IN FERNEM LAND

PALAU 100: EL REQUIEM ALEMANY


Ein deutsches Requiem, op 45 de Johannes Brahms és una de les obres de tot el repertori musical, que més m’agraden, que més em commouen i de ben segur no sóc gens original, ja que en som legió els que sentim per aquesta catedral del cant coral una veritable veneració.

Tenia un especial interès en el concert que va tenir lloc el dia 31 de maig de 2011 al Palau de la Música Catalana, en el marc de la temporada Palau 100 que està a punt de cloure i que comptava amb el protagonisme de l’Orfeó Català, que els darrers dies em preocupa molt i l’Orchestre National du Capitol de Toulouse, sota la direcció del seu nou i jove (Ossètia 1977) director titular Tugan Sokhiev. Per a les breus però intenses intervencions solistes varen comptar amb la soprano russa Anastasia Kalagina i el baríton anglès Garry Magee.

El bellíssim i colpidor “Selig sind, die da Leid tragen” (Benaurats els qui ploren) iniciat amb un fil de veu de sorprenent impostació i climàtica projecció, em va sorprendre positivament i va fer esperançar-me davant del grandiós repte que arribava en un moment difícil de l’Orfeó, i durant una bona estona vaig pensar, s’ha produït un miracle!. Com podia ser que un cor seriosament ferit, tal i com va mostrar en la darrera actuació que vaig poder assistir interpretant una missa de Dvorak, hagués fet un canvi tan radical?. És clar que el coixí sonor de l’Orquestra del Capitol de Tolosa de Llenguadoc i l’atenta, pulcra i detallista direcció del seu mestre titular, segurament ajudaven a tapar les serioses carències d’una agrupació coral, que per sobre de la simbologia que dur al darrera s’ha de reinventar. Les primeres exigències de registre de la frase final del número inicial “den und bringen ihre Garben”, ja varen denotar problemes seriosos en les cordes més agudes (sopranos i tenors).

Per tant els miracles, amics infernemlandaires, van molt buscats i són terriblement difícils de materialitzar-se, qui sap si fins i tot impossibles, però no vull entrar en terrenys metafísics i molt menys treure l’esperança a tots aquells creients que els tenen com a fets provats i motiu de beatificacions vàries.

A l’Orfeó Català em sembla que avui per avui li va molt gran aquest Rèquiem. Penso que l’Orfeó necessita una renovació radical que el faci dúctil, enèrgic, contundent, incansable davant els reptes majúsculs com aquesta obra que necessita veus ben preparades, vigoroses i tècnicament capaces de fer front als extrems de la tessitura sense defallir, així com fer front als temibles fragments fugats, amb les capacitats tècniques suficients per sortir-ne, si més no, indemne.

No negaré que l’Orfeó, els seus cantaires vull dir, han fet un grandiós esforç per estar a l’alçada, però el repte era massa gran i això és el primer que haurien de saber els directius de la gloriosa entitat i també els programadors del Palau 100. També ho hauria de saber el seu mestre, en Josep Vila i Casañas, que sense por a càstigs o represàlies, hauria de dir no, és a dir, ara no, ara l’Orfeó no està prou capacitat per acceptar aquest repte i això que el dimarts em va semblar que comptava en reforços a les cordes masculines, però ni així.

No sé quants assaigs han tingut, si portaven l’obra ben preparada o no, si els dos concerts que havien fet prèviament a Tolosa els havia agafat més descansats i més il·lusionats o motivats, però el cas és que el concert del Palau va pecar en la seva globalitat, de manca d’intensitat, també en l’orquestra. Potser el mestre Sokhiev, precedit d’una aura de jove talentós, va haver d’adaptar-se a la realitat de l’Orfeó, fent quer tot plegat, de tan controlat, mesurat i quasi diria que apagat, acabés sonant sense ànima i sense emoció.

El devastador inici de segon número “Demn alles Fleisch es ist wie Gras”, no em va produir cap calfred i això ja va ser molt simptomàtic. L’emoció segurament estava reservada per un altre dia o per unes altres condicions i dilluns no tocava. Com és que amb aquell prometedor inici, en arribar aquest moment de veritable catarsi, no em vaig emocionar? Potser Sokhiev va pensar que era millor fer una versió digne, sense implicar-se o arriscar, davant d’un resultat incert i potser va ser l’elecció més intel·ligent, però Palau 100 és un dels dos cicles bàsicament simfònics, de més prestigi de la temporada barcelonina i els seus abonats i públic és mereixen un nivell més alt. Tampoc l’Orfeó necessita omplir el seu currículum amb concerts d’aquest nivell. Algú em dirà que fins i tot va ser un èxit, sobretot atenent als aplaudiments finals, que tampoc van ser apoteòsics, però jo us diré que les orelles no m’enganyen, una cosa és l’emoció o la versió que volem escoltar i l’altre són els signes evidents que ni l’Orfeó està avui amb condicions per fer front a aquesta obra, ni tampoc Palau 100, malgrat que sigui el vaixell insígnia de la casa, hauria de sotmetre’l a aquests reptes inexplicables.

Els dirigents que seuen a la platea o a les llotges centrals tenen un altre percepció?, no crec. Creuen que els aplaudiments rebuts ahir, són fruit de la satisfacció plena davant del repte assolit, o més aviat són la recompensa per l’enorme esforç fet, malgrat el resultat?. Pense-m’hi.

Cal recapacitar a fons, fer un projecte nou i establir quines són les possibilitats actuals, les prioritats i el projecte que cal dur a terme. No per fer grans obres acabaran salvant la crisi, ans el contrari, l’agreugeran. Si mirem els propers reptes, l’Orfeó té el 30 de setembre 1 i 2 d’octubre l’Alexander Nevsky amb l’OBC i el 28 de novembre l’imponent Missa en si menor de J.S.Bach, i de ben segur, entremig deuen tenir altres compromisos d’aquells que podríem anomenar de “Festa Major” (miscel·lànies vàries), per entendre’ns, a part del concert tradicional de Sant Esteve. Sent un cor amateur i necessitant una renovació urgent com necessita, no crec que aquest calendari i les dues obres esmentades, s’ajustin a les possibilitats reals de la formació coral, però sembla que qui dia passa anys empeny i per altre part, sense saber que en dirà la crítica especialitzada al respecte de l’actuació de dilluns, l’Orfeó continua obtenint una “Bula Papal”, que l’exclou de tota possible crítica,  quelcom bastant habitual en moltes de els institucions “patumeres” del País, que solen ser intocables ja que del contrari correm el perill de ser fins i tot anti catalans!, aquells que demanem una millora substancial.

L’Orfeó, malgrat els signes d’esgotament en el darrer número, amb manca de fiato, notes agudes calades i pèrdua constant de gruix sonor en els moments de màxima potència, ja que molts cantaires semblava que deixessin de cantar davant de la impossibilitat de fer allò que la partitura demana, no va fer una actuació penosa, va salvar allò que en diem els mobles i va tenir moments notables però massa discontinus, moments que evidenciaven un cop més la decadència que reclama urgentment mesures. D’acord, els passatges fugats son temibles i de màxima dificultat, però precisament per això, si no es poden fer no s’hauria de sotmetre als cantaires a una pressió com aquesta. caldria solucionar els problemes estructurals i de base i després amb la seguretat que dóna sustentar-se en uns fonaments sòlids, començar a fer front als reptes que calgui.

No em va semblar que l’Orchestre du Capitole de Toulouse fons quelcom notable, com si m’ho havia semblat en altres visites que havia fet a Barcelona de la ma de l’emèrit mestre Plasson, artífex de la seva projecció internacional gràcies al gran treball que hi va fer i dels dos solistes tan sols dir-vos que a la soprano russa Anastasia Kalagina li van mancar les sfumature necessàries en l’ascensió als eteris aguts, per esdevenir l’àngel que reconforta i consola en els moments difícils. la veu era massa metàl·lica i vibrada, característica molt eslava, que l’allunyava de la sonoritat amorosa que requereix la part.

El cas del baríton, o al menys això diu el programa, Garry Magee, va ser més conflictiu, ja que el problema no era l’adequació vocal i si la dificultat tècnica per arribar a totes les notes sense trencar l’homogeneïtat de color i l’emissió pura del so.

Els dos solistes poden ser discrets si el cor i l’orquestra esdevenen els protagonistes, però jo vaig sortir amb la impressió que cal emprendre mesures i fer front a la crua realitat: el rei, com diu la faula, va despullat i algú ho havia de dir!

8 comments

  1. Josep Olivé

    Hi han obres en que la perfecció formal i de fons, la seva genialitat intrínseca en definitiva és tant gran, tant inmensa, que són precisament aquestes mateixes qualitats les que fan dificil d’entrar-hi i evidenciar en les primeres audicions la seva impagable bellessa. Però per fi arriba un dia, el dia, en que en una nova audició tot s’il.lumina i es fa la claror, les comprens del tot, i la mateixa qualitat i perfecció que suposava un barrera per a entendre-la i disfrutar-la resulta ara que són la garantía per a no abandonar-les mai. Aixi és, necessites escoltar-les tot sovint, i ja no entendries la música sense elles. Una obra d’aquestes? El Requiem Alemany. Un compositor creador d’obres d’aquestes carecterístiques? Brahms.

    Vaig llegir una crónica teva de fa unes setmanes d’un concert de l’Orfeó i la veritat és que anava amb una mica de por. El resultat d’ahir, en la meva opinió, és que vaig sentir l’Orfeó de tota la vida, que no s’ha caracteritzat mai per ser ni molt bo ni molt dolent, veus un tant cridaneres i sorolloses en els aguts, com sempre, però ves per on, ahir trobo que va fer bons pianissims.

    El director Sokhiev em va agradar força, molt ductil i sensible a totes les meravelles de la partitura i sense fer grans gestos dirigia amb molta elegancia i claredat. Altre cosa l’orquestra. M’esperava moltíssim més del Capitole de Toulouse. Per història, per discografia, i per directors emèrits que ha tingut, com el que has mencionat, en Plasson. Una petita decepció.

    Per decepció la d’avui amb les Nozze del Real. La mateixa producció fa tres anys, amb Tezier i Frittoli entre d’altres va ser una meravella. I avui, amb els cantant d’avui, la veritat, per oblidar. Només s’ha salvat en Chausson. Els altres ni els vull recordar. Em moleta molt que em fagin malbé una obra sagrada. En fi, no tot ha de sortir sempre rodó.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Ah, i m’oblidava. En Victor Pablo Perez ha fet una versió de les Nozze indigna del seu prestigi. Ha matat l’alegria de l’obra, l’ha matat literalment.

      M'agrada

    • Josep, una apreciació, vols dir que si l’orquestra té un bon prestigi, guanyat a pols amb els anys d’intens treball del mestre Plasson, i no acaba de sonar com hom esperaria en una obra com aquesta, no deu ser responsabilitat del director?. És que aquest senyor ve precedit de la fama d’aquests nous talents tan joves, com si ara el que fos més important és la joventut, com més millor, per vendre els concerts, en lloc de buscar la veterania que necessita una obra com aquesta, carregada de molta sapiència musical i vital. No et sembla?
      Brahms arrossega unes càrregues de profunditat molt importants i uns de les grans mancances de la versió que ens ocupa va ser la manca de transcendència. No es pot deixar tot en mans de la bellesa, aquest Rèquiem és quelcom més que bonic i per tal d’emocionar, li mancava aquesta experiència acumulada no de coneixements musicals ja que suposo que aquest mestre en deu tenir molts malgrat l’edat, però si de vida. Aquesta és la conclusió global a part de la problemàtica de l’Orfeó que segurament no té res a veure o quasi, amb la decebedora prestació orquestral.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Aviam, anem a pams. Desconec el fet de que en Sokhiev està considerat com a nou talent. M’han sonat altres noms, clarament més mediàtics, com Dudamel, Nézet-Séguin o Jurowski, però que en Sokhiev està en aquesta órbita de nous astres francament ho desconexia. Tant de bó moltes vegades aixi sigui, de manera que la primera impresió que ens arriba d’un artista no pogui quedar distorsionada mediàticament. Dit això, em reafirmo en la bona impresió que em va donar el passat dimars en Sokhiev. No va ser un Rèquiem per a recordar. No. I estic plenament d’acord en que estem parlant d’una obra molt més profunda que bonica, i que tampoc jo vaig copsar els moments de trascendència que sens dubte la partitura conté. Però tampoc va ser un Requiem decepcionant. En absolut. Crec que va ser un Requiem correcte, en el que ni la orquestra, ni el cor, ni els solistes eren les millors cartes possibles per a una obra tant formidable. És el director el responsable absolut del resultat artistic d’una interpretació? Doncs no és pot donar una resposta taxativa. Hi hauran casos que si, i hauran casos que no. D’altra banda, efectivament hi han obres que requereixen certa maduresa a l’hora d’encarar-les. Veritat. Tant veritat com que tambè es poden donar casos d’excel.lencia musical abans d’arribar als quaranta, per possar una edat, amb prou recorregut com per fer-nos disfrutar i emocionar amb obres cabdals.

        M'agrada

  2. Elsa

    Para mi “Requiem Alemán” es decir Gundula Janowitz…., pero sin ponernos tan puristas, una partitura de tal hondura y destreza es difícil no hallarle belleza sea cual fuese su interpretación. Esto opino, humildemente.

    M'agrada

    • Hola Elsa y bienvenida a In Fernem Land,
      Ciertamente la versión de Janowitz es de ensueño, pero supongo que estaríamos conformes en sacrificar la excelencia del solo de soprano a cambio de un coro y orquesta de categoria superior.
      Mi primer Requiem en el Palau fue hace ya muchos años con Masur dirigiendo a la Orquesta Philharmonia y creo recordar que el coro era el ProMusica, un coro excelente formado en Londres adrede para el ciclo de conciertos barcelonés del mismo nombre y auspiciado por el desaparecido mecenas local Lluis Portabella, un lujo por la calidad de la formación y por su coste. Los solistas fueron Helen Donath y Tom Krause. También recuerdo que lloré, jamás hasta ese momento había escuchado nada semejante en directo y posteriormente y limitándome a esa obra, tampoco y habrán pasado unos 33 añitos
      Espero volver a leerte pronto

      M'agrada

  3. manu

    el millor requiem alemany que he escoltat a barcelona i diria un dels millors que ara mateix es pot sentir al mon va ser al abril a l auditori al cicle ibercamera amb la simfonica de bamberg, auxiliadora toledano i thomas laske de solistes, cor de nens de windsbach i sota la direccio del tutor d’aquesta coral miraculosa, karl friedrich beringer, qui no els ha sentit, no sap el que es perd i per sort venen sovint a barcelona ultimament.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      No, no els vaig sentir perque em va ser impossible, estava lluny de Barcelona, però sé, o millor dit, intueixo el que em vaig perdre…catxis!

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: