IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2011: THE TURN OF THE SCREW


Joanna Songi, Miah Persson i Thomas Parfitt a The Turn of the screw a Glyndebourne 2011. Foto Alastair Muir

Ara si, que amb l’apunt d’avui podrem dir que aquest viatge estiuenc per alguns dels festivals musicals més significatius arriba a la seva fi. Ens queda Edimburg, amb una proposta força interessant i del que si m’arriben coses, us ho faré saber, però de mica, més dosificat, ja que ni jo disposaré de tant temps per dedicar-me a veure, escoltar, despenjar i penjar i tampoc vosaltres podríeu seguir aquest ritme que a la llarga no pot ser bo per a ningú.

La proposta que us faig avui és molt interessant i prové del Festival de Glyndebourne, on ja sabeu que sempre hi ha un segell de qualitat molt alt, en totes les produccions que es presenten.

The Turn of the screw, l’òpera de Benjamin Britten basada en el relat curt de Henry James, estrenada el 14 de setembre de 1954 al Teatro La Fenice de Venècia, és una òpera cabdal, no diria que difícil, però tampoc fàcil. És essencial veure-la, ja que Britten tan hàbil i expert coneixedor del teatre i els seus efectes escènics, sap crear uns ambients musicals perfectes a les situacions escèniques, on el cant és important, és clar que si, però perd part de la seva força, sense el component dramàtic del estremidor relat que gràcies a un llibret de Myfanwy Piper, recrea meravellosament la turbulenta història d’una malaltissa i esgarrifosa possessió.

A tots els que coneixeu l’obra no us haig de descobrir res, però a tots aquells que mai l’hageu vist, seguiu amb atenció la trama, els subtítols en anglès us ajudaran i deixeu-vos endur per aquest univers, oníric, malaltís, pervers, fantasmagòric i demoníac del relat de James que tan bé va saber traslladar Britten al camp operístic, tot i que sempre se li retreu que fes cantar als fantasmes privant-los en certa forma del seu estat ultraterrenal, per dotar-los d’una humanitat perversa, però no ultraterrenal, com es desprèn del relat original i de les diferents i algunes memorables, versions cinematogràfiques i televisives que s’han dut a terme.

Segons la Viquipèdia:

  • El capítulo de Matinee Theatre con el título The Others (1957)
  • El capítulo de Startime con el título The Turn of the Screw (1959)
  • The Turn of the Screw, dirigida por John Frankenheimer (1959)
  • ¡Suspense!, de Jack Clayton (1961)
  • Die Sündigen Engel, de Ludwig Cremer (1962)
  • Le Tour d’écrou, de Raymond Rouleau (1974)
  • The Turn of the Screw, de Dan Curtis (1974)
  • El capítulo de Nouvelles, con el título Le Tour d’écrou (1974)
  • Otra vuelta de tuerca, de Dimitrio Salas (1981)
  • Otra vuelta de tuerca, de Eloy de la Iglesia (1985)
  • El capítulo de Nigthmare Classics, con el título The Turn of the Screw (1990)
  • The Turn of the Screw, de Rusty Lemorande (1991)
  • The Haunting of Helen Walker, de Tom McLoughlin (1995)
  • El celo, de Antoni Aloy (1999)
  • The Turn of the Screw, de Ben Bolt (1999)
  • The Turn of the Screw, de Nick Millard (2003)
  • Giro di vite, de Marco Serafini (2008)
  • The Turn of the Screw, de Tim Fywell (2009), para la BBC.

Jo no vaig saber apreciar aquesta òpera en tota la seva grandesa, fins que no vaig veure les inoblidables funcions al Tetre Victoria, en les temporades de l’exili liceista, al juny de 1996 i ara em plau enormement cloure aquest periple estiuenc amb aquesta magnífica producció deguda a Jakub Hruša a la direcció musical i a Jonathan Kent en la senzilla, misteriosa, dramàticament intensa i plàsticament bellíssima producció escènica.

Important repartiment de cantants, molt poc mediàtics i magnífics, ja sigui en la vesant musical com en l’escènica, ja que la proximitat de la càmera mai traeix la interpretació, gens exagerada, malgrat que l’argument es presta a fer un gran guinyol imperdonable.

Res de tot això, ja veureu que és un autèntic goig seguir amb deteniment, escena per escena, aquesta producció que estic segur que us deixarà glaçats i estremits, que és com ens hem de quedar si The turn of the screw es fa com s’ha de fer.

Ja veureu que escènicament tot gira al voltant de finestres que deixen veure i alhora separen mons distants i antagònics, el món real dels nen i la Institutriu, i el món mental dels nens i els fantasmes. Ambdós giren i s’entrellacen de manera enginyosa i teatralment molt efectiva, amb petit atrezzos i un disseny de llums  molt climàtic, degut a Mark Henderson, que ajuda a fer creïble aquest inquietant relat.

És una òpera de cambra, el que no vol dir sigui una obra petita, és sense cap mena de dubte una obra mestra i aquesta producció té el gran encert d’evidenciar-ho. Ja m’ho sabreu dir.

Glyndebourne Festival

21 d’agost 2011

Benjamin Britten
THE TURN OF THE SCREW

London Philarmonic Orchestra
Director musical: Jakub Hrůša

Director escènic Jonathan Kent
Escenografia i vestuari Paul Brown
Disseny de llums Mark Henderson

Prologue/Peter Quint Toby Spence
Governess Miah Persson
Mrs Grose Susan Bickley
Miss Jessel Giselle Allen
Miles Thomas Parfitt
Flora Joanna Songi

Prologue/Peter Quint Toby Spence
Governess Miah Persson
Mrs Grose Susan Bickley
Miss Jessel Giselle Allen
Miles Thomas Parfitt
Flora Joanna Songi

Us deixo els enllaços (2 per acte) per baixar-vos el magnífic vídeo d’aquesta producció, però per ambientar-vos una mica, us deixaré 2 YouTube dels que ha deixat leporello 89, amb tota la representació.

Aquí teniu l’inici del segon acte, pertorbador, no us sembla?

ENLLAÇ VÍDEO:

http://rapidshare.com/share/7CC3A582CD53328E74465BB4ED02487D

Espero que la gaudiu.

Demà, puntualment a mitjanit es desvetllaran els enigmes que durant aquest mes d’agost us han desvetllat més que la crisi, el deute extern, la prima de risc i la xafogor.

9 comments

  1. Josep Olivé

    Existeixen els fantasmes? On són? A la ment paranòica i atormentada de l’institutiu? A la ment ingènua i espontània dels nens? Exercici pel lector, que debia pensar Henry James. I bé que ho varen copsar Myfanwy Piper i Benjamin Britten, perque veus i escoltes l’òpera i les preguntes persisteixen sense una clara resposta.

    Bon argument, bona base literaria, bon llibret, bona música (sense concesions i amb poc efectius), bona dramaturgia. Només cal bona interpretació escènica i musical (com és el cas) i el resultat és una obra d’art total. ÒPERA amb totes les lletres, i en maiúscula, certament.

    M'agrada

  2. Tot i que la música de Britten no és el meu ideal, haig de reconèixer que l’inici del segon acte es sensacional.
    Una bona manera d’aterrar després de tant viatge en aquesta magnífica aerolínia, malgrat ser de low-cost..
    Gràcies comandant

    M'agrada

  3. Maribel i Victor

    Aquesta aerolínea no es gens low cost per molt que el seu propietari ens ho volgui fer creure. IN FERNEM AIRLINES es la línea áerea més luxosa del mon i tots els serveis que ens ha ofert durant aquest viatge son els millors que mai hem rebut. Els companys de grup han sigut també fantastics, encara que nosaltres hem estat molt callats, segurament degut a que cada dia ens hem quedat sense paraules al veure el programa i poc més podiem fer que gaudir.ho.

    M'agrada

  4. Ja han passat 15 anys! també tinc un magnífic record del Victòria, ja toca programar-la i si pot ser amb una escena tan suggerent com la que ens regales. Mil gràcies i molt bon setembre!!

    M'agrada

  5. tristany

    Jo sóc un altre dels que va quedar impactat per les funcions del Victòria (com passa el temps!) I aquesta és una també molt bona producció. Moltes gràcies per permetre’ns conservar-la, Joaquim. I no et cal patir, perquè sempre trobem (jo, almenys) interessant el que ens proposes, també sense sortir de casa. I el meu ordinador segur que agrairà tornar a un ritme més reposat.. .Llàstima que hàgim d’esperar fins a l’ocubre (o novembre, segons com es miri) per reprendre l’activitat liceista!

    M'agrada

  6. colbran

    Esta ópera la odiaba hasta que la vi representada en el Victoria. La conocía a través de una version fílmica realizada en 1982 por Petr Weigl e interpretada por artistas checos con playbacks de Helen Donath, Robert Tear, etc con una sincronización infernal.

    Es una ópera super teatral, como todas las de Britten. Es decir mejora al verla representada, para poder escucharla después en grabación, teniendo ya una referencia escenificada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: