IN FERNEM LAND

PALAU 100: TERÀPIA PURCELL AMB THE FAIRY QUEEN


Mentre Canio, Tonio, Nedda, Silvio i Beppe és disposen a treure el cap per In Fernem Land, avui us parlaré de la teràpia Purcell, tota una experiència viscuda aquesta nit passada al Palau de la Música Catalana.

Per ser un dilluns, el dia d’ahir va ser esgotador, tant, que en els darrers cinc minuts abans de plegar, vaig rebre una trucada important que havia estat esperant tot el dia. No podia tallar-la, era important el que em deien i no crec que a l’altre banda del fil telefònic haguessin entès que havia de deixar la conversa per anar a escoltar The Fairy Queen de Purcell, ¿The Fairy què? m’haguessin dit.

Passaven cinc minuts de l’hora oficial d’acabament de la jornada laboral i he sortit cames ajudeu-me (amb l’ajuda del cotxe) cap al Palau, tenint la certesa que arribaria tard i m’hauria d’esperar quaranta minuts. Faltaven dos minuts per dos quarts de nou que entrava el cotxe al pàrquing de Santa Caterina (conseller Puig, no m’he saltat res!) i em quedava el pitjor, fer els 300 metres lliços per no fer tard. La noia que em guardava l’entrada m’ha esperonat a pujar les escales corre-cuita ja que encara no havia començat. He pujat els graons de dos en dos o de tres en quatre i quan he entrat al segon pis, el Palau ha fet una ovació de cortesia, bé a mi no, a Philip Pickett que ha estat tan gentil d’esperar-me.

He trobat la cadira a les fosques i m’he assegut, aleshores, just quan els New London Consort han atacat les primeres notes de l’obertura de The Fairy Queen, ha començat el pitjor. Respiració entretallada, palpitacions, la sensació literal que el fetge em sortia per la gola i mentrestant els violins dels Consort, com també les trompetes, s’esforçaven per trobar l’afinació que de ben segur havien deixat a Picadilly Circus. Mare meva quin desastre de so i afinació i quin estat tan lamentable el meu. Vaig pensar, de seguir així fes una honrosa retirada.

Hi havia un problema afegit, la direcció del Palau 100 va tenir la “genial” idea de contractar al New London Consort per fer aquesta semi-òpera de Purcell inspirada en El somni d’una nit d’estiu shakesperià, en la versió semi escenificada, dirigida per Mauricio García Lozano, és a dir, en el hemicicle del Palau, una part estava lliure, amb els musics al cató esquerra, per tal de que s’escenifiqués l’acció.   El problema principal i insalvable rau en que el Palau de la Música Catalana està pensat per anar a escoltar música, i no veure un espectacle. La majoria de seients, fins i tot els centrals, tenen deficiencies per veure el que succeeix en escena, ja que els veins dels seients del davant et priven de la visió, això que en un concert simfonic o un recital no té pràcticament importància, en aquest cas si.

Si el Palau 100 hagués pensat en fer aquest concert en col·laboració amb alguna altre institució cultural  de la ciutat, de ben segur que el producte hagués millorat i la satisfacció generalitzada també. I no és que cregui que ens haguem perdut gaire cosa els que ens hem vist privats del joc escènic, però si estava pensat així, així ho haguéssim hagut de veure.

El cas és que esgotat com estava i amb els inconvenients visuals, vaig optar pel millor, recolzar-me a la butaca i a part de patir un fred polar (ha arribat l’estiu als teatres i sales de concert i ja posen la refrigeració com si fóssim a ple estiu, VISCA L’ESTALVI ENERGÈTIC! i les retallades) vaig decidir escoltar la música i deixar-me acaronar i endormiscar, per què no?, vist el meu estat lamentable el millor era pensar que no podia ser dolent de cap manera, buscar una relaxació.

Mentre tot això succeïa, l’afinació segurament va agafar el tren d’alta velocitat i ja semblava haver arribat als instruments del prestigiós conjunt britànic. El fet és que la teràpia Purcell va funcionar i ,la relaxació va fer el seu terapèutic efecte de manera extraordinària. Mentiria si us digués que vaig estar al cent per cent per allò que escoltava, però l’efecte sedant de la música de va escriure Purcell pewr a La Reina de les fades, em va calmar deixant-me en un estat de benestar notable, plaent i reconfortant. A la mitja part quasi com nou. No us diré que la versió del primer acte m’hagués trasbalsat, però em va anar molt bé pel que necessitava i si hagués sigut dolenta, de baixa qualitat o insoportable, de ben segur hagués marxat.

Vaig trobar, això si, que Philip Pickett feia una versió molt tova, molt igual, molt d’encefalograma pla, però de tant en tant treia sons i sobretot atmosferes sonores molt plaents i com a punt culminant de la primera part, el final amb el cant a la nit, que ha deixat la sala a les fosques, amb una tènue llum que s’intuïa per les portes centrals en un efecte climàtic, força aconseguit.

El conjunt vocal em va semblar esplèndid, no tant per separat, però no hi havia ningú que desentonés, ni fixés les notes com molts acostumen a fer en aquest repertori. Entre tots ells ressaltaria a la soprano Joanne Lunn (crec) i al tenor Ed Lyon, sense desmerèixer gens a la resta de cantants que conformaven un grup homogeni que cantaven de manera molt harmoniosa.

A la segona part em va donar la sensació que el mestre Pickett es decidia més pels contrasts dinàmics i tota la interpretació agafa un caire més variat, o és què potser musicalment la segona part és millor que la primera?.

Us hauria de citar a la colla de saltimbanquis i acròbates que acompanyaven l’acció escènica, però no seria just que ho fes, ja que vaig passar olímpicament d’unes genialitats que ni podia seguir, ni entenia, ni em centraven, ans el contrari més aviat em distreien del que jo volia i de la música que escoltava mentre la teràpia seguia el seu curs natural.

Nit no memorable, però si plaent, que em confirma una vegada més que sense que l’afirmació que us vaig a fer, hagi de provocar cap daltabaix, jo sóc del club de fans de Purcell i “l’altre” continua sent una limitació a superar.

Gràcies Elvira per contribuir a la meva recuperació d’un dilluns primaveral que vorejava la defallença.

Abans de la ressenya artística del concert, dues anècdotes més. Segons el programa de ma, generosament regalat per Palau 100, hem de situar a Henry Purcell entre 1840 i 1893. Per un moment he pensat que era una altre compositor del mateix nom i company de generació d’Elgar, però no, era el Henry de tota la vida.

Segona anècdota. A mitja primera part ha sonat durant ben bé 30 o 45 segons, una especie d’alarma o acoblament estrany o interferència inexplicable en un conjunt d’instruments històrics (jo diria que prehistòrics). Quelcom que malgrat la molèstia evident que em produia per la meva teràpia, no ha fet parar ni al director, ni al tenor que en aquell moment cantava. Potser m’he perdut alguna cosa de l’escena, ja que al passar en època actual i tots anar vestits de carrer, amb auriculars, gorres i texans, potser m’he perdut algun gag escènic, però si fos aixì, es pegava bufetades amb les estridències pròpies dels instruments sense pistons, ja de per si bastants estridents.

New London Consort
Philipp Pickett, director musical
Mauricio García Lozano, director d’escena

Henry Purcell
The Fairy Queen

Joanne Lunn, Dana Marbach i Faye Newton, sopranos
Christopher Robson i Timothy Travers-Brown, contratenors
Ed Lyon i Joseph Cornwell, tenors
Michael George i Simon Grant, baix-barítons

Artistes de circ:
Laurent Hendry, Kaveh Rahnama, Tink Bruce, Boldo janchivdorj, José Triguero Delgado,.

Isobel Dunhill, disseny d’escena i vestuari
Ace McCarron, disseny d’il·luminació
Karla Shacklock, moviment

Si premeu AQUÍ, és possible que accediu a The Fairy Queen (integra) en la mateixa versió que vàrem veure ahir al Palau, però a la Cité de la Musique, segurament per temps limitat.

Tot sembla indicar que demà la cosa anirà de pallassos


6 comments

  1. bocachete

    Quin patiment, noi! Realment, quan estàs convençut que no hi arribes i finalment hi arribes, a més de passar-ho malament, et perds tot el temps de recuperació, que no és poc, i no gaudeixes com toca… i encara gràcies que puguessis entrar-hi.
    Jo havia arribat a temps i veia l’escenari des d’una fila 10 de segon pis, amb caps pel mig, però més o menys. Tampoc no hi havia gran cosa a veure: de fet, la història muntada per donar coherència argumental a la música està ben trobada i funciona, i l’escena era el de menys, igual que l’argument. De fet, és el seguit de cançons, de danses i de música el que li dóna sentit. Les danses, per exemple, se substituïen pels números de circ: malabarisme, equilibris… En el fons, l’obra original tenia aquesta intenció que la música acompanyés un espectacle sense gaire coherència argumental. No sé si era per alguna cosa en especial però tot i que va tenir menys qualitat (sí, van desafinar més d’un cop, alguns instrumentistes), la música em va arribar més que la versió del Liceu de no fa tant.

    Ara, dues coses: el Palau estava ple, i no sempre es veu així, i no penso que sigui un programa tan cridaner o popular. Tampoc no crec que siguin turistes desitjosos de veure el Palau. Vol dir que si s’hagués fet al Liceu, com has anat dient, hagués quedat més ple que algunes representacions de la temporada. I segon: les ovacions van ser exagerades. Ho van fer globalment bé, però noi… semblava que hagués actual Harnoncourt, com a mínim. O potser és l’eixelebrat que crida bravos a tot arreu… L’enllaç de la representació de París es pot veure fins al 15 de juny. Està bé, el lloc web de la Cité de la musique: pengen els concerts i representacions durans uns dos o tres mesos i després en deixen un fragment. I hi ha de tot, val la pena navegar-hi una mica.

    Ja em vaig adonar de l’errada en primera pàgina. El que no entenc és que no és que s’hagin canviat els 6 per 8, sinó totes les xifres: de 1659-1695 es passa a 1840-1893… Oh, sorpresa, són les dates de naixement i mort de Txaikovski. Deu ser un “retalla i enganxa”.

    I l’alarma, suposo que era d’un cotxe proper, i encara que va durar poc. Ara, a banda, també va haver-hi, com a mínim, dos mòbils amb musiqueta que van sonar poc després.

    M'agrada

  2. El teu relat m’ha arribat a angoixar i tot. Sort que al final la cosa s’ha pogut solucionar. Avui he vist el reportatge per TV3 sobre aquest muntatge i realment la proposta es original però coincideixo amb tu que el Palau no és, el millor escenari per a dur-la a terme. Tot i que pel que expliques, el resultat final va ser força satisfactori.

    M'agrada

  3. Jo he passat algunes vegades per aquesta situació, corrent com un boig per arribar a temps i pujant les escales fent un sprint (l’ultima va ser a Les Arts, amb la d’escales que hi ha) i no és gens agradable. Entre la preocupació per no arribar, l’esforç i el que costa recuperar el ritme de respiració i la temperatura corporal, no gaudeixes del primer acte com cal.

    M’alegre de que t’ho passares bé amb Purcell. No diré res de “l’altre”, seré bó.

    M'agrada

  4. colbran

    Joaquim, le has dado un toque humorístico muy original al relato de arribada y espectáculo. No sé si tus habituales lo han captado, pues se han fijado más en tu angustia y en tu falta de aliento al sentarte…

    A mí también me gustó más la segunda parte que la primera, pero considero que es un espectáculo para 1692 (su estreno), pero para 2011 lo encuentro desfasado y carente de interés. Si se quiere disfrutar de la música de Purcell, lo mejor es escuchar esta especie de “pasticcio” en versión de concierto. Escenificada no funcionó en el Liceu, ni creo que haya funcionado en el Palau, pese al entusiasmo de los malabaristas, equilibristas i gimnastas-cantantes.

    Las voces sin ser demasiado importantes eran correctas y muy bien conjuntadas, aunque destacara el primer tenor, el primer bajo-barítono y la soprano que cantó “Thus happy and free” y que tanto recuerda el “When I’m laid on earth” de “Dido and Eaneas” (para mí lo mejor de Purcell).

    El lamentable “Bravo, bravo” volvió a dar la nota- mejor dicho los gritos- de siempre. Un día se caerá desde las alturas, de tanto inclinarse hacia adelante…

    Excesivos bravos creo yo también, pero ahora se bravea todo. Si las pifias las hubiera hecho “Al ayre español” nadie se las hubiera perdonado, a estos señores londinenses sí, sobretodo a los trompetas que desafinaron de maravilla…

    De todas formas escuchar música en vivo siempre es una agradable experiencia y que dure.

    Muchas gracias, una vez más, Elvira.

    M'agrada

  5. KÀTIA

    Només he llegit les peripècies de la teva arribada al Palau i ja me fet un tip de riure.He tingut palpitacions amb els 300 mts.del parquing a Palau i he acabat cansadissima de la correguda.Uf!! estàs en forma eh!.Jo encara no m’he rebifat,ho expliques amb tant verisme que és com si tots anessim corrent darrera teu.
    Que descansis,demà ja obrirè la resta.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: