I jo que creia que amb una cacera d’elefants ja n’hi hauria prou per satisfer les meves petites revenges i aspiracions republicanes i ni el mismíssim Donizetti, tan avesat a reunir en una mateixa escena a reines ultratjades i disposades a grans duets de confrontació, m’ho podia posa millor per l’apunt d’avui.
Hagués pogut anar a buscar un referent cinematogràfic com l’altre dia, però no, això d’avui, això que ja tothom s’atreveix a dir i publicar sense cap mena de pudor, perdent el respecte a una família que aneu a saber si per les seves actituds n’era mereixedora, sobrepassa l’àmbit cinematogràfic i ens endinsa al melodramàticament més adient, escenari operístic.
Una Reina oficial i un altre amb aspiracions a ser-ho, al menys en privat. Una Reina que lluita per preservar el tron, la corona o el coll, i l’altre que de mica en mica i guanyat el favor i el fervor reial, s’ha de guanyar als súbdits. Pitjor que ho tenia la Camila i mireu-la, de la més odiada a Sra. de. Doncs bé, amb un guió com aquest qui es resisteix a portar a IFL dues confrontacions operístiques glorioses?
Comencem amb el final del segon acte de Maria Stuarda de Donizetti, amb Montserrat Caballé (Stuarda) i Bianca Berini (Elisabetta) al Gran Teatre del Liceu a l’any 1979, dirigides per Armando Gatto i Giuseppe de Tomasi. Salten guspires a la partitura i a dalt de l’escenari. “Filla impura di Bolena parli tu di disonore!” això si que és una confrontació com Déu mana. Youtube gentilesa d’Onegin65.
Donizetti altre cop confronta a dues reines a Anna Bolena i Giovanna Seymour, la legitima i l’aspirant, que acabaran amigues i acceptant que la culpa és del Rei, ves. Elles aquí seran les més que guapes Anna Netrebko (Anna) i Elina Garanča (Seymour) a L’Òpera de Viena. Tu Seymour la mia rivale! Vídeo gentilesa de twistty100
Amb aquestes dues escenes anem ben servits, però no em pregunteu el motiu per el qual he cregut convenient acabar aquest apunt tan pocasolta amb una ària bellíssima que calmi una mica els ànims exaltats de tanta Reina ultratjada, amb l’entrada de Corinna (és casualitat, JURO!) a Il Viaggio a Reims de Rossini, la bellíssima “Arpa gentil”, per Patricia Ciofi a la Scala de Milà a l’any 2009, en la reposició de la històrica producció de Luca Ronconi per a Pesaro, aquest cop dirigida musicalment per Ottavio Dantone. No em direu que no és casualitat que mentre Corinna, un personatge al·legòric, una musa inspiradora, canta l’excelsa melodia, la bandera espanyola i també l’alemanya, comparteixen escenari. Quines coses té l’òpera! Vídeo gentilesa de luiscar89
No em pregunteu com acabarà aquesta òpera, no en tinc ni idea.
Demà prometo fer bondat, si em deixen! 👿
IN FERNEM LAND 
Eres más perverso que los libretistas de las óperas degeneradas que vimos el otro día. Me he reído un montón, jajaja.
M'agradaM'agrada
Què cruel! Què cruel! Quina perversitat fer veure d’una manera tan clara, que de les monarquies d’abans es podien fer grans òperes i que grans artistes els hi farien justicia i que amb les d’ara, i concretament amb una que ens es massa propera, com molt es podria arribar a fer un vodevil servit e interpretat per les colles de la tele-escombreria. Disfrutem doncs, tan com poguem del passat, al menys en la vessant musical. Post impagable, certament!
M'agradaM'agrada
La STUARDA del 1978 serà sempre una de les ftes més altes de tota la història del Liceu. La Montserrat i la Berini…
Crec que per això, per a fer òperes, van molt bé les reines i els reis. Tot és fals, és comèdia, El mal és quan els reis són de debò. M’encanten les òperes amb reis, amb capa, corona i tot l’atrezzo. Aquests són els millors. Ah! I no oblidem els d’Orient, que també en són molt, de bons.
Atentament
M'agradaM'agrada
Yo tambien estoy totalmente de acuerdo con lo que ha dicho mi buen amigo ” Mr. Suggeritore” y al que admiro , sobre las citadas reinas y en las versiones operísticas.
Quienes pudimos y tuvimos la suerte de difrutar de aquellas maravillosas noches a finales del 78 ( ¿ verdad Jaume, verdad Colbran, lástima de algún amigo ya fallecido de la época como L.A. Catoni, etc,,,), con ese enfrentamiento regio Caballé – Berini, nos queda en la retina de lo que era y es vocal e interpretativamente este arte en mayúsculas que es LA OPERA.
Emulando el film de los Beatles, ” QUE NOCHE LA DE AQUEL DIA”! belcantisticamente hablando. Lo de aquella STUARDA , hoy en dia pese a “reggias innovadoras y orquestas mejoradas quizá”, es irrepetible ya que no existen voces como las citadas, verdad Jaume T?
M'agradaM'agrada
Jajaja! Bonísim, Joaquim!! Vaig una mica de bolit ultimament, per aixo només passo pel teu blog llegint i no comento. Una abraçada, Simone
M'agradaM'agrada
Deixeu-me discrepar, puc?
La Caballé és una Stuarda irrepetible, per a mi la millor, però no puc dir que la senyora Berini fos una gran Elisabeth ni tan sols que fos una gran cantant. Era tot un temperament, molta força i una veu poderosa, però voleu dir que era belcantista?, a mi no m’ho sembla pas.
L’apunt d’avui, benvolgut Joaquim, també desprèn una àcida crítica molt actual i adient, o és que jo tinc al•lucinacions?, jijijijijiji
M'agradaM'agrada
La religión debe tener algunas cosas buenas….. supongo yo
Pero creo que una de ellas, es la multitud de citas o frases que pueden describir algunas situaciones….
Me viene una a la cabeza….
“Quién esté libre de culpa… que tire la primera piedra….”
Seguro…. que habría un tsunami de batallas de Reinas…..
Besos a todos/as…..
M'agradaM'agrada
Molt mala intenció, Joaquim. I també molt d’encert.
M'agradaM'agrada
Res de mala intenció… ja hi tornem al rajolí petit i el boc gros dels catalans… cal posar el dit on fa mal pq les coses prou grosses com per ser moedrat i discrets. És el que cal fer a aquells que són insensibles o rucs, per dir-ho amb eufemismes.
Ja té nassos que et diguin cruel a tu Quim, quan ironitzes sobre un paio que assassina animals porque es “deporte y ocio de nobles”. Quins p…!
M'agradaM'agrada
Se m’ha acabat el dijous i no havia pogut deixar-te res escrit. No és que passi res però vull fer constar que el duo Netrebko i Garanca em sembla immillorable. Elina està preciosa i l’altra també però en versió de formatge manxec tamany familiar.
Ara escoltaré la nostra divina Caballé.
Salutacions, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Jo restauraria la guillotina, gran invent dels nostres veïns per situacions com aquestes. I no en deixaria ni un, anorèxica inclosa.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Es para mi un hondo motivo de satisfacción ver lo mucho que nos queréis.
A Dios pongo por testigo que no lo volveré a hacer.
Verdad Corina? 😈 👿 😈 👿 😈 👿
M'agradaM'agrada
S’ha de reconeixer que ets realment divertit,Joaquim,quantissima ironia i que bén trobades les semblançes.No ho podré escoltar fins demà en tornar del Liceu (avui) però segur que m’ho passarè pipa…
Bona nit i gràcies
M'agradaM'agrada