IN FERNEM LAND

PREPARANT ADRIANA LECOVREUR


El proper 14 de maig tindrà lloc en el Gran Teatre del Liceu la primera representació de les 12 previstes de l’òpera amb música de Francesco Cilea i llibret d’Arturo Colautti, Adriana Lecouvreur, estrenada el 26 de novembre de 1902 al Tetaro Lirico de Milà i que va tenir com a principals protagonistes a Angelina Pandolfini, Enrico Caruso, Edvige Ghibaudo, Giuseppe De Luca i Edoardo Sottolana, sota la direcció de Cleofonte Campanini.

El Liceu ha coproduït amb la ROH Covent Garden, la Wiener Statsoper, la ONP i la San Francisco Opera, una producció signada per David McVicar i que ja us vaig deixar el vídeo, en un celebrat apunt del 13 de maig de l’any passat, en ocasió de l’estrena a Londres, allà amb Gheorghiu i Kaufmann com a principal atractiu. Els Youtubes que ens deixaven veure la producció han estat retirats de circulació, però els enllaços per baixar-vos el vídeo sencer continuen actius (per ara).

Adriana Lecouvreur agafa el personatge verídic admirat per Voltaire i amant del Comte de Saxonia, que va morir misteriosament (diuen que emmetzinada per una rivalitat amorosa) i el converteix en un dels rols més estimats per les sopranos amb temperament dramàtic, gràcies a que l’editor Edoardo Sanzogno va convèncer al músic calabrès que l’argument del drama Adrienne Lecouvreur d’Eugène Scribe i Ernest Legouvé estrenat a l’any 1849, era una historia ideal per a la seva música. Sanzogno va encarregar el llibret al mateix autor que va reeixir tant en la confecció del llibret per Fedora l’òpera d’Umberto Giordano estrenada al 1898, és a dir, Arturo Colautti.

Colautti tan sols agafa els noms dels personatges reals i algun tret característic de la seves biografies, però escriu una historia sense cap rigor històric, fet que no va impedir que inspirés la creació d’una música elegant, melòdica i refinada que l’ha situat com l’òpera referencial de Francesco Cilea i per la qual ha superat la crueltat de l’oblit.

El llibret cal dir que és artificiós, adotzenat, incongruent i bastant incomprensible, però si aquestes situacions teatralment de cartró pedra, serveixen per lluir àries tan celebrades com “Io son l’umile ancella” (entrada espectacular en escena del personatge d’Adriana), “La dolcissima effigie” la primera ària de Maurizio, “Acerta voluttà” l’imponent entrada de la princesa de Bouillon, “L’anima ho stanca” la segona ària de Maurizio, “Poveri fiori” el moment fatídic de l’emmetzinament d’Adriana, per no parlar dels grans duets entre Adriana i Maurizio en els actes primer, segon i quart, o el de les dues rivals al final del segon acte, i d’altres d’inspiració melòdica amb la finesa i elegància orquestral, s’entén que sent una òpera d’un autor pràcticament oblidat i d’un període musical on Puccini s’ho va acabar menjant tot, continuí representant-se. Insisteixo que les sopranos amb fort temperament dramàtic han vist en aquest rol, sense excessives complicacions de tessitura, una mina fins i tot en estat ja avançats de les seves carreres.

Les parts vocals requereixen de quatre intèrprets de molta rellevància, Adriana, Maurizio, la princesa de Bouillon i Michonet, és a dir soprano, tenor, mezzosoprano i baríton, alhora que 3 tenors, dos baixos, una soprano i una mezzosoprano per els rols secundaris.

Adriana Lecouvreur ha de ser una soprano líric spinto, amb un bon registre central i greu, convincent i capaç de declamar amb convicció ja que ha de recitar el monòleg de Fedra al final del tercer acte, però també haurà de tenir un bon legato, control de la respiració amb un fiato que haurà d’utilitzar en molts moments, sobretot que commogui en llarga agonia final, de no ser així el quart acte es pot fer etern.

Ja he dit abans que la seva entrada és especialment reeixida, escoltem “Io son l’umile ancella” per una radiant i espectacular Fiorenza Cedolins, quan la soprano italiana ens prometia molts més dies de felicitat dels que malauradament ens ha donat.

En l’important enfrontament entre Adriana Lecouvreur i la Principessa de Bouillon, la soprano ha d’abandonar el seu caràcter més dolç i elegíac per treure tota l’artilleria de diva teatral. Us deixo a les grans Mirella Freni i Fiorenza Cossotto a la Scala de Milà a l’any 1989 dirigides per Gianandrea Gavazzeni.

Al tercer acte, quan l’engany, les sospites i els ultratges esclaten, Adriana Lecouvreur aprofita una actuació en públic al davant de la Bouillon per dir-li quatre fresques, però és clar, no com si es trobés al plató de Sálvame de Luxe, això és òpera i de la bona, i aquí teniu com enllesteix el ultratge, declamant a la concurrència el monòleg de Fedra. La soprano escollida és Renata Scotto en la gravació de la CBS dirigida per James Levine i on podreu escoltar en les darreres frases a Elena Obraztsova.

“Poveri fiori” és el gran moment per la gran Adriana que va ser Montserrat Caballé. El control de la respiració i el domini absolut del diafragma fan que les llarguíssimes frases i els reguladors, semblin que a la soprano catalana no li fes falta respirar. El so de la gravació no és molt bo, però a l’altre Youtube que hi ha d’aquesta versió al Japó a l’any 1976 li manca el final.

No puc acabar aquest breu perfil de la personalitat vocal i interpretativa del rol d’Adriana sense mencionar a la gran soprano italiana Magda Olivero, de veu “particular” i poc fonogràfica, però d’una personalitat artística esfereïdora. La seva Adriana roman com quelcom insuperat i aquí teniu el final de l’òpera al costat de Franco Corelli (fent el “zopes” més que mai). De ben segur veure a l’Olivero en escena tenia que ser trasbalsador. L’àudio prové del Teatro San Carlo de Nàpols a l’any 1959, dirigia Mario Rossi.

Maurizio di Saxonia és un rol preciós per a un tenor líric, o líric spinto, que sedueixi amb la seva musicalitat i fraseig, aquí no valen grans veuarres, cal seduir a dues senyores i al públic, per tant, ha de ser capaç de donar a les meravelloses frases melòdiques que li regala Cilea, tot el sentit i la bellesa possible.

L’entrada de Maurizio es produeix amb la brevíssima i inspirada “La dolcissima effigie” i el tenor haurà, si vol reeixir, a ser generós amb l’amplitud de la respiració en el final de les frases, sense oblidar l’apassionada dicció i que sigui capaç de dir “bella tu sei” com tan sols ho sabia dir Josep Carreras, aquí el teniu al costat de la Caballé en aquella Adriana fabulosa a Tokyo l’any 1976. He buscat altres versions per tal de que no se’m veiés tant el llautó, però no he estat capaç de prescindir d’aquesta.

Per la segona i també breu ària de Maurizio, “L’anima ho satnca” i per no repetir amb Carreras que la canta de reclinatori, m’he decidit per la versió d’estudi de Carlo Bergonzi, que cal dir que la canta de manera extraordinària.

No posaré a ningú cantant la tercera ària de Maurizio “Il russo Méncikoff”, ja que Cilea va estar a punt de perdre la meva estima en una ària que desmereix la categoria general d’una partitura veritablement inspirada.

No voldria deixar-vos sense un dels duos de l’òpera, “No la mia fronte” l’emocionant retrobament al fatídic acte IV, amb Renata Tebaldi, un altra imprescindible Adriana, al costat de Franco Corelli. Malauradament la torrencial testosterona de Corelli el privava de subtileses imprescindibles en aquest rol. Cilea s’esplaia amb l’orquestra i li regala una melodia definitiva. La versió prové del MET a l’any 1963.

Aprofito a fer un petit parèntesi en aquesta tria de moments gloriosos, per dir-vos que Francesco Cilea malgrat trobar-se en mig del moviment del verisme operístic, va anar una mica per lliure, començant per un argument que s’allunyava dels elements més característics del moviment verista, ja fos a l’escollir personatges allunyats de la quotidianitat que tant associem a Pagliacci i Cavalleris, potser les dos úniques òperes realment veristes (és una butada, ja ho sé), o uns fets dramàtics estereotipats en el romanticisme belcantista que no pas en un moviment artístic que es volia allunyar de les perruques i palaus.

Si és ben cert que Adriana és una actriu de teatre com Tosca o que l’època de l’acció ens apropa a les perruques i grans salons de la cortesana Manon, aviat ens adonarem que el tractament argumental d’Adrianna res té a veure amb les volgudes truculències de sang i fetge que tan agradaven a tots aquells que volien veure sobre l’escenari un fragment de vida, com diu el Pròleg abans d’enlairar-se el teló a Pagliacci. A l’Adriana tot és més convencionalment operístic, més melodramàtic i sofisticat, sobretot la música de Cilea, que tot i ser afí a certs aspectes i estructures del verisme, com prescindir de l’obertura, no és ni tan directa, visceral i fins i tot violenta, com ho són els paradigmes del verisme operístic.

Tornant als fragments més rellevants d’aquesta òpera, trobem la gran ària de presentació de la Principessa de Bouillon, rol a càrrec d’una mezzosoprano dramàtica. La Bouillon ha d’imposar respecte, demostrar supèrbia i poder,  però també ha d’enlluernar per presència escènica i sobretot vocal. És un rol relativament breu, que tan sols intervé en els actes centrals i principalment al segon.

En la seva ària d’entrada “Acerba voluttà”, precedida d’un agitat, misteriós i breu interludi, la cantant ha de mostrar extensió vocal i força dramàtica, però també un aspecte més líric en la gran frase “O vagabonda stella d’Oriente”, que acabarà esclatant amb un “scorta il mio amor”que ha de fer aturar l’acció amb enfervorits aplaudiments. Ho escoltem per la gran Giulietta Simionato, un altra de les meves debilitats, en la gravació comercial de la DECCA de l’any 1961 dirigida per Franco Capuana.

El quart personatge en importància és el baríton que interpreta el rol de Michonnet, director d’escena de la Comédie Française, amic fidelíssim d’Adriana i secretament enamorat de la diva. És un rol que sempre em fa mandra i trobo que entorpeix el flux dramàtic, és un personatge ingrat i Cilea l’acompanya de música adhoc, és a dir més agradable que inspirada, com el propi personatge.

Escoltem l’arioso “Ecco il monologo” del primer acte, quan Michonnet observa entre caixes l’actuació d’Adriana, tot esperant l’enèsim triomf i on ens desvetlla l’amor cap a la diva, més proper a la idolatria envers la diva que un amor passional a la dona. Us proposo la versió d’Ettore Bastianini, una gran veu, bellíssima, compacta, mòrbida, que enalteix una part que habitualment fa nosa, tal i com ho va cantar a l’any 1959 al Teatro San Carlo de Nàpols sota la direcció de Mario Rossi.

Com a Andrea Chenier (U.Giordano) a Adriana Lecouvreur hi ha un divertissement setcentista ambientat en la mitologia clàssica, aquí es tracta de “Il Giudizio di Paride”que permet en aquest cas, una escena de ballet força allunyada dels preceptes veristes que mencionava fa una estona. Si a l’òpera de Giordano és un pretext per enfrontar el món cortesà i aristocràtic a la festa del primer acte amb la irrupció dels revolucionaris, un joc escènic acceptable en l’acció verista, en canvi a l’Adriana Lecouvreur és un pretext operístic per desenvolupar un tall de dansa com succeïa en les òperes, sobretot franceses. En aquest fragment la música de Cilea esdevé elegíaca i pastoral,. Amb reminiscències barroques que ens apropen a la Grand Opéra.

En el Gran Teatre del Liceu l’òpera s’ha representat tan sols en 28 ocasions. Es va estrenar el 7 de maig de 1903 (demà farà 109 anys) i la darrera vegada que es va representar va ser el 3 de desembre de 1989 amb Mirella Freni, Plácido Domingo, Jadranka Jovanovic i Angelo Romero, dirigien Romano Gandolfi l’orquestra i Giancarlo del Monaco l’escena. Memorables també van ser les representacions del desembre de 1981 amb Caballé, Carreras, Cossotto i Enric Serra.

Si voleu saber les principals gravacions d’àudio, us puc dir que cal tenir presents:

  • Magda Olivero, Franco Corelli, Giulietta Simionato, Etytore Bastianini, de l’any 1959 gravada al Teatro San Carlo de Nàpols, sota la direcció de Mario Rossi
  • Renata Tebaldi, Mario del Monaco, Giulietta Simionato, Giulio Fioravanti, gravació d’estudi de la Decca dirigida per Franco Capuana a l’any 1961.
  • Montserrat Caballé, Josep Carreras, Fiorenza Cossotto, Attilo D’Orazzi, gravada a Tokyo l’any 1976 i dirigida per Gianfranco Massini.
  • Renata Scotto, Plácido Domingo, Elena Obraztsova, Sherill Milnes, gravació de la CBS gravada a l’any 1977 i dirigida per James Levine

Les gravacions videogràfiques disponibles són:

  • Mirella Freni, Peter Dvorsky, Fiorenza Cossotto, Alessandro Cassis, direcció d’orquestra de Gianandrea Gavazzeni i direcció escènica de Lamberto Puggelli. Gravada al Teatro alla Scala de Milà a l’any 1989   
  • Daniela Dessì, Olga Borodina, Sergei Larin, Carlo Guelfi, direcció d’orquestra de Roberto Rizzi Brignoli i direcció escènica de Lambert Puggelli. Gravada al Teatro alla Scala de Milà a l’any 2000
  • Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Olga Borodina, Alessandro Corbelli, direcció d’orquestra de Mark Elder i escènica de David McVicar. Gravada a la ROH Covent Garden de Londres a l’any 2010.

El Liceu ens ha preparat tres repartiments amb importants cantants del moment0. Les tres Adriana seran Barbra Frittoli, Micaela Carosi i Daniela Dessì; els Maurizio, Roberto Alagna, Carlo Ventre i Fabio Armiliato; la Principessa de Bouillon l’alternaran Dolora Zajick, Elisabetta Fiorillo i Marianne Cornetti; El Michonnet s’el repartiran Joan Pons i Bruno de Simone. L’orquestra la dirigirà Maurizio Benini i la producció ens promet tranquil·litat i èxit garantit, ja que David McVicar segons han dit crítica i públic, ha creat un espectacle fascinant i bell.

Us deixo l’enllaç a la pàgina del Liceu on podreu accedir a més detalls dels repartiments i la producció

Bon diumenge!

33 comments

  1. albertodossi

    Gràcies Joaquim per aquesta completa aproximació.
    Permeteu-me compartir un petit record personal, de gran repercusió per mi, associat a aquesta òpera. Al desembre de 1981, quan es va representar lAdriana Lecouvreur a la que fas referència, feia poc que havia començat la meva etapa com a figurant al Liceu (que va durar 10 anys!). Jo era llavors bastant ignorant amb l’òpera, però el virus, lenta però inexorablement, començava a inocularse dins meu.
    Sortia al principi de l’obra com a atrafegats tramvia del teatre a on actua la Lecouvreur el primer acte. Els 3 primers minuts a escena i després, a esperar el final del primer acte per tornar a sortir. Entre sortida i sortida, en comptes de tornar-me al camerí, un dia vaig quedar-me entre bambalines.
    I com si fos avui encara, va quedar gravada a foc la intervenció de Carreras a la seva ària, en aquest “Bella tu sei!”. Vaig interessar-me per aquell cantant que m’havia trasbalsat i que vaig assabentar-me que era català i que tenia una gran carrera internacional: Josep (Maria) Carreras. Des de llavors, em vaig convertir en gairebé malaltís fanàtic d’ell (després vaig descobrir que a l’òpera en som molts de fanàtics malaltissos!).
    “Bella tu sei! Tu sei Gioconda!”. Quin fraseig d’en Carreras! Quina veu tant “arrebatadora”! Pa tinc encara present!

    M'agrada

      • 😆 😆 😆
        quan he llegit el tramvia he pensat, “Joaquim et fas gran, ja no recordes que en aquella Adriana del Beppe de Tomasi, i mira que a vegades volia ser original pobre home!, però tant!
        i després resulta que eres un tramoia, 😆 😆 :lol:, suposo que amb l’Agustí i el Rafa entre d’altres.
        Efectivament Albertodossi, aquell “Bella tu sei” arrossegant l’essència amb tot el sentiment, com també ho feia amb aquella “terribile tosse” de La Bohème, han deixat un pòsit inesborrable.
        Genial! i gràcies per comentar

        M'agrada

      • albertodossi

        Efectivament, la meva etapa de figurant coincideix amb la del Rafa i lAgusti, tot i que en aquella memorable Adriana ells encara no venien.

        És curiós també que destaquis de Carreras la “terribile tosse” del tercer acte de La Boheme, un altre moment inesborrable. És realment un dels seus grans moments, insuperable, i que també recordo vivament impressionat, escoltant-ho entre bambalines en aquelles històriques representacions del festival de primavera de l’any 82, en que s’alternava en el paper de Rodolfo amb el Placido Domingo. (no cal dir a qui li era més adient el paper). Recordo com la dona del Dídac Monjo, que era qui dins de l’esdcenari qui seguia la partitura i ordenava els canvis de llum, anava exclamant-se d’emoció en cada frase de Carreras, en aquell tercer acte de la Boheme:”Déu meu! Déu meu! Quina expressivitat! Com ho diu!”

        Gràcies per ferme rememorar aquells grans moments!

        M'agrada

  2. Bon Diumenge!
    gràcies un altre cop pel preoperatori, tan exhaustiu i didàctic. He de dir que hi ha moments de l’òpera que em sonen molt puccinians i he arribat a pensar que el Francesco copiava al Giacomo..però les àries són una meravella i les que has posat encara més. M’ha sorprés molt gratament aquí el Bergonzi, tan mitificat que estava el Corelli!
    Aquest Mc Vicar no sé si… a la sala Mestres Cabanes, on van fer la presentació de la temporada del Liceu, vam veure la Marga i jo els plànols de l’escena, molta interessant feina arquitectònica darrera d’el montatge.

    M'agrada

    • En Corelli era una veu imponent en un cervell molt petit.
      Bergonzi que sempre canta de meravella en aquest fragment que us he escollit, el trobo especialment impressionant.
      La producció és molt clàssica i estèticament bellíssima, potser McVicar de manera intel·ligent va pensar que amb un argument com aquest millor no intentar fer experiments. Estèticament recorda el món de la Manon que ja vam veure al Liceu, tot i que l’escenografia a l’Adriana és molt més treballada.

      M'agrada

  3. Alex

    Por algunas informaciones recibidas, los ensayos están funcionando magnificamente, con unos entusiastas al parecer Alagna y Frittoli que debutan el role y esta ópera en su integridad.
    Hasta incluso, el cast llamado popular con Ventre y Carosi, también puede ser sumamente atractivo.

    Mientras y aunque todavía no hayan ensayado en el Liceu, Dessi y su sposino Armiliato, ya han cantado la Adriana bastantes veces en teatro

    Parece que la puesta en escena es más que elegante, lo cual es de agradecer cuando se representa una ópera prototipo del verismo de salón .
    Por cierto, Alagna empezó a cantar algunas escenas del Maurizio di Sassonia hace apenas un mes, en el Concierto que él y su sposina Gheorghiu dieron en el Colón de B.Aires

    M'agrada

    • Pinta bé, potser les “Bouillons”massa “ordinariotes”, però tres veus importants i els Michonnet un luxe. Les tres Adriana seran garantia de italianitat vocal i escènica, i ja veurem els Maurizio, dos espero que estiguin com cal esperar del seu nom i carrera, el tercer (Ventre) em costa més veure’l en un rol com aquest, tot aristocràcia i bon gust. Tan de bo ens sorprengui.

      M'agrada

  4. Un altre dels teus sempre admirables “Preparant”. Els fragments que ens has posat m’han portat a sentir-la sencera després.

    No la coneixia i veig que es molt bona. kalamar diu que les àries li recorden Puccini, i han diàlegs que semblen del Falstaff?

    M'agrada

    • Gràcies José Luis per enllaçar aquest vídeo de l’òpera sencera.
      La versió de Tokyo, també amb Caballé i Carreras, però amb Cossotto en lloc de nafe, és imprescindible.
      Suposo que et refereixes a la música del quartet de personatges de la Comédie que sempre canten en conjunt, i Cilea utilitza una melodia aparentment intranscendent, com de diàleg xafarder, de caràcter contrapuntístic i fugat, que és un dels trets emprats per Verdi en el seu genial Falstaff, quan construeix aquells impressionants concertants.
      La inspiració melòdica pot recordar Puccini, però la intuïció dramàtica de Cilea no és la mateixa i potser per això el llibret és tan confús. Puccini no ho hauria permés mai.

      M'agrada

      • Exactament, es el quartet i la música que dius i que jo no hauria descrit millor 🙂 Es una mala costum meva molt arrelada no fer gaire cas dels arguments, i no ho dic retòricament, perquè vaig adonant-me de que, quan també son bons, el conjunt millora molt.

        M'agrada

      • Hola, Joaquim; VAI tiene editada en DVD la “Adriana-Caballé” de Tokyo (al igual que el Don Carlo’84 y no sé si la Turandot de la Garnier) con bastante buena calidad. Si interesa la puedo hacer cachitos y subirla.
        Saludos y gracias por la reseña.

        M'agrada

      • La Turandot del Garnier si que me interesa, siempre y cuando la calidad de visión sea aceptable, la que yo tengo se intuye 🙂
        Muchas gracias por el ofrecimiento. Las otras dos las tengo en buenas condiciones.

        M'agrada

      • Excelente!, estaría bien tener esta versión entera 🙂 😆 🙂
        Pero la toma de vídeo no parece privada, la imagen a pesar de estar tomada des de el fondo de la sala és muy aceptable, más bien el sonido és pobre y lejano, una lástima.
        Muchas gracias por el documento que contiene ese “bella tu sei” que nadie como Carreras ha sabido cantar.

        M'agrada

      • Me alegra que te haya gustado; este usuario de “youtube” (StuartLou) también tiene otras joyas de Montse en su canal, como “La bohème” ’76 o una “Salome” ’78 (escena final en concierto con Mehta). Si le echas un vistazo te van a encantar.

        M'agrada

  5. dandini

    És un cas curiós l’Adriana, un verisme de saló pero verisme al cap i a la fi que necessita més expressivitat que no pas artifici vocal.Es per aixó que mai va ser una obra adient per ” La Stupenda” Joan Sutherland ,la reina del máxims artificis.El text i les paraules són especialment importants(Molt més que al Ah non giunge de La Sonnambula) i s’ha de posseir una especial habilitat per l’estil adient i per la “parola scenica” o podriem dir declamació.Si les paraules no arriven ens quedem a mig camí.Os deixo dos enllaços que cumpleixen aquests requisits.Es tracta de Virginia Zeani que sap donar al “Poveri fiori” una mica en la linea de Magda Olivero,Raina Kabaivanska o Mirella Freni aquella teatralitat que demana la página.En 2º lloc el tenor Giuseppe Giacomini canta una espeterrant “l’anima o stanca” QUINA PASSADA :NO OS HO PERDÈU

    M'agrada

  6. Yo solo cogí entradas para el reparto de Alagna, Frittoli & cía. De Armiliato ya tuve bastante con el destrozo que hizo de Carmen la temporada pasada.

    En cuanto a los vídeos y grabaciones, y en mi modesta y radical opinión, debería estar prohibido escuchar a Magda Olivero. Su interpretación es tan intensa que hace “mediocres” al resto de Adrianas que hubo, que hay y que habrá. Su monólogo es de escalofríos.

    M'agrada

    • Bueno, es que no es comparable Don José con Maurizio. Yo creo que aquí el matrimonio estará magnífico, como ya sucedió en Andrea Chénier.
      En cuanto a Magda Olivero era una de sus creaciones que impresionó al mismo Cilea quien dijo que era la mejor que había visto y oído, pero no por eso voy a prescindir de Tebaldi, Scotto, Caballé…

      M'agrada

      • Nada, nada, que el bolsillo está escaso y me prometí no volver a arriesgar con él (aún lo tengo reciente; si en unos años se me olvida es posible que pique de nuevo)

        M'agrada

  7. Gracies Joaquim, sempre aprenen amb els teus comentaris! Fa temps que espero Adriana. Per abonament em toca el segon cast pero segurament m’agafi una entradeta pel primer.

    Salut!

    M'agrada

  8. SANTI

    Aquesta òpera és preciosa i lluïda.
    Has triat intèrprets molt bons, el cas de Magda Olivero s’ha de tractar a part, en termes futbolístics diríem que juga en un altre lliga. Jo tinc una especial estima a la gravació de Renata Tebaldi, Mario del Monaco i Giulietta Simionato.
    Que ningú caigui en la temptació de comprar la versió de Joan Sutherland, és una errada monumental de la DECCA fer gravar a una soprano de dicció inintel•ligible un personatge com aquest, el monòleg de Fedra és per tronxar-se de riure. Bergonzi no estava en les magnífiques condicions de la gravació que ens has deixat i la senyora que van triar per la Bouillon era un atemptat. Ja he vist que nio la menciones en la tria que has fet.
    Hi ha un vídeo amb Domingo i Guleghina que també és un altre atemptat, principalment per la soprano russa.
    La Freni, com la Caballé, al Liceu la va fer dues vegades i totes dues i en totes dues van estar meravelloses

    Jo tinc entrades per el primer i el segon repartiment, em pensaré el tercer, però m’estan entrant ganes.

    M'agrada

    • Bergonzi el catedrático, ha sido un excelente tenor´ y un maestro del canto pero para Verdi, no tanto en verismo donde se necesita más intensidad o sentimiento de lo que il signore Carlo iba justito.
      Las 2 Adrianas de la Freni en el Liceu, con P.Domingo y con Ermanno Mauro, espléndidas
      Estoy de acuerdo con Santi que una Soprano no actriz, que no sepa combinar el cantábile con la declamación y que no luzca en el monólogo de Fedra, no es una buena Adriana
      A mi quien a priori no me convence, es Fiorillo como Bouillon ( mezzo habitualmente bastante basta), pero ya se verá

      M'agrada

  9. Concep

    La primera que vaig veure al Liceu va ser amb l’Aragall i va ser una representació molt fluixa.
    La de Caballé amb Carreras em va agradar molt i la segona de la Freni anb Domingo va ser preciosa.
    La Freni era una soprano encantadora.
    El vídeo que ha deixat Jose Luis sembla la de la Caballé i Carreras del Liceu, amb un vestuari d’opereta, ara la miraré una estona.
    Em ve molt de gust veure-la de nou.

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Aquesta setmana estudiaré aquest post i escoltaré tots els fragments. De dalt a baix, i de baix a dalt. I aniré a les representacions del Liceu amb els deures fets. 🙂 Gràcies!

    M'agrada

  11. Esperando con ganas el comentario de Joaquim sobre el estreno, pero via móvil y en el descanso , ya me han adelantado lo siguiente de los dos primeros actos de la función de esta noche día 14 :

    – Vamos a dsfrutar y mucho de la elegante producción de MacVicar

    – Bien Benini, orquesta y coros

    – Excelente Alagna, bien Frittoli y Pons, pasada de decibelios la Zajick

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: