ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LA FILLE DU RÉGIMENT (Fuchs-Tessier-Álvarez;Pelly-Pidó)

Julie Fuchs (Narie) a La Fille du Régiment Fotografia Michael Poehn Staatsoper de Viena

Julie Fuchs (Narie) a La Fille du Régiment Fotografia Michael Poehn Staatsoper de Viena

És molt complicat protagonitzar una reposició de la famosa producció que varen estrenar els estratosfèrics Natalie Dessay i Juan Diego Flórez al Covent Garden de Londres, per després visitar la mateixa Staatsoper de Viena i més tard el Metropolitan de Nova York, teatres que la co-produïen obra d’un inspirat Laurent Pelly, i que més tard visitaria el Liceu (2010 sense Dessay) i la ONP.

Viena ja sabem que acaba integrant totes les seves produccions en la rutina, no sempre estimulant, de la seva temporada de repertori i per tant, aquell doll de guspires inspiradores que varen captivar el públic operístic ençà de l’estrena d’aquesta producció (2007), sovint poden caure en aquell engranatge de la representació diària que difícilment pot garantir aquell nivell inicial, sobretot perquè superar a la gran Dessay en el que potser va ser el seu darrer moment de plenitud vocal i el radiant Juan Diego Flórez que repetia “A mes amis” representació rere representació fent embogir amb la seva elegància, la seva plenitud i el seu gloriós desvergonyiment.

Nou anys més tard coneixem de memòria la producció i els seus genials gags, i no hem pogut i volgut oblidar aquelles interpretacions absolutament referencials. Cal tenir molta personalitat per intentar fer oblidar-les sense sortir del guió i encara calen més esforços per igualar, ja no dic superar, la interpretació vocal. Al Liceu, una inspiradíssima Patricia Ciofi ens va meravellar fent seu, vocal i teatralment, el rol i no superant a la genial Dessay va estar a l’alçada, una gran alçada. Continua llegint

I PURITANI AL TEATRO REAL (Camarena-Damrau-Tézier-Testé-Stroppa;Sagi-Pidó)

Camarena Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

Camarena i Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

El streaming, aquesta nova i ja imprescindible manera d’anar a l’òpera m’ha permès assistir des de casa a una de les representacions més esperades de la temporada operística 2015/2016, és a dir, les representacions de I Puritani del Teatro Real de Madrid amb la parella Javier Camarena i Diana Damrau.

Camarena després d’aquella estrena vocalment esperançadora del Bellas Artes que us vaig portar a IFL, però que fa vergonya  veure, es redimeix amb escreix en aquesta producció madrilenya, amb més seguretat vocal i envoltat d’una qualitat que lamentablement el històric Bellas Artes ara no pot oferir. Continua llegint

RIGOLETTO A VIENA (Álvarez-Flórez-Peretyatko-Anger-Krasteva;Audi-Pido)

L’onze de setembre del 2015 vaig publicar un apunt parlant del streaming de la inauguració de la temporada vienesa amb la mateixa producció que us proposo avui, és a dir, el Rigoletto de Verdi dirigit per Evelino Pidó i Pierre Audi, però amb un cast molt mediocre, poc apropiat i decebedor, mentre que avui aquella producció lletja, avorrida i  irrellevant impropia d’un teatre com el vienès, esdevé engrescadora i de gran nivell, i això només és, i no és precisament poc, gràcies a uns cantants extraordinaris que saben donar vida als seus personatges amb excel·lència vocal i sobretot interpretativa (un “Cortigiani, vil razza dannata” que emociona fins estremir, quelcom que enforteix la (meva)  teoria que l’òpera per molt bona que sigui la producció, que tampoc és el cas, sense bons cantants i millors intèrprets, no funciona. Continua llegint

RIGOLETTO A VIENA: Maestri-Albelo-Kurzak-Pertusi-Maximova;Audi-Pidò

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre AUdi Foto: (c) Michael Pöhn

Rigoletto a la Staatsoper de Viena Producció de Pierre Audi Foto: (c) Michael Pöhn

He pogut veure gràcies a la transmissió televisiva, la inauguració de la temporada operística vienesa, que aquest any ha recaigut en la reposició de la producció que Pierre Audi va fer del Rigoletto verdià la temporada passada.

El principal atractiu d’aquesta inauguració, que a Viena no es revesteix de cap especial rellevància més enllà del reprendre l’activitat musical i operística d’una ciutat tan activa, era el Duc de Mantua del tenor Celso Albelo,  ja que el bonàs de Maestri com a Rigoletto no em sembla a l’alçada tràgica del personatge ni malauradament a l’abast de les seves possibilitats, mentre que la discreció vocal de Kurzak assolint rols importants en els grans teatres, em continua semblant un misteri. Continua llegint

LICEU 2014/15: LA TRAVIATA (Hartig-Jordi-Viviani-McVicar-Pidó)

Ahir va acabar la temporada operística 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu amb la darrera de les 8 representacions programades de La Traviata de Verdi durant el mes de juliol, que sumades a les 11 representacions del mes d’octubre passat fan la suma de 19 representacions d’un mateix títol que si bé repartides en dos tongades molts distanciades em semblen una suma excessiva de funcions d’un mateix títol, tot i que com que aquest no deu haver estat deficitari, no tinc cap argument a favor per defensar la meva tesi de menys representacions d’un mateix títol i més títols diferents programats. Continua llegint

LICEU 2014/2015: LA TRAVIATA (1) Ciofi, Castronovo, Stoyanov;McVicar, Pidó

Si hagués de jutjar la funció de diumenge tarda per els minsos aplaudiments rebuts durant la representació diria que aquesta Traviata va ser discretíssima, que és en realitat el que jo crec que va ser, però en canvi, si hagués de jutjat per els aplaudiments del final de la representació hauria de dir, i no ho vull fer perquè no va ser així, que va ser una representació memorable.

La Traviata necessita una gran actriu, una soprano que sigui capaç de transmetre emocions, estats d’ànim i sentiments, que sàpiga dir i doni sentit a la complexitat anímica i psicològica d’un personatge tan ric com el de Violetta Valery, un rol veritablement de carn i ossos que Verdi va musicà amb mestrívola inspiració. Però Violetta Valery també ha de ser una gran soprano amb una gran veu, i si no és gran (no de volum) com a mínim ha de ser suficient per omplir vocalment tot el que Verdi demana, que no és ni poc, ni fàcil, per això aquest és un dels rols paradigmàtics de l’òpera que totes les grans sopranos volen fer en un moment de la seva vida i les que no ho són volen probar de fer-lo per veure si ho acaben sent. Violetta en contra del que diuen molts necessita d’una soprano, no de tres, però aqueata ha de ser capaç aç de fer els tres actes amb plenitud vocal i convenciment dramàtic i escènic. Continua llegint

LICEU 2014/2015: LA TRAVIATA (2) Mosuc, Capalbo, Òdena;McVicar, Pidó

Ahir vaig veure la primera representació de La Traviata, el segon títol de la temporada 2014/2015 que des del dia 14 d’octubre es representa al Gran Teatre del Liceu, amb dos repartiments diferents. Avui us parlaré de l’anomenat segon repartiment, o si us estimeu més el repartiment alternatiu a la de la primera funció, és a dir, Elena Mosuc, Leonardo Capalbo i Àngel Òdena, ja que la resta dels integrants del repartiment són compartits en totes les 11 representacions d’aquest mes d’octubre.

Aquesta Traviata té els fonaments correctes, ja que tant la direcció musical com l’escènica funcionen i això sempre és la base de l’èxit, tot i que a òperes tan populars com aquesta, les figures vocals i escèniques són molt importants i necessàries per obtenir el màxim d’una producció que funciona molt bé. Continua llegint

KRASSIMIRA STOYANOVA CANTA ANNA BOLENA

Krassimira Stoyanova, Anna Bolena a la Staatsoper de Viena, octubre de 2013

Krassimira Stoyanova, Anna Bolena a la Staatsoper de Viena, octubre de 2013

Després del sonat debut a Viena d’Anna Netrebko en la compromesa òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena, enguany ha agafat el relleu la soprano búlgara Krassimira Stoyanova, una habitual de l’Òpera de Viena que quan ens ha visitat al Liceu ens ha agradat molt.

No és gens habitual en el repertori de Stoyanova les òperes belcantistes, malgrat que en el seu web consten 4 rols donizettians, Anna, Maria Stuarda, Adina i Maria a Maria de Rohan, res més, i el més aproximatiu que trobem a la resta són les seves heroïnes verdianes, aquí sí, el ventall és ampli, Elisabetta (Don Carlo), Giovanna, la Leonora de Il Trovatore, Lida (la battaglia di Legnano), Violetta, Luisa, Desdemona (aquests dos darrers prou coneguts al Liceu), Gilda i les Amelia (un ballo in maschera i Simon Boccanegra). Continua llegint

EL FAUST DE LA ROYAL OPERA HOUSE COVENT GARDEN 2011

Grigolo (Faust) i Gheorghiu (Margueritte) a la ROH 2011

A deu dies mal comptats de l’estrena de la temporada del Gran Teatre del Liceu amb aquest mateix títol, tot i que amb una versió tan abreujada que amb dues hores l’enllestirem, la Royal Opera House Covent Garden de Londres ha presentat el seu segon títol, encara que en realitat era el quart si tenim en compte que la inauguració, com bé sabeu, va anar a càrrec de Il Trittico puccinià.

Per l’ocasió els responsables artístics del teatre londinenc han reunit un elenc prou notori per cridar l’atenció dels aficionats d’arreu  i que és el següent: Continua llegint

ANNA CATERINA ANTONACCI, LA DESDEMONA ROSSINIANA

Anna Caterina Antonacci (Ferrara 5 d'abril de 1961)

El passat 11 de novembre tenia lloc en el inquiet Theatre des Champs-Elysees de París, una representació en forma de concert de l’òpera Otello de Gioachino Rossini.

L’Otello de Rossini és una d’aquelles òperes quasi bé impossibles de fer, ja que necessita tres vocalitats diferents de tenor rossinià, que en el cas de la del protagonista, avui en dia en tornem a estar orfes. No hi han baritenors i l’Otello en necessita un de rotund, però també necessita un contraltino per cantar el Roderigo, que sigui capaç de cantar tot el que Rossini va reservar-li i ja us asseguro jo que això no és gens fàcil.

A Paris el repartiment tenia diferents al·licients, ja que el rol principal, associat a una exigent i inclement tessitura, estava assignat al tenor John Osborn, que inicialment no és la veu més idònia, però que sempre demostra moltes i bones coses.

En el rol de Iago, que no té la importància que Shaskespeare li atorga, hi trobem al tenor granadí José Manuel Zapata, que ja ho va cantar a Pesaro i del que ja en vaig parlar quan vaig assistir a aquelles representacions. Si el voleu escoltar al costat de Flórez, en el duet Roderigo-Iago, premeu aquí i si voleu saber més de l’Otello de Rossini i les funcions del ROF, premeu aquí.

El pèrfid Roderigo va ser el tenor Dmitry Korchak, un rossinià que sembla que s’hagi desinflat una mica i la Desdemona va ser la gran Anna Caterina Antonacci.

M’aturaré en l’actuació d’Antonacci, ja que sempre m’ha semblat una cantant d’extraordinari impacte dramàtic, que té la veu idònia per fer front al rol escrit per a la Colbran, i per tant posseïdora d’aquella tessitura tan discutida com tergiversada per sopranos líriques i fins in tot lleugeres, quan tots sabem que l’original es mou entre la soprano dramàtica de coloratura i la mezzo.

Continua llegint