ANNA CATERINA ANTONACCI, LA DESDEMONA ROSSINIANA


Anna Caterina Antonacci (Ferrara 5 d'abril de 1961)

El passat 11 de novembre tenia lloc en el inquiet Theatre des Champs-Elysees de París, una representació en forma de concert de l’òpera Otello de Gioachino Rossini.

L’Otello de Rossini és una d’aquelles òperes quasi bé impossibles de fer, ja que necessita tres vocalitats diferents de tenor rossinià, que en el cas de la del protagonista, avui en dia en tornem a estar orfes. No hi han baritenors i l’Otello en necessita un de rotund, però també necessita un contraltino per cantar el Roderigo, que sigui capaç de cantar tot el que Rossini va reservar-li i ja us asseguro jo que això no és gens fàcil.

A Paris el repartiment tenia diferents al·licients, ja que el rol principal, associat a una exigent i inclement tessitura, estava assignat al tenor John Osborn, que inicialment no és la veu més idònia, però que sempre demostra moltes i bones coses.

En el rol de Iago, que no té la importància que Shaskespeare li atorga, hi trobem al tenor granadí José Manuel Zapata, que ja ho va cantar a Pesaro i del que ja en vaig parlar quan vaig assistir a aquelles representacions. Si el voleu escoltar al costat de Flórez, en el duet Roderigo-Iago, premeu aquí i si voleu saber més de l’Otello de Rossini i les funcions del ROF, premeu aquí.

El pèrfid Roderigo va ser el tenor Dmitry Korchak, un rossinià que sembla que s’hagi desinflat una mica i la Desdemona va ser la gran Anna Caterina Antonacci.

M’aturaré en l’actuació d’Antonacci, ja que sempre m’ha semblat una cantant d’extraordinari impacte dramàtic, que té la veu idònia per fer front al rol escrit per a la Colbran, i per tant posseïdora d’aquella tessitura tan discutida com tergiversada per sopranos líriques i fins in tot lleugeres, quan tots sabem que l’original es mou entre la soprano dramàtica de coloratura i la mezzo.

Per si tot això no era alicient suficient per portar aquesta obra a In Fernem Land, tan rossinià com m’he tornat amb els anys, resulta que Rossini va reservar per a la delicada Desdemona, un dels millors moments de tot el seu opus operístic, l’escena del darrer acte, amb la cançó del salze i la pregaria.

Verdi amb l’Otello shakesperià va fer una òpera inoblidable, una obra mestra, però estareu d’acord amb mi (espero), que en aquesta escena, calcades ambdues, no va poder superar el joiell de perles de Rossini.

Escoltem doncs a la gran cantant italiana, en la meravellosa escena del tercer acte que comença amb la cançó “Assisa appiè d’un salice” seguida de la pregària “Deh calma, o ciel, nel sonno”, al costat de l’Emilia de la mezzosoprano italiana Jose Maria Lo Monaco, ambdues acompanyades per l’orquestra de l’Opera National de Lyon, sota la direcció d’Evelino Pido.

L’instint teatral i l’incisiu fraseig, acompanyats d’una exquisida musicalitat, fan d’aquest deliciós fragment cantat per la soprano italiana, una autèntica perla.

Si esteu interessats en l’òpera sencera, us deixo els enllaços:

Gioacchino Rossini (1792-1868)
OTELLO (1816)

John Osborn (tenor), Otello
Anna-Caterina Antonacci (soprano), Desdemona
Marco Vinco (bass), Elmiro
Dmitry Korchak (tenor), Roderigo
José Manuel Zapata (tenor), Iago
Jose Maria Lo Monaco (mezzo), Emilia
Tansel Akzeybek (tenor), Il doge / Il gondoliere
Fabrice Constans (tenor), Lucio

Choeur et Orchestre de l’Opera National de Lyon
Director musical: Evelino Pido

Theatre des Champs-Elysees (Paris)
11 de novembre de 2010

Estic segur que aquesta senyora i aquesta escena us han agradat, m’erro?


Un comentari

  1. colbran's avatar colbran

    Lo has dicho muy bien, la voz de la Colbran aún sigue dando pie a mil elucubraciones sobre su verdadera tesitura, pero lo cierto es que, aún siendo considerada por algunos contemporáneos como una contralto, su registro se movía entre el de soprano dramática de agilidad y el de mezzo aguda actual, con un tope en la zona alta en el Si 4 y en el grave en el La 2, e insistiendo siempre en sus interpretaciones más en el centro y en el grave que en el agudo.

    Gioacchino Rossini, su esposo, conocedor de estas limitaciones y en las 10 óperas que compuso para ella nunca escribió una nota más alta, aunque si alguna más grave que ella podía atacar. Las coloraturas que ella dominaba como nadie, suelen estar en esas zonas, y no en la zona alta, en las óperas de Rossini que ella estrenó.

    Y en Anna Caterina Antonacci tenemos la cantante idónea para esos roles. No sé cuántos lleva interpretados pero ahora puedo recordar: “Semiramide” “La donna del lago”, “Ermione” y este “Otello”. Otra intérprete que hace justicia a los roles Colbran es la estupenda Sonia Ganassi. Y Cecilia Bartoli sería otra si se decidiera a abordar estos roles (creo que ha grabado “La donna del lago” con Flórez y tiene pendientes unas funciones en vivo).

    Me ha encantado la Antonacci, como siempre que la escucho, y siempre me sorprende su rigor interpretativo y su respeto a lo escrito por los compositores, aportando ella su gran línea de canto que le permite abordar tanto la coloratura rossiniana como la bravura de Berlioz, el clasicismo de Gluck y Cherubini, el barroquismo de Haendel, el pre-Rossini de Paisiello, Mozart y la “Carmen” de Bizet; en éste último rol es la cantante actual que lo posee todo: voz, expresión,
    coraje interpretativo y belleza física.

    Qué hermosura de aria “Assisa appiè d´un salice”!
    Era muy difícil emular un momento mágico como éste en otro acercamiento a “Otello” y Verdi no lo consiguió, componiendo una “Canción del sauce” bastante monótona y aburrida, aunque no deja de tener su clima patético, y que si no fuera por el “Ave María” con la que concluye la pieza sería de sopor.

    Sobre los tenores que la acompañan yo creo que son eficientes, pero John Osborne -cantante que admiro muchísimo- no es el baritenore deseado, como tu muy bien dices, Joaquim. Qué le vamos a hacer! A ver si tenemos suerte y nos aparece un nuevo Chris Merritt. Jonas Kaufmann apuntaba en esa dirección en “Nina, pazza per amore”, pero prefirió adentrarse en terrenos más amplios y más degustados por el gran público que asiste a la ópera.

    Gracias por este precioso regalo.

    M'agrada

  2. Esta mujer es una diosa. Nunca lamentaré bastante que no podamos verla y escuchar su Carmen en el Liceu ¿Alguien sabe por qué no viene a cantarnos?

    (Por cierto, y a toro muy pasado, era a este Otello al que me refería en un comentario antiguo).

    Saludos.

    M'agrada

  3. Maribel y Victor's avatar Maribel y Victor

    Este regalo nos ha alegrado el día. ¡ que voz ! y que aria tan maravillosa.
    Gracias también Collbran por tu aportación.
    No nos cansamos nunca de este post principalmente por el dueño del mismo, pero Joaquin ¡ que lujo de aportaciones tienes! .
    Nosotros solo podemos reclinarnos y daros las gracias
    Que tengaís todos un buen día.

    M'agrada

  4. Es meravellosa i aqui al Liceu duptu que vingui.!Es massa bona (per als presupostos que tenen).Me ha entusiasmat i t´haig de donar les gracies per les preciositats que ens portas GRACIES de veritat
    i una abraçada.

    M'agrada

  5. dandini's avatar dandini

    L `Anna Caterina Antonacci sempre ha sigut una cantant amb serisos problemes de tessitura.El inici de la seva carrera va ser força errátic i finalment s`ha fet un lloc amb un repertori ben curiós.La veritat és que després de sentir aquesta” canzone del salice” no li trovo res que justifiqui les adulacions precipitades que provoca ni un nivell extraordiari que seria molt facilment superat per les actuals Elina Garanca ,Joyce Di Donato, Cecilia Bartoli i algunes més.El seu fraseig i la seva veu no gaudeixen precisament d`aquella desitjada i rotunda bellesa.També resulta xocant que dins de les admiracions s`afageixi la seva bellesa física.Jo crec sincerament que dins del panorama actual hi han dones molt més maques(sense incompetència labial :els seus llavis gairebe sempre són oberts) com per exemple Anna Netrebko,Nino Machaidze ,Vivica Genaux,etc,etc.De tot aixó dedueixo que hi ha algun factor extraartístic que fa que aquesta senyora tingui un bon grapat d`aduladors .Li recordo una Rachel a la Bastille on l` intenció dramática era ben certa pero la conclusió de l`aria “Il va venir ” mostrava un xiscle estrepitós.Os deixo un enllaç de “Nacqui all affano” carent de charme,agut curt i coloratura patosa.Si aixó és ser una gran cantant os ho regalo. http://www.youtube.com/user/SereTi85#p/u/4/xxQukhXmSpk

    M'agrada

    • Dandini, no em centraré en aspectes que jo no he comentat, tot i que la foto que encapçala l’apunt dedicat a la MEVA estimada Antonacci, jo diria que posa de relleu la seva bellesa física, però contra els gustos jo crec que és difícil discutir, malgrat que crec que la bellesa de l’Antonacci quasi està fora de discussió i és acceptada per la immensa majoria de persones que conec, malgrat tot insisteixo que aquest és un factor secundari, tot i que tu mateix has constatat en les teves minucioses valoracions a altres cantants, aquest factor, com a quasi necessari a l’òpera d’avui en dia. No estem d’adcord tampoc en això, però darrerament comença a ser habitual.
      A In Fernem Land m’expresso com tu em coneixes, tot i que em modero de dir coses que en persona diria i que aquí podrien ser interpretades de manera errònia i me les estalviaré.
      Seguint el teu criteri de valoració per a altres cantants et diria que els teatres i directors que treballen amb aquesta senyora són prou importants per tingui que ser jo qui la defensi, ella sola i sobretot a dalt de l’escenari, és defensa, convenç i acostuma a assolir èxits indiscutibles.
      El seu curiós repertori abraça des de la música antiga a la contemporània, passant pel barroc, el classiscisme, el belcanto i el verisme, és a dir un amplíssim ventall, on òbviament no estarà perfecte en tot el que canti, però dona quelcom que és molt i molt apreciat en la meva valoració, la personalitat i l’entrega, la intensitat i la recerca d’una veritat interpretativa i estilística, que malgrat que algunes vegades no s’assoleixi, dnen a les seves interpretacions, un plus que moltes altres, amb una tessitura més còmode no arriben a transmetre absolutament res. És un animal escènic i això s’acostuma a notar en les seves intenses frases, com és el cas d’aquest fragment que he posat i que s’allunya del virtuosisme dels sons bonics, per fer més dramàtica una escena que l’hem escoltada mil vegades més florida, però poques tan dramàticament ben dita.
      Son matisos per a mi molt importants, que no perdria el temps a dir, sinó fos que el teu comentari pren un tarannà una mica prepotent que sincerament no calia. El meu apunt és tan precipitat com altres que han merescut (cada vegada menys) la teva aprovació i si ho dius per Colbran, que comenta tan bon punt s’ha editat, et diré que ell, com moltes vegades passa, té el privilegi d’escoltar les entrades abans que tots vosaltres i sobretot si és un tema d’aquells tan colbranescos, com les òperes rossinianes i més concretament aquelles que van ser escrites per a la Colbran.
      Aquests factors extra musicals que esmentes dels seus aduladors, se m’escapen. Si no t’expliques millor no sóc capaç de saber que vols dir.
      M’estelviaré parlar d’altres cantants quan estem parlant d’un en concret, no em cal.
      Finalment el tema Juive. Jo no recordo aquest crit i tu i jo, i tres mil persones més que vam assistir a aquella representació del 16 de febrer, varem esclatar en un clam d’aprovació quan l’Antonacci va acabar, o m’erro? Crec que tinc la gravació d’aquell mateix dia, la buscaré no en tinguis cap dubte, però mentrestant, tu que et tans afeccionat a valorar als cantants pel YouTube, et faré memòria i a la resta dels infernemlandaires que no van poder assistir a aquell esdeveniment fabulós de La Juive parisenca, amb aquest YouTube, que denota tot allò que m’agrada i tant, d’aquesta senyora. Estàs en tot el dret de no estar d’acord amb la meva opinió, això és bo, és clar que si.
      En el cas hipotètic, però insisteixo que no ho recordo, que Antonacci esgarrés l’agut clamorosament, com dius, no ets tu el primer a dir (quan t’interessa, és clar), que una nota esgarrada no ha de perjudicar tota una interpretació?
      Vols dir que no trobaríem YouTubes dolents dels més grans cantants, amb una mala nit?, Calia això, creus que amb aquest gest deixarem de valorar a aquesta senyora? Per favor Dandini, tornat a mirar aquesta interpretació, potser és la única nit bona d’aquesta senyora

      I ja que ho esmenta Colbran, no acabo d’entendre doncs, aquella espera a la sortida dels artistes del Liceu després del concert Handel, amb foto inclosa i preguntes al respecte del proper que ens cantaria al Liceu. Què t’ha passat amb aquesta senyora?

      M'agrada

      • colbran's avatar colbran

        Alguien ha escuchado algún grito? Lo que acabo de oir es un canto excelente, con unos graves descomunales que deben ser la envidia de muchas de sus colegas.

        Por cierto, Dandini, cuando cierta cantante norteamericana emitió en el Liceu, hace unos pocos años, un par de sonoros gritos en lugar de agudos tu dijiste: “pero qué gritos tan bien dados!”…

        Yo también estuve presente en esa “Juïve” y no recuerdo ningún grito de la Antonacci y este fragmento es una clara constatación, claro que siempre puedes decir que no fue en ese día, pero es que en el día que tu dices tampoco.

        M'agrada

  6. nati's avatar nati

    Una delícia …, una delícia .
    El teu article es magnífic i el del Colbran acaba d’arrodonir el post.
    Gràcies, per estar sempre disposats a compartir el vostre coneixement.

    P.D. No deixo de pensar en la vostra capacitat per a imaginar-vos les veus . Aixó de que pogueu fer-vos una idea de com cantava una senyora al s.XIX,
    em maravella .

    M'agrada

    • Nati és impossible imaginar-se una veu, però hi ha documentació escrita i la partitura. La documentació escrita de les cròniques, començant per les famoses escrites per Stendhal ens il·lustren, tot i que és l’òpinió d’un senyor amb les seves filies i fòbies, com tots nosaltres.
      La partitura i l’opinió del compositor, al respecte de la interpretació de les seves obres, ens dona una idea aproximada de com devien ser aquelles veus, si bé jo també crec, que apart de respectar escrupolosament les indicacions de l’autor, quan una obra es fa pública i s’ha de interpretar per altres, deixa de ser una mica del compositor per passar a ser dels artistes que la interpreten. Si em preguntes que m’estimo més, et diria que el respecta a la partitura original i allò que el compositor va voler deixar al món.

      M'agrada

    • colbran's avatar colbran

      A lo dicho por Joaquim añadiré que cuando una diva o divo importantes estrenaban una ópera en el primer cuarto del siglo XIX, al día siguiente aparecía la crónica del estreno, máxime cuando los divos eran Isabel Colbran, La Sonntag o Giuditta Pasta, o bien Manuel García, Andrea Nozzari y Rubini, por ejemplo. Si además la música era de Mayr, Cherubini, Spontini, Rossini, etc. los periódicos italianos no sólo comentaban la música, el texto, la escena y sobretodo la labor de los cantantes (como aún se sigue haciendo ahora, si bien el predominio actual es la escena), pero como no había otra posibilidad de difusión se especificaban las tesituras de los cantantes, su técnica y la belleza o no de sus voces y de sus físicos, más detalladamente que ahora. Por otra parte entonces se escribian muchas cartas y generalmente no se rompían.

      Gracias a todo ello los estudiosos: musicólogos,
      historiadores y biógrafos, han podido estudiar todo ese material y facilitarlo al público en libros que van apareciendo, siendo las biografías cada vez más documentadas y a las que puede tener acceso cualquiera en las bibliotecas o comprándolas, como es mi caso.

      En el caso de Isabel Colbran, cantante por la que siento una gran admiración, gracias a los personajes que tuvo que interpretar de su marido, he podido disfrutar en vivo o en grabación de sus 10 óperas estrenadas por ella de Rossini y consultando esas biografías y toda la documentación que ha llegado a mis manos, por la vía que sea, me he hecho una idea aproximada de la tipología de su voz y de sus peculiaridades, no del color ni el volumen. Todos esos estudiosos mencionan el porte mayestático de su figura: alta, morena, de facciones muy españolas y con una mirada penetrante y dominante, lo cual es comprobable gracias a los diversos retratos e incluso fotografías que se le hicieron. También sabemos que era una actríz consumada de escasa gestualidad (cosa rarísima en su época), que se movía con porte imperial gracias a una figura estilizada y a un buen gusto en el vestir. Que cuando conoció a Rossini y estrenó su “Eilsabetta, regina d’ Inghilterra” tenía unos vicios vocales que Rossini pudo corregir, especialmente su abuso del portamento que suele producir aburrimiento entre el público y aún cuando dominaba la coloratura, Rossini consiguió que la ejecutara en las zonas centrales y graves que es donde poseía su mayor riqueza vocal. Su zona aguda era ya muy limitada en esa época, pero su zona grave era casi de contralto. A medida que fue estrenando los 10 roles del que sería su marido, su voz se fue centrando más y más y el deterioro de la misma comenzó a ser patente a partir de “Semiramide”, pero aún pudo seguir cantando un año más, despidiéndose del escenario con la cantata de su consorte “Il pianto delle muse in morte di Lord Byron” que tuvo lugar en el King’ s Theatre de Londres el 9 de junio de 1824. Tenía entonces 39 años.

      M'agrada

  7. MercedesParera Arnó's avatar MercedesParera Arnó

    Muy buenas noches,hoy no puedo hacer ningún comentario, aún no se me ha puesto en marcha la música, lo he intentado durante todo el día, ya és de noche y sigue igual, que lástima, pues después de los comentarios me hubiera gustado poder oirlos y comprender la división de opiniones, así se aprende más. Os saludo efusivamente a todos. Mercedes Parera

    M'agrada

  8. colbran's avatar colbran

    Sacar de las catacumbas del “YOTUVE” (nunca pienso llamarlo de otra forma) un aria de hace tres años, de una ópera que no tiene nada que ver con los diez roles Colbran que Rossini compuso para su esposa, para desmerecer a esta magnífica intérprete de los mismos que es Anna Caterina Antonacci, me parece un golpe bajo impropio de una persona culta. El rondó de “La cenerentola” cuyo link facilita Dandini está mal cantado (un mal día lo tiene cualquiera), pero corresponde a una ópera que yo nunca aconsejaría a la Antonacci que cantara. La Colbran solo la cantó una vez y no repitió.

    Las mejores intérpretes de la actualidad de los roles Colbran so las mezzos agudas Anna Caterina Antonacci y Sonia Ganassi, a las que podría unirse Cecilia Bartoli cuando incorpore esos roles a su repertorio. Nunca será una intérprete idónea Elina Garanca, aunque podría serlo, por la sencila razón de que después de “La cenerentola” del Met dijo públicamente que no cantaría más Rossini porque no se siente cómoda. Ella, no obstante, sólo había cantado dos roles de contralto: “Il barbiere di Siviglia” y la citada “Cenerentola”, pero ningún rol Colbran. En cuanto a Joyce DiDonato, gran cantante en según qué roles, cantando Rossini se aleja de la intención original del compositor para añadir notas de su cosecha, eludiendo los graves escritos, sencillamente porque no los tiene. Por lo tanto si canta esas 10 óperas no se ajustará a la partitura como sí lo hacen la Antonacci y la Ganassi.

    Criticar el atractivo físico de Anna Caterina Antonacci me parece demencial. Es una mujer muy atractiva incluso a un palmo de distancia como algunos pudimos tenerla en el Liceu, incluído Dandini que tanto la menosprecia, después del magnífico concierto de Haendel que nos interpretó hace unos años. Comparar su belleza con otras, tratándose de cantantes de ópera,me parece un absurdo por no decir otra cosa peor, máxime cuando se alude a Vivica Genaux que no es precisamente María Félix que digamos.

    Se ha de recurrir a todas estas comparaciones propias del “Hola” para dejar constancia de alguien que no te gusta? Yo creo que no. Con decir: pues a mi no me gusta ya es suficiente.

    A mí sí me gusta, aunque hace unos 20 años la cuestionaba porque la anunciaban como contralto y ella nunca ha poseído esa vocalidad, pero en la actualidad es una de las cantantes más interesantes y versátiles del panoama lírico mundial y su interpretación de “Assisa appiè d’ un salice” es modélica y comparable interpretativamente a las versiones de Montserrat Caballé y Cecilia Bartoli. Me imagino que a lo largo de toda la ópera estará a la msma altura.

    Quien encuentre defectos a esta interpretación es que no conoce suficientemente la ópera “Otello” de Rossini y no sabe que corresponde a una vocalidad de mezzozoprano aguda lindante con la dramática de agilidad y no a una soprano ligera o lírica ligera de esas que cantan “Semiramide” como si fuera la Olympia de “Les contes d’ Hofmann”.

    M'agrada

  9. Una bellíssima interpretació d’una aria que deixa constància, per si fes falta, la ductilitat musical de Rossini. Estic d’acord amb Colbran en que el “Salice” de l’Otello de Verdi és monòtona i, quan escoltem aquest “salice” hi canten els àngels. Em sap molt greu que la senyora Antonacci no vingui a cantar la Carmen perquè l’esperava amb ganes. En el dvd amb Kaufmann està esplèndida. I ell també. El meu referent del ·salice” rossinià és la malaurada Lucia Valentini-Terrani però la versió d’Antonacci també m’ha satisfet.
    I és molt maca, senyor Dandini! Altra cosa són els gustos que té cadascú.
    Gràcies per tot Joaquim i Colbran.

    M'agrada

  10. dandini's avatar dandini

    Joaquim em reitero en la meva opinió .Aquesta “canzone del salice” está ben cantada pero dista bastant de ser memorable( i evidentment no fará història).De fet aquest fragment no requereix jo diria una tesitura massa extrema ni per dalt ni per baix.En aquest aspecte és poc exigent(suposo que en aixó sí que estarem d`acord) i no exigeix tampoc excessiva habilitat en la coloratura.Potser el fet diferencial vindria doncs donat per la qualitat de la veu,la bellesa/expressivitat del fraseig i el gust musical.En totes aquestes facetes crec que les senyores:Bartoli ,DiDonato i Garanca(si es que ho volgués canta) mencionades anteriorment sobrepassen ampliament a l`Anna Caterina Antonacci.A aquesta llista podriem evidentment afagir les d`altres temps com per exemple Von Stade,Horne o per suposat Caballé.Es veritat que vaig anar a parlar amb ella després del segon concert que va fer al Liceu( el primer com recordarás no va agradar a ningú).Reconec que aquell segon concert no em va entusiasmar excepte a les propines ,on va fer l`èxit.Si no recordo malament crec que van ser “d`Oreste d`Aiace” i “Non piu di fiore”, Parlo de memòria ,potser només va ser una d`aquestes dues…

    M'agrada

    • Ah! està ben cantada?, ja està prou bé doncs, les coses memorables, com a tal, són difícils de trobar, ho saps prou bé i vists els peixets sense sal que s’escolten massa sovint, trobar una Desdemona rossiniana ben cantada i per una cantant amb la tessitura idònia, tampoc és tan habitual.
      Que vingui l’Antonacci i discutim si s’ha quedat unes micres per sobre o sota de l’afinació exacta, tot i que de ben segur un cop escoltada a dalt de l’escenari, aquests aspectes estic segur que no interessen a quasi ningú, ja que ella té altres virtuts que la fan memorable en altres aspectes, YouTubes té la santa mare xarxa per demostrar-ho, Handel, Rossini, Mozart, Donizetti, Bizet, no sé, tu mateix, tria, fins i tot La Juive. Està molt i molt bé aquest “Il va venir”, i ja pots comparar amb qui vulguis, m’agrada molt aquesta intensitat, aquest fraseig elegant i aquest saber dir
      Memorable? tan se val, no et sembla? això si, jo aquella La Juive la recordaré mentre la memòria m’ho permeti.

      M'agrada

Deixa un comentari