IN FERNEM LAND

EL JO CONFESSO D’EN JAUME CABRÉ


El dia 22 de setembre vaig guixar com acostumo quan un llibre meu entra a casa, la primera pàgina de la darrera i esperadíssima novel·la d’en Jaume Cabré, Jo confesso, amb la data i el meu nom (per allò de si l’acabo deixant). Dos mesos i dos dies més tard he acabat exhaust la seva apassionant lectura.

Vaig anunciar de manera malèfica a l’Assur que quan l’acabés feria un apunt que seria una pura provocació per exasperar a tots aquells que gosen  discutir l’obra i la immensa categoria literària d’en Cabré, però de manera ingenua no vaig tenir en compte que el Jo confesso té molta mala llet, barrejada entre moltes altres coses, entre elles un dels capítols més colpidors que jo hagi llegit mai en molts temps, el número 6 (Stabat Mater) des de la pàgina 813 fins la 948 i per tant, quan l’acabes no pots arribar a fer cas d’una nimietat com aquella.

M’havia fet el propòsit de llegir poc a poc aquestes 998 pàgines descomptant les cinc finals del Dramatis Personae i si faig una absurda mitjana em surten  15,84 pàgines per dia. En realitat hi ha hagut molts dies que no l’he obert, atrafegat com anava en altres coses que ben aviat us en faré amb goig partícips i que em tenien massa distret per endinsar-me en el fastuós món de l’Adrià Ardèvol.  Vaig voler dosificar-ne la lectura per diversos motius, però principalment per fer-lo durar més. M’ha passat en tos els altres llibres d’en Cabré, ja podien ser llargs que sempre se’m feien curts i no volia que amb aquest em succerís el mateix. Poc a poc, degustant el sorprenent i fins i tot trampós enginy tramat en aquest immens engranatge on tot encaixa, he gaudit altre cop del talent literari d’aquesta escriptura aparentment sencilla, gens pedant i eminentment erudita que Jaume Cabré utilitza amb mestrívola exultació, per ferir-nos un cop més.

Us confesso que durant moltes i moltes pàgines vaig “retreure-li” a l’idolatrat escriptor i sense dir-ho a ningú, una fredor i un distanciament quasi insoportable. Molts dels fets que se’ns expliquen fan molt mal, massa mal, el mal de la historia i del món, i sempre amb aquella distància i fredor que m’exesperava, però en Cabré és molt Cabré i quan ja et té ben enganxat a la tela que ha teixit, et clava l’agulló mortal, el que fa més mal, el que et toca la fibra, el que descobreix l’ànima i com que res s’ha escrit per atzar, ni res per reomplir una historia de manera artificiosa, tot encaixa, i tot encara fa més mal, perquè quan et toquen l’ànima, tot fa més mal.

Rendit un cop més al magisteri literari, al domini aclaparador d’un català bellíssim i a l’enginy dramàtic d’una narració molt complexa, tan sols hem queda que recomanar-vos sense embuts aquest totxo. Impossible romandre impassibles.

No seré jo qui us digui si aquest és el llibre més bo o el que m’ha agradat més de tot l’opus cabrerià, això és irrellevant. És més difícil que el Pamano?, si, segur. Fins que no t’acostumes als sobtats canvis d’escena, que sempre impliquen anar molts anys o fins i tot segles, endavant i endarrere del que acabes de llegir i del que t’espera una mica més endavant, sense ni tan sols un punt i a part que t’ajudi en aquests encadenats tan cinematogràfics com literàriament genials. L’engegaries, però renoi quin magisteri.

Potser un dia el tornaré a començar o qui sap si demà tornaré a agafar-lo a la pàgina  813 i fer com he fet avui, no parar fins el final.

No us vull explicar res més, encara estic sota l’estat de xoc , però pensar que hauré d’estar un llarguíssim període d’espera sense un nou Cabré m’entristeix, en sóc addicte.

I ara em permetreu que us deixi la Sonata núm 1 opus 105 de Robert Schumann, un dels leitmotiv musicals de tota la novel·la, en una versió atribuida a Karl Richter i David Oistrach, tot i que no ho sé del cert, hi ha qui diu que són Kyung Wha Chung i Krystian Zimerman.


*

*

*

Em sap greu no haver trobat la versió del Vial, amb el Storini que ens ha fet anar de corcoll durant les meravelloses 1000 pàgines d’aquest Cabré definitivament inoblidable.

13 comments

  1. assai

    Este año he tenido la suerte de leer dos novelas extraordinarias: una de ellas es la de Javier Marias, la otra “Jo confesso”. No siempre sucede así, muchos de las novedades y “éxitos” literarios, se desvanecen en las primeras páginas. La he leído en catalán. Siempre he pensado que las palabras construyen no solo conceptos. También son instrumentos con los que apreciamos, sentimos y amamos. Por eso recomendaría que se leyera en catalán, si se puede.

    Es difícil sintetizar una obra maestra, hacer un apunte, y a mi me ha gustado la aproximación que has hecho al libro desde la música.
    En la novela, me ha sorprendido y a la vez fascinado cómo un violín – “Lorenzo Storioni me facit in 176?”, no recuerdo la fecha exacta- puede ser el hilo conductor para desarrollar historias con un leitmotiv tan antiguo como el hombre: la maldad humana . También -igual a tí- me ha sorprendido el original tratamiento del tiempo y del espacio, cómo el autor lo desprovee de todas sus limitaciones; solo un punto puede ser suficiente en un párrafo para avanzar cientos de años. Genial.

    Reconozco que leí el libro con fruición y sin descanso. Atrapada por la historia, entusiasmada por el ritmo de la novela, por esa estructura tan original que puede llegar a producir “Alzheimer, el Grande”.

    Quiero agradecer a Assur su estupendo apunte, que fue lo que al final determinó que me comprara el libro, con el que he disfrutado las tardes y las noches de escasos quince días, durante los cuales he sentido una resistencia a separme de él, a interrumpir su lectura, y al final una cierta tristeza cuando veía que llegaba a su fin. Siempre nos gustaria prolongar una buena novela.

    Un día, cuando lo relea, quizá me haga un archivo con su música: la de la vida de Adrià Ardevol . Ahora lo he dejado, con la alegria con la que se presta un libro que me ha hecho muy feliz.

    M'agrada

    • No saps pas la il·lusió que em fa que m’escriguis aquest comentari.
      Jo et recomano TOTS els llibres d’en Jaume Cabré, la fama li ha vingut de cop, des de Les veus del Pamano, però les anteriors novel·les són excepcionals, no en tinguis cap dubte, per tant si no els has llegit ets molt afortunada, ja que tens per endavant molts dies de felicitat cabreriana.
      Un petó

      M'agrada

  2. Montse Gros i Flix

    Ja està!!!! Avui ha caigut a les meves mans una ampolla d´un vi que m´ha fet pensar en el teu blog. Tinc que reconeixer que aquest es el segon cop que hi entro. I que em trobo? el comentari del Jo confesso…!! Casualitat ¿?Encara m´agafen mes ganes de llegirlo, però abans escoltare la banda sonora que ens has posat…I ara a esperar a que ens escrigui una altra obra d´art!!! En quant al vi que m´ha portat fins aquí, t´en enviare unes fotos…

    M'agrada

    • Òndia Montse, saps què?, quan he llegit el teu comentari no t’he reconegut i m’ha fet gràcia, però després en tornar a llegir el nom he cridat ÒNDIA (però més malsonant) si és la Montse!.
      Bestial, ja saps el que sempre dic, no existeixen les casualitats.
      Et faré arribar el meu Jo confesso, el devoraràs, no pateixis.
      I lo del vi serà possiblement motiu d’un apunt al blog, ja t’ho faré saber.
      Un petonàs, és clar.

      M'agrada

  3. timamót

    És una obra magnífica!.
    Rica, complexa, que toca molts temes: la condició humana, la infelicitat, l’amor, el mal, l’amor, l’amistat, l’enveja, la solitud … travessant el temps i l’espai de la nostra història i la nostra cultura.
    I la música que sempre està fluint per sota la novel·la…

    Entenc que diguis que estàs en estat de xoc. Ja ho diu l’autor “Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia… ja no ets el mateix.”

    La complexitat que té la novel·la, farcida de personatges diversos, no s’aguantaria si no estigués ben escrita. Quina sort que tenim i que té la literatura catalana amb un escriptor de la categoria d’en Jaume Cabré!

    M'agrada

  4. isabel

    Doncs jo no l’he llegit, el tinc a la cua,. De totes maneres haig de dir que a mi en Cabré m’agrada però sense tanta passió com veig que alguns de vosaltres mostreu. No sé, potser canvio d’opinió en quan hagi llegit aquest Jo confesso…

    M'agrada

  5. Com celebro haver compartit amb tu, i amb tots els que n’han gaudit, del plaer de la lectura gràcies, un cop més, al mestratge d’un gran escriptor, l’obra del qual, n’estic convençut, aguantarà el pas del temps per convertir-se en un referent de la narrativa catalana de finals del segle XX i principis del XXI.

    M’ha fet una especial il·lusió llegir el comentari de l’Assai fent referència a un dels molts fragments excepcionals d’aquesta darrera novel·la de Jaume Cabré i que duu l’empremta inequívoca del seu estil, i que és quan l’Adrià Ardèvol, dirigint-se a l’autoretrat a qui dedica la seva llarga confessió, un autoretrat que ara el lector ja sap de qui es tracta, es compara amb Boeci, el qual, esperant la seva execució ordenada per Teodoric el Gran, va escriure la més famosa de les seves obres, “La consolació de la filosofia”: “La meva mort -escriu l’Adrià Ardèvol- serà lenta, no com la de Boeci. El meu emperador assassí no es diu Teodoric, sinó Alzheimer el Gran”. Aquest petitíssim fragment és el Cabré en estat pur.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: