IN FERNEM LAND

EL PRÉSTEC DE JACQUES IBERT A DMITRI TIOMKIN


Cartell de la pel·lícula Don Quijote de Georg Wilhelm Pabst (1933)

Avui, com si estiguéssim esperant en un aeroport que ens ha de portar d’un festival a un altre, us proposo que escolteu dues cançons i quasi una mateixa melodia, ja que es tracta, diguem que d’un préstec, que Dmitri Tiomkin va agafar del compositor Jacques Ibert i més concretament de la darrera de les Quatre Chansons de Don Quichotte, la de la mort, per “inspirar-se” en el tema principal de la pel·lícula The Alamo ( John Wayne 1960) i que es titula “The Green Leaves of Summer“.

Resulta que sempre que escoltava el deliciós cicle d’Ibert, m’havia quedat encallat, intentant treure la melodia i no ha estat fins avui que escoltant el magnífic recital que Bryn Terfel va fer al Festival de Verbier, on entre d’altres perles va cantar les quatre cançons de Don Quijote, que en Colbran, qui si no?, m’ha donat un cop de ma i m’ha dit, si home si, això que estàs taral·larejant és “The Green Leaves of Summer” de The Alamo.

Com que no tinc gaires ganes de fer un apunt llarg i si dedicar-me a preparar un parell de gravacions que us vull deixar, avui us proposo aquesta audició doble.

Jacques Ibert era el fill d’un home de negocis de París, i va ser la intenció del seu pare que seguís els seus passos en el moment que Jacques hagués de triar una carrera universitària.

Jacques tenia altres idees i va estudiar música en secret, per tal de no incomodar al pare, que malgrat tot el mantenia. Curiosament, però, Ibert va demanar ser admès al Conservatori de París, no com a músic sinó com actor, que era un altre de les seves obsessions. Així doncs, al Conservatori va alternar els estudis de música i art dramàtic, tot i que les aptituts musicals del jove van prevaldra i va decidir dedicar-se a la composició musical.

Els seus mestre van ser Gabriel Fauré, i entre el grup d’estudiants que freqüentava ens trobem amb rthur Honegger o Darius Milhaud.

Després de la Gran Guerra, va continuar els estudis al Conservatori de París i finalment va guanyar el Prix de Rome, el prestigiós concurs que va començar a fer-lo conegut. Duran un llarg període va ser el Director de l’Acadèmia de Roma i més tard va exercir la direcció de `dos institucions tan emblemàtiques com l’Opéra de aris i l’Opera Comique. També a l’any 1950 es va desplaçar per una vegada als Estats Units, per impartir un curs al prestigiós Berkshire Music Center a Tanglewood.

El 1932, el cèlebre director alemany Georg Wilhelm Pabst va dur a terme una ambiciosa pel.lícula inspirada en el Don Quijote de La Mancha de Miguel de Cervantes, protagonitzada pel gran baix rus Feodor Chaliapin. Inicialment estava previst que fos Maurice Ravel qui composes la banda sonora, incloses unes quantes cançons que havia de cantar Chaliapin, però Ravel no va poder fer-se’n càrrec a temps, per problemes de salut i finalment l’encàrrec va ser per a Jacques Ibert.

Com tots sabeu Ravel va fer l’encàrrec inicial de les cançons que han esdevingut lieds de concert i que sota el títol de Don Quichotte à Dulcinée, està formada per a tres cançons per a baríton (piano o orquestra): Chanson romanesque, Chanson épique i Chanson à boire

Les quatre cançons de Ibert, abracen quatre moments cabdals de les peripècies del cavaller de la trista figura i és precisament la darrera, la de la mort de Don Quixot, “No ploris, Sancho el teu amo no és mort”, la que ens porta avui a aquest curiós apunt i que dit sigui de pas, Terfel broda.

Començarem per l’original escrita a l’any 1933, tal i com ho va cantar el baix baríton gal·lès el passat 20 de juliol a Vebier, acompanyat al piano per Llyr Williams.

Per altra banda Dmitri Tiomkin va ser el precursor de col·locar cançons en les bandes sonores, per tal d’esdevenir número u de vendes. Aquesta pràctica continua en plena vigència.

Tiomkin va néixer a Ucraïna al 1894, després d’estudiar a Sant Petersburg, va anar a Berlín a estudiar amb el compositor Ferrucio Busoni i allà va conèixer a Michael Kariton amb qui va marxar als EE.UU formant un duo de pianistes. Ja no va tornar, el jazz de Gershwin el va atrapar i va saltar al Holywood on ca composar la seva primera banda sonora al 1933 per Alice in Wonderland.

Tot i que va escriure per a tota classe de pel·lícules i gèneres, si hem d’associar-ne a algun en particular és al western,  on va saber deixar el segell del gènere i entre les seves obres mestres trobarem “The Alamo” on la cançó dels crèdits, la destinada a ser, com va ser, un gran èxit de vendes, va ser la que m’ha motivat aquest apunt. La banda sonora va guanyar un dels set Globus d’Or, que va guanyar Tiomkin al llarg de la seva carrera. També va ser guardonat amb quatre Oscars, tot i que a The Alamo va ser derrotat per Ernest Gold i el magnífic treball que va fer per Exodus i en quan a la cançó, tot i ser lògicament nominada, el premi va ser per Never On Sunday de Manos Hadjidakis.

I ara, si es que encara no us ha vingut la melodia de Tiomkin al cap, escolteu com ho va resoldre, diguem que desenvolupant  la melodia original, amb un segon tema, però amb el claríssim mateix punt de partença, o no?. És un YouTube extret de la BSO.

Demà ens posarem més transcendents, tot i que també anirà de inspiracions cedides.

12 comments

  1. tristany

    Sempre m’ha agradat molt aquest excepcional cicle de cançons des que per primer cop li vaig sentir cantar al propi Bryn Terfel al recital que va fer al Palau el juliol del 1999, i que va ser, si no vaig errat, l’última activitat del Liceu a l’exili. Interessantíssima la comparació que ens proposes, amic Joaquim.

    M'agrada

  2. OLYMPIA

    Sí sí, està clar el prèstec que, en cas de dubte, es confirma amb els acords finals del piano. No obstant i això cal dir que aquests acords són solament l’inici d’una melodia que Tiomkin va continuar amb gust exquisit i notable riquesa melòdica.
    Un magnífic i curiós apunt, Joaquim!

    M'agrada

  3. pere

    Parlant de EL ALAMO i TIOMKIN. A la pel.licula, també sona el tema titulat DEGUELLO, que més tard va sentir-se a RIO BRAVO(Howard Hawks). Es un tema “original” de Tiomkin o es una peça “popular” que se tocava per desanimar als assitiats en el fort?
    Per cert, “las hojas verdes del verano” era bonica, fins i tot cantgada pel Duo Dinàmico.

    M'agrada

    • Hola Pere, malgrat que no ets el primer Pere que deixa comentaris al blog, crec que ets la primera vegada que comentes o al menys no tinc registrat el e-mail que has fet servir avui.
      Desconec la procedència del tema que ens parles, però miraré de documentar-me i respondre, tot i que alguns infernemlandaires de ben segur contestaran abans.
      Efectivament, el tema és preciós i és difícil fer-ne una mala versió, encara que segur que si busquem en trobaríem alguna, si més no, discutuble.
      Gràcies per comentar i benvingut!

      M'agrada

    • colbran

      “Río Bravo” es de 1959 y “The Alamo” de 1960. Que yo sepa el tema “Degüello” pertenece a la partitura del segundo film y la eventual coincidencia con un tema de la primera puede deberse a que es obra del mismo compositor, probablemente inspirado en un tema popular mejicano.

      No sería el primer caso de autopréstamos. Por ejemplo Nino Rota utilizó el mismo tema de “Fortunella” (1957) para el famosísimo de “El padrino” (1972). Y Maurice Jarre hizo lo mismo con “La hija de Ryan” (1970) y “Pasaje a la India” (1984). Eso sí, tanto Rota como Jarre hicieron determinadas variantes, pero el tema principal es el mismo. Y no son casos únicos hay muchos más, ciñéndonos a compositores cinematográficos, ya que por lo que respecta a otros compositores clásicos o contemporáneos de todos los géneros la lista se haría interminable.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: