IN FERNEM LAND

VICTORIA A BARCELONA


D’ençà de la projecció del documental Brava Victoria! dilluns passat al Liceu, diguem que estic intensificant l’audició de gravacions conegudes i altres que tenia pendents, de la gran soprano catalana.

De la mateixa manera que aquests dies el Faust dirigit per Cluytens al 1958, motivat pels concerts inaugurals de la temporada del Liceu, és una banda sonora habitual a casa, abans d’ahir vaig visionar el 10è volum de la sèrie Victoria de los Ángeles que Columna Música va editar al 2010 i que compren el concert del Palau de la Música Catalana del 19 de maig de 1989, en el DVD1, i en el DVD2 el concert de retorn al Gran Teatre del Liceu del 24 d’abril de 1992, amb tres bonus afegits extrets del concert del pregó del Concurs Viñas al Saló de Cent a l’any 1997, El Cant del Ocells de la Cerimònia de Clausura dels Jocs Olímpics de 1992 i l’emotiu Noi de la Mare al paranimf de la Universitat de Barcelona en motiu de la concessió del títol de Doctora Honoris Causa a l’any 1987.

A part que l’àlbum porta una documentació addicional força valuosa, amb totes les actuacions que Victoria de los Ángeles va fer a Barcelona i uns petits articles de Jordi Hereu, Josep Maria Busquets, Mariona Carulla, Joan Francesc Marco i Manuel Capdevila i Font, de variat interès, glosant l’art i la humanitat de la soprano, òbviament els dos DVD tenen el màxim interès en la vessant musical de dos concerts sortosament enregistrats per les càmeres de televisió, les de TV3 al Palau i les de TVE al Liceu.

Victoria de los Ángeles, que tothom sap va passar una època de crisi personal molt important a la segona meitat dels anys 60, va recuperar la faceta de liederista amb força i magisteri, un cop superat aquest període tan nefast de la seva vida, i malgrat que la veu, com és lògic, ja no mostrava les mateixes virtuts, el cant si, i encara us diré més, la sapiència dels anys i les experiències viscudes, van afavorir al seu art, amb un afegit de serena i tranquil·la seguretat, que es manifesta en la plenitud d’aquests dos recitals, dels que us confessaré amb tot el penediment del món, que no vaig assistir, podent fer-ho, endut per visceralitats absurdes que el beneït temps s’ha encarregat de situar en el lloc correcta i en lloc de restar he aprés a sumar. No us negaré tampoc, que en aquells anys d’eufòrica, encesa i eixelebrada passió operística, encara no havia aprés a assaborir com es degut el món del lied. És més, posats a sincerar-me, si hagués assistit a aquests concerts, no estic segur que ho hagués fet amb la predisposició adequada.

Les vegades que vaig veure a Victoria de los Ángeles a principis dels 70 (jo massa jovenet) no vaig saber comprendre que el que escoltava era fruit de múltiples situacions al llarg d’una vida tan apassionat com complexa, que sumades al desgast natural que pateixen les veus, donaven resultats impossibles de mesurar amb els paranys òbviament errats de la meva valoració.  Jo m’estimava més plenituds excitants, enlloc de perles estratègicament dosificades. Amb els anys, que tot ho acostumen a posar al seu lloc, n’he anat aprenent i tot i que encara em falta recorregut, em satisfà veure com he arribat a temps de reparar algunes coses malenteses i mal apreses.

Els recitals que ens ofereix aquest doble àlbum, son similars en quan al repertori, ambdós acompanyats per Manuel García Morante, però això no exclou l’interès en cadascun dels casos, en admirar la profunditat d’aquest cant tan senzill i honest, tan musical i expressiu, tan directa i alleugerit d’artificis, que la gran Victoria de los Ángeles va cultivar fins als darrers anys, sabent en tot moment com administrar les possibilitats d’una veu i la sapiència magistral d’una gran artista.

Que al cap dels anys encara fos capaç de cantar la Seguidille de la Carmen com ho va fer al 1992 al Liceu, és especialment emocionant, però que commocionés amb el Cantar del Alma de Frederic Mompou amb text de San Juan de la Cruz, és la prova evident del grandiós art d’una cantant immensa.

L’emoció continguda i la gratitud evident de la gran cantant en rebre l’escalfor sincera del seu públic, hores d’ara, encara em fan recórrer per l’espinada el calfred definitiu que em diu el que m’agrada, el que m’arriba i el que no.

Mai és tard per descobrir i admetre els nostres errors i sobretot per gaudir en plenitud de l’art en majúscules.

Us deixo amb un Youtube que he trobat, amb un fragment del recital del Palau, on podreu escoltar la deliciosa Menta i farigola de Toldrà, la Barcarola d’Albéniz i la excitant Cuba dentro de un piano de Xavier Monsalvatge,  on la distinció, marca de la casa, aflora per tots quatre costats.

El vídeo és gentilesa de Pablojvayon

No cal que us digui, que us recomano fervorosament aquestes dues perles videogràfiques.

28 comments

  1. De los Ángeles era -porque menudo timbre- y no era una voz, en su faceta liederista estaba muy por encima de estados vocales, en ópera a veces también pero no siempre. Ella tenía el don del canto y éste salía porque tenía que salir, y si la voz, a veces, no vibraba o no llegaba pues no lo hacía y ya está ¿qué más da cuando tienes otras cosas que ofrecer? Por ejemplo: poder cantar un lied de Schubert delante del público alemán sin que fuera tomado como un gesto de simpatía o una deferencia no estaba al alcance de cualquiera.

    M'agrada

    • Exacto maac, pero para darme cuenta de todo ello, tuvieron que transcurrir algunos años, seguro que asistiendo ahora los hubiera saboreado en plenitud y en cambio por aquel entonces, estaba perdido en batallas estúpidas y preconcebidas que no me ayudaron nada en gozar de su arte.
      Nunca es tarde y ella como muy bien decía ella misma, vivirá siempre y eso está al alcance de muy pocos.

      M'agrada

      • Yo tuve la suerte de interesarme por la lírica, en casa de mis padres hay alergia a la música clásica, por una canción sefardí interpretada por VdlA que escuché cuando tenía entre 13 y 15 años en TV, concretamente en un programa de Ramón Sánchez Ocaña que se llamaba “Más vale prevenir”.
        Quiero entender que no te estarás arrepintiendo ahora por eso, ¿no? A todos nos pasan estas cosas, y no sé si afortunadamente -seguramente sí-, ya verás el día que pueda tragarme un Guillermo Tell de un tirón y con gusto, me tragaré la ópera… y lo que no es la ópera también me lo tendré que tragar..

        M'agrada

        • No hay arrepentimiento de nada, amigo maac, pero me parece justo e incluso me gusta explicarlo, ya que sería mucho más fácil decir que siempre me gustó muchísimo y que me pirraba por ir a ver sus recitales de lied.
          Yo en mis inicios me pirraba por las voces que gravaban los discos de ópera que anhelaba comprar y Vistoria ya no gravaba, era un mito, pero para mi formaba parte del pasado. Mis mitos eran los de aquel entonces y hasta que no descubrí que había una señora que se llamaba Astrid Varnay, tuvieron que pasar algunos años. Si Lucia Popp venia al Palau a cantar Schumann iba por la Popp, pero a Schumann lo dejaba en un segundo plano.
          A pesar de que mi debut operístico fue con Billy Budd y luego Lohengrin, cuando vinieron Tosca o Turandot, no lo dudaba ni un momento. Me tragué L’Africaine porqué cantaban Caballé y Domingo y si Marti Talvela nos ofrecía un recital en el Palau a base de Mussorgsky, yo deseaba que viniera al Liceu y nos cantara el Felipe II.
          Fíjate, aun pienso que cuando tu saborees Guillaume Tell yo estaré haciendo posts de exaltación monteverdiana, o sea que me queda mucho camino por recorrer y mientras tenga ganas de hacer excursiones, no habrá problema alguno.

          M'agrada

  2. Joaquim, aquests moments de confessió sincera (i no tant presentable de cara a la galeria com seria un Bayreuth mediocre) són els motius principals pels que et llegim. Allò de llençar la pedra i ocultar la mà, no em (ens) va. Gràcies.

    M'agrada

    • Allau, t’ho agreixo. Sempre intento ser sincer i dir el que penso. Victoria de los Ángeles, que m’havia agradat escoltant les seves gravacions mítiques d’òpera (Boheme, Butterfly, Manon, Werther, Faust, Contes d’Hoffmann i d’altres) la mirava o més ben dit, escoltava, amb distància, qui sap si motivada per un refinament exquisit que la meva joventut, àvida de grans aguts i veus punyents, no sabia apreciar.
      L’absurda, intencionada (per part de tothom) lluita entre dives, amb la Caballé, tampoc va ajudar gens. Per aquells anys Caballé regnava amb plenitud al Liceu i és clar, qualsevol malintencionada confrontació em situava a la banda caballista. Ara, ves per on, quan Montserrat Caballé fa el ridícul més estrepitós sense que per això deixi d’admirar-la com un dels meus tòtems operístics, no em costa res reconèixer a Victoria de los Ángeles tot allò que abans no vaig saber veure quan jo començava i per això em sembla normal que us ho expliqui.
      M’agraden totes dues, com m’agraden la Callas i la Tebaldi, però masses vegades el món de l’òpera alimenta aquestes confrontacions absurdes, que tan sols amb els anys, deixen de tenir vigència.

      M'agrada

  3. dandini

    Doncs sí Joaquim les batalletes no seveixen de res i moltes vegades ens priven de l’atenció imprescindible per gaudir de veus de la categoria de per exemple Victoria de los Angeles(la seva sensibilitat interpretativa no té rival).La meva deducció és la següent com que ningú em posará el plat a taula i l’entrada me l’hauré de pagar jo será millor no perdre el temps ni la energia en batallar si no en gaudir que és molt gratificant…

    M'agrada

    • maac

      Con el tiempo todo se relativiza y la pasión deja lugar -no creas que tanto, pero algo deja- a la razón. Pero añadir un poco de salsa en nuestras vidas, tomar partido aunque nos equivoquemos, tampoco viene mal.
      Tu lección es buena, disfrutar de lo que tenemos más a mano. Pero una cosa es disfrutar y otra muy distinta valorar las cosas en su justa medida, y a veces caemos en la desmesura, en la alabanza desmedida a determinados cantantes que en la historia de la lírica no serán más que cifras, pero disfrutarlos claro que hay que disfrutarlos -cada uno en la medida de sus posibilidades-, faltaría más.

      M'agrada

      • Bueno, estamos de acuerdo, también porqué el tiempo lo pone todo en su sitio, algunos cantantes a los que la cátedra les niega el pan la sal, podrán ser juzgados en su justa medida.
        Por suerte, hacerse mayor también conlleva algunas ventajas.

        M'agrada

  4. Juli Carbó i Montardit

    Estimat Joaquim, avui no et dic “benvolgut” perquè crec que et mereixes més ser estimat que benvolgut. T’haig de confesar que m’has tocat la part més sensible i emocional amb les teves declaracions.
    Crec que no t’has de disculpar de res perquè el teu cas és propi de la joventut sigui amb el tema que sigui.
    Tot i que la comparació és altament imversemblant, a mi m’ha succeït el mateix envers l’òpera i altres derivats musicals. Quan un és jove, sigui per inexperiència o per altres afeccions pròpies de l’edat no se n’adona d’altres valors potser més meritoris i profitosos.
    Comprenc la teva resposta perquè sense voler m’he assabentat d’alguns moments difícils de la teva vida i la teva passió per l’òpera t’ha tornat a la vida real amb la força suficient com per a transmetre els teus coneixements musicals i operístics a través d’IN FERNEN LAND

    Sense proposar-tho m’has confirmat el meu comentari que vaig fer en el “Bravo Victòria”, t’enrecordes? en el qual exposava alguns dels mals moments que va viure la Victòria dels Àngels per culpa de les diferències entre altres sopranos i de l’allunyament dels escenaris per la mort d’un fill. També hi va influir en certa manera la maleida política elitista.
    Sóc un profà en la tècnica operística però no obstant he anat seguint a la meva manera la seva trajectòria.
    Joaquim, no voldria que malinterpretessis el meu comentari, sóc una persona molt sensible i sentimental i hi han coses que m’afecten molt. Llàstima que no ens poguem conèixer personalment per a tenir un canvi d’impressions mútues i aclarirs alguns dubtes.
    Ja veus que cada dia obro aquest espai del qual n’aprenc moltes coses interassants i t’asseguro que mentres pugui hi seguiré participant, malgrat que els meus comentaris no s’ajusten a les tècniques ni a les vostres comparacions o discrepàncies.
    Una cordial salutació.

    M'agrada

  5. No me la imagino rivalitzant amb ningú, la Victòria, amb la seva senzillesa i noblesa, sembla que sigui cosa de la premsa..
    Per casa deien meravelles d’ella i jo, adolescent pura i dura, només tenia oïde pels cuarenta principales. Sort que la vida dóna voltes!!

    M'agrada

    • La Victoria va ser grandiosa i la veritat és que a Barcelona la vam gaudir poc, malgrat que es una de les ciutats on va cantar més, però òperes, no. New York la va gaudir en la màxima plenitud i ella va decidir que millor el MET que el Liceu.
      La que va ser secretaria del Sr Pamies durants uns anys, la Josefina Martí, em va dir que mentre ella va treballar al teatre, cada any li enviaven una invitació per venir a cantar el que volgués i ella la refusava. En aquells anys la Caballé i el seu influent entorn encara no manava al Liceu i això ja va ser motiu d’un apunt In Fernem Land, que si voleu podeu repassar AQUI.
      Quan Caballé va començar a meravellar el món operístic Victoria va deixar de cantar òpera i es va dedicar al lied. El Liceu no era com ara que es fan recitals de de lied i Victoria no va tornar fins el recital esmentat en aquest DVD al 1992, després d’unes lamentables funcions de Manon, quan el desgraciat “afaire” amb el seu marit estava en plena ebullició.
      Potser a les dues grans dives, en algun moment de les seves carreres, els va anar bé aquesta confrontació, tant a l’una com a l’altre, però sincerament jo crec que en aquesta llegenda urbana, més que negra, hi han interessos aliens i fins i tot polítics, que res tenen a veure amb el que sempre s’ha dit.
      Jo recordo que quan vaig començar en aquest món, anar al Liceu era de carques, franquistes i no sé quants títols i pendons més, i en canvi anar el Palau era democràtic, progressista i catalanista, tan lamentable i primari com això. L’òpera era en aquells anys de ous i tomàquets a les entrades i sortides del Liceu, el pitjor del pitjor. D’una societat així de borderline com es pot esperar que no sortissin confrontacions i rivalitats impossibles, ja que les carreres d’ambdues glòries no van coincidir en esplendor mai. Quan una començava al 1965 amb l’esclat del Carnegie Hall, l’altre ja començava a defugir els escenaris operístics i el mateix MET ja no la contractava.
      Bé la història de sempre que si no s’explica amb noms i cognoms, sembla que encara s’hagi de parlar en veu baixa.
      Aquest coi de país tan petit, a part de que des de el campanar es vegi el campanar veí, encara hores d’ara, no sap viure sense valorar a Caballé i Victoria com es mereixen, sense desacreditar una o l’altre. TRISTÍSSIM. i Si ets de la Victoria, no pot ser de la Caballé o a l’inrevés i el pitjor és que les dues són de traca i mocador, i les dues d’aquí.

      M'agrada

      • colbran

        Más claro ya no se puede hablar. A ver si la gente lo entiende de una vez y no se prolonga esa injusta calumnia caída sobre Montserat Caballé respecto a Victoria de los Angeles y que cierto periodista en este hermosísimo documental que es “Brava, Victoria!” vuelve a poner en órbita, cuando este señor en la época que tuvieron lugar los hechos ni sabía qué era la ópera ni para qué servía.

        Yo asistí a una de aquellas lamentables funciones de “Manon” de 1967 y creedme era verlo y oirlo para creerlo. Fue tan bochornosa la aportación de Victoria de los Angeles que mi madre y yo abandonamos el teatro después de la escena de Saint Sulpice. Aún no puedo llegar a comprender cómo no se avisó al público del estado emocional o vocal en que se encontraba esta extraordinaria cantante, pues entonces mi juicio y el de todos hubiera sido más benévolo. A estas funciones de “Manon” siguieron unas de “Otello” en Dallas (1968) “Werther” (debut en el rol de Charlotte) en Madrid en 1969, una de “La vida breve” (1973) en el Royal Albert Hall de Londres, “Carmen” en New Jersey en 1973 , “Werther” en el Colón de Buenos Aires, sustituyendo a Elena Obraztsova, y por último “Pelleas et Melissande” en Madrid en 1980, despidiéndose de ese modo del mundo de la ópera, habiendo sido aconsejada de abandonarlo muchos años antes, para dedicarse de lleno a recitales de canciones acompañada al piano.

        Cuando volví a verla años más tarde, en alguno de esos recitales, pude compobar que en ese género podía seguir cosechando grandes éxitos porque su intimismo y musicalidad seguían intactos, amén de una inteligencia fuera de serie que le permitía dosificar sus posibilidades vocales del momento con la máxima calidad.

        Afortunadamente las grabaciones de estudio y piratas nos mantienen vivo el recuerdo imborrable de los mejores años de esta inmensa artista, llena de sensiblidad y poseedora de un color vocal de puro oro que las generaciones futuras podrán seguir disfrutando y alabando.

        M'agrada

  6. Juli Carbó i Montardit

    Joaquim, estic content perquè confirmes la meva tesi envers la rivalitat artística entre Victòria dels Àngels i la Montserrat Caballé en la qual també i va influir la política governamental del moment i en gran part dels directius o promotors del teatre del Liceu d’aquella època.
    Aquestes rivalitats han existit sempre entre altres cantants i els succssius directius d’aquesta Teatre.
    Durant molts anys va existir una ferrisa rivalitat entre diferents bàndols del públic partidaris d’un o altre cantant. Poso com exemple la rivalitat entre Hipólito Lázaro i Miguel Fleta.
    També cal observar que el Liceu quan el van traslladar a la Rambla (abans estava siutuat al carrer de l’Hospital a l’difici del qua havia estat l’Hospital de la Santa Creu). El Liceu es va crear amb la intenció de que fos la Meca del “Bel canto” amb la condició de que havia de ser assequible per atothom, cosa que posteriorment no ho va ser.
    Fins i tot sovint s’organitzaven vertaderes batalles campals al carrer entre els diferents bàndols fanàtics.
    Jo recomano a tots els “Liceistes” interessats en aquest teatre que comprin el llibre de “Els orígens del Gran Teatre del Liceu” o el Costumari Català d’en Joan Amades.
    De la Victòria del Àngels i la Montserrat Caballé s’en podrien comtar moltes anècdotes i no totes bones per cert.

    M'agrada

  7. dandini

    Totalment d’acord en lo de “país petit”.Si la temporada 1965-1966 haguessim tingut la presència de Leontyne Price,Beverly Sills,Mirella Freni,Renata Scotto,Leyla Gencer,Lisa della Casa,Joan Sutherland,Grace Bumbry,Magda Olivero,Gundula Janowitz,Lucia Pop i fins i tot d’una decrèpita Renata Tebaldi l’esmentada rivalitat a casa nostra no hagues tingut cap ressó i no hagués interessat a ningú.El Liceu no és el centre del món operístic(malauradament).

    M'agrada

    • colbran

      En la temporada 1965/1966 tuvimos en el Liceu a Christa Ludwig, Elisabeth Grümmer, Gianna D’Angelo, Dolores Pérez (extraordinaria cantante, por cierto), Virginia Zeani, Amy Shuard, Geori Boué, Fedora Barbieri, Montserrat Caballé, Regine Crespin, Gertrude Grob-Prandl, Ruth Hesse y Lidia Marimpietri, entre las cantantes femeninas y creo que tampoco eran nada despreciables.

      Las últimas apariciones operísticas de Victoria de los Angeles fueron en 1967 con la desdichada “Manon”, pero su voz ya indicaba que no estaba para cantar ópera y le aconsejaron que abandonara ese género, pero ella aún hizo algunas incursiones (muy pocas, unas 16 funciones en 13 años!) y se retiró definitivamente de la escena -que no del recital- en 1980.

      El Liceu no programaba recitales en aquella época y, como dice bien Maac, cuando de los Angeles llega al principio del ocaso la Caballé comienza a despuntar internacionalmente, cosa natural cuando existe una diferencia de edad de diez años. Puede que esto explique la ausencia de una y la frecuencia de la otra. Si en su buena época de los Angeles estuvo ausente del Liceu 5 temporadas (entre 1961/62 que intervino en “La Atlántida” y 1966/67 en “Manon”) puede haber muchas razones, pero no por causa de Caballé que hasta 1965 no consiguió un reconocimiento internacional y era considerada una buena cantante pero de fama muy restringida, al lado de una figura del prestigio de Victoria de los Angeles, reconocida y admirada mundialmente.

      M'agrada

  8. Jordi Català

    Jo vaig conéixer personalment Victòria i sé que mai li vaig sentir dir res de la Caballé. Mai hi va haver confrontació, al menys per part de Victòria.
    El documental explica molt bé el que va ser aquesta història i es diu que tant el nefast marit i representant de Victòria, que tant de mal li va fer en tots els sentits, com l’entorn de la Caballé -i això és, i ho segueix essent, rigurosament cert- van impedir any rere any que vingués al Liceu, què, per altra banda ja l’havia tractat malament. Aquestes invitacions, Joaquim, any rere any, hauríem de matissar-les, malgrat el que digui la secretaria de Pamias i la voluntat de l’empresari de llavors. Cóm eren enquant a condicions? i per què no eren aceptades?, que les coses no en són tant de senzilles.
    I sí, és cert, que el món musical català va marginar sovint Victòria per les seves arrels humils i espànyoles, malgrat ésser una nena catalana amb un perfecte domini de la llengua i la cultura que ella considerava orgullosament seves. I a més, igual no ho sabeu, Victòria va ser la primera cantant -potser l’única?- que es va atrevir a cantar davant Franco en català, i d’això ella n’estava molt orgullosa.
    Per cert no fa molts anys que corre aquest invent de que ella no volia venir al Liceu, i es presenta com un despreci real, la qual cosa és encara més indignant. Només s’ha de veure l’actitut del Teatre fins i tot després de morta Victòria, en els homenatges que se li han fet i el desplegament de les forçes vives del Colisseu, hi hauria molt i molt que parlar, però millor deixar-ho.
    I sí!, és cert!, a Victòria aquí no se la va tractar massa bé, i vàren passar moltes coses que, per la seva senzillesa i humilitat, mai va gosar expressar i mai es vàren saber. Quan no se és diva com en el seu cas, sempre és més difícil vendre passions. Tanmateix sempre va tenir molts seguidors incondicionals, aficionats i músics, molts dels quals surten al documental.
    Fóren molts anys de silencis i marginacions, que si!.
    Després vindrien els reconeixements i els homenatges, alguns dels quals afortunadament fóren en vida.
    Per cert Joaquim, estic escribint això mentre sento la meravellosa segona de Mahler que fa uns mesos ens vàres regalar. De fet et volia escriure a tu sol per agraïr les teves sinceres i valentes paraules però al veure l’epistolari sobre el ‘tema de sempre’ no he pogut estar-me.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Jordi, però em pots respondre a una pregunta? De quan em parles? Quan Carlos Caballé va agafar les regnes del teatre com a agent artístic pràcticament únic de la casa, Vicoria de los Angeles tan sols feia recitals i en el Liceu no se’n feien. És probable que en la primera època del Consorci es vetés a Victoria de los Angeles, no dic pas que no, però quan s’invitava a Victoria (época Pamias) i ella no volia cantar a les temporades, els Caballé encara no pintaven res,
      Per altre part de ben segur que el que li oferien a Victoria a l’època que es refereix la Sra. Josefina Martí, era cantar per quatre rals, com oferien a tothom, ja que és coneguda l’habilitat que tenia l’empresari per pagar molt poc i malament, i les condicions suposo que era precàries en tots sentits. Tot i així, això no va evitar que vinguessin molts cantants de renom, alguns una vegada només, és cert, però altres malgrat tot, venien molt assíduament. Victoria raons tindria per negar-se. Potser en Pamias al final es va cansar de les negatives i aleshores va sorgir la historia de la amrginació. El que és una veritable llàstima és que no fes un Pelleas com el de la Zarzuela al Liceu coma comiat gloriós que treiés l’espina.
      Si era per origen humil, la Caballé no venia precisament d’un entorn aristocràtic, ara bé, en segons quin ambients elitistes, això de que portés cognoms castellans i tan populars. és possible que tingués alguna importància, malgrat que aquests ambients no li feien en molts casos i si calia, la pilota més vergonyosa i vergonyant al règim franquista.
      Van ser temps horribles, grisos, mediocres i encara hores d’ara sembla que ens tinguem que amagar de coses o parlar-les sense ser gaire clars per por a no sé pas què, però mirat en la distància, el raonament que fa en maac, deslligat de connotacions extra musicals i que jo també he exposat, sembla tan evident, que perdre més el temps en això i continuar alimentant-los, ni ens beneficia en res, ni li treu, ni li posa més notorietat a la carrera estel·lar d’ambdues sopranos. Quan Victoria tenia el MET als seus peus Caballé estudiava i quan la Caballé el va tenir, Victoria passava per moments complicats que res tenien a veure amb la música, tot i que van repercutir en la veu, l’instrument més feble de tots, però la carrera operística ja estava decididament en decadència, al Liceu i tots els grans teatres on l’havia fonamentat.
      Certament el públic del Liceu, pel que m’han dit, no l’estimava gaire, sigui perquè com tots sabem, és teatre que es valora molt el volum i potència de la veu, o perquè es teatre d’una única reina (per repertori és clar), Victoria va haver de lluitar en algunes òperes amb Tebaldi (Bohème, Butterfly) indiscutible en aquells anys, i això tampoc ajudava gaire. Tot plegat la va convertir en una víctima, i això molts al seu voltant els hi ha encantat alimentar-ho fins l’extenuació i la veritat és que cansa, ja que ningí diu que hi hagués confrontació entre ella i la soprano de Pesaro. El públic més aviat estupid, si que li negaven validesa a la seva Mimi davant de l’altre.
      A mi em dona la sensació que en els darrers anys a Victoria se li van fer honors merescudíssims, que salven d’una vegada per totes els malentesos, però que encara algú doni a netendre (Pérez Senz al documental) digui que als anys 70 i 80 no cantava al Liceu per culpa de l’agència Caballé em sembla ridícul per totes les raons argumentades i si Victoria durant aquests anys s’hagués fet un tip de cantar òpera en altres teatres, m’ho creuria, però no va ser així i tampoc crec que la influència dels Caballé traspassés l’àmbit de les Rambles.

      M'agrada

  9. maac

    Perdonadme pero estoy bastante sorprendido al comprobar que se habla de rivalidad entre De los Ángeles y Caballé, la verdad es que me desayuno ahora, son sopranos distanciadas generacionalmente si atendemos exclusivamente a su actividad operística ya que cuando una llega al principio del ocaso la otra comienza a despuntar internacionalmente, en repertorio tampoco me parecen rivales, no sé, no sé…
    Que pudiera haber bandos rivales entre los aficionados del Liceu lo desconocía pero si me lo puedo creer, pero eso es otra historia que nada tiene que ver con las cantantes.
    Que Victoria estuvo alejada del Liceu 27 años es un hecho. Lo que no está tan claro son las razones. Seguramente ella -quizás influenciada por alguien cercano- dejó de lado el teatro y prefirió llevar una carrera más internacional, Tebaldi, si bien por poco tiempo y hasta la explosión Caballé, fue la reina del Liceu y despues no sé… la desastrosa Manon… parece que hubo ofertas y parece que también hubo rechazos… falta de diálogo hasta que pasaron 27 años. Creo que es un problema entre un teatro y una cantante, eso es lo que se deduce de las entrevistas publicadas por Jaume Comellas, o lo que yo deduje cuando las leí. Como también leí que estaba dolida porque en determinados círculos no se le considerara una cantante catalana. Y la verdad es que no es para menos.

    M'agrada

  10. Jordi Català

    No hi ha rivalitat directe per moltes raons, quan una creix l’altra ja està consagrada, però sí podem parlar d’entorns, empreses, crítics, representants, interesos, i molts merders que envolten, SEMPRE, els escenaris de tot tipus.
    És un problema entre un teatre i una cantant sí, però a més, hi participa més gent. val?

    M'agrada

  11. dandini

    Bé la desaparició d’un cantant d’aquest nivell del seu home theater sempre porta discusions i argumentacions de tot tipus.També en Plácido Domingo va viure a Barcelona durant uns anys i va dir que el Liceu era el seu teatre.Malauradament l’any 1978 va desapareixer i trigar 4 anys a tornar lo cual va suposar una errada inmensa i vergonyosa de la direcció del teatre.

    M'agrada

  12. Jordi Català

    Benvolgut Joaquim
    Vaig escriure sense llegir els teus darrerscomentaris. Em refereixo a vàries époques i circumstàncies que d’alguna manera fas esment ja tu. Potser en algun moment podria presentar-te -si tu vols- a alguna persona que ha viscut aquests problemes des de primera fila i está perfectament documentada. Mentre tant es millor deixar de banda tot això i disfrutar de l’art, de la bellesa i dels sentiments.
    Una molt forta abraçada

    M'agrada

  13. Josep Olivé

    Ostres, apassionant! Apassionant post! I ho és per a mi, que no vaig viure l’època esplendorosa de Montserrat Caballè i encara menys la de Victoria dels Angels i que desconec pràcticament totes les polèmiques, interesades o no, que van envoltar el Liceu i aquestes dues sublims artistes.

    Vist des de la distància, i amb desconeixement de la situació, crec evident que entre Victoria dels Angels i el Liceu hi havien problemes, que anaven mès enllà de l’estrictament econòmic. Personalismes, egos ferits i poca capaçitat de diàleg per ambdues parts porten com a resultat el desencontre total. Per totes dues parts. Sincerament no em val que s’hal.legui que una persona és discreta i humil i que això sigui patent per passar per una situació injusta. Potser Victoria era tant discreta que no podia controlar el seu entorn, el marit concretament, qui era al capdavall qui prenia les decisions. Quan Victoria es separa ja estem en el 1969 i ja no estava per a cantar òpera. I desprès, tot, absolutament tot és sobredimensiona, els entorns no afavoreixen a apaivagar malentessos sino tot el contrari, i la societat, la nostra societat, que tan bé ha descrit en Joaquim, aquella societat que si escoltaves Bach entraves en el regne dels cels, i si escoltaves Puccini eres un apestat, aquella societat és va encarragar de la resta.

    Joaquim, a través de la teva esplèndida història, m’has ajudat a entendra molt més aquells temps. Gràcies.

    M'agrada

  14. Josep Olivé

    Disculpes anticipades, però és que hi torno. M’agraden aquesta mena de reflexions personals que de manera indirecte (o directe) s’han fet amb motiu d’aquest post.

    Per què hi torno, i sé que em faig mica pessadet? Doncs perque una nova lectura m’ha fet parar amb més deteniment en lo que expliques, Joaquim, en relació a l’evolució de les teves preferencies artistiques i musicals. Breument: preferies òpera a lied, i fos quin fos l’artista que actués expliques que el teu focus d’atenció era gairebé únic, l’operístic. Menciones el lied i no sé si et passaba el mateix amb la música de càmera i simfónica.

    Bé. Jo, per la meva edat, 57 anyets (no ho sembla, oi? moltes gràcies!) hauría d’haver pogut gaudir per exemple de la Montserrat Caballè, i de moltes i moltes altres veus històriques, les quals, ara només puc escoltar-les amb grabacions. I per què? Perque la meva evolució va ser exactament la contraria a la teva. Considerava el lied i la música de càmera com la més pura expresió de la música, i la música simfónica (i concertant) era la música en la seva versió més completa. I l’Òpera? Doncs la trobava un expresió artística grandiloquent, forçada, maiestàtica, poc natural i contaminada per fets extra-musicals. Deformació provocada per l’època d’estudis del conservatori on l’òpera semblava un art frivol i extrany a tot estudi musical? Adorava al Mozart concertant, però no entenia a la Reina de la Nit. Seguia a Fischer Diskau amb reverencia però m’importava ben poc si cantava òpera. M’encantava la Novena i les veus i cors del seu moviment final i era refrectari a Fidelio. Un lied de Schubert o de Mahler em podien fácilment (i em poden ara tambè, per descomptat) aïllar-me d’aquest mon, però “Ricondita armonia” em deixava fred. En definitiva, el tractament de la veu en forma musical sempre m’ha entusiamat, i no cal dir quins han estat els mestres, però durant una massa llarga temporada vaig ser refrectari a la música i veus teatralitzades. I arriba un dia, sempre arriba el dia, en que de sobte escoltes una cosa que et deixa sec i sense paraules. La tornes a sentir i dius: quina meravella! I et preguntes: però com no ho he entés abans? I començes a escarbar, i començes a entendre, i ja no parés, i et dones de cop a la pared del temps perdut. Alguna cosa passa a dins, quan “Porgui amor” ja no trobes que sigui una ària sosa sino una meravella, alguna cosa pasa quan notes que “Cosi fan tutte” no és cap tonteria sino que te molta mala bava, i quan la seva música passa a ser de superficial i tonta a sublim i meravellosa, alguna cosa passa quan per fi arriba el dia en que definitivament creus que ni Verdi, ni Wagner, ni Strauss, ni Rossini, ni Puccini, i tants d’altres, fan cridar a ningú, sino que fan cantar explicant una història.

    Ja fa uns quans anys (15 potser) que disfruto com un camell de l’opera. I cada vegada més. Haguessin pogut ser molts més. Què li farem. Per a totes les passions cal la primera xispa. La vaig tenir, i amb això ja estic content. Quina va ser?: “La Traviata”. L’adoraré sempre.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: