Rolando Villazón (Werther ROH Covent Garden 2011) Fotografia Blog Villazonista
L’estimat angelet em va fer arribar fa uns dies, uns arxius de la representació del dia 8 de maig del Werther al Covent Garden de Londres.
Aquestes representacions de l’òpera de Jules Massenet, eren especialment esperades pel protagonisme de Rolando Villazón, el carismàtic tenor mexicà, que va incorporant-se amb cautela en el circuit, després de l’aturada motivada per la intervenció quirúrgica que el va apartar uns mesos de tota activitat canora.
Quan vaig escoltar l’àudio, de no gaire bona qualitat, vaig tenir un disgust ja que el que m’arribava no m’agradava, ni per la presa de so bastant desequilibrada entre veus i orquestra i el cant de Villazón, però l’angelet ha tornat a sorprendrem amb un àudio de la funció del dia 21, la darrera d’aquesta sèrie de Werther que s’han programat al teatre d’òpera londinenc.
La producció és la mateixa que va estrenar-se al teatre de La Bastille de Paris, al gener del 2010, dirigida per Benoit Jacquot i allunyada de tota reinterpretació dramatúrgica i m’atreviria a dir que de modernitat, però d’una elegància i evident teatralitat que ha satisfet pràcticament a tothom.
La fitxa artística es completava així:
WERTHER (Jules Massenet)
Charlotte Sophie Koch
Werther Rolando Villazón
Albert Audun Iversen
Sophie Eri Nakamura
Le Bailli Alain Vernhes
Orquestra de la ROH Covent Garden de Londres
Director musical: Antonio Pappano
Lodres 21 de maig de 2011
Pel que fa als resultats artístics us vull donar el meu parer, tot i que com tindreu els arxius a disposició, vosaltres mateixos ja ho valorareu sota els vostres paràmetres particulars.
Villazón és el cantant més carismàtic aparegut en el panorama operístic des de fa molts anys. Agradarà o no, però la comunió que aconsegueix amb el públic és poc comparable amb la resta de cantants actuals.
Per què és carismàtic ell i no pas un altre estilística i vocalment perfecte és un misteri, o no. Senzillament hi ha cantants que connecten i fan viure els rols que interpreten, més enllà de la justa mesura de la seva interpretació als cànons establerts. Els cànons es poden saltar, si, altre cosa és que jo i molts altres no acabem d’estar-hi d’acord, però poder-se saltar, i tant que si, grandíssims cantants no han fet altre cosa al llarg dels anys, començant per aquells més intocables i no ha passat casi res.
Rolando Villazón ha tornat als escenaris amb menys projecció sonora. Mai havia tingut un doll de veu esclatant. El seu volum era suficient, però no destacava per anar sobrat de volum, mentre que si anava sobrat de força i abassegadora expressivitat, factors que sense cap mena de dubte esbalaeixen als auditoris més exigents. A part, Villazón exerceix un control magnífic en la regulació sonora de l’emissió, cosa que li permet fer uns pianos i pianíssims esplendorosos i que per segons quins rols o repertoris, el fan especialment adient.
Aquella carrera inicial desfermada, que semblava que no tenia aturador possible, amb una cursa inexplicable d’actuacions i assumpció de rols cada vegada menys idonis a la vocalitat eminentment lírica del tenor mexicà, el va dur, crec jo, a una saturació agreujada per els problemes vocals potser motivats per la frenètica activitat, als fatídics nòduls i la intervenció quirúrgica que l’obligà a aturar-se, al menys de cantar, ja que no ha parat mai de fer coses, amb aquesta hiperactivitat que el caracteritza.
El retorn és lent i cautelós, però els resultats no deixen de ser, sota el meu punt de vista, diferents als esperats. Villazón, com en certa mesura Dessay que va passar per problemes similars, no té la mateixa seguretat vocal, la veu és més fràgil i es trenca amb més facilitat, jo no sé si la fermesa necessària s’adquirirà amb el temps, o aquella insultant expansió ja no la tornarem a escoltar mai més, però ara la zona aguda és molt més tensa i crispada i deixeu-me dir que poc segura. Villazón ha entrat a formar part d’aquells cantants que fan patir, cosa que abans no passava.
Amb aquest panorama, Villazón afrontava altre cop el rol de Werther, un rol que vaig tenir el plaer de veure-li a Niça, en el seu debut i que no trobava del tot adient al seu estil, però aquí ja entrem en percepcions molt personals i difícils de discutir o debatre. Em sembla que fins ara tan sols he fet un relat, si voleu discutible, però evident dels fets, tan sols cal que escolteu aquest Werther, potser més madur i interioritzat que el de Niça que es pot trobar fàcilment o altres que va fer, per adonar-vos del canvi vocal i de la manera de fer front a la partitura i les dificultats que amaga, però si parlem de l’adequació o no del cant a l’escola francesa i a aquest rol en particular tan lligat a certs cantants que semblen intocables, aleshores la discusió a part d’eterna pot ser absolutament esteril, amb les respectives posicions encorades en la seva veritat i sense possibilitat d’acord possible.
Jo el Werther l’entenc passional però introspectiu, és jove, però no eixelebrat, mai pot ser un senyor madur, però també ha d’estar allunyat dels esclats pseudo veristes que la partitura sembla invitar a fer en el tercer acte, en la intensa confrontació amb Charlotte. L’aristocràtic perfil que Thill o molt més tard Kraus van donar al personatge, han marcat un abans i un després de la interpretació i quan ara escoltem a Corelli o DiStefano cantant aquest personatge, no acabem d’entendre com podien agradar.
El Werther de Villazón certament és més interioritzat ara que abans, potser limitat per aquesta inseguretat que transmet la veu, el tenor intel·ligent com és, l’ha utilitzat, malgrat que en els moments de més expansió intenta sense malauradament aconseguir-ho del tot, demostrar que la veu segueix tan ferma com abans.
El Werther més tendre i líric de Villazón és el que m’agrada més, el que em convenç, m’atrapa i conmou. Ell això ho domina perfectament, altre cosa és quan la seva expansió poc controlada li fa emetre sons més vulgars i oberts, tan allunyats d’aquesta aristocràtica sensibilitat congènita al personatge. Villazón fraseja molt bé, cuidant el sentit de cadascuna de les paraules i això és un dels factors de la seva connexió amb el públic i això curiosament, ara ho assoleix més en les mitges veus i amb aquests reguladors que pocs tenors poden lluir com ell, que no pas allà on la veu no li dóna la seguretat d’antuvi.
Tots els altres problemes tècnics, que hi son, amb l’emissió moltes vegades velada i les sonoritats enfosquides, alguna que altre desafinada o la pèrdua de l’homogeneïtat estilística, res poden amb la seducció d’un cant, que quan vol o pot, continua fascinant com el primer dia.
Diuen els que hi van ser, l’angelet entre ells, que el públic de la ROH va embogir amb aquesta darrera funció del dia 21. Escoltada a casa es pot intuir, malgrat que com és obvi, s’aprecien molt més totes les pegues que podem posar-li i per contra no es viu la tensió del directa, un factor que de ben segur en el cas de Villazón i els que l’hem vist en directa en podem donar fe, fa que les seves prestacions siguin molt més valorades.
Sophie Koch, com ja va demostrar amb Kaufmann a Paris, és una magnífica Charlotte que gradua a la perfecció les emocions d’aquest personatge inicialment tan gris i que ha d’esclatar en els dos darrers actes, quan ja és massa tard.
La resta correctes, excloent els nens decididament millorables, fins i tot quan en teoria ja han aprés a cantar allò tan cançoner de Noël, Noël, Noël.
Menció especial per la direcció musical d’Antonio Pappano, que tensa a les mil meravelles totes les possibilitats de la magnífica orquestra del Covent Garden, creant en cada moment i escena, l’atmosfera perfecte, tot acompanyant amb molta cura, especialment a Villazón, per tal de no ofegar-lo en els esclats orquestrals.
Jo espero que us interessi aquest àudio que us ofereixo gràcies a la gentilesa i generositat de l’angelet. Estic convençut que si aneu amb el bisturí i el microscopi, comparant-lo amb el Werther de “vous rêves”, no aconseguiré el que m’agradaria, si és així i abans de que us agafi un atac de purisme, us aconsellaria que no l’escoltéssiu i aneu a buscar les gravacions referencials, de tots prou conegudes.
Villazón penso que ja no tornarà a ser el d’abans, aquell tenor que ens va enlluernar amb aquell Nemorino tan fresc, com dolç i vocalment esclatant, ja s’ha acabat. El d’ara és molt més limitat en mitjans, però continua seduint a tots aquells que es deixen seduir, que tampoc és mala cosa en uns temps tan escassos de personalitats artístiques. És un joc prou plaent, creieu-me, tot i sabent amb quines cartes juguem, és clar.
Aquí us deixo uns fragments, abans dels enllaços, que em semblen prou significatius i il·lustratius del que us he intentat explicar.
En primer lloc us deixo un dels moments que més m’agraden de tota la partitura,”Il faut nous séparer…Rêve! Extase!Bonheur!” el primer duo entre Werther i Charlotte.
Del segon acte, l’intens “Pourquoi trembler devant la mort…Lorsque l’enfant revient d’un voyage avant l’heure” iniciat des de el més dolç xiuxiueig fins l’esclat (certament ofegat) de la desesperació.
I ara m’agradaria que escoltéssiu com Villazón i Koch acaben l’obra, impossible deixar-vos indiferents.
Aquí teniu els enllaços:
El primer Werther, aquell del dia 8 no em va agradar i vaig desistir de fer l’apunt, amb aquest tot i acceptant les evidències d’un canvi substancial en les possibilitats actuals de Villazón, he apreciat, gaudit i sobretot sentit, els moments magnífics que Villazón no em va donar al Liceu i és que cada vegada m’agraden menys els concerts de trossets.
Què tingueu un bon dia.
IN FERNEM LAND 
Ui!! Gràcies!!!!
M'agradaM'agrada
Ui! de res.
M'agradaM'agrada
Una cosa, este Werther es una coproduccción con la Bastille, pero el estreno fue en ROH en el año 2004, con Marcelo Alvarez ,Ruzandra Donose y Ludovic Tézier.
¿Sabes que no hace demasiado yo odiaba el Werther casi tanto como Il Ritorno de Ulisse in Patria ? Tan poquito me gustaba, que cuando salieron las entradas para el Werther de Bastille con JK tuve la oportunidad de ir y me negué. La causa era una de esas referencias a las que envias a los puristas 🙂
Muy poco después de haberme negado a visitar Paris, me cayó el video del Werther que cantó Rolando en Bastille meses antes de su operación. Lo tuve unos dias ahí sin mirarlo..hasta que me dió por ponerlo (supongo que estaba mas que aburrida). No voy a decir que Rolando estaba para echar cohetes ahí ,vocalmente, pero a mi me devolvió el Werther que pensé que jamas volveria a escuchar. Lo ví dos o tres dias seguidos. Y desde entonces, para mí, Rolando cantando Werther es especial.
He disfrutado mucho de todas las grabaciones de tu angelet de este run en Londres, y me he tirado de los pelos porque tenía entrada para el 17 y no pude hacer el viaje, porque ahora sí, aún sin verle, para mi lo canta MUY bien.
El personaje me sigue pareciendo un egoista, aburrido y chantajista sentimental , y sigo sin entender de que puñeta se enamora Charlotte….. pero, Rolando primero y Jonas despues, me han ayudado a disfrutar una música que ahora me parece bellisima, y si toca Pappano…mas 😉
M'agradaM'agrada
Kenderina, jo sempre des de els inicis, he considerat i amb diferència, el Werther com la millor òpera de Massenet. D’acord, hi ha un parell de rols bastant pesats i la Sophie…bé deixem-ho, però és molt concentrada, intensa i té una música bellíssima.
La primera vegada que la vaig veure va ser en les memorables funcions del retorn de Kraus al Liceu després de molts anys d’absència (1978), va ser el deliri, però tot i així, no m’he quedat tan sols en la seva canònica versió i també he cercat de trobar altres visions més jovenívoles d’aquest personatge tan torturat i paradigma del romanticisme més encès.
Rolando Villazón interpretant-lo fa coses magnífiques, però no l’acaba d’arrodonir com a mi m’agrada. En aquest sentit Kaufmann s’ajusta, amb totes les particularitats vocals i d’emissió que es vulgui, a l’ideal (el meu) Werther, però és clar, ni ha molts d’altres que en un moment o altre de la seva carrera han fet amb aquest rol veritables triomfs, penso també amb Carreras a la ROH, al costat de Von Stade, per exemple. (la versió coimercial de la Philips sempre m’ha agradat moltíssim)
Kraus jugava a una altre divisió, ja fos per les seves limitacions, que també les tenia, o per les seves immenses i llegendàries virtuts.
M'agradaM'agrada
Gracias por esta cronica y enterarme del exito de Rolando en WERTHER, lo estaba deseando y esperando con todo el corazón, recé que se mejorara despues de su operacíon, lo descubrí con Anna Netrebko y nunca pude dejar de querer verlos y admirarlos, se que estan cada uno por su lado pero para mi los dos son lo mas grande que he visto en mi largo camino amando el mundo de la musica lirica. Excelente esta cronica y me felicito haber entrado por primera vez en este Blog( creo de Angelito y de Cataluña, tuve que traducirlo).
M'agradaM'agrada
Hola Maria Angelica, bienvenida a In Fernem land.
Bueno te explico. el “angelet” (angelito) és una buena amiga que me proporciona material de alto interés. Es un ángel ¿o no?. Claro que lo es.
De Catalunya si, absolutamente si.
Reconozco que la utilización del traductor puede causar más de una confusión, pero te agradezco tu participación y tus amables y entusiastas palabras.
Espero volver a verte pronto.
M'agradaM'agrada
Encantada de conocerte Joaquim, gracias por tu pronta respuesta. Es extraordinario tu materiar cultural y operístico, debe ser hecho con gran esfuerzo pero mucho amor, lo que veo que no hay nada que tenga que ver con Anna Netrebko, llegué a tu Blog buscando crónicas y videos de su recital en Canarias que creo fué un éxito, de su reciente Anna Bolenna en Munich, despues de apreciar los excelentes videos de Angela Gheorghiu y Jonas Kaufman. Desde ya prometo entrar a tu Blog de vez en cuando porque vale la pena. Gracias por omitir repetidos mensajes que te envié al querer entrar por primera vez a tu Blog
M'agradaM'agrada
Hola de nuevo María Angélica.
Es cierto que de Netrebko me ocupo poco, claro que depende mucho del material que tenga a disposición. No tengas ninguna duda que si me llegaran soportes audiovisuales del concierto de Canarias, os haría partícipes.
Un saludo cordial
M'agradaM'agrada
M’allegro moltíssim que re-mprengui la seva carrera i encara que no he pogut escoltar-lo, crec qe estos artistes tan especials sempre tiren endavant, perquè tenen moltes cosses a oferir a mes de cantar. Es com la Desay, ja no te aquella veu tan bonica d’anys enrere, pero sempre m’agrada , te quelcom que la fa única amb els seus defectes i les seves qualitats. Villazón també.
Salud
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim!
Aunque el Villazón de los últimos tiempos no me convence casi nada vocalmente, lo escucharé con atención para comprobar su recuperación.
Por cierto, pregunto, ¿ será Villazón o Alagna quien cante el próximo Werther en Viena junto a Garanca, 2012/13?
En uno de estos años,también está previsto otro Werther en alla Scala y aquí serán Kauffman y Garanca, con dirección en principio de Wellber
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim, no vull entrar en cap polémica, perque quan es té clar que “ja no tornarà ser el d’abans”, canti com canti, no cal afegir res més.
Pero si que m’agradaria deixar constancia que la primera foto, la que obre el post està treta del Blog Villazonista. I a disposició de tothom, amb molt de gust, però s’agraeix si es cita la procedència. Jo ho faig sempre, si no em despisto, excepte quan son imatges meves. Salutacions a tothom!
M'agradaM'agrada
Hola Teresa:
Doncs tampoc és la meva intenció polemitzar. Intento ser el més sincer possible en les meves apreciacions.
Per altre part no he mencionat l’autoria de la fotografia ja que la desconeixia, no pas la procedència, com és lògic, però penso que són coses diferents.
Sabent ara que la fotografia es teva o del blog villazonista, que poca diferència hi ha, no tan sols ho citaré si no que et demano permís, a pilota passada, per manipular-la, ja que la vaig retallar.
Res més, sabent o intuint que les fotografies no signades del bloc villazonista son sempre teves, a no ser que et despistis, en cas d’utilitzar-ne un altre en qualsevol altre ocasió, així ho faré constar.
A disposar,
M'agradaM'agrada
M’ha fet molt feliç veure que compartim al 100% la interpretació d’aquesta òpera que tan m’agrada (quan es fa bé, que no sempre és el cas). Encara em dura la impressió del recent muntatge de l’ONP que vaig poder veure per internet, amb una Koch i una Kaufmann sensacionals. I el record de Don Alfredo en l’única òpera representada que li vaig poder veure…
De tota manera, m’escoltaré amb molt d’interès la interpretació d’en Villazón.
Moltes gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Un poco decepcionante y con algunos problemas graves. Una pena.
M'agradaM'agrada
Tens raò, però encara que ja no torni a ser aquell gloriós Nemorino, per favor, que vingui més sovint al Liceu. Sóc dels que es “deixen seduir”, perque la veritat és que s’enrolla (artisticament parlant, clar) molt bé! jejeje 🙂
Pel que fa al seu Wherter, precisament sóc dels que crec que el personatje demana certa contenció i elitisme alhora, jove d’edat i madur en afers amorosos, no està boig però està perdudament enamorat, i l’impossibilitat sabuda i reconeguda d’aquest amor el porta a l’autodestrucció. Dins del seu romanticisme exacerbat (“El meu cor és l’únic que tinc”, quina sentència més colpidora que diu a la novela original!) és un esser contemplatiu i racional. És per això que mai he acabat de veure al Villazón fent Werther. Són dos perfils que no casen. Dit d’un altre manera: ell mateix s’ha creat el seu propi personatge, i és tant marcat, que s’em fa dificil veure’l transformat en un altre tant diferent.
M'agradaM'agrada
Una cosa m’he oblidat: Antonio Pappano és per a mi un dels grans! I m’encanta que, sent un dels grans, no renegui de Puccini! (Ja sé jo per què ho dic, jeje).
M'agradaM'agrada
Pappano además de ser uno de los grandes es un hombre inteligente ;))))))
M'agradaM'agrada
Ja escoltaré aquest Villazón-Werther que també, al Liceu, em va deixar amb el cor petit. Ningú més que jo li desitja la recuperació que es mereix i l’ade¨quació dels rols a interpretar al que la seva veu pugui oferir que, de ben segur, encara és molt.
Gràcies, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Si et semble bé, benvolguda Olympia, ja ens en faràs cinc cèntims.
M'agradaM'agrada
Joaquim no sé si saps que l’altre dia la BBC va retrensmetre aquest Werther, però em penso que era un altre dia.
L’has escoltat?, en saps alguna cosa?
M'agradaM'agrada
Concep, el tinc però encara no he tingut temps per escoltar-lo. Ja et diré alguna cosa.
M'agradaM'agrada