IN FERNEM LAND

AAFJE HEYNIS (1924-2015): CANTA SEA PICTURES D’EDWARD ELGAR


El passat 16 de desembre moria a Huizen (Holanda) la contralt Aafje Heynis.

Aafje Heynis va néixer a Krommenie (Holanda) el 2 de maig de 1924. A l’edat de quatre anys va entrar a formar part d’un cor infantil on va començar a estudiar música. Per consell de Jan Mienes, el director de la societat coral a la seva ciutat natal, va fer una audició amb el professor Jo Immink a Àmsterdam cantant un arranjament del “‘Cor de Pelegrins” del Tannhäuser. De 1946 a 1949 va rebre classes de les insignes Aaltje Noordewier-Reddingius (1868-1949) i Laurens Bogtman.

Ràpidament Heynis es va guanyar una notable reputació en l’àmbit de l’oratori i va ser arran de la seva participació a la Rapsòdia per a contralt de Johannes Brahms amb l’Orquestra del Concertgebouw dirigida per Eduard van Beinum quan la seva carrera es va consolidar, sent una indiscutible en la part de contralt de la Passió segons Sant Mateu de Bach.

El seus compositors de referència van ser Brahms, Bach,Haendel, Mendelssohn, Beethoven i Mahler, de qui feia una colpidora interpretació de la part solista de la segona simfonia (la va gravar l’any 1968 amb Elly Ameling i l’orquestra del Concertgebouw dirigida per Bernard Haitink). Mai va cantar cap rol operístic.

La seva veu ha estat comparada amb la de la famosa contralt britànica Kathleen Ferrier, tot i que els estil no són comparables.

Es va retirar quan encara estava en plena forma, el seu darrer concert va ser el 19 de desembre de 1983, ella va dir “M’aturo de cantar quan estic al cim de la muntanya. El  descens no serà accessible al públic.” No cal dir que el seu exemple no ha tingut gaire predicament entre molts dels seus col·legues.

Quan va deixar de cantar es va dedicar a donar classes de cant.

Arran de la seva mort m’ha arribat la gravació radiofònica que avui porto a IFL. És una gravació radiofònica del 10 de març de 1962 amb la OmroepOrkest sota la direcció de Henk Spruit (1906-1998) on la contralt va interpretar el bellíssim cicle de cançons d’Edward ElgarSea Pictures“.

La interpretació de Heynis m’ha agradat tant que no he pogut resistir-me i he deixat l’apunt previst i estic segur que m’ho agraireu.

Edward Elgar (1857 – 1934)
SEA PICTURES

SEA SLUMBER SONG
(Text: Roden Berkeley Wriothesley Noel)

Sea-birds are asleep,
The world forgets to weep,
Sea murmurs her soft slumber-song
On the shadowy sand
Of this elfin land;
“I, the Mother mild,
Hush thee, O my child,
Forget the voices wild!
Isles in elfin light
Dream, the rocks and caves,
Lull’d by whispering waves,
Veil their marbles bright.
Foam glimmers faintly white
Upon the shelly sand
Of this elfin land;
Sea-sound, like violins,
To slumber woos and wins,
I murmur my soft slumber-song,
Leave woes, and wails, and sins,
Ocean’s shadowy might
Breathes good night,
Good night!”

CANÇÓ DE BRESSOL DEL MAR
(Traducció al català de Salvador Pila)

Els ocells marins dormen,
el món oblida el plorar,
el mar mormola la seva dolça cançó de bressol
damunt la sorra ombrívola
d’aquesta terra èlfica;
“Jo, la dolça Mare,
et faig callar, oh fill meu,
oblida les veus ferestes!
Illes de llum èlfica
somien, les roques i coves,
bressolades per ones remorejants,
amaguen llurs marbres lluents.
L’escuma refulgeix tènuement blanquinosa
damunt la sorra i les petxines
d’aquesta terra èlfica;
la remor del mar, com violins,
corteja la son i venç,
jo murmurejo la meva dolça cançó de bressol,
deixa anar penes, laments i pecats.
El poder ombriu del mar
alena bona nit,
bona nit!”

IN HAVEN (Capri)
(Text: Caroline Alice Elgar)

Closely let me hold thy hand,
Storms are sweeping sea and land;
Love alone will stand.

Closely cling, for waves beat fast,
Foam-flakes cloud the hurrying blast;
Love alone will last.

Kiss my lips, and softly say:
Joy, sea-swept, may fade to-day;
Love alone will stay.

AL PORT (Capri)
(Traducció al català de Salvador Pila)

Deixa’m agafar-te estretament la mà,
tempestes baten el mar i la terra;
només l’amor resistirà.

Agafa’t fort perquè les ones colpegen amb rapidesa,
flocs d’escuma ennuvolen les apressades ràfegues;
només l’amor perdurarà.

Besa’m els llavis i digues suaument:
joia, arrossegada pel mar, pot esvanir-se avui;
només l’amor romandrà.

SABBATH MORNING AT SEA
(Text: Elizabeth Barrett Browning)

The ship went on with solemn face;
To meet the darkness on the deep,
The solemn ship went onward.
I bowed down weary in the place;
For parting tears and present sleep
Had weighed mine eyelids downward.

The new sight, the new wondrous sight!
The waters around me, turbulent,
The skies, impassive o’er me,
Calm in a moonless, sunless light,
As glorified by even the intent
Of holding the day glory!

Love me, sweet friends, this Sabbath day.
The sea sings round me while ye roll
Afar the hymn, unaltered,
And kneel, where once I knelt to pray,
And bless me deeper in your soul
Because your voice has faltered.

And though this sabbath comes to me
Without the stolèd minister,
And chanting congregation,
God’s Spirit shall give comfort. He
Who brooded soft on waters drear,
Creator on creation.

He shall assist me to look higher,
He shall assist me to look higher,
Where keep the saints, with harp and song,
An endless [endless]1 sabbath morning,
An endless sabbath morning,
And, on that sea commixed with fire,
And that sea commixed with fire,
Oft drop their eyelids raised too long
To the full Godhead’s burning.
The full Godhead’s burning.

MATÍ DE SÀBAT AL MAR
(Traducció al català de Salvador Pila)

La nau avançava amb aspecte solemne;
per anar a trobar la foscor de les fondàries,
la nau solemne singlava endavant.
Jo, capbaix i esgotat, romangué en el lloc
car, les llàgrimes de comiat i la son,
m’havien fet caure les parpelles.

El nou, meravellós panorama!
Les aigües al meu entorn, turbulentes,
el cel, impassible al meu damunt,
encalmat, en una llum sense lluna ni sol,
com glorificat per el mer propòsit
de servar l’esplendor del dia!

Estimeu-me, gentils amics meus, en aquest dia de sàbat.
El mar canta al meu entorn mentre vosaltres feu sonar
lluny l’himne, inalterat,
i us poseu de genolls on jo m’agenollava per resar
i em beneïu des del més profund de la vostra ànima
perquè la vostra veu s’ha apagat.

I encara que aquest sàbat se’m presenta
sense sacerdot amb estola
ni càntics dels feligresos,
l’esperit diví em donarà confort. Ell,
que lleuger surava damunt les aigües tristes,
creador de la creació.

Ell m’ajudarà a mirar més enlaire,
Ell m’ajudarà a mirar més enlaire,
cap enllà on els sants, amb arpes i càntics,
celebren un etern matí de sàbat,
un etern matí de sàbat,
i, en aquell mar barrejat amb foc,
i, aquell mar barrejat amb foc,
fa caure llurs parpelles massa temps alçades
cap a la plenera cremor de l’essència divina.
La plenera cremor de l’essència divina.

WHERE CORALS LIE
(Text: Richard Garnett)

The deeps have music soft and low
When winds awake the airy spry,
It lures me, lures me on to go
And see the land where corals lie.

By mount and mead, by lawn and rill,
When night is deep, when noon is high,
That music seeks and finds me still,
And tells me where the corals lie.

Yes, press my eyelids close, ’tis well,
But far the rapid fancies fly
The rolling worlds of wave and shell,
And all the lands where corals lie.

Thy lips are like a sunset’s glow,
Thy smile is like a morning sky,
Yet leave me, leave me, let me go
And see the land where corals lie.

ON ES TROBEN ELS CORALLS
(Traducció al català de Salvador Pila)

Les fondàries tenen una música suau i fluixa
quan, a dalt, es desperta el vent vivaç,
m’atrau, em tempta a marxar
per veure el país on es troben els coralls.

Per tossals i prades, per herbeis i rierols,
quan la nit és negra, quan el sol és alt,
aquella música em cerca i em troba encara,
per dir-me on es troben els coralls.

Sí, fes-me cloure les parpelles, està bé,
però, lluny, volen ràpid les quimeres,
els móns rodolants d’onades i carculles
i tots els països on es troben els coralls.

Els teus llavis són com la vermellor del sol ponent,
el teu somriure és com el cel del matí,
però deixa’m, deixa’m marxar
per veure el país on es troben els coralls.

THE SWIMMER
(Text: Adam Lindsay Gordon)

With short, sharp violent lights made vivid,
To southward far as the sight can roam ;
Only the swirl of the surges livid,
The seas that climb and the surfs that comb.
Only the crag and the cliff to nor’ward,
And The rocks receding, and reefs flung forward,
And waifs wreck’d seaward and wasted shoreward,
On shallows sheeted with flaming foam.

A grim, gray coast and a seaboard ghastly,
And shores trod seldom by feet of men —
Where the batter’d hull and the broken mast lie,
They have lain embedded these long years ten.
Love! when we wandered here together,
Hand in hand through the sparkling weather,
From the heights and hollows of fern and heather,
God surely loved us a little then.

The skies were fairer and shores were firmer —
The blue sea over the bright sand roll’d;
Babble and prattle, and ripple and murmur,
Sheen of silver and glamour of gold.
And the sunset bath’d in the gulf to lend her
A garland of pinks and of purples tender,
A tinge of the sun-god’s rosy splendour,
A tithe of his glories manifold.

Man’s works are graven, cunning, and skilful
On earth, where his tabernacles are;
But the sea is wanton, the sea is wilful,
And who shall mend her and who shall mar?
Shall we carve success or record disaster
On the bosom of her heaving alabaster?
Will her purple pulse beat fainter or faster
For fallen sparrow or fallen star?

I would that with sleepy, soft embraces
The sea would fold me — would find me rest,
In luminous shades of her secret places,
In depths where her marvels are manifest;
So the earth beneath her should not discover
My hidden couch — nor the heaven above her —
As a strong love shielding a weary lover,
I would have her shield me with shining breast.

When light in the realms of space lay hidden,
When life was yet in the womb of time,
Ere flesh was fettered to fruits forbidden,
And souls were wedded to care and crime,
Was the course foreshaped for the future spirit —
A burden of folly, a void of merit —
That would fain the wisdom of stars inherit,
And cannot fathom the seas sublime?

Under the sea or the soil (what matter?
The sea and the soil are under the sun),
As in the former days in the latter,
The sleeping or waking is known of none.
Surely the sleeper shall not awaken
To griefs forgotten or joys forsaken,
For the price of all things given and taken,
The sum of all things done and undone.

Shall we count offences or coin excuses,
Or weigh with scales the soul of a man,
Whom a strong hand binds and a sure hand looses,
Whose light is a spark and his life a span?
The seed he sow’d or the soil he cumber’d,
The time he served or the space he slumber’d,
Will it profit a man when his days are number’d,
Or his deeds since the days of his life began?

One, glad because of the light, saith, “Shall not
The righteous Judge of all the earth do right,
For behold the sparrows on the house-tops fall not
Save as seemeth to Him good in His sight?”
And this man’s joy shall have no abiding,
Through lights departing and lives dividing,
He is soon as one in the darkness hiding,
One loving darkness rather than light.

A little season of love and laughter,
Of light and life, and pleasure and pain,
And a horror of outer darkness after,
And dust returneth to dust again.
Then the lesser life shall be as the greater,
And the lover of life shall join the hater,
And the one thing cometh sooner or later,
And no one knoweth the loss or gain.

Love of my life! we had lights in season —
Hard to part from, harder to keep —
We had strength to labour and souls to reason,
And seed to scatter and fruits to reap.
Though time estranges and fate disperses,
We have HAD our loves and our loving mercies;
Though the gifts of the light in the end are curses,
Yet bides the gift of the darkness — sleep!

See! girt with tempest and winged with thunder,
And clad with lightning and shod with sleet,
The strong winds treading the swift waves sunder
The flying rollers with frothy feet.
One gleam like a bloodshot sword-blade swims on
The sky-line, staining the green gulf crimson,
A death stroke fiercely dealt by a dim sun,
That strikes through his stormy winding-sheet.

O, brave white horses! you gather and gallop,
The storm sprite loosens the gusty reins;
Now the stoutest ship were the frailest shallop
In your hollow backs, on your high arch’d manes.
I would ride as never a man has ridden
In your sleepy, swirling surges hidden,
To gulfs [foreshadowed through straits]5 forbidden,
Where no light wearies and no love wanes.

EL NEDADOR
(Traducció al català de Salvador Pila)

Vivificat amb llums breus, lacerants, violentes,
lluny, cap al sud, fins on l’esguard arriba,
només el lívid remolí de les onades,
els mars que s’aixequen i l’onatge que romp.
Vers el nord, només espadats i cingles,
roques minvant i esculls sortints,
i naus que naufragaren abandonades a la costa,
en poca fondària, enquitranades per l’escuma lluent.

Una costa gris, tenebrosa i un litoral ferest,
rarament trepitjades pels humans —
on el malparat buc i el pal trencat han anat a raure,
encastats durant molt de temps.
Amor! Quan aquí passejàvem ensems,
agafats de la mà, amb un temps esplèndid,
per turons i fondals, falgueres i brucs,
ben segur que, llavors, Déu ens estimava una mica.

El cel era més serè i la costa més ferma —
el mar blau rompia damunt la sorra brillant;
barboteig i xerroteig, murmuri i remor,
lluïssor d’argent i encís d’or.
I el sol ponent es banyava a la rada per donar-li
una garlanda de suaus roses i porpres,
un toc de l’esplendor rosada del déu sol,
un delme de la seva glòria multiforme.

Les obres dels homes són esculpides, enginyoses i destres
a la terra, on rauen llurs tabernacles;
però el mar és capriciós, el mar és obstinat
i qui el pot millorar o qui el pot malmetre?
Hauríem de cisellar l’èxit o inscriure el desastre
a la sina del seu onejant alabastre?
Bategarà el seu purpuri pols més feble o més de pressa
per un pardal mort o la caiguda d’un estel?

Jo voldria que, amb somnolents, tendres abraçades,
el mar m’embolcallés — em trobés el repòs,
en les lluminoses ombres dels seus espais secrets,
de forma que la terra al dessota no pogués descobrir
el meu amagatall secret — ni tampoc el cel al seu damunt —
com un amor poderós que empara un amant abatut,
voldria que em protegís amb la seva sina lluminosa.

Quan la llum restava oculta en el reialme de l’espai
i la vida era encara a l’úter del temps,
abans que la carn fou encadenada a fruits prohibits,
i les ànimes fermades al neguit i al crim,
el camí ja estava traçat cap a l’esperit futur —
un feix de follia, una manca de mèrit —
què voldria, de tot cor, heretar la saviesa dels estels
i no pot sondejar la sublimitat del mar?

Dessota el mar o la terra (què importa?
El mar i la terra estan sota el sol),
Com en els primers dies i els últims,
ningú coneix el son o la vigília.
Certament el dorment no serà despertat
per penes oblidades o alegries relinquides,
per el preu de totes les coses que foren donades o preses,
la suma de tot el que fou fet i no fet.

Hem de comptar ofenses, o inventar excuses,
o pesar amb balances l’ànima d’un home
al que una mà forta lliga i una mà segura deixa anar,
del qual la llum és una guspira i la seva vida un lapse?
La llavor que ell ha plantat o el terreny que ha malmès,
el temps que ha treballat o les estones que ha reposat,
seran de profit per a un home, quan els seus dies estan comptats,
o les seves obres, des del dia que la vida començà?

Un hom, delectat pe la llum, digué, “No fa bé
l’exemplar Jutge de tota la terra,
de mirar que no caiguin els pardals de les teulades,
de protegir-los com a Ell bé li sembla, sota el Seu esguard?”
I la joia d’aquest home no serà perdurable,
a través de llums esmorteïdes i vides dividides,
aviat és com un que s’amaga en la foscúria
i estima més la fosca que la llum.

Un curt període d’amor i rialles,
de llum i vida, plaer i sofrença,
i un horror de foscor externa després
i, de nou, la pols retorna a la pols.
Llavors la vida inferior serà com la més gran
i qui estima la vida s’aplegarà amb qui la detesta
i una única cosa arriba a l’hora o més tard
i ningú coneix la pèrdua o el guany.

Amor de la meva vida! Tinguérem estones de llum —
difícil de separar-se’n i encara més de mantenir-les —
tinguérem forces per treballar i ànima per raonar
i llavors per escampar i fruita per collir.
I encara que el temps distancia i el destí dispersa,
hem TINGUT els nostres amors i moments de gràcia;
i tot i que els presents de la llum són finalment malediccions,
encara resta el regal de la foscúria — dormir!

Mira! Cinglats amb tempestes i amb ales de tro
i vestits amb llamps i calçats amb calamarsa,
els forts vents calciguen les fuents onades separant-les,
les ones veloces amb peus escumosos.
Un raig, com el tall d’una espasa tacada de sang, sura
a l’horitzó, tenyint de vermell la verda badia,
un cop de gràcia donat per un sol morent
que colpeja amb la seva tempestuosa mortalla.

Oh, ardits cavalls blancs! Us aplegueu i galopeu,
l’esperit de la tempesta afluixa les regnes;
ara el més robust vaixell seria una fràgil xalupa
damunt les vostres esquenes buides, les vostres enarcades crineres.
Jo cavalcaria com un home mai ha cavalcat,
ocult en les seves somnolents, terbolinades ones,
vers rades secretes, albirades a través d’estrets,
on mai flaqueja la llum ni minva l’amor.

Agraeixo a Salvador Pila en la seva incansable tasca d’apropar-nos el lied també hagi deixat una magnífica traducció d’aquestes “Sea Pictures“.

Estic convençut que després d’escoltar aquesta meravellosa interpretació d’una obra tan bella com aquesta d’Elgar, molts agraireu que aquí podeu gaudir-la tantes vegades vulgueu.

13 comments

  1. Niklaus Vogel

    Moltes gràcies Joaquim, per compartir aquesta trista notícia. Sempre m’ha corprès la veu d’aquesta contralt i mai no he entès com no s’ha dedicat a l’òpera tenint una veu tan meravellosa. Tinc un parell de discs seus interpretant principalment Bach i estan entre lo més preuat de la meva discografia. M’encantarà escoltar aquestes Sea Pictures, moltes gràcies i Bon Nadal!

    Liked by 1 person

  2. La vaig descobrir seguint la pista del Moldava de Smetana, a aquesta preciositat

    I vaig trobar una anècdota amb cançó molt maca sobre ella, que deixo aquí sense ànim publicitari

    https://anchaesmicasa.wordpress.com/2013/05/03/descubriendo-america-iv-dank-sei-dir-herr-de-autor-por-descubrir/

    M’agrada molt com canta, sempre em fa venir al cap el nom de Kathleen Ferrier, i em penso que mereix ser tan recordada com ella. Gràcies pel magnífic regal que ens has fet.

    Liked by 1 person

  3. Vicent

    Gran artista (RIP). Més que tristor (no som eterns i ella ja era gran), emoció pel trapàs i agraîment pels serveis prestats per fer el món més bell amb el seu instrument, el seu talent, el seu esfor,c i el seu art.
    Aquesta obra i aquesta mena de repertori l’associo jo -conscient i subconscientment) a Bernardette Greeve que acostumava a venir als Concerts de l’OCB convidada pel Mestre Decker. En tot cas, gràcies pel regal i Bones Festes.

    Liked by 1 person

  4. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2015 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: