Ahir divendres 28 d’octubre les Joventuts Musicals de Sabadell inauguraven la temporada de Cambra 2011 i 2012 amb un recital a càrrec del baríton Enric Martínez-Castignani, acompanyat pel pianista i compositor Albert Guinovart, oferint un sel·lecte programa titulat “Impressionisme francès a la música espanyola”, que abraçava a la primera part les 5 cançons castellanes d’Eduard Toldrà, l’estrena del Tríptic de Miquel Ortega i Le Tout, le Rien amb poemes d’Yves Bonnefay i música d’Albert Guinovart.

A la segona part ens esperaven Claude Debussy, Francis Poulenc i Maurice Ravel. Un programa tan sel·lecte com compromès,  on l’elegància, l’expressivitat, l’intimisme i la sensibilitat poètica s’agafen de bracet.

Pel meu gust Martínez-Castignani, que s’ha mostrat molt expressiu i implicat amb el repertori escollit, sobretot a la primera part ha volgut demostrar-nos que tenia molta veu, fent potser un abús de la teatralitat, amb un gènere on normalment ni cal fer gran ostentació de volum i l’expressivitat ha de ser més continguda. Si a més a més tenim en compte que l’acollidor Teatre Principal de Sabadell té les mides justes i l’acústica càlida per oferir un bon liederaben,  em fa tot l’afecte que aquesta demostració d’extraversió era poc adient.

Toldrà sobretot, va sonar massa teatral, qui sap si amb la voluntat d’atrapar ràpidament l’interès del públic. Seguidament ens van  oferir en primera audició absoluta les interessants i belles cançons que conformen el Tríptic de Miquel Ortega musicant poemes de Salvat Papaseit (Si jo em llevava de bon matí, L’enamorat li deia i Mester d’amor), que ben aviat formaran part d’un disc amb caràcter benefic, que ens promet una agradable escoltada, si bé no gaires sobresalts estètics, ja que el llenguatge del mestre Ortega és formalment tradicional i gens trencador, ni en les melodies, ni en l’acompanyament pianístic.

Molt més proper al meu interès musical, van ser les tres cançons d’Albert Guinovart, que tancaven la primera part i que per primera vegada s’interpretaven per veu masculina, sobre poemes del poeta francès Yves Bonnefay. Amb la música de Guinovart sempre experimento una connexió immediata, tan se val pel gènere que composi, sempre m’interessa i m’atrapa amb les seves propostes musicals, els seus jocs melòdics i les sempre suggeridores atmosferes, ritmes i acompanyaments, amb un piano intensament participatiu. Llàstima que del text m’ha arribat ben poca cosa, ja que malgrat que el baríton s’esforçava força, el mateix compositor en la breu però il·lustrativa presentació que ens va fer, va reconèixer que eren força críptics. Haguéssim agraït, per tant, tot i sabent que confeccionar un programa costa molts diners, la incorporació d’un full amb els texts de les obres, al menys les franceses.

Aquest cicle de Guinovart és el que em va agradar més de la primera part.

A la segona, immersos de ple amb la delicada mélodie française, Martinez-Castignani va arreplegar els mitjans per oferir un exquisit cicle de Claude Debussy, amb “Beau Soir, Romance, Les cloches, Green i la mer est plus belle”, fent ostentació de domini i control tècnic, amb pianos i mitges veus de molt i grat efecte, tan adient a l’estil elegant i intimista del món impressionista. Excel·lent.

Amb “Le Bestiare ou Cortége d’Orphée” i amb els 4 poemes d’Apollinaire de Francis Poulenc, el baríton va treure a relluir les dues vessants aparentment contradictòries del compositor parisenc, la més mística i la més canalla, amb contenció i extraversió expressiva i gestual a parts iguals. Alguna petita flegma no va poder enterbolir una interpretació molt més que adient.

El programa acabava amb les tres cançons de Maurice Ravel, “Don Quichotte à Dulcinée” amb texts de Paul Morand, magníficament dites, amb l’expressivitat justa en cadascuna d’elles, ben diferenciades i amb la sensibilitat necessària per mostrar-nos les habilitats interpretatives d’un cantant, que sabent oferir un exquisit bouquet com l’ofert en aquest concert, s’evidència en tot moment que ha nascut pel teatre operístic.

Descobrir a aquestes alçades les grans virtuts d’Albert Guinovart com a pianista acompanyant, em sembla innecessari. Va saber acompanyar i crear l’atmosfera i l’escenari just, sense interposar-se mai al cantant i sense ser el protagonista, tot i que la seva presència sonora era tan evident con inoblidable. Magnífic.

El públic agraït, va aconseguir una propina, que d’acord amb l’exquisit programa, va ser la “Chanson triste” de Duparc, una perla que baríton i pianista van fer brillar sense desentonar gens, en aquest magnífic concert inaugural d’un cicle que us aconsello ben sincerament.

Per a més detalls, us deixo amb l’adreça del web de les Joventuts Musicals de Sabadell.