teus companys d’Amics del Liceu, sembla que no volen fer.

        M'agrada

      • También estuve en la tabla redonda que comenta Miquel y me dieron VERGÜENZA AJENA los comentarios de esos talibanes. Si no les ha gustado la función, ¿para qué van al encuentro con los cantantes? ¿para echarles la bronca? ¿para decirles si” no les da vergüenza actuar en una obra así” (literal)? ¿Qué culpa tienen los cantantes, que simplemente se limitan a hacer el trabajo para el que se les ha contratado?

        En lo único en lo que se mostraron en desacuerdo con Bieito (Maria Bayo en concreto) fue en que se hubiese comido todos los recitativos. Según dijo, echaba en falta alguno (aunque no todos) para que la obra tuviese más sentido. Pero respecto a la puesta en escena, más bien tuvieron que defenderle de las críticas, diciendo que era una persona muy abierta a sugerencias y a hacer cambios. Las dos coincidieron en que habían encontrado más sentido a sus papeles respectivos con esta producción que con muchas otras que habían hecho.

        POR CIERTO, ayer escuché decir al señor Netrebko al salir de la función (mi hija quería hacerse una foto con Alagna) que se venían a vivir a Sitges… Tener a su señora por estos lares no estaría nada mal…

        M'agrada

  11. Nibelungo

    He disfrutado mucho leyendo esta entrada, especialmente la parte dedicada al “respetable” público que te rodea. Jajajaja…Es hilarante, genial. Resulta como una mezcla de los abuelillos del palco del teatro de Barrio sésamo con la descripción que hace el narrador de “En busca del tiempo perdido” cuando asiste una tarde a la ópera.
    Im-pa-ga-ble.
    Lo de las bragas me recuerda el chiste de la mujer que va al médico y pregunta: – Doctor, cuando hago el amor con mi marido se me encogen los dedos de los pies… A lo que el médico contesta: Ha probado a quitarse los pantys.

    M'agrada

  12. nati

    Quines cròniques i quins comentaris !

    Joaquim després de llegir tres posts teus sobre Carmen i el que diuen els contertulis he d’anar a veure-la, amb acúfens , hiperacúsica i el que sigui, però jo no em quedo sense veure aquest espectacle . Em moro de d’enveja sana.
    Perquè m’he de quedar al marge d’aquesta producció gloriosa?

    Si us plau recomana ‘m per mail quàn creus que haig d’anar.
    Tots plegats sou fantàstics.
    Gràcies.

    P.D. Jo a la gent que interromp no puc entendendre-la, de cap de les maneres. Se la hauria de fer fora del teatre, sense contemplacions, per grolleria .

    M'agrada

    • Nati, ja et contesto en directe. Entra a la pàgina del Liceu, busca Carmen, mes de juliol i les funcions que canti l’Antonacci i Fabio Armiliato.
      Tot i que el tenor italià no crec que arribi a les cotes d’Alagna, una mica la pinta de legionari, ja la té, amb aquelles meles que ens porta i aquell bronzejat xulesc que sempre li agrada exhibir. És un tenor que m’agrada molt, però superar a l’Alagna és molt complicat. Per contra, ja m’imagino a l’Antonacci sortint de la cabina telefònica i tenim espectacle garantit

      M'agrada

    • colbran

      Ya lo he dicho en mi comentario anterior; creo que Marina Poplavskaya no estaba cómoda en este espectáculo, no hizo cosas que las otras Micaelas hicieron.

      También podría ser que tenga sus neuras. A unas les da por hacerse la “estirada” y a otros por hacerse el chulo. Los cantantes también tienen sus flaquezas.

      M'agrada

      • Kenderina

        Cierto, Colbran, y Marina Poplavskaya es bastante neuras siempre , al menos que yo haya visto. Yo si creo que estaba comoda en el espectáculo, lo que creo es que no se ha terminado de encontrar bien de salud y eso se ha añadido a su habitual cara de “no demasiadas buenas pulgas” 🙂

        M'agrada

  13. Kenderina

    Hay que ver como se las gasta el turno T…yo debí tener suerte o es que era fuera de abono la función del 9 y eramos muchos los “guiris” ? jajajajaja. Buenisimo el relato, Joaquim, las imagino perfectamente a tus vecinas !!

    M'agrada

    • saisbcn

      por horario siempre cojo entradas para el turno T y no conocía la peculiaridad de la fauna que acude a ese turno…jajaja!! ahora iré más relajada con mi hijo viendo/leyendo como se porta el público adulto – aunque no sea para tomar ejemplo..jeje!

      M'agrada

      • Saisbcn, al menut no caldrà explicar-li els perills de trobar-se segons quin tipus de públic, ja que aquestes funcions seran fora d’abonament. Sinó, tingués per segur que l’hauries de preparar més per les possibles reaccions d’un public que ell segur que no entendrà, que no pas de l’acció escènica.

        M'agrada

      • saisbcn

        ufff, espero no trobarme’ls al costat! si jo ja tinc problemes en entendre aquestes reaccions…ell probablement no faria ni cas, o com a molt demanaría “perquè”. en tot cas tinc moltes ganes de tornar a veure aquesta producció que tenit en compte que es una adaptació al nostre temps la trobo molt encertada i com ja he dit abans molt coherent. Els cantants-actors han interpretat l’historia de una manera molt creible, que m’ha emocionat molt. Al final fins i tot estava suant de tensió per el que li anava a passar a Carmen. A més, l’historia es de máxima actualitat si recordem que els ultims casos de violencia masclista. Aixo (per mi) es més tema de debat o d’escàndol que no las calçes o la bandera…

        M'agrada

      • Saps saisbcn, jo estava tan immers en la terrible acció del duo final, que pensava, fuig burra, escapat que aquest encara et matarà!, t’ho juro!.
        Tota l’òpera m’agrada molt, però aquest quart acte esdevindrà un clàssic. És absolutament colpidor, des de la caiguda del brau, l’exultant cor i aquest duo estremidor fins la desesperació.

        M'agrada

  14. Marta B

    Joaquim:

    El teu post d’avui m’ha agradat molt. Pel que expliques entenc perfectament que sortissis del teatre com una moto. Es molt lamentable tenir companys de butaca que no se sapiguen comportar. De moment, això no m’ha passat al Liceu (no hi vaig massa sovint) però si que en d’altres teatres i és una cosa que em posa molt nerviosa, una vegada vaig estar a punt d’escanyar un trio de senyores que tenia al davant. Ho trobo una falta de respecte, no només cap als altres espectadors, sinó també cap als artistes. Quan sigui l’hora que no aplaudeixin o que protestin. No entenc com sabent com les gasta el Bieito encara hi van, que es quedin a casa que segur que s’hi està molt bé, i si estan abonats, com deu ser el cas, que per aquesta funció regalin l’entrada a algú que ho disfruti. Un altre recurs que hi ha i que jo he utilitzat més d’una vegada quan veig una cosa que no m’agrada, és tancar els ulls, la música te aquest avantatge, no cal mirar-la, la pots escoltar.

    Quan tornis a veure aquestes veïnes de butaca, digues-li que tranquil·les, la Sra. Uria-Monzon a sota les calces vermelles hi portava mitges i el Sr. Alagna crec que ni es va descordar la bragueta. Això és el que te veure òpera al cinema, no s’acaba de sentir prou bé, però veus aquests detalls.

    M'agrada

  15. Ostres! Ens hauries d’enumerar les coses que. segons la teva veïna, s’haurien de prohibir en un teatre “DE LA CATEGORIA DEL LICEU”.
    A mi, des d’el punt de vista dramàtic, em va semblar de les millors produccions operístiques d’en Bieito: si no per l’escenografia, si pels moviments i la la direcció dels actors.

    M'agrada

    • Ferran, no li preguntaré, t’ho asseguro, però mi jugo un pèsol (com diu en Puyal), que la senyora i els altres que protesten sorollosament o en silenci, desitgen veure produccions “boniques”, terme de difícil consens, sens dubte.

      M'agrada

  16. anna

    Joaquim estic molt contenta que t’hagi agradat tant el Roberto Alagna. A mi també em va agradar molt. M’han dit, no sé si és veritat, que segurament tornarà amb la sexa ex-dona……….
    Ja et vaig dir quan vaig anar a veure aquesta obra que a mi el Calixto Bieito no m’agrada. Moltes vegades fa que no em concentri amb la música amb tot el girigall que organitza, i a mi em costa molt estar atenta. El meu pensament també és un guirigall.
    El que no m’agradi no vol dir que m’escandalitzi. Ja ser el que vaig a veure i aquesta vegada hi hauria anat encara que el director fos el mateix dimoni. El que si reconec és la seva magnífica direcció dels artistes.
    Ja fa uns quants anys, quan encara era moderat i el coneixia poca gent, li vaig anar a veure una funció al Mercat de les Flors. Erem quatre gats i l’apuntador. Nosaltres no vàrem entendre res de l’obra. tot i que la coneixiem una mica, però va introduir tants canvis que ens va desconcertar.

    M'agrada

    • Anna, t’entenc perfectament, però en aquesta Carmen ha encertat de ple i estic segur que la mateixa direcció signada per un nom desconegut, no hagués provocat aquests intents de boicot, feliçment avortats, de persones que tan sols llegir el nom de Bieito, ja es crispen i estan disposades a organitzar una creuada.

      M'agrada

  17. Carlos R.

    Caramba Joaquim, tienes un poder de convocatoria extraordinario. Te felicito por la gestión de esta web y especialmente por el tono que das a tus crónicas, siempre ácidas, pero educadas, respetuosas e implacables.
    La situación que narras también podría aplicarse al Real, donde acostumbro a soportar a unos vecinos integristas, permanentemente airados y dificilmente soportables. No atienden nunca mis peticiones de silencio y me niegan el saludo, o sea, no estas solo.
    Ahora con Mortier, tengo la esperanza que terminen por dejar el abono. De momento ya se han perdido la extraordinaria Mahagonny

    M'agrada

  18. bocachete

    No els diguis, no, que encara et diran que van veure que el diumenge sí que li va obrir la bragueta i se li veien uns calçotets grisos amb franja negra. Segurament de coses així estan molt pendents, aquestes senyores: després les critiques, però abans les mires (i al torero despullat, bé que se’l deurien mirar). Ja no va anar més enllà dels calçotets, però. Coses així, o la il·lustrativa de la foto, amb la mà sobre la bragueta, no es van veure en el tercer repartiment, que semblava més mesurat o no tan ficat en la història.

    M'agrada

  19. Pere

    Magnífic el teu comentari, Joaquim. Recordo que en el meu abonament de tants anys al 4rt pis hi havia una colla que en dèiem les “deu noies per casar” que Déu n’hi do! quina colla!
    Intervinc en aquesta cadena sense haver vist Carmen i, reconeixent que a vegades em repeteixo, voldria dir-hi la meva.
    En efecte, Joaquim, en la nostra joventut (m’has reconegut perfectament) veiem alguns espectacles ‘infumables’ però no m’arribaben a fer la nosa que ara em fan, i em permetien concentrar-me més en la tasca musical dels cantants. És cert que la vessant teatral s’hi veia molt ressentida i és per això que quan van començar a venir produccions de registes de prestigi ho vam agraïr moltíssim. Recordo la Medea de la Wallmann o el Don Quixot d’en Faggioni, per a posar dos exemples significatius .
    Malgrat tot el que pugui semblar, no em considero nostàlgic d’aquells dies. He gaudit els darrers anys amb espectacles com l’Oneguin d’en Konwitchny, la darrera Ariadne de la Gruberova (no recordo el regista), les Nozze d’en Carsen o els magnífics Brittens que ens ha ofert el Liceu.
    Hi ha, però, dos aspectes que em fan sentir incòmode quan llegeixo alguns comentaris sobre aquest tema. El primer es refereix als qualificatius que se’ns otorga als que no ens agraden aquest tipus de produccions: carcamals, conservadors, integristes, etc. Per què? Discrepar no et converteix automàticament en un d’aquest tipus i, sovint, aquesta és la coartada que mitjans de comunicació i altres empren per justificar aquests muntatges. Estic d’acord que cal esperar a bufar a la sortida del regista (cosa que he fet només en dues ocasions en la meva vida!) i no interrompre la representació, però, perquè es cataloga als que manifesten aquest desacord d’antiquats i conservadors? Alguns amics meus, molt progres i moderns, han vist la Carmen i no els hi ha fet el pes (m’han dit que massa bandera i massa toro). Un d’ells em deia que havia pagat molts diners per veure una òpera i li ha semblat assistir a una comèdia musical.
    El segon aspecte és que el que em molesta de moltes produccions actuals és la seva constant i continua crispació, fins i tot en les òperes bufes! Trobo massa sobreactuació i exageració en la gesticulació i actitud dels pobres intèrprets que, a vegades, han de cantar en posicions clarament impossibles.
    Pel que fa a les referències sexuals, a la nostra edat, un ja està curat d’espants, i això no m’escandalitza gens ni mica, però em comença a cansar. En Passolini ja ho feia i de manera magistral, per cert. En aquest punt, en Bieito no inventa res i crec que només busca provocar per provocar. És la meva opinió.
    No us amagaré que escoltant les meravelles que dieu d’en Roberto Alagna no hagi tingut ganes de veure’l però em resisteixo a pagar per un espectacle d’en Bieito.
    Ah! és cert que al teatre actual hi ha espectacles similars. El cert és que també he anat abandonant paulatinament les sales. Això de que m’ambientin Shakespeare en un bar del Carib em supera una mica. Però hi vaig de tant en tant. Sempre es pot descobrir una mica de bellesa…

    M'agrada

    • colbran

      Es una pena, Pere, que te hayas perdido esta función. Desde luego no es la “Carmen” de 1966, con Bumbry, Lavirgen y Bustamante (que estoy casi seguro que viste), pero Roberto Alagna electriza tanto como Pedro Lavirgen y además (y esto no va en demérito del entrañable Pedro) es más flexible y gimnasta y escénicamente puede hacer movimientos difíciles que el estupendo tenor español no podía por impedimentos que muchos conocemos.

      Incluso en el terreno dramatúrgico te hubiera interesado, pues los cantantes estaban magistralmente dirigidos escénicamente. Es cierto que la actualización no era necesaria -para eso ya existe desde 1943 “Carmen Jones”-, pero es extraordinariamente coherente, con algunas “bieitada s” que sobran pero con momentos electrizantes, de verdad. Yo no soy fan de Bieito en absoluto, pero su versión de “Carmen” es muy acertada (como también lo era la de “Wozzek”), por eso él considera que es la “perla” de sus escenificacione operísticas, según su propia confesión privada.

      Te aconsejo, Pere, que vayas al reparto del próximo año con Antonacci si es posible y ojalá cante en esas funciones Angel Odena, Escamillo mucho más ortodoxo que el Schrott, con más volumen, más fuerza y más graves.

      M'agrada

    • El pitjor pianista del món

      Sr. Pere:
      Aquest tema d’avui comença a semblar-se a la pugna entre el Rossell i en Laporta. La seva explicació la trobo magnífica, per el fons i per la documentació de la que vostè fa gala. Trobo que entre ser el més transgresor de l’univers i una cacatúa arcanfolada hi ha una bonica gamma de grisos.

      M'agrada

      • Exactament pianista, i aquesta Carmen té una gamma amplíssima que va del negre nit al blanc nuclear. S’ha de veure i escoltar, doncs el gruix de la part musical ha funcionat de manera brillant.

        M'agrada

  20. oliver gomez

    Tots el comentaris son genials , relament crec q el Liceu i especialment els aritistes que participen el les operes no es mereixen tant despreci. Ells s´estan deixant la pell mentre alguns se´ls miren sentats amb aires de superioritat, els criden durant la funciò i parlen en veu alta per desconcentrar-los a ells i al púbilc com si ells ho poguessim fer tot molt millor: cantar, ballar (no oblidem els comentaris a la gran Pina Bausch, que em pau descansi), dirigir una orquestra, dirigir actors/cantants/cor/figurants/ballarins…… i el que és més difícil tenir una visiò artística i personal d´una obra o tema universal. Diuen que el púbilc és sobirà, estic d´aocord, però els seu torn en el diàleg-conversa amb l´escenari és en els saludos, allà els artistes s´exposen humilment a sentir l´opiniò dels que els han vingut a veure´ls treballar.
    Una altre tema més concret: Bocachete, Joaquim, per favor, el torero nu no portava miltjons! (mireu trailer) Per alguns Bieito pot tenir mal gust però tant seria impossible! Que no ho advertissiu també demostra que no veu ser dels q van agafar els prismàtics en el moment més poètic de l´obra. 😉

    M'agrada

    • Benvingut oliver.
      Doncs jo ahir, potser endut pel comentari de Bocachete, juraria que portava mitjons i si és per una qüestió de mal gust (terme de difícil consens com el de la bellesa) i “cutreria”, en Bieito sap com ningú reflectir-ho en escena, si bé és cert que la poètica imatge del preludi del tercer acte, és de les que no s’obliden fàcilment.

      M'agrada

  21. KÀTIA

    Jo dec ser d’una altre galaxia.No m’ha agradat “gens ni mica” la producciò de Bieitio.L’he trobat francament horrenda,el meu enteniment de Carmen no tè res a veure amb el que hi havia a l’escenari,em vaig distreure contant els cotxes que anàvem entrant (11),la cabina Movistar ridícula,no sabia ón ubicarla,el toro magnífic de mida aixó sí i la senyora posan-se protecció 40 pel sol tampoc sé que representava.L’escena de les calces doncs que voleu que us digui?Es de les coses que amb aquest xafarranxo tan estrany no em semblava tan fora de lloc fins aqui Carmen es qui es.El ballarí nu bé en quàn a la dansa tampoc estava tan malament però que deuria voler dir-nos Bieitio fne-lo sortir tal i com el van parir??.Aquest bon home (Bieito) té un “bull” que amb el premi europeu a la cultura que li van concedir l’any passat se li ha creuat amb la única neurona viva que encara posseeix.
    Que consti que aquesta es la meva opinió,he comentat la representació amb la família,els amics,us he llegit a vosaltres i he arribat a la conclusió de que ja tinc una edat que no em permet creixer ni comprendre coses que no tenan sentit perqué jo sempre em remeto a l’autor i el Sr.Bizet dupto que entengués aquesta barbaritat.
    En canvi sí he de dir que vaig disfrutar com una posesa amb el cor i induptablement amb Alagna que ja forma part des de fa molts anys del meu apreci i consideració.
    Disculpeu-me però com Joan Tarda “algú ho havia de dir.

    M'agrada

    • Kàtia, no ets d’un altre planeta, senzillament no t’ha agradat i prou. En lloc estar escrit que tots haguem de pensar igual, ara bé, estic absolutament segur que en cap moment, la teva actitud durant l’espectacle, va privar a tots aquells que tenies a prop, de fruir tranquil·lament de l’espectacle.
      Jo em queixo d’això, no pas d’aquells que el dia de l’estrena van esbroncar sorollosament l’espectacle, quan Bieito va sortir a saludar o dels que es manifestin un cop cau el teló.

      M'agrada

  22. dandini

    No estic gens d`acord amb les critiques fora de lloc que se li han fet al Erwin Schrott.Em sembla que escènicament fa un personatge molt creible i divertit. La salutació final va ser un detall simpàtic no crec que malintencionat. Em fa vergonya que se l`hagi tractat de cretí i mal company en un blog dedicat als valors artístics.Teniu alguna cosa personal contra aquest senyor ? Gemma .

    M'agrada

    • Gemma, estàs en tot el dret de discrepar. Personalment, tan sols puc parlar per mi, no puc tenir res contra aquest senyor, però no m’agrada com canta i tampoc em va agradar la seva gràcia, d’això se’n diu xupar càmera.
      El primer dia va sortir a saludar i va estar més que discret, també et diré que em va sorprendre tanta modèstia, però lo d’ahir em va semblar absolutament fora de lloc. Potser hi havien les càmeres filmant i forma part de l’extraversió perfectament estudiada d’alguns cantants, no ho ser, però no ho trobo gaire normal i repeteixo que una manca de respecte per la resta de companys.
      Em sembla que quan dius que el blog està dedicat als valors artístics em poses en un compromís, però…

      M'agrada

  23. bocachete

    Humm… Jo també ho asseguraria, que anava amb mitjons: dissabte, segur, que em va sorprendre, i el diumenge, també portava mitjons blancs. Potser és que ha començat a fer fresca i el noi ho nota més als peus que en altres bandes (que consti que a mi em passa, o sigui que l’entenc, pobre)… O potser és per anar més ràpid en desvestir-se.

    M'agrada

  24. No tenia intenció de deixar comentari però quan n’he llegits 74 sento que hi falta el meu.
    Avui el post ha suscitat tota mena d’opinions i ha estat un plaer llegir-les.
    També estic molt contenta de que en reti honor a Roberto Alagna, un tenor que quan se’l critica sempre em fa trencar una llança per ell. És un Don José “magnifique” de veu clara i potent, lleugerament carreriana i la seva dicció en la seva pròpia llengua és incontestable.
    Que segueixi l’èxit, Joaquim!

    M'agrada

  25. oliver gomez

    Companys Bocachete i Joaquim: el ballarí q feia de torero nu no portava mitjons. Un torero fa el bany de lluna totalment nu, i el q el director volia refelctir era un bany de lluna. No se´ls pot deixar per guanyar temps, tenia temps de sobres….pregunteu al personal d´escenari (regidors) si no us convenço amb les meves afirmacions. I q caray, q el disabte li vaig veure les ungles dels peus!
    😉 (esteu segurs q la Carmen es va treure les calces? …jaajajaja)

    M'agrada

    • LES CALCES SI!!! ho van dir les senyores del costat 😀 😀 😀
      Oliver, no em vull posar tossut amb això, si li vas veure les ungles, es que no en portava. Mira que fixar-te amb els peus! 😀

      M'agrada

  26. dandini

    El rol d`Escamillo és una veritable trampa.Habitualment els que estan be a l`agut no poden amb els greus i viceversa.Desde el punt de vista escènic ha de quedar patent el seu poder de seducció(Ni ha moltes que voldrien tenir un fill amb ell) del que es absolutament conscient i ademés és un torero amb èxit aclamat pel públic.Davant de totes aquestes circumstàncies deu ser dificil ser humil i no vanitós.Be, dit tot aixó crec que la prestació vocal + escenica d`Erwin Schrott supera amb diferència a Marius Kwiecien,Lucio Gallo ,Ildebrando d`Arcangelo,Ángel Òdena o Jean François Lapointe.Sembla ser que tant a Daniel Barenboim(que te molt bona oida) com al públic de la Scala els hi va agradar molt.Respecte a Marina Poplavskaya que em va agradar en el 1º acte crec que va baixar el nivell a “Je dis que rien ne m`épouvante”.El fiato és força curt,el agut perd qüalitat ,la dicció poc entenedora i l`expressivitat absent(ni passió amorosa, ni fervor religiós).Per mí tant Maria Bayo com Ainhoa Garmendia van quedar per sobre d`ella i així ho va reflectir la resposta del públic.A jutjar per la seva expressió al sortir a saludar(al menys un somriure de cortesia) i la velocitat en que es va reagrupar amb els demes cantants(una mica a la June Anderson a Giovanna d`Arco) no va quedar gaire satisfeta malgrat el teu esforç personal.En fi ja en tornarem a parlar arrel del Don Carlo on qui sap a lo millor llueix un eplèndid fraseig verdià i supera el “Tu che la vanita” de Mirella Freni pero ho dubto molt…

    M'agrada

    • colbran

      Indudablemente es tu opinión, para mí Erwin Schrott, de momento, es un bonita voz y un mal cantante. Como actor el primer día estuvo muy correcto. El último día estuvo pasado de rosca. Lo siento, discrepamos.

      Me agrada ver los defectos que pones de relieve a la Poplavskaya y los que le ocultas al Sr. Netrebko, esto amigo mío ni es ecuánime ni “fair play”, pero sueles hacerlo con los intérpretes de tu preferencia. Nada que objetar, es tu parecer que no comparto, como tu tampoco compartes el mío. Estamos en paz.

      M'agrada

    • Dandini, moltes i molts, voldrien tenir fills o el que fos amb l’Escamillo, ja s’anomeni Schrott, Ketelsen o d’Arcangelo, entre els més celebrats i buscats d’avui en dia, però l’Escamillo s’ha de cantar i després actuar-lo amb convicció.
      Si es tracta de cantar-lo, amb tots els ets i uts, greus i aguts, pianos i homogeneïtat vocal, sens dubte Òdena, que no provocarà furors uterins, però tindrà tota la presència sonora que cal.
      Pel que fa a la Micaela, és clar, m’has posat una cantant estupenda que qui sap si al Liceu l’escoltaríem com cal. És el que té sant Youtube.
      Ara, un consell, si ja vas al Don Carlo, amb la comparació amb la Freni posada al magí, difícilment t’agradarà aquesta senyora, tu mateix ja t’has posat una d’aquelles barreres que tan citiques, quan anomenem cantants del passat.
      De ben segur la Poplavskaya no et farà oblidar a l’insigne cantant italiana, com ella no am va fer oblidar altres Elisabeths més complertes. Tampoc Furlanetto està per grans alegries i no crec que la resta dels importants cantants reunits per aquesta funció del MET m’arribin a esborrar de la memòria els Don Carlo del Liceu, amb Caballé, Carreras, Obraztsova, Nucci, Salminen, Talvela & Cia, o d’altres anteriors. No et sembla? , però intentaré anar amb una visió positiva, sinó creu-me que em quedaria a casa a escoltar un cd de les múltiples versions que tinc a casa.
      Jo estava convençut que aquest era el teu tarannà i ara veig que no ben bé.del tot.

      M'agrada

  27. dandini

    Doncs no se si será fair play o no pero el públic en general de la funció del passat diumenge va premiar de forma bastant més generosa al senyor Erwin Schrott que a la senyora Marina Poplavskaya.El mateix és pot dir de la prestació de la senyora Maria Bayo el passat 30 de Setembre que va ser fortament ovacionada després de l´aria i al final de la representació per una raó molt senzilla : és millor Micaela i logicament desperta més entusiasme en el públic Respecte a la comparació amb Mirella Freni la veritat és que la vaig escollir a ella per la senzilla raó que en aquest rol m`agrada bastant més que Montserrat Caballé.Desde el punt de vista de l`expressivitat no hi color.A la funció que tu menciones(1982) la diva catalana era malauradament lluny de la plenitud vocal del 69(Verona) Liceu o Met (1971).Tanmateix crec que a l`actualitat( si el nivell assolit és similar a la Micaela de diumenge) hi un bon grapat de sopranos que podrien fer millor paper:Radvanovski,Racette,Meshe-Kizart,Urmana,Harteros,Carosi etc.

    M'agrada

    • Dandini, però ai! en declivi i tot, aquell “non piager mia compagna”, encara ha de néixer qui el faci millor que la Caballé de l’any 1982, ja no et dic res d’abans.
      Per altre part el públic que es sobirà, premia allò que li agrada més, però jo no sóc, per sort, la veu del públic, un més en tot cas, i penso que aquest senyor tan valorat arreu, no es mereix tants honors i oportunitats com li ofereixen, però no t’amoïnis, la meva opinió per sort de molts, no té cap rellevància. De la mateixa manera que els colors que atribueixes a l’expressivitat de la Freni en front de la Caballé, és una opinió més, respectable sense cap mena de dubte, però la teva, no pas universal.
      La Bayo, té la gran sort de ser sempre fortament ovacionada i estimada. Sens dubte el seu gran (i feridor) volum, és un atribut molt valorat pel public del Liceu, com ho és la Cantarero, per exemple. Coneixes perfectament les preferències generalitzades del public i tens molta experiència per saber que la seva opinió, a vegades ens va a favor i a vegades en contra, de les nostres argumentacions.
      Escoltem les prestacions liceistes de Schrott per la ràdio i ens adonarem, sense deixar-nos seduir per la simpatia i planta escènica i anhels de maternitats vàries, com és un cantant que necessita millorar, com es deia abans a l’escola. És un exercici fàcil.
      Finalment, la Poplavskaya, si ens atenem als teatres on canta, argument que sovint utilitzes, és de primera divisió. La seva Elisabeth, ja coneguda al ROH en dues ocasions, és notable i no sé si arriba a les cotes de les esmentades, ja que si t’haig de ser franc, desconec l’Elisabetha de la majoria d’elles i no crec que totes se’n sortissin amb la dignitat que jo desitjo, però com ja t’he dit en el comentari anterior, aniré obert (d’orelles), sense prejudicis i models de les grandíssimes del passat i si el MET l’ha escollida, deu ser perquè confia en ella, com ho fa el ROH. No seré pas jo qui ho posi en dubte abans de veure-la.
      El que està clar, és que la seva veu no és apropiada per la Micaela i per cert, jo també et proposo una Micaela per fer-li petons, abraçades i el que calgui.

      M'agrada

  28. El compte

    Joaquim: genial aquest post!!!!!
    De fet, penso que hi ha matèria per una tesi doctoral sobre cert personal que frequenta el Liceu i no tant sols el torn T.
    Parlem de gent amb una manca espaterrant d’educació i respecte cap als altres espectadors.
    Tots els espectadors tenim el dret d’acceptar un muntatge o estar-hi en desacord, però és una percepció tan personal que cal respectar al del costat que potser he percep diferent i en aquest cas, parlem de gent que “senten càtedra” per tot l’auditori.
    I el que considero més greu és que el propi teatre hauria de prendre mesures per evitar aquestes situacions, però és més còmode mirar a una altra banda, sobretot per l’olor naftalinat d’aquest personal indesitjable.
    Si el teatre i el seu personal no cuiden que el públic guardi les formes, ho acabarem pagant tots amb un martiri constant.
    De fet, ja passa amb els mòbils: o heu vist mai un jaqueta vermella fent fora del teatre un dels que els sona el mòbil? No, oi? doncs així anem que a cada funció van sonant i tots tan tranquils
    Déu ens agafi confessats!!
    Bona nit a tots

    M'agrada

  29. Una mica tard, però defenso la Bieitada de les calces. Bé, el color més que l’objecte. Aquest fil conductor del vermell, encara que potser un recurs fàcil, quan el vaig veure va agradar-me. Clavell, calces i sang.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: