Qui té por de Virginia Woolf al Teatre Romea 2011. Fotografia David Ruano Teatre Romea
A part de la pel·lícula, que deu haver vist tothom, en teatre tan sols havia vist la versió que ja fan uns anys van protagonitzar una sorprenent Amparo Moreno i Hermann Bonnin, que també era el director (Teatraneu 1998).
Després del gerro d’aigua freda que va suposar la interpretació tan lloada per quasi tothom d’Emma Vilarasau en el pratenciós Agost del TNC (si us plau, aquest debat ja es va esgotar), em feia molta por o més ben dit, mandra, anar al Romea, però la confabulació dels bons i estimats amics m’ho han posat en safata i ahir a la nit vaig anar a martiritzar-me amb la crueltat del hàbil, intel·ligent i duríssim text d’Edward Albee i malgrat la impressió inicial d’una escenografia tan previsible, com vulgar, al Romea vaig veure una representació teatral d’alt nivell, d’aquelles que et fan gaudir molt.
A part que el text en molts moments m’arriba a afeixugar, però això forma part d’aquesta gran lluita sadomasoquista, amb un crescendo imparable d’autodestrucció, que tan sols l’habilitat teatral d’Albee, amb els oportuns i necessaris tocs d’humor tan cínic i vitriòlic com és d’esperar amb els especimens que es destripen fins a límits insoportables, la representació té una direcció magnífica de Daniel Veronese, que sense cap mena de dubte controla als actors i no els deixa passar-se ni un milímetre de la perillosa frontera que una obra com aquesta invita a passar sovint, de la sobre actuació, i aquí amb l’afegitó de la complicitat perfecta del estat etílic dels protagonistes.
M’he reconciliat amb Emma Vilarasau, la torno a venerar, perquè és molt i molt difícil estar permanentment convincent en una exaltació constant i recargolada de la perversió, en que cau i en la que fa caure a tothom aquesta Martha ferotge, ferida, temerosa i temible, seductora, perversa, odiosa i feble. Té moments gloriosos, que pràcticament fan que prenguis partit per a ella, en aquest combat, però Veronese ja s’encarrega oportunament d’anar jugant també amb els espectadors i que no acabis mai de prendre partit per cap d’aquests quatre monstres.
Si la Vilarasau m’ha agradat molt, en Pere Arquillué encara m’ha agradat més. Està perfecte, tant en els moments de perversió més exaltada, com en aquells que s’empetiteix amb la por davant l’abisme. El seu treball és el més natural, el menys teatral dels quatre i és el que m’ha fet patir més, però Veronese tampoc deixar que ens acabem decantant per la seva guerra i més d’un cop m’han vingut ganes d’aixacar-me de la cadira i abans d’abandonar la sala, davant de tanta misèria, fotre-li un raig d’hòsties, perdoneu-me la grolleria blasfema, però estic parlant de Qui té por de Wirginia Woolf i la magnifica traducció de Josep Maria Pou, està plegada, com cal, de grolleries d’altíssima càrrega, que deixen la meva, en una imperdonable manca de lèxic.
Davant d’aquestes dues interpretacions memorables, és molt difícil fer la Honey i el Nick, sense quedar en un segon terme, obligats per l’abassegadora interpretació de dos dels grans actors del teatre català, però Mireia Aixalà i Ivan Benet, aguanten amb quelcom més que moltíssima dignitat, el tsunami interpretatiu, donant rèpliques al nivell i fins i tot l’Aixalà, en un moment d’extraordinària càrrega dramàtica, es permet robar l’escena als altres tres i fa desviar totes les mirades cap a ella, en la delirant i perillosa escena del ball. Està meravellosa.
No sé que més dir-vos, apart de que l’obra no sé fins quan s’estarà al Romea i per tant, que si podeu, afanyeu-vos a treure entrades, això si, heu de saber que sortireu anímicament planxats i teatralment molt més que satisfets, entusiasmats.
Teatre ple a vessar i resposta unànime i entusiasta del públic
IN FERNEM LAND 
Estic content de que t’hagi agradat i sobretot que tornis a “venerar” a la Vilarasau. Aquesta Qui té por de virginia Woolf ? Es totalment recomanable.
M'agradaM'agrada
Un esplendido trabajo de actores, sin duda, con una VILARASAU y sobre todo un ARQUILLUÉ , soberbios….
Pero un tema duro que hace pupa, pupa… 1 hora 40min, de insultos, gritos, violencia verbal y no verbal, hace que a ratos le sea casi insoportable, para una persona….. tan sensible como soy yo………
Esto es la grandeza del teatro… que lo vivas en primera persona….
Besos a todos/as
M'agradaM'agrada
Sí, sí.. Vaig anar-hi fa quinze dies amb prevenció, no tant pels actors, sinó per l’obra: mai no m’ha agradat, i la pel·lícula, per molts mèrits que tingui, em carrega moltíssim. Vaig sortir del teatre entusiasmat: va ser una representació rodona en tot, en interpretació, en ritme, i també en escenografia (clàssica, previsible, però molt aconseguida, molt ben il·luminada i molt funcional i adequada: ja voldríem tenir-ne d’aquestes més sovint al Liceu; i a sobre deu ser més barata que moltes altres). Deu ser la grandesa del teatre ben fet: que un text que no et diu gran cosa (continua sense agradar-me, ho reconec, però també reconec que és un text molt ben plantejat, molt mesurat i pensat per produir uns efectes calculadíssims i deixar la sensació final que deixa; molt intel·ligent, tot plegat), et fa passar una o dues hores electritzat, enganxat del tot, pendent del que diuen, vivint-ho… I passava amb tothom: el teatre estava ple (entrades exhaurides) i no se sentia ni una mosca (ja sé que sembla increïble, però el soroll va ser mínim); l’escena tenia tal magnetisme que el públic estava abduït i implicat. Va haver-hi un moment francament “maco”: la Martha escup al George a la cara, enmig de la discusió. La reacció espontània de bona part del públic, i això indica fins a quin punt havia entrat en la història, va ser com un esgarip col·lectiu que va sentir-se (un “ooooooooooh” de sorpresa i reprovació) i que mostra fins a quin punt una representació et pot arrabassar fins a fer-te, com en aquest cas, partícep de l’acció.
És una de les millors representacions que he vist en temps. Els quatre superbs, però moltes altres coses també. I l’Arquillué, realment, per la naturalitat que desprèn, “era” el personatge, era real, totalment veritable… En acabar pensava que aquests actors deuen quedar absolutament esgotats, però hi ha dies que fan dues funcions bastant seguides… no sé, no m’ho explico… Demà vaig a veure Un fràgil equilibri al Lliure, que deu ser si fa no fa: farem doblet de l’Albee; potser val la pena i acabo “convertit” a aquest teatre de passions i perversions extremes.
M'agradaM'agrada
Prenc nota de la recomanació.
Gràcies per l’apunt Joaquim.
M'agradaM'agrada
Com sempre una molt bona crònica.
Nosaltres hi anem el dia 20 i crec que serà el millor de la jornada electoral.
M'agradaM'agrada
Aún debe haber alguien que se pregunte por qué se titula “Qui té por de Virginia Woolf?” El origen se debe a la canción que canta George varias veces a lo largo de la función, en los momentos clave, y que no es otra que “Who’s afraid of the big bad wolf?” (conocida como “Quién le teme al lobo feroz?” en castellano), del film de dibujos animados “Los tres cerditos” de Walt Disney, transformando “the big bad wolf” por “Virginia Woolf”.
Esta es la tercera versión que veo de este drama. La primera con la compañia de Mary Carrillo -en los años sesenta- muy suavizada de texto por la censura, pero conservando todo el vitriolismo. Ví la de Amparo Moreno/Herman Bonnin. Me perdí la de Nuria Espert/Adolfo Marsillach. Y ahora ésta. Además ví por primera vez la película en Estocolmo (1966), en versión original con subtítulos en sueco y luego la he vuelto a ver en castellano, en catalán, subtitulada…varias veces más. A mí me gusta mucho el film; considero que los cuatro protagonistas (Elizabeth Taylor-Richard Burton-Sandy Dennis-un verdadero descubrimiento- y George Segal) están soberbios, a pesar de la dulcificación del lenguaje a que se vió sometido el film. Pues bien
el cuarteto protagonista de esta función tiene poco o nada que envidiar al de la película y esta última representación teatral es la mejor de cuantas he visto representadas de este glorioso título de Edward Albee, estrenado en 1962.
La trama de la obra se centra en dos parejas heterosexuales, pero bien pudiera aplicarse a cualquier otro tipo de combinaciones. No hay que olvidar que Edward Albee es gay declarado, aunque siempre ha manifestado que el “no es un autor gay, sino un autor que da la casualidad de que es gay”, por eso creo que la obra permite varias lecturas por parte del público, aunque la que se escenifica es claramente la que es.
Veo menos teatro que el que me gustaría ver, por motivos estrictamente económicos, ya que me decanto más por la ópera y los conciertos, pero cuando asisto a una función de esta categoría -gracias Antonio por la invitación- lamento profundamente no estar más al día, pero las prioridades son las prioridades y como se dice vulgarmente “la vaca no da para más”
Por cierto, hablando de “dichos”: entre las personas de mi generación se solía decir “no me hagas Virginia Wolf!” en determinadas ocasiones -y debido al contexto de la trama de la obra-, al igual que en la generación anterior se decía “no me hagas Luz de Gas!”, refiriéndose también a otra obra de teatro que tuvo dos felícisimas trasposiciones al cine: en 1940 (inglesa, “Luz de gas”, con Diana Winyard y Anton Walbrook) y en 1944 (norteamericana, “Luz que agoniza”, con Charles Boyer e Ingrid Bergman).
No os perdáis este magnífico y adulto espectáculo.
M'agradaM'agrada
Estupenda crònica, Joaquim! Sempre em fas venir ganes de fer coses que no vull fer. És la màgia de la teva seducció que travessa els modems. Bé, no sé si hi aniré perquè la Vilarasau, malgrat el seu importantíssim temperament dramàtic, té una dicció que sempre m’ha desagradat. No dubto de les meravelles que pot fer Pere Arquillué fins i tot recitant l’abecedari. Però no tenia previst veure-la i procuraré ser fidel a mi mateixa.
M'agradaM'agrada
Per si a algú li interessa, Un fràgil equilibri també és un gran espectacle, amb unes interpretacions fabuloses (Rosa Novell i Albert Vidal, genials, però la resta del repartiment, si fa no fa) i una direcció excel·lent. L’obra és totalment diferent, i encara més torbadora i preocupant, perquè el “problema” que desencadena el conflicte és molt més quotidià i possible. Et deixa neguitejat, però sense crits ni els extrems de la Virginia Woolf, sinó des de l’aparent tranquil·litat i placidesa de la coexistència diària. Penso, pels comentaris sentits, que una part del públic no va entendre què planteja l’autor, la buidor de la vida, esdevinguda rutina. Per mi, tot un descobriment. No surts pletòric, com a VW, però potser perquè mentre que allí penses que ets espectador i prou, a Un fràgil equilibri, a banda del superb espectacle, pots arribar a plantejar-te que algun dia en podries ser el protagonista, i seria molt dur. Val la pena veure-la.
M'agradaM'agrada
Gràcies bocachete, ho tindré en compte. Coincideixes amb tothom que m’en ha parlat.
M'agradaM'agrada
Hola, tinc tant gran record de la interpretació de Nuria Espert i Adolfo Marsillach i Pep Munne que es difícil veure una altra posada en escena, aquell dia hi havia dos monstres al escenari.Li dono tota la confiança a Emma Viladasau perque considero una bonisima actriu i
i com el temps passa sempre hi haurà els nous actors que posin en peu les obres clásiques
M'agradaM'agrada
Encara estic mig estabornit. Quina tensió de corda continua! Gràcies per la recomanació. Ho vam gaudir molt.
M'agradaM'agrada