IN FERNEM LAND

LICEU: LA SEGONA LINDA, de segona


Linda di Chamounix (acte 3er Liceu 2011) Foto: A.Bofill

Una decepció important.

Esperava molt del segon cast i tot i tenir punts de molt interès el resultat és francament decebedor i en cap cas comparable amb el primer cast, el que fa que la Linda di Chamounix esdevingui la llauna belcantista que ja vaig dir en ocasió de l’estrena i que sense les lluminàries del primer repartiment, acabi sent una totxana de tres hores de difícil digestió.

Potser ahir hi havia un cert relaxament, ja que l’orquestra i el cor van estar per sota de la nit de l’estrena i fins i tot del dia anterior (gravació disponible), amb desequilibris orquestrals i corals (què els passava als tenors del cor?) força notoris.

Sense tornar a parlar-vos dels aspectes escènics, ni de la direcció musical, que en general segueix la mateixa tònica del primer repartiment, si bé ahir la representació és va alleugerir en 10 minuts, passaré a parlar-vos del que em van semblar les veus.

A Mariola Cantarero ja fa temps que li noto una evolució negativa. La darrera vegada que la vaig escoltar en directa va ser en la Nanetta del Falstaff, on em va agradar, però anteriorment en La Francisquita em vaig alarmar, ja que després de l’èxit en Violeta a La Maestranza, jo creia que la carrera evolucionaria cap a terrenys molt més lírics, oblidant el repertori de líric lleugera en agafar la veu una consistència notable que semblava indicar que s’havia d’oblidar dels problemàtics sobreaguts de sonoritats desagradables, per anar treballant més els registres central i greu, amb importants possibilitats.

Cantarero no obstant aquest canvis que ha experimentat la seva veu, ha volgut continuar sovintejant el mateix repertori de líric lleugera, amb aquesta obsessió que té per voler emular els seus anys d’esclatants i prometedors inicis, anant sempre que pot al sobreagut, malgrat que sovint succeeix, com el que va passar ahir, que cap, però cap dels sobreaguts va ser reeixit i aleshores jo em pregunto. Per què aquesta obsessió que malmet una veu llastrant tot allò que pot arribar a fer bé en una funció?

Sempre he cregut que Mariola no tenia prou ambició artística i quan va ser el moment d’apostar fort es va estimar més quedar-se a fer una carrera casolana sense estudiar a fons, amb rigor i sacrifici. Els resultats els tenim amb la Linda d’ahir. Potser tenia un dia especialment dolent per causes puntuals, però si hagués sigut intel·ligent no hagués intentat cap dels sobreaguts i hagués posat l’accent en aspectes més estilístics i dramàtics, però el cert és que després d’una sortida poc brillant (això també li passa salvant totes les distàncies, a Damrau), en el primer duo amb Carlo la veu se li va trencar perillosament, cosa que possiblement la va espentar per a tota la nit. Aquest trencament es va repetir dos cops més en l’intent de fer els pianíssims que ella intenta fer  sempre que pot, per intentar arreglar allò que ja no es pot arreglar.

Em sap greu, molt greu, ja que creia que Mariola Cantarero estava destinada a ser una cantant gran, però la irregularitat desconcertant de la seva carrera em fan creure que no serà així.

En el segon acte va fer coses boniques, però massa sovint la veu no sortia amb naturalitat i el seu gran i immens error va ser voler acabar una notable escena de la bogeria amb un sobreagut penós. Ja ho sé que tota una òpera no es pot judicar per una nota mal donada, però precisament per això, si hagués acabat l’escena tal i com està escrita i amb el dramatisme que ja li estava posant, era suficient per fer un bon èxit. Voler compatir amb Damrau, o qualsevol altra de les grans que ho han fet, amb els seus mitjans actuals i en l’estat particular d’ahir), va ser un suïcidi. Els fans que es van arreplegar ahir al seu voltant li van fer un èxit, absolutament immerescut. No dic que fos per protestar-la, però amb un discret aplaudiment ni havia més que suficient.

Esperava amb moltes ganes el debut d’Ismael Jordi, cantant que he lloat molt a IFL i que no havia vist mai en directa. Efectivament com diuen molts, el volum no és gaire generós, però és suficient. El més important d’aquest tenor és que canta divinament. Té una línia exquisida, un fiato molt important que li permet cantar llargues frases lligant-les de manera subtil i elegant, quelcom imprescindible en el terreny belcantista. Magnífic en l’inici del primer duo i en l’ària del segon acte, així com en el tercer. No va fer totes les notes que fa Flórez i que no estan escrites, és intel·ligent i sap que ell no pot compatir amb igualtat de condicions, ja que està mancat d’un sobreagut brillant i l’error que va cometre, segons el meu entendre, és voler acabar els duos en sobreagut, potser per exigències de Cantarero?, ja que en tots els casos la veu es va escanyar  perdent la bonica línia i l’elegància que havia caracteritzat el seu cant. En l’ària també va tenir algun dubte en l’emissió del sobreagut, però potser més motivat per els nervis del debut que per altre cosa. Ara bé, que s’oblidi d’aquells finals de duo, si us plau.

Magnífica, com m’esperava, Ketevan Kemoklidze, amb una veu més rodona que Tro Santafé, però sense tanta projecció. És molt musical i escoltar-la és una autèntica delícia, llàstima que aquest rol sigui tan poc interessant. És una cantant magnífica que de ben segur no tornarem a veure en segons repartiments.

Fabio Capitanucci. En l’ària d’entrada millor que Spagnoli (pel meu gust), però es va anar desinflant com el mateix personatge.

Paolo Bordogna va fer un particular èxit. Sense ser una veu especialment remarcable, posseeix un timbre molt més grat i definit que De Simone, tot i que no projecte tan bé. El personatge no el fa tan caricaturesc, tot i que Donizetti el va massacrar amb l’aspecte pressumptement còmic de la música que l’acompanya i que em desestabilitza per in secula seculorum.

Molt bé Mirco Palazzi. La veu no és tan poderosa com la de Simón Orfila, però la línia de cant és magnífica.

María José Suárez i Jordi Casanovas repeteixen la seva correcció en rols pocs agraïts.

Al final forces aplaudiments i bravos molt concentrats en zones determinades del teatre, amb especial dedicació a Cantarero i Jordi, mentre que Kemoklidze i Bordogna potser van ser més generalitzats si bé no tan estentoris.

M’agradaria molt que en les dues properes funcions d’aquest repartiment les coses milloressin, però em temo que el que he copsat no és un problema puntual d’una nit més o menys accidentada. Tan de bo m’equivoqui.

Un comentari

  1. alex

    Me imaginaba algo parecido a lo que cuenta Joaquim, pero espero al día de mi turno que será el 4 de enero y veremos si la cosa mejora.
    Francamente, el role de Linda es sumamente complicado y además, largo.

    M'agrada

  2. dandini

    Be no em sorpren gens el teu comentari.Ja fa molt de temps que considero que el grupet sorollós de fans i/o amics de la Cantarero s’equivoca i de bon tros.La participació en la causa d’un parell de critics de la revista Opera Actual no ha fet més que confondre al personal que s’ha pensat que es tractava d’una diva.Tot plegat i com va passar amb la seva Traviata bastant provincià,per no dir” lírica de pandereta”.Llastima que el Liceu (que volem que sigui un gran teatre? ) no hagues pensat en fer debutar en aquesta ocasió a Elena Mosuc (1964)i tantes altres,una cantant de nivell internacional que canta als millors teatres del món(excepte el Liceu).M’interessa molt més el cant d’estil exquisit d’ Ismael Jordi malgrat que tothom parla de veu una mica esquifida.La setmana que ve surtiré de dubtes quan el veigi en directe..

    M'agrada

    • Ja saps Dandini que jo la defenso quan m’agrada i que la seva Violeta em sembla esplèndida i aquests qualificatius de provinciana i de pandereta que utilitzes per desprestigiar-la sempre que pots, no el comparteixo en absolut. Si no m’agrada, no m’agrada, encara que sigui en Carreras i amb això crec que està tot dit.
      M’agradaria que tothom intentés fer aquest exercici, però l’òpera sembla abocar-nos a les rendicions incondicionals.
      El cant de Mariola Cantarero pot ser molt exquisit i proves en tenim moltes. Altra cosa és que el seu timbre de veu no t’agradi, que els trobis ingrat, però aquest és un altre problema de difícil solució. El que no pots dir és que el seu cant no sigui apropiat pel belcanto. El problema és que ahir va mostrar un estat vocal preocupant, fruit segurament d’una carrera mal portada que està passant factura a zones del seu registre, i també motivat per una auto complaença que no la beneficia gens.

      Pel que fa a Jordi i al seu volum, li succeeix una mica com a Flórez, el Liceu és molt gran, però el gran handicap rau en que no té un registre sobreagut gaire lluit i això per un tenor líric lleuger no és gaire bo.

      M'agrada

  3. La función de ayer fue menos que discreta, pero los aplausos y bravos parecían corresponder a una maravilla de representación y esto es injusto porque los intérpretes pueden creer que lo que han hecho mal lo hicieron bien o que con lo dado ya era más que suficiente.

    Mariola Cantarero no estuvo bien y yo le aconsejaría que centrase más su voz, pues se equivoca garrafalmente en emitir sobreagudos que no existen, pero que se pueden emitir cuando se posee la voz adecuada. Diana Damrau, que estuvo extraordinaria en el ensayo y en la primera función, también tuvo dos ligeros problemas en los sobreagudos de la función retransmitida por Radio Clásica, pero dudo que la Cantarero los emita bien -si opta por ellos- en el resto de las funciones, cosa que toda seguridad conseguirá Damrau. Ismael Jordi me gustó mucho como cantante y se muestra muy suelto como actor. Kemoklidze cada vez que la veo me gusta más. Y el resto de cantantes estuvo correcto.

    La orquesta sonó ayer muy estridente, tapando a todos los cantantes, y más próxima a una banda municipal que a una formación orquestal de teatro de ópera. El coro en horas bajas, con desafinaciones y canto muy poco refinado. Naturalmente una partitura tan vulgar no permite birguerías, pero ayer aún lo pareció más.

    Me conozco muy bien las óperas de Donizetti y ésta es para mí una de las peores de las compuestas después de “Anna Bolena”, anteriores a ésta tiene de interesantes, discretas y algún bodrio. Y no es aceptable que en 1842 una ópera nueva recuerde el estilo -no la orquestación, qué más quisiera Donizetti!)- de las farsas primeras de Rossini (de 1810 a 1813).

    Una velada decepcionante que deseo mejore en sucesivas funciones.

    M'agrada

  4. No tenim entrades per aquest segon repartiment però en vistes del que dius no crec que hi anem. Si fos possible, preferiria tornar a veure el primer repartiment (encara que sigui des d’una localitat sense visió). També estic d’acord amb el Fede en que la Damrau no va estar tant fina el dia de la retransmissió radiofònica del dia 27 com en anteriors ocasions. Jo el dia 20 no hi vaig anar, però el 23 va estar sublim.

    M'agrada

    • Hola Gabriela. Un vibrato no deberia ser un problema (Lorengar, Supervia, Sills, Marton i muchas más, lo tenían y tienen), el problema es otro, lamentablemente.
      El día 8, que espero saludarte, la cosa será distinta.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    Dubtava d’anar al segon repartiment i crec que ja no tinc cap dubte. La veritat és que ja aniré ben servit amb tres representacions del primer cast. Havien de ser dues però la tercera és deguda a que vaig convença a un amic de que fes un bon regal a la seva parella amb una representació del Liceu en aquestes festes (ella encara no ho sap) i com que és la primera vegada que hi van vull fer d’anfitrió liceistic (i encara no ho saben…). Ja porto uns quans de captats aixi per a la causa operística-liceista. Bé, potser d’aqui uns anys em donaran una medalla…sino d’or al menys d’argent. 🙂

    M'agrada

  6. Un refredat important m’ha fet perdre el primer repartiment i ja no veiré el segon però lamento que la Cantarero, en qui jo tenia posades moltes esperances, no estigui a l’alçada que ens feia suposa temps endarrere. Amb l’Ismael Jordi que he conegut gràcies a IFL m’hi he fixat força vegades via “youtube” i em sembla un bon tenor. Sort que ell se’n va sortir.
    Gràcies, com sempre, Joaquim per aquesta crònica tan detallada. És una lliçó.

    M'agrada

  7. Eduardo

    LOS COMENTARIOS CONTRA LA CANTARERO ME DAN RISA, SI FUERA DE OTRO PAIS O TUVIERA FAMA MEDIATICA, AUNQUE FUERA UNA MOMIA (COMO LAS HAY CANTANDO ACTUALMENTE) POCOS LA DISCUTIRIAN, ASI NOS VA….

    M'agrada

    • He seguido a Mariola Cantarero desde sus comienzos y siempre me ha gustado, con dos excepciones: su “Doña Francisquita” y esta “Linda…”. La he defendido contra viento y marea cuando alguien muy asíduo a este blog la ha descalificado por sistema aquí y en el mismo Liceu, pero no soy ciego ni sordo. La aprecio mucho y la conozco personalmente y cuando he tenido ocasión y me ha gustado la he felicitado.

      Pero Mariola Cantarero ya no puede cantar en la tesitura de lírica lígera porque ya es una lírica, incluso yo diría que un poco más y posee un centro y unos graves fantásticos que hubiera podido incorporar a ese rol de Linda, originalmente escrito para una dramática de agilidad próxima a la mezzo-soprano. Hubiera sido muy inteligente por su parte cantar la partitura en la tesitura original, sin ningún sobreagudo, con lo que hubiera estado mucho más cómoda y hubiera dado otra versión diferente de Diana Damrau y más exacta a la compuesta por Donizetti. Empeñarse en cantarla con todos los suplementos de las ligeras o lírico-ligeras ha sido un suicidio. Resultado: tres sobreagudos gritados, varios pianísimos rotos, etc. Una actuación para olvidar la del día 28. Confío que mejore en las funciones que le quedan.

      Has de saber, Eduardo, que yo abogo siempre por las voces nuestras y lo puedes comprobar en todos mis comentarios que a lo largo de casi 5 años ya son muy numerosos.

      Mariola Cantarero debe cantar con una tesitura más central, de lo contrario le quedan pocas funciones de calidad y lo lamento muy de veras porque yo aposté por ella ya hace 10 años o más.

      M'agrada

      • Santi

        Coincido con lo que dice Colbran.
        Yo también sigo su carrera desde que la escuché por primera vez en en Foyer del Liceu en la marató Bellini, en 2001. Cantó un fragmento de I puritani, y como podeis imaginar, fue maravillosa, para mi insuperable.
        Esa sesión, pues si no recuerdo mal, hubieron tres, repartidas durante el día entero, yo asistí a la última, y tuve la suerte de saludar a mi admirado director Richard Bonynge, que estaba sentado a mi lado, y a mi otro lado, estaba sentada una gran soprano ( que hizo carrera en Alemania más que aquí) que no diré le nombre, ya no canta desde hace muchos ,Bueno, pues ella me dijo, justo cuando Mariola acabó de cantar, y mientras la gente aplaudía y gritaba brava brava : Mira Santi, yo no creo que escuche de nuevo a esta chica, pues me he retirado del mundo de la lírica, y no frecuento ni frecuentaré este ambiente , PERO , tu que sí que lo haces y lo harás, recuerda mis palabras: sopranos como esta Mariola, nacen una cada diez años!!!
        Tanto para mi, como para ella, era la primera vez que la escuchábamos. en realidad, ella fue al recital porque yo insistí, y la invité, si no, ni hubiese venido.
        En fin, cuento esta anécdota, porque ,por supuesto,seguí la carrera de esta chica que tanto me había gustado, así que la ví en Madrid en Doña francisquista en el verano de 2003 , en la zarzuela, alternando papel con Milagros Poblador, y en Peralada, la escuché en Marina, y todas la veces que ha venido al Liceu, la he escuchado, y siempre me ha encantado. PERO, reconozco que su Doña Francisquita del Liceu….me sorprendió, y no gratamente precisamente, y justo al día siguiente o dos días depués, fui a ver a María José Moreno, y me gustó mucho más.
        Äsí que pienso lo mismo que nuestro catedrático colbran, Mariola debería cantar con una tesitura más central.

        M'agrada

        • Hola santi, vols dir que a la marató Bellini la Mariola no va cantar La Sonnambula?, jo diria que si. Vaig veure les 3 sessions, matí, tarda i vespre i ella va estar meravellosa, potserr la millor d’una marató esplèndida. Quins temps aquells!

          M'agrada

        • Santi

          Sí, Quim, tens raó.
          Efectivament va cantar La Sonnambula; va estar gloriosa , sensacional, i no és d’estranyar, tenia la veu IDEAL per Amina.
          Quin veritable goig 🙂

          M'agrada

    • Hola Eduardo, buenas tardes.
      En realidad tu comentario no me aporta ninguna esperanza, ni tan siquiera una oportunidad de valorar de modo más esperanzador la modesta (por ser amable) actuación de Mariola Cantarero en la primera Linda de Chamounix. Por el momento puedo presumir de no estar sujeto a ningún grupo, cropúsculo o célula que me exija obediencia ciega a nadie, por lo tanto y sabiendo como sabes, que mis opiniones son absolutamente libres, aunque puedan estar fundamentadas en el error y la ignorancia, son fruto de mi única y exclusiva percepción de las cosas.
      Admiro a Mariola, he hecho incluso algun viaje para presenciar actuaciones suyas en el extranjero, me he agotado defendiendo sus actuaciones, cuando me ha parecido injustamente tratada por parte del público, pero no tengo, ni debo, silenciar cuando no está a la altura ni del rol, ni del teatro que la acoje, ni tan siquiera del público que la idolatra.
      Si a ti te parece que su actuación el pasado día 28 está a la altura del rol, del teatro y del público, a pesar de su evidente mal estado vocal, no tengo nada que objetar y si puedes rebatirlo con argumentos más concretos que los de la ciudadania y la popularidad mediática, te agradeceria que lo hicieras, si no, es mejor aceptar la realidad y sobretodo aconsejarle, si es que se deja, que haga un replanteamiento en su carrera.
      Nada tiene que ver que sea granadina y no de Chicago, nada tiene que ver que sea mediática o no, al fin y al cabo eso depende más de sus propias posibilidades y estoy seguro que ella no le haría ningún asco a la posibilidad de serlo. El problema radica en aspectos más técnico-vocales y en consecuencia de repertorio, más que de otra cosa.
      Si todos aquellos que estáis a su vera no sois capaces de hacer autocrítica, ella será la primera en acogerse a vuestros brazos siguiendo el declive imparable de una carrera que hubiera podido ser muchísimo más importante.
      No sé si en esa evolución tienen algo que ver las decisiones, consejos o contratros de su agente artístico, pero en cualquier caso, ella misma debe darse cuenta, cuando se encierra en el camerino a solas y sin nadie que le diga lo bien que lo has hecho Mariola, que su voz no respondió como hubiera debido.
      Quedo a tu absoluta disposción, aunque si en el post solamente has percibido comentarios contra la Cantarero, creo que dificilmente podremos debatir nada.
      Bon Any!

      M'agrada

      • Eduardo

        La ópera sobrevive y sobrevivirá por la magia de las voces. Apenas hacen falta nuevas obras, sólo se precisan nuevas voces. ¿Cuál es el secreto de la seducción que ejercen ciertas voces privilegiadas?, pues la excepcionalidad, o sea, lo infrecuente. Distintas características o la suma de las mismas conducen a ello.
        En general, lo que más seduce de una voz es cuando coinciden en ella la riqueza de armónicos, un volumen notable y un amplio registro sobreagudo acompañado de agilidades. Esta coincidencia, por desgracia, va acompañada de una limitación de la fisiología de la fonación canora; la razón es simplemente por la necesidad ineludible de aumentar la presión de aire sobre las cuerdas vocales (fuente original del sonido) para hacer vibrar tanto armónico y tan amplios resonadores, lo que conlleva a sobrecargas puntuales que a medio o largo plazo repercuten negativamente sobre dichas cuerdas. Por eso las voces bellas y de gran potencia son las más vulnerables, y las carreras de sus poseedores son más cortas.
        Ejemplos, en la cuerda de tenor citaré a las hermosas voces de De La Mora, Alagna, Marcelo Álvarez, Aquiles etc, su plenitud vocal no ha rebasado los 10 o 12 años; si me refiero a alguno del pasado, como por ejemplo Jaime Aragall -para mí y para tantos colegas y críticos el timbre de tenor más bello que jamás haya existido- como caso excepcional, su plenitud rebasó los 12 años hasta que aparecieron los primeros problemas. Sólo Kraus ha sido el más cercano a la perfección, porque sus armónicos estaban en el límite justo de lo lírico-ligero pero poseyendo un registro sobreagudo portentoso que sólo un talento y una prudencia fuera de lo común como la suya le permitieron llegar al final de su vida con las facultades casi intactas. Si hubiera seguido cantando como los 10 primeros años de carrera con su primigenia anchura, el deterioro se habría producido antes.
        En el caso de las sopranos, parecidas dinámicas. La sublime Caballé (la voz de soprano más bella, junto a la Tebaldi, del siglo XX) adolecía de falta de sobreagudos, igual que la de Pesaro; hubiera sido demasiado poseerlos. Con el paso de los años (15 más o menos) los agudos flaquearon y, sin embargo, nadie en su sano juicio las cuestionó, precisamente por su excepcionalidad. La divina Callas con su temperamento y versatilidad fue otra excepcional, pero esas “virtudes” fueron la causa de su precoz declive; y ¿quién se atreve a discutir semejante “monstruo”? Pues bien, sin pretender equiparar a la Cantarero con estas divas, encuentro en ella virtudes que hacen poder ser considerada excepcional: voz de gran volumen, agilidades correctas, sobreagudos suficientes y muy sonoros, filados y pianísimos deslumbrantes, una facilidad pasmosa para resolver el paso de la voz lírica (mal llamada voz de cabeza) a la voz natural (mal llamada voz de pecho), temperamento extraordinario, musicalidad infalible… tal vez menos glamur que algunas de las actuales mediáticas, (tampoco lo tuvo la Caballé) y sobre todo una humildad y una disciplina que le impulsan a un estudio y una búsqueda de la perfección que constituyen un ejemplo de profesionalidad pese a su juventud .
        Que alguien hable de que no da el nivel para cantar la Linda de Chamounix en el Liceo me parece osado, sobre todo después de sus “hazañas” en este teatro, como fueron sus múltiples “Lucias” (las suyas y algunas de mi admirada Gruberova). Su problema es no ser extranjera o ser tan humilde; su carrera internacional no está donde merece por razones poco claras; entre ellas el posible veto de algunos y su falta de glamur, no lo sé, pero estoy seguro que el tiempo la pondrá en su sitio: el sitio de las excepcionales.

        M'agrada

        • Muchísimas gracias Eduardo por este comentario mucho más esclarecedor de tu punto de vista sobre la excelencia de Mariola Cantarero.
          Las excelencias que encuentras en la voz y el canto de Cantatero las comparto, no quiero insistir en el seguimiento que he hecho de su carrera, dentro de mis limitadas posibilidades, pero eso no contradice para nada la percepción de su estado vocal actual. Desconozco si estamos hablando de circunstancias pasajeras o un declive de su voz, pese a su juventud.
          No se trata de glamour. Caballé nunca lo tuvo, ni lo necesito ya que el glamur estaba en su canto, no en su físico. Cierto es que ahora los imperativos escénicos parece que tienen más importancia que los musicales o vocales, pero eso solamente es un espejismo, por fortuna continua imperando la lógica y estrellas bellísimas pasan fugaces por los escenarios, mientras que otras se mantienen pese a gastar tallas no acordes con los cánones de las vedetes de la dirección escénica.
          No Eduardo, el problema del pasado día 28 era otro. Se rompía la voz, la línea no era ni límpia ni etérea, ni los pianísimos fluían con naturalidad, ya que se quebraban, ni los sobreagudos eran canónicos, aunque casi siempre hayan sido problemáticos en la voz de Cantarero, seguramente debidos a la anchura de un instrumento mucho más corpóreo de lo habitual en las sopranos de la cuerda lírico ligeras y destinado a convertirse mucho más rápido de lo que incluso Cantarero es capaz de aceptar, en una lírica. por lo tanto el problema reside en el repertorio que ella empeña en que sea el de siempre cuando su voz ha evolucionado más de lo que ella parece destinada a aceptar. Si hubiera optado por cantar Linda de Chamounix como está escrita, sin competir con Damrau, quizás hubiera defraudado a unos pocos, pero ahora creo que hemos sido muchos más los que no hemos aceptado una interpretación carente de la calidad que ella hubiera podido ofrecer.

          Me resisto a creer que los mejores 10 años de cantarero hayan ya pasado, cuando apenas había iniciado el despegue.
          Que ella haya realizado hazañas en anteriores temporadas no de la patente de corso para nada, aquí hay que ganarse las funciones día a día, y aunque haya hecho lo imposible por salvar a la empresa de circunstancias ajenas al público, no significa que este deba admitir un nivel inferior al que la misma cantante hubiera podido ofrecer de no equivocar el rumbo de su carrera. Esta es mi apreciación.

          M'agrada

  8. dandini

    Creo que a los cantantes no se les debe juzgar por su procedencia(me encanta Silvia Tro Santafe,,Celso Albelo ,Maria Jose Moreno,Maite Beaumont,David Alegret etc y encuentro inverosímil que por su lugar de nacimiento me vayan a gustar menos) ni por si conozco a no se quien de su familia.La Ópera es mi gran afición,me merece un grandísimo respeto y creo que lo más importante es saber ver y oir con un mínimo de objetividad.A la Sra Cantarero le percibo unos cuantos defectos en el aspecto técnico.Voz con vibrato excesivo que sólo desaparece en el pianísimo( pernicioso dijo alguien),coloratura mal resuelta con timbre metálico bastante desagradable lo que da un inevitable efecto gallina,trinados mal ejecutados,agudos a grito pelado,etc.A nivel interpretativo no me transmite gran cosa, su voz me suena excesivamente impostada.Aspiro para el Liceu un nivel excelente en todos los aspectos.En el caso de Linda di Chamounix hay un montón de sopranos por el mundo que hubieran dado la talla.

    M'agrada

  9. Hänsel

    En la meva humil opinió de persona del ram, només vull dir: senyors i senyores, la Cantarero té una veu de lleugera que no pot anar cap a lírica de cap de les maneres. La seva veu ja ha arribat a les cotes màximes de desenvolupament. A diferent escala, per edat, carrera i “tipus de Diva”, és una veu igual a la de la Gruberova. Per tant, no crec que s’estigui equivocant de rolls, sinó que hi ha el que hi ha. Tot cantant ha de conèixer la seva veu, potencial i limitacions; un altre tema és que n’estigui fent un bon ús o no. Però hi ha el que hi ha, intentar tirar cap a líric faria que la veu mitja es fes malbé completament (ja es veu què passa quan aborda zones mitges com si fos una lírica). I cal tenir en compte, que aquesta professió és com un iceberg: des del pati de butaques només es veu la punta, però per sota hi ha un munt de coses més.

    M'agrada

    • Hola Hänsel, no estic gaire d’acord amb el que dius respecte a l’evolució vocal de Cantarero, però si ets personal del ram tindràs més coneixements i per tant t’hauré de creure.
      Mariola Cantarero per a mi mai ha sigut una lleugera, líric lleugera pot ser si, però lleugera mai.
      Que el seu centre i el seu greu han guanyat consistència amb els anys és una evidència. Hi ha veus que no evolucionen mai, s’espatllen sense fer aquesta evolució (Dessay per exemple), però Cantarero pot fer rols de lírica (belcantista si ella no es vol moure d’on és ara), però sense necessitat de recórrer a unes notes que ja no li són ni pròpies ni de fàcil emissió.

      Que Cantarero està malbaratant la veu és una evidència, però al contrari del que tu m’indiques, em sembla que és per insistir precisament en aquesta tessitura.

      Moltes gràcies per comentar per primera vegada i torna quan vulguis.

      M'agrada

      • Hänsel

        Hhahahahaha Gràcies per la benvinguda, és un plaer. Ui!! que a mi m’agrada la polèmica…..Bé, la veritat és que no expresso ni publico mai la meva opinió, prefereixo mossegar-me la llengua. Però aquest cop no me n’he pogut estar. Només crec que cal tenir en compte diverses aspectes en el món del cant: edat, possibilitats vocals i de registre, tria d’un bon repertori, poder dur-lo a terme, estar ben aconsellat i tenir cap. És una carrera més de cap que de cordes, d’intel.ligència i auto-coneixement. I ja et deia que és com la punta de l’iceberg, des de fora no se saben mai del tot les raons de perquè una veu li passa allò o això. ( I ja estic xerrant massa i no vull semblar saberut/da). El que si és cert, és que les veus agudes evolucionen més ràpid que les greus; amb 20 ja estàn fetes, una altra història és que la veu pugui anar recorrent diferent repertori, que té a veure amb l’evolució vocal. Ara, si t’equivoques, o no t’aconsellen bé, et pots equivocar. No dic que sigui el cas d’ella, però és una veu que fa temps que està feta, i potser li caldria fer com va fer amb molta intel.ligència Kraus: mantenir-se en un ventall d’òperes que podia fer a la perfecció. crec que així evitaria sons malmesos o distorsionats. de vegades per voler tirar cap un altre cantó fas malbé allò que tens de natural.
        I ja m’he enrollat massa. Moltes gràcies i la polèmica està servida hahahahaha…

        M'agrada

        • No hi podrà haver polèmica Hänsel, estem molt d’acord, l’única cosa que cal seguir és la carrera de Cantarero i veure si és capaç de superar aquest atzucac actual, si serà prou intel·ligent, si tindrà el suport necessari i encertat del seu entorn i sobretot si tindrà rigor, interès i estudi suficient per fer-ho possible.

          M'agrada

  10. alex

    ayer y para ser un 2º cast y no me cuesta en este caso felicitar a su dirección artística, disfruté de una notable noche con esta LINDA y pocos teatros pueden gozar de un cast que en conjunto, resultó tan homogéneo.

    Cantarero que ayer no exhibió ningún problema con el vibrato, cantó una notable y consistente Linda, pese a que un par de sobreagudos – innecesarios – no le salieron bien emitidos y sobre todo el del final de la pazzia del 2º acto que salió desagradablemente chillado. Está claro que la actual vocalidad de Mariola tiene que dejar los roles más ligeros
    Jordi es un muy notable tenore di grazia, con una clase y gusto exquisitos, aunque sus sobreagudos son cortos y pierden cierto brillo.

    El resto del conjunto francamente bien y sobre todo, buenos becantistas en general ( Capitanucci le dio 1000 vueltas al más que deficiente Spagnoli) y destacaría a mi me gustó mucho y si su pronta maternidad no le retira de los escenarios – cantó creo embarazada de 5 meses-, la guapa georgiana Kemoklidze que puede ser una figura en ciernes.
    ( salvando las distancias y por gusto y clase belcantistas sin necesidad de entubar graves, me recordó algo a Garanca en su línea de canto aunque sin el poderío y la proyección vocal en el registro agudo de la letona)

    M'agrada

    • Gracias Alex.
      Quisiera puntualizar algunas cosas de tu crónica, que coincide casi exactamente con la mía, aunque el primer día y sin haber escuchado el segundo, no sé si la diferencia está en el vibrato que para mi no fue el problema, ya que Mariola posee un vibrato, que no oscilación, en la voz que gustará a unos y a otros no, como le sucedía a Lorengar o mucho más notoriamente a Supervia.
      Linda no es un personaje para soprano ligera, Mariola no es una soprano ligera, entonces, Por qué se empeña en cantarlo como si fuera una ligera?. Grita desesperadamente y lo peor es que haciendo notas innecesarias que no están escritas.
      Su entrada, por otra parte el único momento que le exige una voz más ligera y con coloraturas, no fue especialmente brillante, tampoco Damrau, con lo cual decididamente debería abandonar ese empezinamiento con ciertos roles y ciertas divas que parece que le sirven de único modelo. Ella no será nunca Gruberova o Sills, ni Caballé, ella debería ser Cantarero, buscar su estilo, su personalidad, olvidarse de la insistencia en emitir sobreagudos que no le salen bien y por lo tanto estropean lo bien que lo haya podido hacer antes de emitirlos. Debería trabajar mucho más la intención dramática, olvidándose del manierismo, de los excesivos, aunque bellísimos pianísimos que emite con demasiada frecuencia, para intentar salvar lo que no acaba de funcionar, en fin, algo que me temo que no hará nunca, no sé si por falta de interés, por pereza o por poca ambición artística.

      M'agrada

      • alex

        Evidente que escenicamente Mariola no es la Damrau y de acuerdo que debe trabajar más su faceta actoral.
        Pero ayer y salvo esos problemas mentados con los dos sobreagudos, estuvo más consistente y sobria que de costumbre, francamente cantando muy notablemente y sin apenas manierismos ( imitados de ya sabemos quien y de la que ha compartido y comparten maestra en Viena, aunque a Dña. Edita y a su edad se le puede perdonar dado el legado artístico que posee)
        Yo quiero recalcar y me gusta disfrutar de las jóvenes y muy buenas voces que aparecen ( ya tengo ganas empiece el Viñas) como las 3 jóvenes sopranos que acompañaron a M.Caballé el martes y ayer, a esta guapa ( caray con la cantera de muy buenas voces georgianas que están cantando con éxito por los grandes teatros!) Keti Kemoklidze, espléndida mezzo belcantista también perfeccionada en la excelente Escuela de jóvenes de alla Scala.
        Si su próxima maternidad o nueva situación privada no se lo impide, está prevista de nuevo en el Liceu próxima temporada ( salvo recortes imprevistos) , como Nicklausse en CONTES D’HOFFMANN

        M'agrada

  11. dandini

    Tambe hi vaig anar ahir al segon cast.Estic força d’acord amb l’Alex.El millor cantant sobre l’escenari va ser Ketevan Kemoklidze.El fraseig és bonic i la veu té gran qüalitat.Al seu costat va donar molt bona impressió Ismael Jordi,que va rebre les ovacions més grans de la nit.El seu punt fort és el cant en pianíssim i el gust musical.El cant en forte es força notable pero en les frases més llargues perd atractiu.El fiato resulta de vegades massa cautelós.Només va optar per pujar a l’agut en el duo amb el Prefetto i la veu li va sortir insegura, destimbrada, tremolosa pero no desagradable.En conjunt un debut prometedor.Molt be Fabio Capitanucci en el rol d’Antonio malgrat la seva habitual disminució de projecció en el registre agut i Paolo Bordogna en el Marquès,rol que té moments molt brillants .Deixo pel final la Linda de Mariola Cantarero que no em va convencer gens.El seu fraseig i el so en el registre central és ben poc atractiu.Quina diferència en el tema del duo comparat amb el tenor.La coloratura tampoc és el seu fort i els dos sobreaguts que va fer van ser horribles.Esperant el diumenge per veure el primer repartiment i gaudir “a tope”.Crec que podem dir que Linda di Chamounix ha estat de sort al Liceu.L’any 1999 varem tenir la millor parella possible:Edita Gruberova + Josep Bros i el 2012 tornem a tenir la millor parella possible :Diana Damrau + Juan Diego Flórez.

    M'agrada

  12. Montserrat tur

    Estic molt d’acort amb el comentari de l’Alex, vaig disfrutar d’una Linda de un gran nivell, molt més del que m’esperava, ès cert que la Cantarero pot agradar més ó menys, peró ahir va estar força bé , llevat d’un parell d’aguts xisclats que s’els podia haber estalviat, Ismael Jordi en va agradar molt, quina manera de cantar tan elegant i la veu preciosa, es cert que els aguts no són tant brillans com poden ser els de Florez, peró mai son cridats ans el contrari, con que encara soc a tems , demanaré als Reis que si pot ser el tingem força sovint al Liceu. De la resta del repartiment vull destacar al bariton Capitanucci i la mezzo kemoklidze, les bones sensacións que vaig tenir sentin-la amb el Faust varen confirmarse ahir, també demanaré que vingui força sovint. El diumenge vinent veuré els de la primera divisió, deixant apart els dos protagonistes , veuré si la resta està a l’alçada d’aquest equip de “segona”

    M'agrada

  13. dandini

    Un debut prometedor el d’Ismael Jordi que s’en va endur de forma justificada les ovacions més grans de la nit.La forma d’usar el pianíssim és excel·lent i el seu fraseig és bonic i musical.Per millorar una certa cautela en el fiato que li donaria major seguretat en les frases llargues en forte i un únic agut insegur i deslluït que seria millor evitar en el duo amb el prefecte.El públic va quedar content i ell per lo vist també.Molt be Fabio Capitanucci(Antonio),li manca una mica de projecció en el registre superior,Paolo Bordogna (Marques) que té moments molt brillants i sobre tot Ketevan Kemoklidze(Pierotto) impecable en un rol curt i massa languid.Esperant el seu Niklausse(quina bona noticia) on en podrem gaudir abastament.Decevedora Mariola Cantarero,la coloratura no es maca i el fraseig tampoc.Només cal comparar el tema central del duo amb el tenor per comprobar-ho.Aguts xisclats en tota regla.Els seus amiguets-critics es van equivocar i de llarg.

    M'agrada

  14. Jo vaig veure aquest “2on repartiment” ahir al vespre (després d’haber vist el 1er el passat 27) i comparteixo totalment la crítica inicial… i també gran part dels aspectes de la majoria dels altres comentaris. Pel que veig, en la darrera funció d’aquest cast la Cantarero no va fer cap excepció amb el tema dels aguts: tots li vàren sortir esgaripats, especialment el que clou l’escena de la bogeria del 2on acte, el qual, tot i donar-li un gran volum, va haber de tallar molt aviat i li va quedar exageradament curt. Comparteixo també l’opinió que seria millor no donar-los, que fer-los com els fa; tot i així, al final els seus fans vàren inundar mig escenari de confeti. La resta de cantants em vàren agradar força, especialment Kemoklidze i Jordi.

    M'agrada

  15. Xavier C.

    Doncs, sí: la funció d´ahir va seguir fil per randa la que vas veure. De Cantarero, i com jo no entenc gaire, no goso dir que ‘el seu gran i immens error va ser voler acabar una notable escena de la bogeria amb un sobreagut penós’. Però realment em va semblar ‘una pena’ que una escena de la bogeria tan notable acabés tal com ho descriu Jordi. Sap greu, de veritat, perquè va estar molt valenta tota la nit i va fer coses molt maques. A mi també em va agradar molt Ismael Jordi; i Capitanucci em va semblar més reeixit que l´Antonio del primer repartiment. En canvi, Kemoklidze no em va agradar tant com a vosaltres.

    Apunt final dels fans de la Cantarero: des de una de les llotges de prosceni de cinquè pis van llençar tot el confeti que els membres de la UEFA han arreplegat durant l´any per llençar a la final de Champions –que sigui dit de passada, tornarà a guanyar el Barça-. Feia molt de goig veure-ho, i fins i tot vaig pensar que també podien haver-lo llençat durant el tercer acte, per donar una mica més d´ambientillu i colorido a la revetlla popular que teníem a escena.

    M'agrada

Deixa un comentari