IN FERNEM LAND

LISZT O EL PARE DE LA MODERNITAT: Josep M. Almiron i Lluís Avendaño


Josep M. Almiron i Lluís Avendaño

Josep M. Almiron i Lluís Avendaño

Seguint el sempre sorprenent cicle de cambra que organitza Joventuts Musicals de Sabadell, ahir divendres al Teatre Principal va tenir lloc un recital a dos pianos, quelcom no gaire habitual, i amb un programa preciós, a càrrec de Josep M. Almiron i Lluís Avendaño.

El programa retia homenatge a Franz Liszt en el bicentenari del seu naixement, cal dir-ho tot, amb un petit retard  ja que es va celebrar l’any passat, i també a Claude Debussy en el 150è aniversari també del seu naixement (1862).

Abans de fer un anàlisi peça per peça voldria fer esment que jo vaig tenir la percepció que la sonoritat dels dos pianos no era exactament igual, ja que el so del piano situat mirant l’escenari a l’esquerra em va semblar més metàl·lic. No sé si era un efecte buscat o era la meva orella que no tenia un dia gaire bo, el cas és que en a mi em va desagradar ja que semblava que desequilibrés les interpretacions.

El recital es va iniciar amb la orientalitzant “Danses sacrée et profaine” en una versió original per a dos pianos del propi Debussy, ja que inicialment l’obra va ser escrita per una arpa cromàtica.

La música de Debussy plena de subtileses, harmonies modals i melodies amb una aura arcaica i de timbres orientals potser no era la més idònia per començar la primera part i vaig trobar a faltar una compenetració sonora més subtil.

La segona obra va ser l’espectacular “Totentanz” S126/R457 de Franz Liszt, basat en el Triomf de la mort de B. Buffalimacco. Obra pintada al 1336). L’obra és com unes grans variacions del tema del Dies Irae, passades per el virtuosisme aclaparador de sonoritats i tècnica tan habitual en l’obra pianística de Liszt, que exigeix dels intèrprets una força i un domini extraordinaris.

Tant Almiron com Avendaño aixecant-se literalment de la banqueta davant del repte, també van fer aixecar dels espectadors,grans aplaudiments en  acabar una partitura tan exigent com agraïda, amb un final en fugato vivace que ens va deixar expectants per una segona part que repetia la seqüència dels autors.

Mentre s’interpretava l’obra, una pantalla situada al darrere de l’escenari ens anava oferint imatges de la pintura de Buffalimacco, en una prova més de l’inquietut de l’organització d’aquest cicle per donar sempre un valor afegit als seus concerts,  programats amb cura i sensibilitat.

El triomf de la mort de Bonamico Buffalmaco (1336) Fresc cementiri de Pisa

El triomf de la mort de Bonamico Buffalmaco (1336) Fresc cementiri de Pisa

La segona part s’inicia amb la climàtica i sensual “Prélude à l’aprés-midi d’un faune” en una versió del mateix Debussy per a dos pianos.

Certament la versió orquestral és difícil de superar, tot i que amb dos pianos es produeix una combinació interessant de climes, penso que Almiron i Avendaño no van saber donar la sensualitat i misteri d’aquesta deliciosa partitura, i el discurs musical no va fluir amb la continuïtat sonora necessària per embolcallar-nos en aquest clima tan sensual que Debussy ens proposa. Aquí potser és on més vaig notar la diferència entre el so dels dos pianos. Tot i que la versió va ser molt pulcre, es copçava un contrast brutal entre la torrencial sonoritat del hongarès i els meandres deliqüescents del francès, ambdues propostes ahir no van oferir  un bon maridatge.

Oficialment la segona part acabava amb el popular poema simfònic “Les préludes” de Franz Liszt, en una versió per a dos pianos del mateix autor.

Aquí, més encara que en el “Totentanz” de la primera part, el virtuosisme espectacular que exigeix Liszt als intèrprets va ser servit amb molta passió i entrega per part del duo de pianistes, posant-los a prova en els tres moviments que conformen aquest preciós i conegut poema. Alguna manca de precisió o coordinació no poden emboirar una passional versió que va fer aixecar onades d’aplaudiments d’un públic molt nombrós i generós que va obtenir tres delicioses  propines.

La primera un preciós i engrescador nocturn de Xostakòvitx d’intensa expressivitat musical i rítmica, marca de la casa. Tot i iniciar-se com un nocturn l’obra es va engrescant i talment dóna la sensació que acaba sent una revetlla. Magnífica i vibrant versió d’una obra que voldria tornar a escoltar.

La segona propina va ser un merescut homenatge a Montsalvatge en ocasió del centenari del seu naixement. Es va tractar d’una miniatura a quatre mans basat en el popular “Cant dels ocells” que el music gironí va dedicar a Victoria de los Ángeles. L’obra es va estrenar a Madrid l’any 1998 i en aquella ocasió els il·lustres pianistes van ser Alicia de Larrocha i Joaquin Achucarro, com ens ha recordat Lluís Avendaño. La seva versió, potser sense pretendre emular als que la van estrenar, va estar servida amb musicalitat i tendresa, quelcom que va lligat per sempre més a la gran soprano catalana. Voleu més adequació?

Els generosos pianistes van acabar amb una obra de Schumann arranjada per a dos pianos per Claude Debussy, en una magnífica versió romàntica que va cloure una nova vetllada del cicle de Cambra que organitza mensualment Joventuts Musicals de Sabadell, amb encert i èxit artístic i d’assistència.

La propera sessió tindrà lloc el 18 de maig i comptarà amb el tenor Dalmau González i al pianista Joan Manau. Després no digueu que no us he avisat amb temps.

12 comments

  1. Xavier C.

    Gràcies, que sempre em fas descobrir coses (per mi) noves. Realment impressionant aquest Triomf de la Mort de Buffalmacco. Avui, tot esperant el clàssic, tocarà buscar i sentir el Totentanz de Liszt. [Apa!: a veure ara com me´n surto ara amb les imatges…]

    M'agrada

  2. tenorino

    Ja que la cosa va de piano, a Catalunya Música s’ha desvetllat una de les sorpreses de demà i té nom de pianista molt famós. Espero que no sigui una errada i gaudir d’un concert extraordinari tot i tenir unes angines horroroses.

    M'agrada

  3. Josep Maria Almirón

    Sóc Josep Maria Almirón; per alusions i per donar una mica de llum al tema de la sonoritat dels pianos vull deixar constància d’unes apreciacions:
    1) per començar trobar dos pianos amb un timbre similar ja és difícil i no és competència nostra, en tot cas de l’organització i/o de l’afinador del piano propietat de la sala -abans de llogar-ne el segon- ( de fet aquí ja partiem d’una steinway gran cua i un altre de 3/4…).
    2) per altra banda, per aconseguir aquest equilibri de timbres dels instruments, els hauria d’afinar el mateix afinador com no va ser el cas -un era l’afinador del piano de la sala de Jorquera Pianos i l’altra el del piano llogat a l’empresa Pianoconcert-.
    3) Malgrat aquests imprevistos agraeixo a la organització que tingués la delicadesa de llogar un gran cua Steinway & Sons d’una qualitat immillorable -això no passa sovint en el nostre país…-. És veritat que hi havia un instrument (el de gran cua) que tenia un timbre especial i d’una qualitat i personalitat profunda de la seva sonoritat. Quan trobes un piano així només podria ser igualat per un seu igual-un altra gran cua de la seva pròpia marca-, i que hi hagi la sort que tingui la mateixa qualitat sonora. Es podria dir que és normal que l’altra piano sonés metàl.lic amb un gran cua tant sumament esplèndid…

    En fi,tot i no saber el nom de qui escriu l’article agraeixo la sensiblitat de l’oient i la bona disposició que es desprèn de la seva crítica.
    Com a contracrítica només dir-vos que discrepo de la vostra percepció de les interpretacions dels Debussys, que al meu parer
    -a nivell interpretatiu i d’emoció – van ser un regal com poques vegades ens hem trobat en directe. Pot demanar res més un intèrpret? Ara bé tot és questió, com bé dius, del dia que pots tenir tant com a oient i, com a intèrpret -més de les que voldriem- de no tenir el millor dia. En aquest cas et puc dir que desde l’escenari no va ser així per fortuna nostra.

    M'agrada

    • Benvingut a IFL Josep M. El meu nom és Joaquim, ho veuràs en el comentari i també com a signatura de la gran majoria dels apunts que es publiquen en aquest blog.
      És un honor comptar amb un comentari del propi protagonista del concert. Les teves puntualitzacions em, ens, serveixen molt per verificar allò que vaig constatar in situ i que no sabia si era fruit d’un efecte subjectiu o real. Entenent que aconseguir que dos pianos sonin molt similars és quelcom molt difícil, em va sorprendre que el so d’un dels dos diferís notablement de l’altre amb un so molt més càlid i rodó.
      Potser demanar dos pianos de gran cua sobrepassava molt el pressupost de JJ.MM.
      En qualsevol cas estic segur que amb dos instruments de gran qualitat potser no hagués trobat les pegues que vaig trobar a Debussy, sobretot a “L’après-midi” on la misteriosa i sensual sonoritat que jo esperava, no la vaig trobar.
      Reitero la gratitud per els teus aclariments i aprofito l’ocasió per felicitar-vos per aquest magnífic concert, pel vostre art i la gran generositat demostrada després d’un Liszt molt exigent, amb les tres propines regalades.
      Cordialment

      M'agrada

  4. Hola… Sóc en Lluis Avendaño… Gràcies pels teus comentaris, crec que quan un concert desperta tantes inquietuts, és perquè ha estat extraordinari, tal i com vem sentir els intèrprets i la major part del públic. Precisament, el Preludi de Debussy va ser, al meu parer, el que va sortir més rodó del concert. També, gran part del públic va expressar haver-se sentit més emocionat a la segona part.

    M'agrada

    • Òndia mestre Avendaño!, doblement honorat per la seva visita i comentari.
      La veritat és que la meva percepció va ser diferent (vull dir si parlem de Debussy), però potser la meva predisposició no era la més idònia. No ho sé. Així ho vaig viure i sentir jo i com faig sempre, així ho transmeto en el corresponent apunt del blog. Mai acostumo a tenir la versió dels propis implicats, per tant això és un luxe que agraeixo moltíssim, ja que no és gens habitual comptar amb l’opinió dels intèrprets i en aquest cas el 100%.
      Moltes gràcies per el difícil i exigent concert de divendres i sobretot per aquesta participació al blog.
      Espero en properes ocasions que coincidim vostè fent música i jo gaudint-la, de venir a saludar-lo al final i presentar-me.
      Molt cordialment

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: