IN FERNEM LAND

LES VEUS VERDIANES: EL BAIX


don-carlo-raffaele-arie-as-philip-ii

Amb l’apunt d’avui dedicat a la veu de baix en les òperes de Giuseppe Verdi acaba, amb una mica de retard,  aquesta sèrie que he dedicat a la vocalitat verdiana arran de la preparació d’una xerrada que em van invitar a fer els amics de  JJ.MM. de Sabadell i que per raons de temps vaig resumir en els diferents tipus concentrant-les totes sota el títol “Don Carlo un passeig per la vocalitat verdiana“.

Com que el blog em permet esplaiar-me sense limitacions ja heu pogut comprovar en els apunts dedicats a les soprano, mezzo, tenor  i baríton, que la cosa dóna per a molt i potser a força de ser excessiu, és més fàcil adonar-se’n que els temps actuals no són gaire propicis a la tipologia i a l’escola de cant verdià, no tat perquè no hi hagin veus, que tampoc és que anem sobrats, sinó a la manera de cantar a Verdi, que em sembla que s’allunya del que fins no fa gaire tothom tenia clar de com fer front, interpretar i cantar les òperes del catàleg verdià, des de l’Oberto a Falstaff, en una amplíssima gamma de rols que van anar evolucionant des d’un belcanto tardà fins a l’incògnit futur de les dues darreres òperes, obertes definitivament a un cant més declamat i a una importància del discurs musical unitari, fins aleshores mai vist, però si intuint.

Amb els baixos, com ha succeït amb els barítons, el problema és que no hi ha veus prou rotundes per classificar-les sense cap mena de dubte en la categoria que correspon. Tips estem d’escoltar barítons que assumeixen  rols de baix i de tenors curts, que fan de baríton, però hi ha poques veus d’aquelles que només emetre la primera nota podem exclamar sense por a errar-la,  AIXÒ ÉS UN BAIX!.

Què ho fa que ni en els països de l’Est d’Europa, tradicionalment productors de les veus més greus de les vocalitat operística, no nodreixin com anys enrere als teatres del món? No ‘agradaria pensar que en això també hi te a veure el canvi climàtic, però el cert és que és difícil trobar la veu, i si la trobes, és més difícil encara que canti bé, que estigui ben formada, que tingui la tècnica i la preparació que garanteixi una carrera llarga i fructífera, no una flor d’un dia, com massa sovint veiem.

Potser la pròpia escassedat fa que quan surt una veu ràpidament es posi en circuit, anunciant als quatre vents que estem davant del que després resulta que no estem i per això no es consoliden.

En el repàs que ara farem dels grans rols per a baix en les òperes verdianes, podrem constatar que en a majoria de casos estem davant de cantants de fructíferes carreres, ja que el baix acostuma a consolidar-se més tard que la resta de veus per un procés normal de maduració vocal, però també acostumen a cantar fins més tard, per tant , la meva particular tesi sobre la manca de preparació i esgotament prematur de les veus, prendria consistència en comprovar que alguns dels baixos que actualment canten i que en prou feines han passat el llindar de la cinquantena, ja mostren evidents signes de fatiga i alguns ja han deixat de cantar abans d’hora.

Verdi va escriure, com sabeu, veurem i escoltarem grans rols i grans moments per a la veu de baix.

La veu de baix acostuma a anar associada a l’autoritat, que tot i que també pot ser paterna, Verdi l’associa al poder polític i religiós.

Si bé la vocalitat i escola dels primers baixos verdians arrosseguen herències belcantistes/rossinianes, amb cabalettas i ornamentacions incloses, aviat començaran a aparèixer els trets que acabaran per definir una personalitat més austera, de cant noble, autoritari si bé també pot ser humà,  sever, de grans frases melòdiques i recitats intensos, amb una gran expressió per reflectir les psicologies més aviat torturades i implacables. La gran complexitat del cant verdià en general, va més enllà d’una sòlida preparació tècnica i l’adequació al registre vocal i l’extensió necessària, si no s’acompanya d’una capacitat  de convicció en els recitatius, d’un estudi profund de la personalitat del personatge i fins i tot dels moments de meditació teatral, com es el cas del Filippo II a Don Carlo, on fins i tot quan respira, medita  calla, ha de “cantar”.

A la primera òpera Oberto Conte di San bonifacció, Verdi composa per el primer pare de la seva producció (Oberto) per una veu de baix, en contra del que posteriorment ja hem vist que acostumava a assignar-se als barítons. Tot i així Verdi tornarà a atorgar més endavant la veu de baix a alguns dels seus pares operístics, com veurem.

Aquest primer baix en realitat circula més en la zona central i aguda, que no pas en la cavernosa del baix profund, segurament perquè el baix Ignazio Marini que el va estrenar a la Scala, era un baix-baríton que no feia gaire havia cantat el  Duca di Nottingham del Roberto Devereux donizettià, que ara assoleix un baríton sense problemes i sent Verdi un nouvingut, segur que va adaptar el rol al cantant que ho havia d’estrenar.

És un rol de fort caràcter, d’un personatge irat que encara utilitzarà tècniques belcantistes, com el il canto semisillabico  en la seva ària “Ei Tarda ancor!…L’orror Del Tradimento” de l’acte  2. Escoltem el primer baix verdià en la veu del gran Samuel Ramey, en la gravació comercial dirigida per Sir Neville Marriner.

El baix nord-americà mostra l’extensió i la flexibilitat d’una veu que va fer magisteri vocal en les òperes rossinianes i en el belcanto i que ja en la seva maduresa va fer front amb molt més que convicció tots els rols verdians que va abordar. En aquest primer Verdi, tot i mostrar ja trets comuns amb les altres personalitats futures, l’estil i l’escriptura és més adequada per una veu com la de Ramey ideal per fer front a les coloratures que no tardarien en desaparèixer en els propers baixos.

D’Un giorno di regno us deixo un duet destinat a dos baixos còmics, personatges molt habituals en la tradició de les òperes italianes des de el XVIII “. En aquest cas són els personatges de Il Barone di Kelbar i Il Signor La Roca, un tresorer. La versió que us ofereixo està cantada per Samuel Ramey que repetint la vocalitat eminentment belcantista del Oberto, està en la seva salsa interpretant al Barò i el baríton (quasi tenor) Thomas Hampson que interpreta al tresorer. De ben segur l’intèrpret original tenia la veu més greu.

Com haureu comprovat el que hem escoltat està més a prop del duet de Don Pasquale que no el que Verdi va escriure a partir de la tercera òpera.

El primer gran baix pròpiament verdià ja el trobem en la tercera de les seves òperes, amb el Zaccaria de Nabucco. Un personatge de personalitat decisiva, un guia espiritual i polític, que necessita d’una veu mòrbida, flexible per fer front amb solvència als extrems de la partitura, però també a les ornamentacions i a les mitges veus, sense deixar de ser contundent i autoritària. És un gran rol que necessita un gran cantant.

Escoltem a Bonaldo Giaiotti en l’ària de presentació “Sperate, o figli!Iddio…Freno al timor!…Come notte a sol fulgente” en na representació al Maggio Musicale de l’any 1977 dirigit per Riccardo Muti.

La veu del baix italià és contundent, plena, segura, de greus amples i aguts incisius, prou flexible per assumir la cabaletta i prou noble per fer front al cantabile amb ple domini del sentit dramàtic i el cant legato. Una veu luxosa en una escena encara hereva de la tradició vocal dels grans baixos rossinians,

El personatge de Zaccaria té una altra gran ària “Vieni, o levita!” més reflexiva, potser no tan espectacular com l’anterior, però que ja incideix en el que seran els grans monòlegs dels baixos posteriors, és una pregària que ha de commoure. La versió que us proposo és la d’ Ezio Pinza gravada l’any 1951, quan els seus millors anys ja havien passat, malgrat això, la veu  és rica en harmònics, ben timbrada, amb una tècnica sòlida i un fraseig claríssim i noble, elegant, mai obrint les sonoritats.

Finalment escoltarem encara a Zaccaria cantant “Oh chi piange? Di femmine imbelli”, coneguda també com “La profezia” que és la darrera ària que canta tot just acabat el famós “Va pensiero”. L’escoltem per Giaiotti en la mateixa representació dirigida per Muti de l’any 1977.

Després d’aquest fantàstic primer contacte amb el primer rol de gran baix verdià ens aturarem amb el Don Ruy Gomez de Silva de l’Ernani, ja que el  Pagano de I Lombardi és un rol no gaire definit que tan aviat ho fa un baríton dramàtic com un baix cantant.

De l’ària de Silva “Che mai vegg’io…Infelice!…e tu credevi” n’escoltarem la versió de Cesare Siepi, de totes les que he escoltat és indiscutiblement la més bella, rotunda, expressiva i autoritària. El harmònics de la veu i la perfecta declamació del recitat no tenen rival possible. La versió prové d’una gravació de l’any 1958 dirigida per Fernando Previtali. El cant de Siepi és senzillament bell, amb una veu rodona i uns greus luxosos.

No tornarem a trobar un altre baix important i en aquest cas imponent, fins arribar a Attila, on Verdi escriu un rol magnífic que va estrenar el mateix baix que va estrenar L’Oberto, Ignazio Marini. El rol sembla que sigui un pas enrere ja que vocalment torna a ser un rol ornamenta més propi del belcanto, però tot i així els trets verdians hi són amb força. Escltem l’ària “Mentre gonfiarsi l’anima” en la millor de les versions possibles, la de Samuel Ramey a la Scala de Milà dirigit per Riccardo Muti a l’any 1991. El control tècnic i expressiu de Ramey és prodigiós. La veu és flexible, les grans frases estan enllaçades amb elegància i cura en el detall, l’ornamentació del cant a la cabaletta és enèrgic i amb sentit dramàtic. A tot això l’acompanyament del director napolità fa gloriosa una obra que mai més tornarà a ser menor.

No cal dir que això si que era una gran nit verdiana.

El rol de Banco en el Macbeth que van escriure Verdi i Piave basant-se en l’obra de Shakespeare està encarregat a un baix que després de cantar l’esplèndida “Studia il passo…Come dal ciel precipita” en el segon acte és assassinat, bans haurà participat en l’escena del bosc que inicia l’obra i en el gran concertant del primer acte, però és un rol relativament petit que culmina amb aquesta  gran ària. Ha de ser un baix de dimensions humanes que colpeixi amb el seu fraseig que presagia la tragèdia.

Us ofereixo la versió de Boris Christoff, inaugurant així l’aportació de les veus eslaves, absolutament imprescindibles en aquest apunt d’avui.

Continuem amb el fantàstic baix búlgar cantant “Un ignoto, tre lune or saranno” de I Masnadieri, que és l’òpera que Verdi va composar després de Macbeth, aquesta vegada amb el llibret de Andrea Maffei, basada en la tragèdia de Schiller.

Ens trobem amb una ària similar per característiques a la de Banco, si bé aquesta no posseeix la bellesa ni la força dramàtica de la precedent. Christoff torna a lluir el seu sentit teatral del fraseig, amb una veu que no és tan bell dels grans baixos italians, però és enormement expressiva.

No em detindré ni amb el Selimo de Il Corsaro, ni amb el Federico Barbarossa de La battaglia di Legnano, per anar directes a Il Conte Walter i el malèfic Wurm de la magnífica Luisa Miller, amb llibret de Salvatore Cammarano.

Escoltem el duo d’ambdós baixos “L’alto retaggio non ho bramato” que no és precisament el millor que va escriure Verdi, però que serà un precedent de confrontació entre baixos que tornarem a trobar en l’imponent Don Carlo, molt més ben desenvolupat i amb encert. Aquí Verdi potser mirà més a I Puritani que no pas en el futur, però no deixa de ser interessant veure el tractament que fa per a cadascuna de les torturades psicologies dels personatges.

Canten el baix italià Bonaldo Giaiotti (Walter) i el baix-baríton nord-americà James Morris (Wurm) dirigits per James Levine al Metropolitan de 1979.

Escoltem ara la gran ària de Walter “Il mio sangue, la vita darei” per un baix italià, ara pràcticament ignorat, Luciano Neroni en una gravació de 1948. Ara el tinguéssim!

La interpretació no és del tot perfecte, ja que hi ha algunes vacil·lacions i dubtes, però jo m’estimo més que us fixeu en el timbre, el color i els harmònics que acompanyen la columna sonora, quelcom que anem oblidant a força d’escoltar veus molt més lleugeres i agudes.

El Sparafucile del Rigoletto no té ària, participa poc i en canvi és decisiu. La seva presentació davant de Rigoletto conclou amb un greu temible, un Fa greu de impacte.

Ho escoltem en la dúctil i versàtil veu de Matti Talvela, acompanyat del Rigoletto de Sherill Milnes. Amb aquest curt fragment n’hi ha prou per intuir fins i tot a Il Grande Inquisitore entrant a la cambra de Felip II.

El baix de Il Trovatore és una espècie de narrador que obra l’obra i després té episòdiques intervencions durant l’obra, però la narració d’entrada és important, encara que tot el que explica continuí sent passat els anys, tot un enigma per a mi i per a milers d’amants d’aquesta òpera incomprensible.

Escoltem a Plinio Clabassi que si bé no pot lluir una veu gaire bonica, ofereix una acurada interpretació, no obviant cap dels tresets que al llarg de la narració ha d’anar fent en aquest obstinat permanent i que altres il·lustres col·legues no resolen bé. No ha estat gaire fàcil trobar una bona  versió interpretada per cantants de primera, sembla que intentin evitar aquest rol.

La versió de Clabassi està extreta de la filmació de la RAI de l’any 1955, dirigia Arturo Basile.

A La Traviata intervenen quatre baixos, però cap de tots quatre  passa d’una discreta intervenció, però a la següent òpera “Les vêpres siciliennes” o I vespri sicilianni en la transcripció italiana, tenim un gran rol, el de Procida, pel qual Verdi va escriure una de les grans àries de baix ” O tu Palermo”. Una ària preciosa amb una melodia inicial nostàlgica que es desenvolupa en un creixent entusiasme i orgull. És una gran ària patriòtica que necessita d’un intèrpret molt expressiu.

L’escoltem en la versió del gran Tancredi Pasero, gravada l’any 1936. Aviat ens oblidarem de la veu excessivament vibrada, ja que tant la gran línia de cant com el generós i extens registre prevalen en una interpretació modèlica.

No ens tornem a trobar amb baixos rellevants fins a La Forza del destino, on hi ha un gran rol per a un baix i un altre per a un basso buffo. Il Padre Guardiano no té pròpiament una ària, però les seves intervencions formen part del millor de la desigual partitura verdiana. És un personatge magnànim, amb poder moral i les seves sentències han d’anar acompanyades d’una veu rotunda.  A mida que entrem en l’època de maduresa creativa, els baixos verdians prenen una solidesa discursiva que els allunya del cant ornamentat dels primers anys. Des de Un ballo in maschera ja han desaparegut les cabalettas i els números es van integrant en un discurs més unitari.

Escoltem al baix Jerome Hines cantant, acompanyat del cor del MET a l’any 1960, “Il santo nome di Dio Signore”. Un clar precedent de l’escena del judici de la imminent Aida, tal sols cal canviar els frares per sacerdots jueus i al Padre Guardian per Ramfis, si bé psicològicament els personatges són diferents.

Arribem a l’òpera on el baixos verdians prenen tota la seva màxima dimensió, mai abans i mai després hi hauran en les òperes de Verdi un baixos tan importants, imponents i decisius, tan ben dissenyats i diferenciats, tan extraordinaris per la seva significació vocal, com musical i teatral.

Filipo II no és tan sols el gran baix verdià, és un dels rols més imponents de tota la història de l’òpera, un cim per a qualsevol cantant i intèrpret. Amb aquest personatge Verdi fa un pas de gegant en la renovació de l’òpera italiana. Mentre que els altres rols principals continuen en un moment de traspàs estilístic, el disseny musical que Verdi fa per el Rei, està molt més a prop del món del recitatiu wagnerià que de tot el que hem escoltat fins ara.

El personatge reial, amb el poder màxim sobre la terra i l’home incapaç de imposar-se a nivell familiar, esdevé un retrat magnífic d’una personalitat complexa, gràcies a un dels moments més reeixits de la història del teatre musical.

Escoltem “Ella giammai m’amò” en la immensa interpretació del mític baix Nazzareno de Angelis en una gravació de l’any 1927 dirigida per Lorenzo Molajoli

La versió és extraordinària

Si en voleu altres, aquí en teniu unes quantes:

Samuel Ramey, Jose van Dam,Yevgeny NesterenkoFerruccio Furlanetto, Marcel Journet, Nicola Ghiuselev, Nicolai GhiaurovIldar Abdrazakov, René Pape, Ruggero Raimondi, Nicola Rossi-Lemeni, Alexander KipnisLászló Polgár, Mark Reizen, Raphael Arié, Ezio Pinza, Hans Hotter, Cesare Siepi,

Ara us proposo ” Son io dinanzi al Rè…?”, la gran confrontació entre Filippo II i el Grand Inquisitore, dues vocalitats contrastades, un baix noble i un baix profund. Escoltem la versió de Giulio Neri i Nicola Rossi Lemeni a l’any 1951, dirigeix Fernando Previtali.

I encara us vull fer escoltar una gran frase que Verdi va escriure per a un tercer baix, Il frate que resulta ser el fantasma de Carlos V. La frase inicia el primer acte de la versió italiana en quatre actes després de l’entrada del cor. “Ei voleva regnare sul mondo”.

L’escoltem en la veu del baix Orlin Anastassov dirigit per Riccardo Muti a la Scala de Milà.

A l’Aida també hi ha dos baixos, però cap dels dos tenen la importància dels que acabem d’escoltar, si bé Ramfis, té la gran escena del judici com a més rellevant. En canvi el Rei és malgrat el títol, un personatge episòdic, ideal per a tots aquells baixos que comencen.

Com que Verdi va revisar Simon Boccanegra després de l’Aida i en aquesta fantàstica òpera si que el baix té un rol importantíssim, acabaré l’apunt del baixos verdians amb la gran ària que Fiesco canta en el pròleg “A é l’estremo addio…Il lacerato spirito”, l’últim gran moment per a un baix, ja que ni a Otello, ni a Falstaff, els baixos tenen un gran moment com aquest.

L’escoltem pel gran baix José Mardones , l’únic exponent espanyol en un apunt apassionant. Una veu flexible, plena, inconfusible de baix malgrat un color més clar que alguns altres baixos que segurament heu gaudit com jo. Al final, abans del greu conclusiu, ja us aviso que fa un agut que se l’hagués pogut estalviar.

Espero que amb tota aquesta llarga llista de baixos que han tret el cap en el darrer apunt de les veus verdianes, hagi quedat bastant clar quin és el tipus de veu, i com s’ha de cantar Verdi. Molts semblen encaparrats en anar per altres camins o fins i tot dreceres, està clar que no arriben enlloc, tan clar com que aquests i ‘altres que no han aparegut, són el camí a seguir.

Com que encara us puc deixar un exemple vocal verdià de la corda de baix, us deixo el Confutatis del Requiem, dedicat a tots aquells, baixos inclosos, que encara creuen que els laments per la manca de veus i cant verdià actual, és una llegenda urbana.

Canta el baix-baríton George London dirigit per Eugene Ormandy 1964

31 comments

  1. Veig que guanya Ramey clarament. Només una curiositat tangencial (encara no he pogut sentir els talls): com això ja fa dies que ho tenies preparat, la frase “No cal dir que això si que era una gran nit verdiana” era premonitòria o ha estat un afegitó de darrera hora?

    M'agrada

  2. alex

    Gran post Bajista, Joaquim!
    Que voces, hoy totalmente inexistentes!
    Como gran “siepista” que me considero, destacar a D. Cesare para mi gusto, el más completo Bajo verdiano desde la aparición de las grabaciones ( timbre precioso, reguladores, expresividad, fraseo, voz extensa, flexible y homogénea en todos los registros y para ser un Bajo, facilidad insultante en el registro agudo y además, esa erre moscia tan peculiar). En resumidas cuentas, Siepi es como un buen Stradivarius.

    Ante el Ernani del próximo sábado en Roma a dirigir por Muti, estoy precisamente preparándolo con la versión live del Met 1.965 ( Corelli, Price, Sereni y preciamente Siepi como Silva ).

    M'agrada

      • alex

        Esta vez, me concentraré en disfrutar de Muti, orquesta y coros. Los cantantes serán ” tolerados”, je..je.. ( hay creo dos novedades en la función del sábado, la Elvira será Anna Pirozzi en lugar de la Serjan y el Silva – para mi, fuera de rol porque es la antítesis del verdiano-, D’Arcangelo en lugar del Ildar Ad.

        M'agrada

      • alex

        Disfrutado y mucho la tarde noche de anteayer dia 14, fundamentalmente por la parte musical!
        Diría muy resumida y coloquialmente.. Gracias Muti!! Verdi ha resucitado y yo a mi edad todavía me he emocionado como hace años no lo hacía!
        Muti, un genio de la concertación y dirección verdiana, que hace incluso bastante buenos a las actuales medianías actuales ( en el sentido que no existen voces para un ERNANI como las de los años 50s, 60s y 70s)
        Bien la parte masculina ( sobre todo Ildar Adbarzakov un notable Bajo cantábile – afortunadamente, no cantó D’ Arcangelo -, Meli con un timbre brillante y notable fraseador – con Muti, se ahorró bastantes agudos que son su punto débil – y hasta Salsi con voz feota pero correcta línea de canto ) y bastante mal la Serjan como Elvira ( mala dicción italiana, agudo destemplado, fijo y caprino )
        Vale la pena Joaquim que te hagas con el audio.
        La producción de De Ana, monumental y excesivamente detallista y lujosa con el vestuario, pero sin trabajo actoral. Muy clásica y propia de los años 80s

        M'agrada

      • Al final cantaron los previstos.
        Me alegro que disfrutaras, con Muti i Verdi casi no es novedad, ahora bien por mucho que me intentes convencer, el Ernani de Meli no lo compro ni sumido en alucinógenos.
        Buscaré el audio

        M'agrada

  3. Jordi

    Una vegada més col·lapsats, jo i la carraca d’ordinador que amb tanta informació i vídeos es queda molt penjat, però paga la pena esperar a que reaccioni, el material és de primera qualitat.
    Quines veus més magnífiques i que bé canten tots ells.
    Vivim en precarietat a tants nivells i som de tan bon conformar, que qualsevol amb una veu una mica fosca ja diem que és baix i alguns ni amb la veu fosca.
    Escolta a Orfila i ja m’explicaràs si és un baix. fa riure al costat de qualsevol d’aquests. Per sort encara no s’ha atrevit a cantar cap rol de Verdi.
    T’estic agraït per aquests apunts didàctics.

    M'agrada

    • Efectivament, quan penjo molts yotubes l’apunt es ralentitza, però si els amago com he fet amb les diferents versions de “Ella giammai m’amó”, l’apunt queda molt, massa, auster.

      Me n’alegro que t’hagi agradat.

      M'agrada

  4. Leonor

    ¡FANTÁSTICO! Impresionantes, como no. Igual que las voces anteriores de tus otros posts (que me los he de leer a cuentagotas, se me colapsa la pantalla ante tanto arte).

    M'agrada

  5. Ja saps que sempre poso el mateix exemple: ara mateix qui pot cantar en condicions el Fiesco del Simon? Ningú.

    I com vaig comentar en el cas dels barítons, una gran semblança entre Verdi Wagner (a diferència de Puccini) és la importància de les veus greus, i també dels baixos. Felip II i Gurnemanz són els personatges clau, crec jo, i que fan evolucionar el gènere.

    M'agrada

    • El personatges verdians de veu greu són el mes interessants, sempre. Els tenors acostumen a ser plans, i en els barítons i baixos trobem les personalitats i psicologies amb més interès dramàtic/musical.
      El cas de Felip II potser és la culminació, tot i que Iago, Simon o Macbeth no es queden enrere, si bé aquests són barítons.
      Després de Felip II sembla com si Verdi tingués una certa por en evolucionar, i no va ser fins Otello i Falstaff que els personatges i les seves personalitats musicals van fer un pas de gegant. Aida representa com una aturada i la revisió del Simon el laboratori perfecta al que vindria. Ja no hi va haver temps per a més, una llàstima, doncs el que hagués pogut ser Verdi després de Falstaff és una incògnita apassionant, potser sabent que era l’última va deixar-se anar com mai.

      M'agrada

  6. PioFabri

    Esplendido trabajo el que has hecho con los post de voces verdianas, detallado y conciso a la vez, se agradece la dedicación. Excelente selección de cantantes. Y para cuando uno de voces wagnerianas…?

    M'agrada

  7. simone

    Arribo tard i ja esta tot dit. Espléndid post Joaquim! Felicitats i moltes gràcies un altre vegada. La seleccio de audios/videos es espectacular. M’encantan Ramey i Siepi 🙂

    M'agrada

  8. dandini

    Només emetre la primera nota jo diria que:
    Rockwell Blake és un doblador de dibuixos animats.
    Beverly Sills és la plasta de la veina de dalt que canta mentra
    planxa.
    Jaume Aragall és el millor tenor de la història

    Per mí hi ha un munt de característiques i de variables per jutjar a un cantant i ara que a sobre ha de sortir en primer pla al cinema encara més.
    En general una veu excessivament cavernosa ha te tenir una dosi extra de ductilitat per passar de ser impressionant a expressiva.
    Us posaré un exemple d’un cantant que vaig descobrir fa uns mesos per la xarxa i que provocaria facilment l’expressió: AIXÓ ÉS UN BAIX
    Es tracta de Ali Askerov fent de Sparafucile al costat del Rigoletto d’Evez Abdulla en una representació a l’Opera de Baku.Gilda era la meva admiradíssima i diva emergent Albina Shagimuratova.

    I Aquí el teniu fent una exhibició insòlita de un “Fa” profond.Alerta retireu les criatures que aixó fa certa por.

    En l’altre extrem ens trobariem un “picha curta”(permeteu-me la broma inocent)
    com per exemple Ildebrando D’Arcangelo del que no sóc fan (ni asenyat ni histèric)pero que sap cantar l’ escena de Ferrando(que maco es aquest fragment !) millor que ningú.

    M'agrada

    • La obesessió per esmenar la plana és prodigiosa.
      Pensar que Ildebrando sigui un baix verdià, ara per ara, és si més no una temeritat. Canta de conya, si, i és molt aparent, també.
      Els altres dos, després d’haver escoltat el que us he proposat, suposo que tu també ho has fet, CANTA per si mateix.
      No hi han aquests veus, això és una evidència, però el que ara tampoc hi ha gaire, són aquesta tipologia de cantants. Tot i així estaràs content, com a opcions a Felip II he deixat els que avui es poden escoltar amb cara i ulls.

      M'agrada

  9. En este plantel de bajos auténticos están muchos de mis preferidos, de mi cuerda preferida -junto con la de contralto-: De Angelis, Mardones, Neri, Christoff, Siepi, London -este bajo.barítono-, cantando Verdi como ya no se canta, principalmente porque la mayoría de los bajos actuales son barítonos…

    Algunos de los mostrados aquí pude disfrutarlos en persona en el Liceu: Giulio Neri, Plinio Clabassi, Bonaldo Giaiotti, Cesare Siepi, Matti Talvela, Samuel Ramey. Desgraciadamente no pude llegar a ver a Boris Christoff que había actuado dos años antes de mi “debut” como espectador en el Liceu -que tuvo lugar el 9 de noviembre de 1954 con “Il barbiere di Siviglia”, con Neri de Don Basilio y Aldo Protti como Fígaro-.

    Un nuevo apunte exhaustivo y muy instructivo que culmina el recorrido por las añoradas voces verdianas que nos ha propuesto espléndidamente Joaquim y que hoy no escuchamos por casi ninguna parte ya que lo que priva es el desfile de bellezas por el escenario con voces bonitas pero que carecen de la contundencia y la técinca adecuada para satisfacer a los amantes del canto verdiano, salvo escasísimas excepciones.

    Por cierto una auténtica revelación la de ese bajo para mi desconocido: Luciano Neroni que he localizado en dos grabaciones comerciales completas de 1938: “Lucia di Lammermoor” y “TurandoT” ambas de 1938 -con Lina Pagliughi y Gina Cigna respectivamente- y una grabación en vivo de “Nabucco” de 1949 con Maria Callas, amén de diversos CDs recopilatorios de bajos históricos y uno dedicado sólo a él de la serie Lebendige Vergangenheit. Lamentablemente murió a los 42 años en 1951, muy poco antes de su debut en el Met, con cuyo teatro había firmado un contrato.

    M'agrada

    • colbran

      Este bajo norteamericano lo descubrí en 1956 con “Il trovatore” -precisamente- y “La Bohême” que las compré aproximadamente al mismo tiempo. Siempre me gustó aunque en aquellos lejanos tiempos había una serie importante de bajos verdianos ( y también mozartianos y wagnerianos) que probablemente le superaban, pero tenía una voz clara, segura y con buena dicción. Fue escogido por la 20th, Century Fox para doblar a Rossano Brazzi en el film “South Pacific” (1958) -tenía que haber sido Ezio Pinza el doblador, pues había estrenado el musical en Broadway en 1949, pero declinó la invitación, pues consideró que su voz sonaba ya demasiado añeja-, musical que interpretó en el Lincoln Center en 1967 e incluso grabó de nuevo con Florence Henderson, su compañera de reparto. También protagonizó en Broadway una reposición de otro musical: “The most Happy Fella” (1979) de Frank Loesser, más bien una ópera que un musical. Con anterioridad (1948) había interpretado el rol de Tarquinius en la ópera “The rape of Lucretia” de Britten, con motivo de su estreno en Broadway.

      Grabó mucho para la RCA y la Decca, también para Emi y para alguna firma más. Tiene incluso una curiosa grabación RCA de 1958 de la opereta “Rose Marie”, al lado de Julie Andrews que, gracias a su exitazo en “My fair lady” en Broadwaty en 1956, se había convertido en la “toast” -como dicen los “yankees”- de Tin Pan Alley.

      Me alegra poder comprobar que hay quien recuerda a este estupendo bajo que con una discografía muy extensa parece estar algo olvidado. Ojalá en la actualidad abundaran bajos de este calibre!

      M'agrada

    • Hola Rik, gràcies per seguir IFL.
      Tozzi va ser un baix que ara el voldríem, però com tants altres cantants en altres cordes, en aquells anys compatien amb veus fenomenals. Tozzi era un baix sense discussió però tenia a Siepi, Christoff, Ghiaurov, Giaiotti, Petrov, Hines, encara a Pinza, que no el deixaven lluir com ara ho hagués fet en un panorama tan poc generós amb les veus greus.
      No hi ha dubte que va ser un dels grans

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: