IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: DON GIOVANNI


Mariusz Kwiecien (Don Giovanni al MET)

Jo creia que la nova producció de Don Giovanni al MET, ara que semblava que el teatre novaiorquès havia començat a desempolsegar-se de la tradició més rància, seria una proposta una mica més arriscada que la que ens proposa Michael Grandage, però m’he equivocat, ja que és vella tot just a l’estrena.

El gran merit d’aquesta nova producció, sota el meu parer, és la vessant musical, amb una direcció vital, enèrgica, nerviosa, dramàtica i sempre en tensió, sense defallir. El mestre Fabio Luisi sap acompanyar els grans moments concertants i les àries, d’això no en tenia cap dubte, però també en els importantíssims recitatius la meravellosa orquestra del MET ha estat un prodigi de teatralitat, de bellesa de so, de qualitat estratosfèrica, amb uns solistes de somni i una corda que enlluerna. Llàstima que encara no disposi de la banda sonora d’aquesta funció, ja que ara us deixaria escoltant el recitatiu “In quali  eccesi, o Numi!” de l’ària de Donna Elvira “Mi tradi”, per tal de il·lustrar-vos aquest magisteri del mestre i la qualitat, mil vegades lloada i demostrada de l’orquestra. Senzillament prodigiosa la tensió dramàtica i la qualitat sonora.
Els temps sempre àgils i a moments quasi de vertigen, no han privat en cap moment que els cantants poguessin cantar sense lluitar amb el mestre, com a vegades succeeix i suposo que això deu ser fruit de la vàlua de tots plegats i d’una colla d’assaigs que han fet possible aquest altíssim nivell.
Especialment remarcable m’ha semblat tota l’escena del sopar, on Luisi ha fet un crescendo dramàtic espectacular. Si normalment ja em succeeix, ahir encara vaig desitjar més que l’òpera s’acabés sense el sextet final “Ah, dov’è il perfido?”.
Que el mestre Luisi sigui el principal director invitat del MET no és una casualitat, la setmana vinent el veurem dirigir el Siegfried i també es fa càrrec d’altres títols cabdals de la temporada, ara que la precarietat del mestre Levine no el permet dirigir les grans produccions, quelcom impensable fa uns anys enrere.
Benvinguda sigui aquesta co titularitat que augura grans nits d’òpera.
Mariusz Kwiecien, el baríton polonès és un Don ideal (li falta una mica d’alçada si hem de ser primmirats). Posseeix una veu bonica, sòlida, de baríton sense discussió i el seu cant és noble, malgrat la personalitat del personatge. Canta de manera senyorívola i sap dir amb la justa expressivitat el text. Pronuncia de manera magnífica i suposo que amb un altre direcció d’actors, l’extrema agressivitat d’alguns dels seus recitatius  pot ser una mica més matisada, però la seva varietat expressiva, des de el cinisme i la rauxa desbocada, passant per la magnífica i subtil serenata o l’elegància del flirteig amb les dames, per acabar en l’exaltat temor de la condemna final, van ser perfectament exposades, dites i cantades, donant la perfecta mesura del seductor que altres cantants no poden o saben donar.

Ramon Vargas (Don Ottavio) i Marina Rebeka (Donna Anna)

La soprano Marina Rebeka posseeix una veu de sonoritats molt penetrants que arriben a ser feridores en la zona alta del seu registre, però canta amb molta correcció. M’ha convençut més en la segona ària “Non mi dir , bell’idol mio”, que no en la famosa “Or sai chi l’onore” on la veu m’ha semblat poc apropiada pel caràcter dramàtic. Però Rebeka no m’ha convençut en una part fonamental i és en el recitatius on s’ha mostrat distant i gens implicada, semblaven talment un tràmit i això és un pecat mortal en Mozart i en aquesta òpera.

Luca Pisaroni és un animal escènic que fa una creació absoluta de Leporello, el personatge més humà i agraït de tota l’òpera. Ell que ha esdevingut el cantant de referència en aquest rol en els nostres dies, un cop vist s’en evidencien els motius. Perfecte en els aspectes vocals i escènics, dominant tots els registres i donant sempre seguretat. Deu ser molt agraït tenir-lo de company de repartiment, alhora que és un perill, ja que centre tota l’atenció mentre ell és en escena.

Barbara Frittoli ha estat la cantant femenina del repartiment que més m’ha agradat, tot i que el nivell de les senyores estava per sota del masculí. La soprano italiana domina el cant mozartià i els recitatius a la perfecció. la seva línia de cant té molta classe i distinció, i malgrat que la veu és d’una lírica pura i Donna Elvira necessita una mica més de cos, ha superat millor que Marina Rebeka les baixades a la zona més greu, tot i així també comparteix amb les seves companyes de repartiment, una certa tendència a una emissió un tant crispada en la zona, tot i que ella té més recursos tècnics i sapiència que els seves companyes, alhora de resoldre aquests petits entrebancs. M’ha agradat més del que em pensava.

Ramón Vargas canta encara i després de fer front en els darrers anys d’un repertori més pesant, un Don Ottavio magnífic. L’estil mozartià a vegades s’amplia cap a un belcantisme expressiu, però manté les coloratures i agilitats que sempre va lluir, i que li permeten fer encara uns ornaments no escrits, de bellíssims i efectius resultats. M’ha agradat més en “Dalla sua pace”, que ha cantat de somni, que a “Il mio tesoro”, on ha patit algunes defallences que no han acabat d’enterbolir el resultat final, ja que domina l’elegància d’un fraseig aristocràtic que fascina. Sorprenent!

Barbara Frittoli (Donna Elvira) i Luca Pisaroni (Leporello)

No m’ha agradat gens Mojca Erdmann. Veu ingrata i interpretació mancada de la dolça picardia que les grans Zerlina han sabut atorgar al personatge. No me l’he cregut ja que sempre l’he vist interpretar amb poca convicció. M’esperava molt més. En canvi no coneixia de res a Joshua Bloom, que interpretava el Masetto i m’ha agradat força, tot i que hauria de millorar una mica la dicció.

Stefan Kocán no és un baix profund, però té la suficient presencia vocal per imposar-se amb autoritat i contundència, sobretot en l’electritzant escena del sopar, on ell també ha contribuït, i molt, a tensionar sense crits, la cabdal escena. M’ha agradat

La producció ja he dit que no és gens moderna. No hi ha cap relectura, ni cap transposició d’època. Respecte el vestuari tradicional, mentre que l’escenografia vol ser realista, però és inadequada i lletja. Inadequada ja que el permanent bloc de pisos sembla més idoni per una Cavalleria rusticana amb direcció de Liliana Cavani, que no per ambientar els Palau sevillans del segle XVIII del Commendatore o de Don Giovanni, i lletja perquè la presumpte realitat buscada no s’escau gens els espais que vol recrear i aquells balcons acaben per avorrir, donant poc i previsible joc escènic.

Francament, m’esperava quelcom més treballat, per fer una nova producció amb això, ja estava bé la que tenien de Zeffirelli.

En conjunt un bon Don Giovanni, que amb un altre cast femení, hagués pogut ser excepcional. Compararem amb la inauguració de la Scala del proper desembre i qui sap si de dos repartiments en podrem fer un d’excel·lent, com ja va succeir en Die Walküre l’any passat. Són volgudes aquestes coincidències?

Mojca Erdmann (Zerlina) i Joshua Bloom (Masetto)

DON GIOVANNI
Wolfgang Amadeus Mozart-Lorenzo Da Ponte

Don Giovanni…………Mariusz Kwiecien
Don Ottavio………….Ramón Vargas
Donna Anna…………..Marina Rebeka
Donna Elvira…………Barbara Frittoli
Leporello……………Luca Pisaroni
Zerlina……………..Mojca Erdmann
Masetto……………..Joshua Bloom
Commendatore…………Stefan Kocán

Harpsichord Continuo: Fabio Luisi

Mandolin Solo: Joyce Rasmussen Balint

Conductor……………Fabio Luisi

Production…………..Michael Grandage
Designer…………….Christopher Oram
Lighting Designer…….Paule Constable
Choreographer………..Ben Wright

La setmana vinent tindrem el Siegfried i la omnipresent mestre de cerimònies, Ms Renée Fleming va entrevistar en l’entreacte a Jay Hunter Morris, el tenor que es farà càrrec del Siegfried. Hem pogut veure un fragment de l’escena de la forja i no sé si m’ha preocupat més el tenoret o l’escena. Creuem els dits, però em temo que no m’agradarà.

Per cert!, ahir la senyal d’àudio anava unes micres desincronitzada i la direcció televisiva va tenir alguns preses sobtades i fallides.

21 comments

  1. Xavier C.

    Començava jo a estar preocupat, que feia dies que coincidia gairebé del tot amb les teves cròniques; i, ves per on, en la d´ahir és talment com si haguéssim anat dos dies diferents: a mi m´havien agradat més elles que ells; i d´elles, més Marina Rebeka que Barbara Frittoli, que ha cantat molt bé però m´ha semblat una mica freda. Casi diria ‘falsa i especuladora’ 🙂 . Més Zerlina que Massetto, poc el Commendatore (no per ell, que canta molt bé, però és massa jove i molt poc profund com per venir d´ultratomba. Crec que a l´Scala li escaurà més el paper, fent de Massetto), i Pisaroni m´havia passat força desapercebut (que potser ja és això, però crec que no). ‘Ergo’ em quedo una mica més tranquil, que ja veig que això torna a ser com sempre ha estat: no en tinc ni idea però m´ho he passat molt bé.

    M'agrada

  2. Pues a mí me pasa hoy un poco como a Xavier C., que voy a discrepar bastante respecto a lo visto y oído ayer.
    Antes que nada me gustaría hacer una pregunta. ¿el sonido en otros cines que no sean los Yelmo de Valencia es bueno?. Aquí, esta es la segunda función que podemos ver del Met, ya que no había antes cines Yelmo, y en ambos casos el sonido ha sido malísimo, pero como no he visto pinganillo a los cantantes no sé si es por el sistema de toma sonora del Met o por un problema de los cines valencianos.

    Bueno, yendo al tomate de manera muy breve, te diré que la dirección de Luisi me pareció bastante irregular, con frecuentes desajustes, problemas en las entradas, sobre todo en los recitativos y algunos picos de tensión muy conseguidos, pero descoordinados del resto del discurso musical que además me pareció poco mozartiano. Pero como el sonido del cine era tan malo igual no era problema de Luisi.

    Lo mejor de la noche a mi juicio fue un Vargas esplendoroso, sobre todo en su primera aria, “Dalla sua pace”. Me gustó mucho también Marina Rebeka, pese a que lo que dices de los recitativos es cierto. Menos Frittoli, aunque en el segundo acto mejoró bastante, pero su escasez de graves era alarmante y pienso que no es un papel para su voz actual.
    Correctos, sin más, me parecieron Pisaroni y Kwiecien. Muy floja la Zerlina y más aún Masetto. El Comendador poniéndole mucha voluntad pero quedándose en un bajo de 3er reparto.

    La escena de una vulgaridad supina, pese al vistoso vestuario, y la corrala absurda por desaprovechada.

    Pese a todo, lo pasamos bien, gracias sobre todo al genio de Mozart, el descubrimiento de Rebeka y la inmensa elegancia en el canto que sigue ofreciendo don Ramón Vargas.

    Un abrazo

    M'agrada

    • colbran

      En los Yelmo Icaria de Barcelona toda la representación se oyó espléndidamente, quizás aguda en exceso. Lo de poco mozartiana de la dirección de Fabio Luisi pueda deberse a tal cantidad de músicos para una ópera de Mozart, cuando es probable que en el estreno no dispusiera el compositor de más de un tercio de los utilizados ayer.

      M'agrada

  3. colbran

    Pues para mí lo mejor de esta función ha sido Ramón Vargas, a pesar del ligero accidente en “Il mio tesoro”. Contrariamente a lo que opinan Atticus y Xavier C. a mí Marina Rebeka se me hizo insufrible, con un tono de voz que me hería el cerebro. Ya cuando la ví en Pésaro en “Maometto Secondo” me amargó la preciosa partitura de Rossini. Yo creo que ha sido un error incluir tres sopranos con registros tan similares -tan agudos los tres!- para los roles de Donna Anna, Donna Elvira y Zerlina. Me vienen a la memoria dos repartos: Sutherland, Schwarzkopf y Sciutti para la versión discográfica, bajo la dirección de Giulini y Edda Moser, Kiri Te Kanawa y Teresa Berganza para el film de Joseph Losey, por poner dos ejemplos.

    En cuanto al reparto masculino -para mi gusto mejor que el femenino-noto a faltar voces de más peso. Es cierto que el rol de Don Giovanni lo estrenó un barítono (Luigi Bassi, una voz entre tenor y bajo se decía en la época, pues la cuerda de barítono no estaba aún definida como tal) pero yo prefiero un bajo (mis referentes son Cesare Siepi y Ezio Pinza). Leporello está escrito para una voz de bajo y yo creo que Luca Pisaroni no lo es; hubiera preferido verlo en el rol de Don Giovanni, puestos a utilizar un barítono. Mariusz Kwiecien cantó muy bien la serenata, con una voz redonda y densa, muy diferente del resto de la función. Al Commendatore le faltaba más rotundidad. El Masetto correcto.

    La orquesta del Met es de ensueño, pero era necesario utilizar tantos músicos? Yo creo que no es correcto para Mozart, resta encanto a su música. Fabio Luisi es un gran director, pero yo le hubiera agradecido menos celeridad en el primer acto.

    Todos los protagonistas estan bien dirigidos escénicamente y sacan muy buen provecho de su interpretación como actores y actrices, con la excepción de Marina Rebeka que da la impresión de no saber qué hacer.

    M'agrada

  4. Golaud

    Como siempre, las retransmisiones del Metropolitan no llegan a estos länder, una pena.
    Nos tendremos que conformar con el Don Giovanni de la Scala que va en la programación Cinesa, y que a priori tiene un reparto mejor, con algún punto en común. He leído por ahí que las dos primeras funciones Kwiecien estaba indispuesto y fue sustituido por Peter Mattei, precisamente el próximo DG scalígero. En ambos casos veo que las críticas no son muy buenas.
    No sé si lo habéis olvidado, pero Marina Rebeka fue la Micaëla de la Carmen del Palau de hace dos temporadas (con Garança), y entonces nos encantó la voz por su volumen y su bello y típicamente oscuro timbre eslavo, con una estupeda interpretación de su aria. Mozart es otra cosa, y a decir verdad, es lo único que me despierta curiosidad de este reparto, aparte del interés por Vargas.

    M'agrada

  5. SANTI

    No em va agradar aquest Don Giovanni, ni elles, ni ells i tan sols coincideixo amb tu en la direcció de Luisi que també em va agradar.
    Si, Vargas va cantar bonic, el que més, però poc mozartià i a la veu li han passat factura els Rodolfos i altres coses que no aportant res d’extraordinari a la seva carrera, l’han afectat en detriment d’el fantàstic especialista que era en els seus inicis.
    A Kwiecien li falta alçada física i musical. Pisaroni voleu dir que no és una mica exagerada la veneració que se li professa?.
    Les senyores per oblidar-les a totes. Què lluny queden les veus de les grans mozartianes! És necessari que us deixi la llarga llista d’eminents sopranos mozartianes i de les que aquestes tres ferien bé en escoltar-les com a penitència?
    El Siegfried que s’intueix és per desestimar la funció, llàstima que ja vaig comprar l’entrada i no estem per llançar res.

    M'agrada

  6. Carlos R.

    Coincidimos con Vargas, el mejor de todos y Kwiecien. Yo prefiero el Don Giovanni para barítono, ya que las voces graves de bajo no seducen, imponen, a pesar de que lo hagan tan bien como lo hacían los mencionados por Colbran o el mismísimo Ramey.
    Pisaroni correcto, bien, pero sin más. El Leporello de Terfel me parece muy superior.
    No me gustó Rebeka, que seguramente cuando pierda esa frialdad y mecanismo en la interpretación podrá lucir sus importantes medios, aunque quizás Donna Anna no sea un papel para ella.
    Cierto que Frittoli expresa bien y su recitativo es inteligente, pero demasiado fría. Elvira es o debería ser puro fuego, todo en ella es pasión y Frittoli quedaba un tanto frígida.
    Mal la Zerlina y a la zaga el Leporello.
    A mi si me gustó Stefan Kocán, aunque seguramente en el teatro con las voces más distantes y sin la presencia y volumen que proporcionan los altavoces del cine, la voz impresionaría menos.
    Estoy de acuerdo con Colbran en lo excesivo de músicos para interpretar Mozart y será interesante hacer comparaciones con la versión de Barenboim en la Scala. ¿Cuantos músicos utilizará el argentino?
    Luisi, con menos orquesta me hubiera gustado más, o quizás también sea debido al volumen excesivamente alto de emisión en la sala donde presencié este Don Giovanni.
    A mi lado había entusiasmo generalizado por esta versión y no creo que haya para tanto. La producción es feísima.
    ¿Que ocurriría en el MET si algún dia Gelb se atreve a programar el Don Giovanni visto en Salzburg según Claus Guth? No propongo en le de Bieito porqué no quiero que quemen el teatro y porqué no me gusta nada, pero esta nueva producción no es propia del MET, ni lujosa, ni tradicional, ni teatralmente potente. En el cine aún, pero no me imagino que debe suceder si te aposentas en las alturas a miles de kilómetros de la escena, lo más seguro es que no se debe apreciar nada.
    El fuego infernal, que nadie ha mencionado, para partirse el pecho y el decorado me recordó al que Emilio Sagi utilizó para La del manojo de rosas de hace ya muchos años y tan grato recuerdo, en el Teatro de la Zarzuela.

    M'agrada

  7. tristany

    Millor o pitjor, no sabeu l’enveja que em feu de poder assistir a aquestes transmissions. Això de l’exclusiva dels Yelmo és una lata, pels de províncies (petites). Pel que fa al Siegfried de Mr. J.H. Morris, vaig sentir l’àudio que va oferir el Met en streaming i no vaig poder passar del primer acte; el jove wälsung deu ser el paper cantat de manera més insuportable dels últims cinquanta anys. I el fragment de vídeo de la cançó de la forja, tela, tela. Ja ens ho contaràs…

    M'agrada

  8. dandini

    Caram m’agrada perque avui hi ha molta diversitat d’opinions.La producció em va deixar força trist.Si el teatre amb més pressupost del món no és capaç d’apostar ni en el mite(etern) de Don Giovanni per quelcom més estimulant no anem bé.La darrera produccio del Met de Marthe Keller ,que vaig veure en directe, reultava igual de depriment.Pel que fa a les veus crec que la presa de so força estrident afavoria clarament als homes.En general hem d’admetre que el nivell era molt bo.Pero está clar portem sentits tants grans repartiments(al disc) que tots filem molt prim.En el meu cas per mí la sorpresa de la nit va ser Marina Rebeka.Crec que posseeix una veu bonica ,una mica punxant a l’agut pero renoi crec que té moltes possibilitats,será interessant comparar-la amb Netrebko(de color molt més fosc i de dicció també discutible) d’aquí uns dies.Barbara Frittoli és una molt bona cantant pero la seva veu és una mica insuficient en el registre greu i poc atractiva a l’agut.La seva prestació va ser molt inferior a l’aconsseguida al ROH per Joyce di Donato.En el pla interpretatiu no em transmet gaire res ni aquí ni en Suor Angelica(aixo té “delito”).Si analitzem els recitats tant importants en aquesta obra la palma se l’endu Luca Pisaroni.Mariusz Kwiecien no está al mateix nivell i el seu cant(molt atent a l’exhibició de facultats) está més a prop del odiadíssim Erwin Schrott que del subtil i també odiat Peter Mattei(també podrem comparar d’aquí uns dies).Fantàstic Ramon Vargas el comentari més encertat que he llegit és que ell sap combinar un cant viril i alhora delicat de forma excel·lent.Molt be Stefan Kocan i més que correctes la Zerlina sense “charme” de Mojca Erdmann i el Massetto de Joshua Bloom.Simplement enlluvernador el nivell de l’orquestra sota la batuta de l’excel·lent Fabio Luisi.

    M'agrada

  9. Com que aquí n’hi ha per tots els gustos i sembla que tots vam veure un Don Giovanni diferent, jo també vull dir la meva. Em van agradar força les veus masculines, especialment el Kweicien i el Vargas, i poc les veus femenines de les qual salvaria la Frittoli que si que em va fer el pes. L’orquestra em va semblar molt bé i la direcció d’escena magnífica. No hem va agradar tant la producció de Grandage, però més que la d’algun altra DG que tinc en ment.
    El que més m’ha agradat d’quest DG, son les reaccions a posteriori, demostrant que tot va en funció de la receptibilitat de cadascun.

    M'agrada

  10. OLYMPIA

    Em va agradar molt i especialment el Pisaroni que s’ho menja tot amb la seva imponent presència escènica. És cert que les dones estaven per sota, sobretot la Zerlina. La Marina Rebeka semblava una estranya aliena a l’acció. Jo també em decanto poer preferir per damunt de tots a l’exquisit Ramón Vargas i “Dalla sua pace”. Va estar meravellós donant una lliçó de com s’ha de cantar. La posada en escena, d’acord amb tu, Joaquim, ben oblidable. Quant a la direcció em va semblar enèrgica i valuosa però reconec que l’orquestra ha de ser dolenta perquè jo sàpigar filar prim com vosaltres. I us ho dic amb estimació i enveja.
    Ens veurem aviat per escoltar la Forja.

    M'agrada

  11. Por cierto, cuando vayais al Siegfried no se os olvide que aquí ha cambiado la hora pero en Nueva York el sabado aún no (cambia el domingo) así que solo son 5 horas de diferencia, vamos, que empieza a las 5 de la tarde. Se supone que en el cine tendrian que poner la hora bien pero recuerdo que el año pasado hubo lio con eso.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: