IN FERNEM LAND

LICEU: CONCERT JAROUSSKY


El divendres 2 de desembre va debutar al Liceu i a Barcelona, el contratenor Philippe Jaroussky i la data ja quedarà gravada amb lletres d’or a la historia del teatre i esperem que a la del gran cantant, que en acabar de manera apoteósica el concert, semblava agrait i emocionat de veritat, amb un Liceu casi ple a vessar i rendit als peus del grandiós cantant.

Quan vaig començar a sovintejar el Liceu (meitat dels setanta) si m’haguessin dit que un contratenor obtindria aquest èxit, hagués dit que no era possible. Encara recordo la primera vegada que vaig escoltar un contratenor en directa al Liceu i en un concert final d’un Viñas, on mig teatre se’n reia (i ara! què és aquesta pallassada!), mentre altres casi s’indignaven per aquella raresa que fins i tot trobaven de dubtosa moralitat. Tal com ho sentiu, casi els tractaven de degenerats, efeminats i no sé quantes coses més. 30 anys després, veure com el teatre s’ensorrava amb el magisteri vocal que ens ha ofert Jaroussky és una prova evident que malgrat tot, anem a millor i que encara que sembli impossible, fins i tot ens refinem i adquirim una sensibilitat que ens permet gaudir del repertori barroc i de la sempre conflictiva vocalitat dels contratenors, amb la mateixa fruïció que anys enrere destinàvem al Manrico estentori de Bonisolli o als esgarips dramàtics de Rita Orlandi Malaspina.

El contratenor francès s’ha presentat acompanyat de la fabulosa Freiburguer Barokorchester que ha marevellat tant com Jaroussky, amb una calidesa i qualitat de so enlluernadores, liderada per Petra Müllejans i amb uns virtuosos solistes que acompnyaven amb sentiment i precisió, alhora que feien fluir la música amb contagiosa complicitat. Crec que al fabulós i merescut èxit hi ha contribuit en gran mesura aquest prodigiós acompanyament de resultats discogràfics.

Pel que fa a Jaroussky, que era la primera vegada que escoltava en directa, m’ha entusiasmat la qualitat artística del seu cant i la seva tècnica. La veu continua sent, malgrat la demostració intel·ligent del seu art, massa aguda, quasi infantil, amb sonoritats blanques i hi ha un moment del pas, que el contratenor no ha pogut malgrat els anys, resoldre i que esdevé una mica grotesc, com de soprano envellida, però al natural aquest retret queda absolutament mitigat per la seducció d’un cant extremadament senyorívol. El volum és escàs, al menys per una sala com la del Liceu, i mentre que la veu corre a la perfecció en les zones mitges i altes, quasi desapareix en el greu, si bé és cert que és una mica més audible que en els seus inicis.

Els però no acaben afectant al magnífic resultat final, ja que davant d’un artista d’aquesta categoria, no hi ha però que valgui. No és el contratenor que més m’agrada, ja que jo m’estimo més per aquesta corda, veus més vellutades i greus, més properes a les mezzosopranos, com és el cas de Daniels, Mehta o Scholl, però és innegable que ell, pels seus extraordinaris medis mereix està al capdamunt i tan sols pot ser desbancat per criteris purament subjectius i personals de cada oient.

El cant voreja tant la perfecció que pot resultar distant o fred, jo això ho fonamento en l’excessiu control que Jaroussky vol exercir sobre aquelles sonoritats que ell sap que enlletgeixen la seva emissió, així com l’escrupolós control de les vertiginoses coloratures que li resten espontaneïtat. Tant li fa, en les àries més virtuosístiques on les estratosfèriques agilitats, sempre romanen sota l’estricta control, esdevenen admirables, però en canvi en les parts més cantables, en els andante o adagi, deixar que l’emoció arribi més per l’emissió que no per la intenció del fraseig incisiu i l’expressivitat, té el risc que el seu cant acabi sent distant, cosa que no li passa per exemple a la Bartoli, una cantant que també fonamenta els seu art en l’exhibició pirotècnica de les seves agilitats, però que en canvi prefereix una intensitat dramàtica al seu cant legato, que el contratenor francès, que prefereix sacrificar l’expressivitat per obtenir més bellesa de les angelicals i seràfiques emissions vocals. Una elecció vàlida i intel·ligent que acaba per seduir a tot aquell que l’escolta.

El programa, íntegrament dedicat a Handel ha començat amb l’obertura de Riccardo I, re d’Inghilterra que ha donat pas, sense solució de continuitat a l’ària “Agitato da fiere tempeste, ària d’Oreste un pasticcio handelià. Tot seguit Jaroussky ha interpretat “Ho perso il caro ben” una ária de la serenata d’Il Paranasso in festa.

El primer interludi musical ha permès gaudir de l’excel·lsa Freiburger Barockorchester, que per primera vegada no ha quedat com un tràmit per tal de que el cantant de torn descansi, sinó com un alicient musical més, i que ens han ofert el Concerto grosso en Sol menor op 6, que el públic ha aplaudit després de cada temps, de manera un tant provinciana.

La primer part ha acabat amb “Se potessero i sospir miei” d’Imeneo i amb l’espectacular “Con l’ali di costanza” d’Ariodante.

A mi m’ha agradat més a la segona part que l’ha iniciat amb “L’angue offeso mai riposa” del Giulio Cesare i la meravellosa “Mi lusinga il dolce affetto” d’Alcina, que és el que m’ha agradat més de tot el concert vocal, si és que haig de fer una tria de totes les perles cantades.

Immediatament després l’orquestra ens ha ofert la perla orquestral de la nit amb la Sarabanda d’Almina, Königin von Kastilien, auto inspirada en el seu començament amb  “Lascia ch’Io pianga” o “Lascia la spina”. Una autèntica delicia.

Per concloure el concert oficial Jaroussky ens ha ofert la climàtica “Ombra cara” de Radamisto i els focs artificials han arribat amb l’espectacularitat de “Come nubbe che fuggedal vento” d’Agrippina. Una autèntica fascinació col·lectiva.

Malgrat que al final de la darrera ària ha arribat curt de volum, ens tenia preparades tres propines rebudes amb entusiasme. La primera de Porpora, amb la meravellosa “Alto Giove” de Polifemo.  Una delicia que ha donat pas a l’espectacular “Venti, turbini”del Rinaldo, acompanyada de somni per Eyal Streett al fagot. Després de l’allau d’apludiments i bravos, ha començat aquell intent, per part del públic, d’obtenir l’ària sol·licitada, mentre altres li deien coses incomprensibles des de la meva localitat o li tiraven floretes (verbals), un d’ells ha dit “Ombra mai fu”, i li ha tocat la grossa, ja que com era previsible ha acabat amb la clìmàtica ària de Xerxe, perfilada de manera manierista, però si he de ser escrupolós, poc idònea per una veu sopranil com la seva, ja que els greus que li exigeix la partitura han desaperegut entremig de narcotitzants, hipnótics i exquisits matisos sonors.

Un autèntic deliri.

La inaudita cua a l'espera de la signatura jarousskiana. IFL 02/12/2011

Entre el nombrós públic, molta parelleta amb modalets vintage, moltes ulleres de pasta i un ambient de selecte intel·lectualitat que en acabar la gran festa de la música barroca s’han integrat en gran mesura a la inaudita cua que s’ha organitzat a les Rambles, per tal de que Jaroussky els signés els seus CD, com un amable e-mail del teatre ens va avisar fa uns dies. Mai havia vist cosa similar, ni en els millors temps de la gloriosa Caballé, ni del incombustible Plácido. Definitivament al Liceu, el públic, malgrat els estossecs, mòbils i caramels sorollosos, ha millorat molt, i jo no sabeu pas com me’n alegro.

Avui no sé pas amb quines condicions estarà en Bravo-Bravo per rebre a Juan Diego Flórez, però haurem de demanar a la direcció del Liceu que no concentri tants esdeveniments d’aquest nivell, si no volen quedar-se sense el liceista més peculiar i irritant (pobre!) des de fa molts anys. Està en un estat vocal lamentable

72 comments

  1. Félix Hangelini

    Joaquim, ¿has entrado en el círculo de admiradores del cantante? Me alegro de leer tu reseña. Y de que haya sido un éxito la presentación de un contratenor en el Liceu. Sin duda, es el contratenor de moda. No recuerdo esta recepción con Daniels, hace dos o tres años. Es una pena que no haya podido encontrarme con vosotros hoy, pero yo ya conozco al cantante, así que nada me sorprende. Un abrazo.

    M'agrada

    • Hombre Félix, no he dejado de estarlo nunca, pero hay cosas que sin verlo no me gustaban y que en directo, aún existiendo, se mitigan.
      Ya he dicho que no era mi contratenor favorito, pero es innegable, hay que sucumbir ante esa línea de canto y esa sensibilidad, sin duda.

      M'agrada

  2. JaumeM

    Un concert EXTRAORDINARI. A mi tres cosas m’han agradat molt i molt, el Concerto Grosso (que no coneixia), la Sarabanda (que m’ha recordat altra musica de Handel i que tampoc coneixia) i la trobada a les escales de sortida del teatre.
    La crónica , com sempre, acertadissima i informativa. Gracies.

    M'agrada

      • JaumeM

        Jaroussky excels, pero no va ser cap sorpressa, ho esperava.però l’orquestra i dues obres desconegudes per mi varen ser una delicia afegida sobre una nit inoblidable, com la del JDF.

        M'agrada

  3. Xavier C.

    No tinc a mà el diccionari de sinònims, però espatarrant, meravellós, sublim, esplèndid, extraordinari, al•lucinant,… Que tingueu sort i avui JDF us regali una altra nit per recordar. Els que no fem el salt al MET del METro continuem amb Haendel (per cert: en l´estira i arronsa final m´ha semblat que algú li ha arribat a dir ‘You are Haendel’). Amb Scholl, cap problema!

    Bon cap de setmana a tots/es

    [Ja ho tinc: les teves cròniques són més interessants i completes que les del Cester. Ell no em fa petar de riure amb comentaris sobre l´‘estat vocal lamentable’ del Sr. Bravo-Bravo]

    M'agrada

      • Félix Hangelini

        Lo habla desde hace años. Piensa que sus primeras producciones las hizo en el Real de Madrid con la ópera de Hidalgo “Celos aún del aire matan”, y tiene muchos años de bajar a España.

        M'agrada

    • En primer lloc bon onomàstic Xavier. Déu ni do els regals d’aquest any, en PhJ i en JDF en 24 hores de diferència.
      Si noi, ahir estava fatal de projecció, fiato i potència. Tanta activitat comença a passar factura. Si els passa als millors, com no ha de passar-li a ell.
      Si aprecio signes de millora, també us ho faré saber.

      M'agrada

  4. Yo no le encuentro un cantante frío, considero que transmite mucho, aunque de una forma muy sutil, que puede llegar o no. Ayer, durante el concierto, pensaba que J., junto con Quasthoff, son las dos voces que más me han emocionado de todas las que he escuchado en directo por su expresividad, y curiosamente en concierto y recital, que en teoría son espectáculos más fríos que una ópera escenificada.
    Pero bueno, esta noche lo discutimos más a fondo por el cuarto piso…
    Espero que el Bravo-Bravo siga conservando fuelle para esta noche. Da bastante ambientillo. Cualquier teatro pagaría por tener una claca tan fiel y entregada 🙂

    M'agrada

    • Bueno Marga, en cuestiones de termostato, sabes que siempre hay peleas, ya sea en las oficinas, restaurantes o cines, no iba a ser menos en la ópera y conciertos 🙂 🙂 🙂

      A mi un tanto gélido si que me lo parece, pero entiendo que guste muchísimoi, aunque para mi le falta calorcillo y terciopelo.En cualquier caso me encantó, como creo que se desprende en el post.

      M'agrada

  5. Eva2

    Hola a tothom. No havia escoltat mai una veu de contratenor en concert, i per les aries barroques tenia com a referència les interpretacions de la Bartoli, però aquest noi les va desbancar amb la seva veu hipnòtica (un adjectiu que li escau molt Joaquim). Una nit memorable.
    Xavier C., jo vaig entendre que li demanàven “more Haendel”, pot ser?
    Avui pot ser el deliri, no vull pensar la cua que podria organitzar el Florez, i amb la quantitat de gent que s’ha quedat sense entrada.. Serà ben interessant el contrast de veus!
    Gràcies un cop més per il•lustrar-nos amb les teves cròniques Joaquim.

    M'agrada

    • Eva2, efectivament tot fa preveure que avui tindrem un altra catarsi, al cap i a la fi, estem parlant de dos perfils molt similars, tècnica, musicalitat, prodigi, sensibilitat, en definitiva, un luxe poder-ho viure en directa.
      De res, vosaltres sou la benzina que em fa bellugar-me i darrerament amb teniu a velocitat de creuer 🙂

      M'agrada

  6. Hahaha! En Bravo-Bravo que bo! Et robaré aquest nom per utilitzar-lo quan parli d’ell (ahir comentàvem amb els meus veïns de butaca que un dia caurà sobre el respectable de l’amfiteatre).

    A mi, en Jaroussky, no m’ha entusiasment mai, però he de confessar que ahir va començar a agradar-me una miqueta més.

    La decripció del públic, chappeau. Jo tenia al costat una parelleta d’aquests modernets “com-que-no-em-miro-al-mirall-no-m’adono-del-ridícul-que-faig” de modelets impossibles i hi va haver un moment que no sabia ben bé on era l’espectable, si a l’escenari o entre el públic.

    I avui, Flórez. No sé si resistiré tanta emoció… 😉

    M'agrada

    • Hola Ferran, feia dies que no t’apropaves per IFL, però la distinció de Bravo Bravo ja fa temps que li hem atorgat.
      Ja sé que tu ets Scholl, com jo sóc Daniels, `però vam gaudir molt i és que canta divinament.
      Per cert, ja saps que Scholl canta avui al MET en la Rodelinda que es transmet en HD als cinemes?. També has hagut d’escollir?

      M'agrada

      • Doncs no ho sabia, Joaquim, però la decisió hauria estat fàcil: el Florez en directe 😉

        No passo gaire, però vaig seguint les novetats de l’IFL. A veure si torno a comentar una mica, que darrerament faig de convidat de pedra a tot arreu 😉

        M'agrada

  7. Retroenllaç: Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

  8. A mi fins fa pocs anys, també m’era un pel desagradable la veu d’un contratenor. En els darrers anys m’he anat acostumant i sense ser la veu que més m’agrada, puc, com en el cas d’ahir, gaudir molt d’un concert. Les habilitats vocals del Sr.Jaroussky em van semblar extraordinàries i excelses. Ara bé, no se si el resultat hauria estat tan rodó sense l’extraordinari, increïble, meravellós, (se m’acaben els adjectius) acompanyament de la Freiburger Barokorchester. Tot plegat, una nit inoblidable. Avui, a repetir!!

    PS. Sobre el públic dir que ja estem acostumats a veure gent amb texans descolorits, samarretes de mil colors o fins i tot amb xandall, però ahir vaig veure el que no havia vist mai, un paio que a més a més anava amb MONOPATÍ!. Els temps estan canviant (i jo també me n’alegro).

    M'agrada

    • Belvongut Josep, jo si em topo amb el del monopatí, després de fer-li una foto, motiu d’apunt a can IFL, li dic alguna cosa i el denuncio. Això com a mínim deu anar contra tota norma legal establerta, o potser no està previst en aquell catàleg vergonyant que es van treure de la màniga la direcció i que prohibia entre altres coses, tirar flors alc cantants per no posar en perill als musics de l’orquestyra. Ho recordes?, Doncs un tipus amb monopatí, com a mínim és un terrorista oi?, que atempta contra la integritat del personal.
      Ni m’imagino una topada en mig d’un passadís entre un individu d’aquests i l’estirat cap de sala i el seu permanent “pinganillu” connectat com a mínim al Ministeri de la Chacon (en funcions) o dels Puig Boys.

      M'agrada

  9. colbran

    Por lo que he ido comentando a lo largo de casi 5 años en este blog -y si alguien ha seguido mis comentarios-, ya podéis saber que no soy partidario de los contratenores, pero sí del bien cantar y Jaroussky canta muy bien, con una voz de níño-soprano, absolutamente infantíl, un volumen muy escaso -aunque se le oye- y una carencia absoluta de graves. Dicho esto me ha entusiasmado el control de su voz y la facilidad para las coloraturas. En ciertos momentos parece que carezca de un buen fiato y en otros alarga las frases cuanto quiere. Sorprende. En los adagios canta con mucha suavidad y recuerda a un niño con hermosa voz, aunque no fija casi nunca -cosa que suelen hacer los niños cantores y algunos divos/as ya mayorcitos/as…- y esto se lo aplaudo sin reservas. Sin embargo su canto no me emociona en absoluto. Lo asimilo con el oído y con el cerebro pero no con el corazón. Yo sigo prefiriendo el canto florido por una mezzo -Bartoli. o una contralto -Podlès.

    El concierto ha sido un triunfo absoluto, pero a la hora de valorar a Jaroussky le adjudico un 9 y a la orquesta un 10 porque no quedaría bien ponerle un 11 sobre 10.

    M'agrada

    • Félix Hangelini

      La puntuación y el reconocimiento exceden ya lo esperado, estimado Colbran, en vista de nuestras anteriores “trifulcas internáuticas” por la clasificación que le dabas a Jaroussky como “el pollito” (¿recuerdas?) y tu ya sabida no preferencia por estas voces. Me alegro de que por lo menos hayas disfrutado buena parte del concierto. Un 9 sobre 10 al cantante es una altísima valoración, en vistas de tu exigencia. Un saludo. (Y finalmente Jaroussky debutó en el Liceu, creo que esto faltaba en la crónica.)

      M'agrada

    • Efectivament Colbran, que hagis sucumbit als encanteris de Jaroussky és un gran merit de contratenor.
      Si ha pogut amb tu, és que és veritablement bo. Jo no conec prova del cotó més exigent quan es parla devalorar un contratenor que tu.
      En qualsevol cas, tant amb Baniels com amb Jaroussky t’han guanyat i tu ho has reconegut i això t’honora més encara..

      M'agrada

  10. timamót

    Un gran concert! Sí.

    Una bona orquestra barroca, Em va encantar sentir la versió de la Sarabanda que van fer, alternant-se els diferents instruments (peça que em va semblar relacionada amb la suite en Re menor que utilitza Kubrick, amb diferents orquestacions a “Barry Lyndon” i que em va fascinar en sentir-la per primera vegada).

    Jaroussky, magnífic! Ja ho heu dit quasi tot, el cronista … i els comentaristes. Només vull afegir que a mi, particularment, em va fer sortir llàgrimes d’emoció el “Ho perso il caro ben”. De fet m’agrada més un ària emocionant que les filigranes vocals que han anat augmentant a mesura que avançava el concert.

    Sobre el Bravo-Bravo, conegut entre nosaltres com el “jimmy-jump” (per sort ara no coincideix amb el nostre torn) ja el vàrem suportar en les temporades de l’Euroconcert, però ha evolucionat i cada vegada udola més. Quina creu!

    M'agrada

      • Hola Semiramide, benvinguda a In Fernem Land. Jo crec que ningú ha insultat al Sr. Bravo Bravo, ningú. Descriure un udol les mostres de joia d’aquest senyor, s’aproxima molt a la realitat. Temps enrere impostava més, però a força ‘anar a concerts, recitals i representacions, ha anat perdent la veu i convindràs que ara és molt molest i si el tens al costat, directament insuportable.
        Jo crec que amb el seu particular i respectable criteri, a vegades posa en perill els concerts i les representacions que a ell i tan sols a ell agraden molt. Està en tot el dret d’expressar-se amb el seu entusiasme habitual, però la seva vehement insistència, molesta. En lloc de posar-nos taps, potser li hauríem de dir a ell que es moderi, no et sembla?, jo crec que ho entendrà perfectament, la disminució que pugui patir, no li privarà d’entendre-ho. El que passa és que ningú s’atreveix a posar el picarol al gat.
        Cordialment

        M'agrada

  11. Tenia moltes ganes de llegir la teua opinió sobre aquest concert ja que altres vegades que hem parlat sobre contratenors sempre em quedava el dubte sobre el que pensaries d’en Jaroussky quan l’escoltares en viu. M’alegre molt de que t’haja agradat, com estava segur que passaria per una simnle raó: canta molt, però que molt bé.

    M'agrada

  12. Fue una noche mágica. Yo creo que más que un contratenor, J es un soprano masculino. Qué voz tan pura y qué técnica tan prodigiosa, especialmente sus pianísimo, sus legato. Lloré varias veces, y no por las coloraturas, sino por las arias “sentimentales”, cuya prístina belleza llega al corazón. Dio lección, y la lección fue: la belleza duele y es el único dolor fecundo, a excepción del del parto.
    Saludos cordiales.

    M'agrada

  13. bocachete

    Va ser bonic, té una veu peculiar i canta francament bé. No el vaig trobar especialment fred; per exemple, el Scholl, per al meu gust, va ser-ho més. Sentir-se, se sentia bé: al cinquè pis, on vaig ser la primera part, arribava bé la veu.

    La foto de la cua és significativa. De tota manera, quan fa anys s’esperava als artistes al vestíbul principal del teatre, de vegades estava ple i, si ens haguéssim posat en fila, potser n’haguéssim fet una més llarga; hi havia dies que signaven Caballé, Domingo o Kraus, que Déu n’hi do, entre uns i altres la gent que hi podria haver. Ara, fer-ho com es feia era més discret que el format actual, ja que a la sortida d’artistes, o s’està al carrer o res, que el vestíbul d’allí és molt petit.

    Pel que fa al “nostre” Bravo-bravo, no entenc que ningú l’hagi faltat al respecte; clarament, pateix algun tipus de disminució, però això no treu que, si bé el primer cop pot fer “gràcia” el veure tant entusiasme, la repetició fa que hom s’adoni que no és això i, tot plegat, resulta molest. Ahir, encara, perquè quedava dissimulat dintre l’èxit general, però d’altres cops… A mi em neguiteja i, francament, em fa patir. No sé si ho entendria, de tota manera: algun cop he vist que algú, afectuosament, li deia alguna cosa; suposo que deuria ser algun tipus de “modera’t, noi”, però no sembla que n’hagi fet cas. Podria ser que no ho pugui entendre, la veritat. En fi, mentre només sigui això, tampoc no fa tan de mal… és una creu, però mira…

    M'agrada

    • Potser si Bocachete, però veure la cua gruixuda de gent en ordenada filera, esperant que el divo signés cd’s, va ser un altre sorpresa absoluta.
      Quelcom més difícil d’aconseguir que aquestes signatures que esmentes del vestíbul on la gent aprofitava per tertúlia, la d’ahir era sense cap mena de dubte, més “sacrificada”

      M'agrada

  14. Josep Olivé

    Fantàstic concert, amb sensacional contratenor i sensacional orquestra! Philippe Jaroussky em va entusiasmar, i si bé a la primera part vaig poder apreciar una tècnica enlluernadora però sense arribar a trasbalsar-me, a la segona si que hi van haver-hi, per a mi, moments colpidors.

    Una sorpressa monumental tambè per a mi veure un ple a vessar al Liceu amb un contratenor. El barroc sempre ha tingut un públic jove, fidel i entusiasta però està clar que avui dia hi ha una plantilla de contratenors i directors especialitzats que ha fet revifar aquest meravellós estil musical. I la cua per a les signatures realment espectacular. Mai l’havia vist tant llarga. Mai.

    Menció a part per a la Freiburger Barockorchester. Tan sols una paraula: brutal! Bé, una més: impresionant! El millor barroc mai escoltat en directe! Sempre m’han semblat avorridots els concerti grossi, i ahir, el concerto grosso en Sol menor, op.6 em va semblar fascinant, una meravella de cap a peus, interpretat amb una qualitat superba. I a la segona part, la sarabanda d’Almira un dels moments àlgids del concerts, sens dubte. Fa poc els vaig poder escoltar tambè en directe, dirigits per en René Jacobs amb una “Finta Giardiniera” i l’impressió tambè va ser molt bona, però lo d’ahir…

    I avui torne’m-hi, ole, ole, ole, ole… 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

    • Ves que no prenguem mal amb tanta activitat, pensa que a part de saltar-nos la Rodelinda del MET, ens espera la Scala, un altre MET i el dia 12 el tsar a l’Auditori amb un programa que serà la bomba.
      Ens haurem de medicar 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂 🙂

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, ben dit, el metge ja m’ha receptat una bona capsa de pastilles: una blanca per a Don Giovanni, una groga pel gran tsar de les rusies i una blava per veure al cine al diable. I desprès va i em recepta una sobredosi que s’ha de pendre amb protector: Eva Maria Wesbroek al paper de Kateria Ismailova. L’hi he preguntat al doctor si arribarè a Nadal. Cap problema, m’ha contestat.

        M'agrada

  15. Domènec

    Hola Joaquim i parròquia. Només dir que vaig disfrutar molt i que soc un dels que va fer cua per gaudir de la simpatia del Philippe. Avui em perdo el Juan Diego Flórez, soc a Albi i em conformo amb gòtic, frescos renaixentistes i en Toulouse Lautrec. Espero, però, amb candeletes la teva crònica del concert d’aquest vespre…

    M'agrada

  16. tristany

    Em sap molt de greu no haver pogut fer el doblet Jaroussky-Flórez, però, si no pot ser, no pot ser. M’alegra molt l’entusiasme que manifesteu perquè jo també penso que estem davant d’un cantant (de la corda que sigui) sensacional. Només l’he vist un cop en viu i amb un programa monogràfic Zelenka (que no és precisament Händel, desenganyem-nos) i també va aconseguir un èxit monumental i merescudíssim. Espero que torni regularment. Bon any pels contratenors al Liceu, per cert. Recordeu el fabulós Mehta del Tamerlano? L’èxit també va ser colossal.

    M'agrada

    • Si Ceph, no tengas ninguna duda, pero hoy JDF puede romper facilmente las visitas de ayer, por el ritmo que llevamos….
      A parte que estoy convencido que había un poco de morbo en conocer mi opinión al respecto, ya que siempre le había discutido algunas cosillas sin casi importancia y que ahora han pasado a mejor vida.
      Un abrazo

      M'agrada

  17. Mercè

    Estic molt contenta que Jaroussky hagi tingut èxit a Infernemland.
    Al Liceu ja sabia que en tindria, com no podia ser d’altra manera, però a Infernemland… tenia algun dubte, afortunadament, ara, esvaït.

    I és que la Bellesa captiva els esperits i Jaroussky ens dóna això, Bellesa, amb majúscules.

    El vaig veure a Toulouse, amb l’Arpeggiata de Cristina Pluhar, a L’Incoronazione di Poppea”, a Madrid i, l’estiu passat a Torroella; us puc assegurar que, a més de bon cantant, també és bon actor.

    Us suggereixo, si no ho heu fet, que escolteu el CD dedicat a Caldara; a Youtube se’n troben fragments; o els “Duetti” amb en Cencic, que va sortir el mes passat. Bé, jo us recomanaria que escoltessiu tots els seus discos; és clar que jo sóc una adicta…

    Una observació: els diaris també diuen que ahir va “debutar”, però el cert és que ja havia vingut la Liceu, no sé si el 2005 o 2006, formant duo amb la Núria Rial. Jo, aleshores, encara no el coneixia (quina pena!)

    Me’n descuidava: la Freiburger Barokorchester, una meravella!!

    Bé, bona nit.

    M'agrada

    • Mercè, tots, tots, tots, no, ho sento, però no. A aquell CD anomenat Opium, amb nom de colònia per a regalar per les festes, per a mi Jaroussky es va equivocar en l’elecció del repertori i sobretot en com cantar-lo.
      Ara quan canta el repertori barroc, aleshores ja és tota un altre cosa.
      Ell encara que diví, també és mortal i com molts dels seus col·legues, va voler fer un crossower i com acostuma a passar sempre, no va encertar.
      Gràcies com per sempre per comentar i compartir

      M'agrada

  18. Josep Olivé

    Espero que el que vagi a dir ara no aixequi polseguera ni debat agre. No és la meva intenció. I si és la meva intenció que un fet molt concret que és produieix al Liceu tot sovint pogui enterbolir aquest blog. És el cas de l’entusiasta afeccionat del cinquè pis, familiarment conegut com a bravo-bravo.

    I és que he trobat expressions iròniques unes, i desenfedades d’altres, però si més no un tant dubtosses al meu entendre, referides a ell al llarg d’aquest post. El fet de que em deideixi a escriure sobre ell ho ha fet en primer lloc l’haver llegit la paraula “udolar” com a expressió del seu entusiasme i lo que que aquesta paraula ha generat en algunes entrades, i en segon lloc el fet, important, de que aquesta persona pot patir una lleugera disminució mental. Compte aleshores. Molt de compte.

    Sincerement, la paraula esmentada no és feliç. Caram, les expressions de joia i felicitat són molt personals i dignes de respecte. Tampoc crec que arribi a la categoria d’insult, però no m’agradat llegir-la, si més no és una falta de respecte. Perque el que fins ara he constatat un munt de vegades, és que a aquesta persona li sento exterioritzar el seu entusiasme en els moments correctes per fer-ho, no abans, i que és veritat, perque ho és, que pot arribar a molestar la seva forma de fer-ho, ho reconec, però algu em pot dir com es mesura la forma d’exterioritzar una passió? La passió que té aquest noi la canalitza verbalment i la fa ostensible sorollosament, però qui mesura la duració i volum màxim permès? Si ha més pateix una disminució, si aquesta persona a la vida té aquesta felicitat, no seré jo qui intenti apaivagar-la. Que la disfruti tant com pogui!

    Més. Si, molt més. M’han explicat i dit que mestres escolta la música s’està quiet i serè. Que no obre caramels. Que no estossega com si estigués al sofá de casa. Que no es moca intentant emular al trombó. Que no fa anar ventalls. Que mai li sona el móbil. Que no xerra. Que no li cauen els vinocles al terra. Que no fa roncs. Que no fa anar cremelleres de cap mena de bolso. Que no trenca silencis. Que no marxa segons abans d’acabar una interpretació. Això si, mostra de manera palmaria el seu entusiasme arribat el moment. A qui preferiu de compnay? Perque jo ho tinc molt clar!

    No he coincidit encara amb ell (a la vora, vull dir) al Liceu, però si a un concert a la sala Oriol Matorell de l’Auditori. Crec que era amb “Le pierrot lunaire”. Us asseguro que mentres molta gent no parava de moure’s (causa una digestió difícil a molta gent aquesta superba obra), ell, que el tenia just al darrera, va ser un espectador exquisit. Exquisit.

    M'agrada

    • tristany

      Entenc perfectament el que vols dir, i la manera en què ho fas (que és, com en tu és l’habitual, exquisida) t’honora, però penso que tampoc no cal tenir la cua de palla. A mi aquest senyor, sigui com sigui, em carrega i crec que no hi ha res de dolent en dir-ho. I encara em carrega més (molt més) les altres actituds que esmentes d’un públic cada cop més nombrós. Tot això dit sense cap ànim de polemitzar, i menys amb tu. Sempre trobo les teves intervencions molt encertades i les llegeixò amb gran interès.

      M'agrada

      • No siguis tan susceptible Josep, recorda que el teu comentari comença dient:
        Espero que el que vagi a dir ara no aixequi polseguera ni debat agre. No és la meva intenció. I si és la meva intenció que un fet molt concret que és produieix al Liceu tot sovint pogui enterbolir aquest blog. És el cas de l’entusiasta afeccionat del cinquè pis, familiarment conegut com a bravo-bravo
        Com que ens has demanat no enterbolir el debat i jo l’enterboliria, m’estimo més callar. Em referia a aquest parany, res més.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Catxis, si és que no compto fins a 10 mai…i desprès, au, com un dia em vares dir, a fustigar-me penitenment jo mateix…hahahahaha… 🙂 🙂 🙂 Una abraçada!

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Moltes gràcies Sebastian….ai, vull dir, Xavier…en què estaría jo pensant?…en el de les “poles” de la formula 1 potser…no sé… 🙂 🙂 🙂

        M'agrada

  19. Josep Olivé

    “Si a més….” (Disculpeu alguna falta d’ortografia que sempre s’em cola, catxis la mar! No m’agrada fer servir correctors i vaig apendre a escriure català de manera autodidacta).

    M'agrada

  20. Mercè

    Aquest senyor que anomeneu “bravo, bravo”, el vaig tenir al davant al Caixa Fòrum en una ocasió en què cantava en Xavier Sabata. Tal com diu en Tristany, el seu comportament va ser correcte; però no sabeu com em va fer patir, perquè veia que fins i tot el cantant semblava sentir-se una mica incòmode perquè els seus “bravo” i la manera d’aplaudir destacaven d’entre els de la resta de gent, que no aplaudia amb menys entusiasme.

    A mi em fa patir, però reconec que l’home no hi pot fer menys i que hi ha molta, molta més gent molt més emprenyadora que ell: els estossecs, els caramels, et., etc., que trobem als concerts i, sobretot, al teatre! Quantes vegades no heu perdut una frase per culpa d’aquella tos desvergonyida que irromp en el moment més inoportú?

    En fi! S’haurà de tenir paciència.

    Joaquim: et dóno part de raó; algunes de les peces d’Opium, no pas totes, tampoc no em fan el pes; no és la producció de Jaroussky que més m’agrada.

    Salut!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: