IN FERNEM LAND

OBC: UN GRAN CONCERT PER A VIOLÍ


El penúltim concert de la temporada 2011-2012 de l’OBC reunia a Wagner, Sibelius i Franck sota la direcció de Pablo González i la sensacional participació de la violinista Viviane Hagner com a solista del gran concert per a violí que titula el programa de mà del concert, i que no era altre que el opus 47 de Jan Sibelius.

El concert es va iniciar amb el Preludi i mort d’amor de Tristand und Isolde de Richard Wagner, que deixeu-me dir que crec que és una peça molt poc apropiada per fer de talonera, ja que després de la intensitat musical i emocional que transmet ja podríem anar-nos-en cap a  casa. Interpretar-la per escalfar motors és un error i sense donar-li la transcendència que conté, un pecat.

No va començar bé l’OBC, ja que mostrava algun desequilibri i massa volum allà on es demana més contenció i concentració. Millor la mort que el preludi, però en cap cas la versió em va semblar destacable i ho lamento tractant-se d’un dels moments més gloriosos i amb repercussió decisiva en la posterior creació musical. Pablo González es va quedar en la epidermis i encara diria  més, no va treballar prou amb els músics. Per fer-la així, com una obra per complementar i farcir un programa  i sense desmerèixer a cap altre compositor, millor fer una obertura operística qualsevol que no tingui la dificultat dels dos fragments wagnerians, més per la densitat profunda, que suposo que per la dificultat tècnica en la execució mecànica.

Denoto en l’OBC i en els darrers concerts que he pogut escoltar-la (en directa o per ràdio), un cert desequilibri entre les diferents famílies, mentre la corda continua sent el grup més compacte, homogeni i segur, entre el metall i les fustes ahir també vaig apreciar algun dubte, alguna entrada no massa neta i la manca de seguretat de temps enrere. El so global continua sent bo, però cal parar atenció en aquests aspectes. la setmana passada amb una segona part esplendorosa, els desequilibris van tenir lloc en el idil·li de Siegfried i ahir a Tristan und Isolde, ambdues de Wagner i ambdues obres iniciant el concert.

Per sort el panorama va canviar amb l’eminent concert de Sibelius. Si fa pocs dies deia que en el segon concert de piano de Rakhmàninov no li sobre ni una corxera, a el de violí de Sibelius li passa exactament el mateix, és un concert magnífic, rodó i que ofereix al solista una oportunitat gloriosa per demostrar tècnica virtuosística, però també una capacitat expressiva envoltada per la genial inspiració melòdica, rítmica i harmònica.

La violinista alemanya Viviane Hagner em va entusiasmar, és clar que assegut a quarta fila de la platea, el so meravellós del Sradivarius Sasserno de 1717 sonava amb una calidesa que potser en el lloc que ocupo habitualment al capdamunt de la segona graderia no hagués estat perceptible amb la mateixa nitidesa i intensitat. El cas és que Hagner va enlluernar amb un so generós, càlid, dens, que abraçava l’ample registre de la partitura, acompanyat d’un desplegament de mitjans tècnics formidables..

Em va semblar que algun moment l’afinació d’alguna nota no era la justa, però la intensitat de la interpretació suplia amb escreix aquestes esporàdiques defallences. La força i el lirisme, la sensibilitat i el nervi que va imprimir en els tres meravellosos moviments van ser definitius per obtenir un reconeixement immediat del públic.

Pablo González va acompanyar-la de manera càlida extraient de l’OBC justa correspondència a la calidesa de la solista i si en algun moment vaig notar alguna manca de sincronització, va ser corregit de manera immediata. Bon acompanyament i so magnífic de l’orquestra.

De la tensió interpretativa del concert vam passar al pur virtuosisme amb la propina que els entusiastes aplaudiments van aconseguir. Es va tractar d’unes variacions que no vaig saber identificar més enllà del famò i molt versionat tema de Paganini que va donar peu a la Paganiniana. Sense l’orquestra Hagner va esplaiar-se en els sons més delicats, i els extrems de l’arc van lluir amb més netedat i precisió. Realment és una solista molt bona que em va agradar molt més que la mediàtica Midori que no fa gaire ens va visitar amb el concert de Brahms.

Cal dir que el públic sempre inquiet, va interrompre la interpretació del bis amb inoportuns aplaudiments. Quina necessitat hi ha de ser el primer en aplaudir? O és que observant al solista o al director quan encara no ha abaixat els braços, intueixen que s’ha acabat quan no és així? Em posen malalt!

A la segona part es va interpretar la Simfonia en Re menor, op 48 de César Franck. Mai he tingut especial devoció per aquesta simfonia, trobo que amb els 17 minuts del preludi i el liebestod de Tristan und Isolde hi ha molta més música que ens els 41 d’aquesta obra. Potser el tercer moviment, l’Allegro non troppo, és el que em satisfà més, però en el seu conjunt la trobo massa acadèmica i realment poc interessant. És clar que Pablo González, que en aquest cas si que va treballar molt més amb l’orquestra per vestir l’obra amb un gran gruix i una cura i magnificència especial del so, potser no pretenia gaire cosa més, però a part d’una bona lectura no em va fer apreciar quelcom que em fes canviar d’opinió sobre aquesta simfonia.

La setmana vinent s’acabarà la temporada amb El cant de la terra de Gustav Mahler, acompanyada de La rosa als llavis de Toldrà. Recordeu que per la gran obra mahleriana ens visitarà el baríton Christian Gerhaher, un especialista, i el fins ara desconegut Donald Litaker. Per l’obra de Toldrà, serà Elena Cupons l’encarregada d’oferir-nos la deliciosa partitura i Pablo González serà el director.

El dissabte el concert s’emetrà per Medici TV.

Jo crec que o bé el divendres nit, el dissabte tarda o el diumenge matí, us heu d’apropar a L’Auditori, és una cita ineludible.

Aquesta nit us deixaré els enllaços de la gravació del concert d’avui diumenge, que s’emet en directa per Catalunya Música (11 del matí) i per Radio Clásica en diferit (8 del vespre).

CONCERT 27/05/2012 ENLLAÇOS (mp3)

39 comments

    • Josep Olivé

      Jejeje…molt bo Esper…ai, perdona, Xavier. En què (o qui) estaria jo pensant!

      Qui vagi estar ahir al Liceu va poder constatar que en Maurizio Benini, el director, amb el braç esquerrà va fer gestos ostensibles (i tan visibles que fins hi tot els passajants de la rambla els devien veure), de que no es trenqués la màgia dels últims acords en pianissim. I ni aixi. L’home es va recolçar a l’enterimat desesperat mentres guiava tot compungit a l’orquestra cap el sec acord final amb evidents mostres de decepció i compartint amb els músics de primera línea el seu malestar. Encara que sense èxit, és d’agrair el gest pedagògic del mestre.

      M'agrada

      • El dia de la estrena no es va anticipar ningú. Em pregunto si el nostre orgull suportaria unes instruccions impreses sobre estossecs, carmelets, aplaudiments abans d’hora i altres herbes

        M'agrada

      • El nostre orgull?. Els programes parlen dels estossecs, ens anuncien que apaguem els mòbils, el veí del costat (si sóc jo) et clava un shiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit que et maca el cuc i res, no hi ha manera.
        Després d’escoltar el concert de l’OBC per ràdio i veure com el públic ja no respecte no les pauses entre moviments, encara que en temps pretèrits s’aplaudís tot, em fa pensar en la banalització de tot i els concerts han esdevingut un pur entreteniment, on el que convé ens tenir-nos entretinguts una estona, sense gaire concentració (si és possible) i poca cosa més. Un producte de consum que cada vegada s’allunya més de l’espiritualitat que porta associada la música, de la profunditat de moltes obres, i del respecte, si més no, que hauríem de mostrar, per sobre de la pròpia vanitat.
        Pel que fa a l’òpera, i encara que el director d’escena de torn se’ns posi dels nervis, jo no abaixaria el teló o deixaria a les fosques l’escena, fins que el director musical no donés el senyal, potser així…
        Potser és que jo visc la música d’un altre manera, però en som molts que no hauríem de callar-nos i hauríem de fer sentirr el nostre rebuig i algun dia, potser algun dia, ho aconseguirem.

        M'agrada

      • Josep R. Noy

        Sí Joaquim. Aquest matí semblava un festival: aplaudiments entre temps del concert, nens i nenes circulant per la platea, infants fent algun comentari….I no gaire concentració en els musics, m’ha semblat. Sort de la violinista que treia un so magnífic del seu Stradivarius. No sé que hi feia allà davant el pobre Wagner…M’ha semblat una mica de tràmit, i això és molt greu, al menys per a mi.

        M'agrada

      • Una cosa és la ignorància o ingenuïtat del nou públic que amb entrades regalades, s’apropi per primera vegada a L’Auditori a un concert de l’OBC i l’altre és que aquesta magnificència provoqui el malestar al públic de sempre, als abonats o aquells que també s’apropen per primera vegada a escoltar música. Nens més petits de cinc anys haurien de d’anar als concerts per a infants, no a escoltar Wagner, Sibelius i Franck, i …..bé, els sorolls, caramels, xerrameques vàries, senyors llegint el diari o altres fets poc controlables tan sols s’evitarien després de dècades d’educació a les escoles i a casa.
        No anem bé

        M'agrada

  1. Josep Olivé

    O jo arribo als divendres amb evidents signes de cansament fisic i/o mental o no ho entenc, perque ni Liceus, ni Auditoris, ni Palaus els disfruto com jo voldria. Vaig haver d’anar aquest cap de setmana el divendres a l’Auditori, cosa que intento evitar pero aquesta vegada no tenia altra remei. Doncs de Wagner ni en vaig enterar, que ja es dir. Crec que durants un segons vaig somiar i tot…i perdoneu el sacrilegi. La violinista molt bona, sí, però no em va arribar ni em va fer gaudir d’un concert amb el que em passa exactament el mateix que amb la simfonia de Cesar Frank: són obres que, a l’inrevés de moltes altres, cada vegada que les escolto m’interessen menys. Però us ho dic, segur segur segur que el mateix concert escoltat en dissabte o diumenge hagués sortit més content del que vaig sortir.

    M'agrada

    • colbran

      El estado de ánimo o el cansancio influyen mucho en la percepción de cualquier acto o expresión artística, pero como ayer yo no me encontraba en estas circunstancias pude seguir el concierto con suma atención.

      El preludio de “Tristan und Isolde” supera las posibilidades de Pablo González, quizás la muerte de Isolda -como indica Joaquim- le queda más alcanzable y lo resuelve con nota más alta. En estos momentos estoy escuchando la retransmisión y lo vuelvo a comprobar. De momento Wagner no es el fuerte del maestro González.

      A mí me entusiasmó Viviane Hagner, por su virtuosismo, su concentración y su expresión, extrayendo de su preciado violín -una auténtica joya- unos sonidos puros y potentes, con una facilidad pasmosa para las “agilidades” (trinos, etc.) y para las notas super agudas. En la propina estuvo inmensa. La propina de hoy no ha sido tan virtuosística como la de ayer, pero igualmente es de agradecer su interpretación de la pequeña pieza de Bach.

      El comportamiento del público es cada vez más sorprendente. Estoy escuchando la retransmisión por radio y los asistentes al Auditori, en su afán de exteriorizar su entusiasmo, acaba de aplaudir al finalizar el primer movimiento del estupendo concierto de Sibelius…Y también después del segundo movimiento…No han podido esperar al final de la pieza. Ayer no tuvieron lugar estas improcedentes interrupciones. Esto yo no sé si es ignorancia, la pretensión de imponer una nueva moda o super satisfacción. Sea lo que sea este comportamiento ni es el habitual ni el correcto. El locutor de esta retransmisión -Joan Vives- ha pretendido justificar el comportamiento del público, pero no me ha convencido.

      Yo descubrí la Sinfonía de Franck con Ernest Ansermet y la Suisse Romande allá por 1961/62 y me gustó mucho. Hacía muchos años que no la escuchaba y ahora no me ha satisfecho tanto. El primer movimiento y el tercero -sobretodo, aunque excesivamente corto- son muy interesantes y con claras influencias wagnerianas -especialmente el primero-, pero el Allegretto con tanto pizzicato lo he encontrado muy insubstancial, cosa que no me sucedía cuando escuchaba esta sinfonía hace tanos años.

      La orquesta sonó de bien a muy bien, con una cuerda espléndida como siempre y un viento a veces excelente y otros desajustado.

      Un buena velada, gracias a la espléndida violinista, pero sin constituir una cita extraordinaria con la OBC, como sucedía hace pocos años y como rara vez sucede cuando la dirige el maestro González, a pesar de que él ponga todo su empeño.

      M'agrada

      • Elio

        Certament Wagner no és el seu fort, com tampoc ho són Mahler i Xostakòvitx tot i que ell, tossut, no para de dirigir-ne obres. Potser si canvies el repertori estariem tots més contents.

        M'agrada

    • Mucho influye el ánimo, y ,si vas cansado, sales deprimido por haberte perdido encima el concierto. Pero también coincido en que esta es una de las obras que pierden con el abuso a que las sometemos desde que se inventaron los tocadiscos.

      Los aplausos entre movimientos no creo que indiquen nada más que desconocimiento de las normas, y, por tanto, que hay público nuevo, buena noticia. Ya lo digo más arriba, pero nadie nace enseñado y a nadie le debiera molestar que se hiciesen unos folletitos con las reglas del juego.

      M'agrada

  2. Mª Teresa Mir

    Soc una enamorada de Sibelius, una fidel seguidora de la seva música. A mig camí d’altres compositors de l’època, va saber sortir-se’n de manera molt personal. La seva música de vegades triste i gairebé sempre melangiosa descriu perfectament l’ànima d’un poble.
    La violista Vivianne Hagner va interpretar el concert de violí de manera magistral com poques vegades l’he escoltat. Del seu violí brotaven les notes clares perfectes amb un so brillant sense perdre una engruna de l’esperit compositiu de Sibelius. En cap moment va defallir. A la “nostra llotja d’okupes” la vam escoltar perfectament. Altra cosa és l’acompanyament de l’orqestra. La resta del concert no em va interessar, malgrat tenir l’esperança d’una millor interpretació del Preludi i mort d’Isolda per part de Pablo González.

    M'agrada

  3. bocachete

    Potser, Josep, que sigui això; a mi m’ha passat en teatres, concerts, Liceus, etc., que la mateixa peça entre setmana, especialment si el dia ha estat cansat, o en un altre dia, canvia totalment. Fins i tot, algun cop que m’ho vaig poder permetre, després d’una nit que la peça no em va dir res o que em vaig quedar clapat, vaig treure entrada per un altre dia i va ser tot un descobriment, sentir-la en condicions.

    Avui pensava que tenia entrada (el programa m’atreu especialment), però al final no vaig fer el canvi a l’abonament (ja n’havia fet els quatre prescriptius), o sigui que el sento des de casa. El concert de Sibelius és de les peces que, efectivament, trobo rodones (i no em passa amb tot Sibelius: alguna simfonia, potser), perfectes…. En canvi, el de Rakhmàninov…. no em diu res, però això ja són coses inexplicables que responen a no se sap ben què.

    I del públic, què n’hem de dir? A l’Adriana, efectivament, impossible sentir el final. O es diu als teloners que no el baixin fins que acabi el director, o tenim aplaudiments només que el teló baixi fins la meitat. I si només fos això, com ja s’ha dit aquí molts cops… Un apunt només. Ahir matí vaig anar a veure El gato con botas de Montsalvatge en sessió infantil. Val a dir que la funció està molt ben resolta: les veus, molt adequades (Marisa Martins no ha de demostrar res, ja), una orquesta magnífica i una escenografia i direcció d’escena colorista (Ruiz de la Prada, és clar, que aquí té millors resultats que en les estovalles o els vestits), dinàmica i molt adreçada al públic potencial: funciona. I l’obra és molt bonica; el text és per a adults, ja que dubto que els nens, i menys els d’ara, s’assabentin d’alguns passatges massa poètics i literaris, però la poden seguir bé. A banda dels previsibles riures de nens quan comencen a sortir els conillets, que són pocs i no molesten, la veritat, i d’algun plor de nen massa petit que va quedar ràpidament sufocat (i que, tot s’ha de dir, també es poden sentir a l’Auditori en concerts “de grans”), la gran pregunta: quants caramels es van sentir en una hora seguida de representació? CAP NI UN! Quants estossecs d’hospital de tuberculosos dels Alps suïssos abans que hi hagués vacuna de Koch? CAP NI UN! De fet, menteixo: el caramel el vaig tenir jo al darrera: tres venerables velletes, habituals del Liceu, que, per no trair els sacrosants costums, van treure el caramelet. I venien soles, sense néts ni canalla. Conclusions: el públic infantil (com a mínim un 50 % era canalla) té un comportament més educat que l’adult i s’estalvia de fer soroll. I quan el fa, es pot dir que està justificat, cosa que no pot dir-se en l’altre cas.

    O sigui que el Benini ja pot fer els senyals que vulgui, que no el faran cas. O que es dediqui a fer òperes per a nens, que tindrà més satisfaccions… Coses del noste públic.

    M'agrada

    • Sonar quasi sempre sona bé, però a part de fer sonar bé una orquestra, hem d’esperar alguna cosa del director i Pablo González no està dotat per fer-ho en segons quins compositors i repertoris, per molt que ell tingui molta cura en dirigir un repertori amplíssim.
      Si això succeïa amb directors molt millors i experimentats que ell, posem a Decker com exemple, com no ha de succeir-li a González en la seva primera titularitat?.
      Hi ha directors molt joves, quasi adolescents que els promocionen com si fossin ves a saber qui, no és el cas i ara tampoc vull fer una llista de jovenalla que inunda els podis de les millors orquestres i sales, en un afany mercantilista de llençar noms que facin el relleu a les glòries venerades, molts i al cap dels anys, queden com a directors amb ofici i prou, sense la pretesa herència dels grans noms que agents, agències i mitjans es van encarregar de llençar als quatre vents.
      Tan de bo en un futur proper tinguem al capdavant de l’OBC un director que torni a galvanitzar a musics i públic, fent créixer el nivell de l’orquestra, la programació i l’assistència. Si no fa saltirons millor, que ja sabem que això no agrada massa, tot i que ben mirat el mestre González també en fa i “encara” ningú ha dit res al respecte.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        ….i un dia anirà a parar a primera fila de platea…t’ho dic jo…que l’home fa els saltirons, molts d’ells, cap enrera i no se’n adona que moltes vegades arriba al límit… El comité de riscos laborals de l’orquestra hauria de pendre cartes en l’assumpte…una barra ben maca protectora al podi i a treballar segur… 🙂 … que no crec que ningú volgui que “caigui”….del podi, of course… 🙂

        M'agrada

      • Ens ho dius a nosaltres que vam estar a punt de rebre’l tot el llarg que és, a sobre?? Amb els saltirons, la meitat de la sola de les sabates li queda fora de la tarima.
        Comitè de riscos, JA! 🙂

        M'agrada

  4. Elio

    Acostumo a estar força d’acord amb les teves cròniques, Joaquim, però avui discrepo de la teva opinió i de la d’algun dels comentaris previs sobre el concert de Sibelius. És el meu concert per violí preferit i potser per això sóc molt exigent amb les versions que escolto. Vaig sentir-ne fa uns anys una excel·lent versió amb la Janine Jansen i l’orquestra del Concertgebouw, en canvi les dues vegades que l’he sentit amb l’OBC m’han decepcionat.
    Avui, a diferència de la darrera vegada, crec que la culpa és bàsicament de la solista. Des del primer amfiteatre el so m’ha semblat molt aspre i poc cuidat, amb un vibrato massa present i exagerat. La interpretació del primer moviment m’ha semblat superficial, sense l’emoció continguda que m’hi agrada, i els problemes d’afinació en el tercer no els he trobat tan poc importants com tu dius.
    L’orquestra, en canvi, m’ha agradat força. És una llàstima que sovint els directors hagin de contenir-se per tal de no tapar el violí solista, i evidentment l’acústica de l’Auditori condiciona negativament la interpretació d’aquesta mena d’obres. De totes maneres crec que l’ostinato del tercer temps ha sonat massa timid, fins i tot abans de l’entrada del violí, restant caràcter a la resta del moviment.

    Per cert, posats a criticar (començo a pensar que no tinc un bon dia!), els comentaris al programa d’aquest concert em semblen molt poc encertats. A diferència del què diu el text, els poemes simfònics de Sibelius es van nodrir poc o gens de la mitologia nòrdica, mentre que la mitologia finesa, tal com està representada en el Kalevala, va ser una font d’inspiració constant per a ell. Moltes de les seves obres s’inspiren directa (Kullervo, Luonnotar, Tulen synty, Suite Lemminkäinen, La fila de Pohjola …) o indirectament (Tapiola) en els mites narrats al Kalevala i els seus protagonistes. De fet, la poesia kalevaliana va influenciar fortament Sibelius també a nivell musical.
    Tampoc m’ha agradat l’extremadament simplista explicació dels leitmotiv wagnerians.

    M'agrada

    • No passa res si discrepem, fins i tot és bo.
      A mi em va agradar molt i avui per ràdio, no tant, però en qualsevol cas vaig trobar-la i continuo trobant-la, extraordinària, Opinió qu epenso que compartim for´ça públic.
      Veient qui signava el programa vaig estimar-me més no llegir-lo.
      Una abraçada Elio.

      M'agrada

    • manu

      Hola, potser la Viviane Hagner no té un so massa càlid, però no diria que poc cuidat, al contrari, té un so cuidat i sobre tot molt gran. El que passa és que la seva tècnica de vibrato és de la vella escola i molts (aqui han fet mal els apostols de la música amb instruments originals) troben aquest so depasat, però ull que si toca així és perque pot, que altres no arriben a poder emetre aquest so, perque la tècnica de vibrato i sense que se’n vagi l’afinació és el més dificil. La senyoreta Jansen que cites és molt bona, però en aquest sentit no arriba al domini de l’instrument que té la senyoreta Hagner. I per so aspre, per exemple el de la tan lloada senyoreta Julia Fischer, també una excelent violinista per cert.
      Interessant que hi hagin actualment tantes bones violinistes (Hagner, Batiashvili, Fischer, Eberle, Jansen, Faust, Pogostkina, Soji, etc.). Estaria bé algun dia fer un repàs a aquestes violinistes al blog, és una proposta només… Ja anticipo les meves favorites: Batiashvili i Hagner!

      M'agrada

      • A mi em va agradar precisament per no ser tan “perfecte” com altres, però alhora per ser tan personal, per la intensitat i per tot allò de personal que arriscava en una interpretació molt viscuda.
        Potser si que un dia podria fer un repàs a solistes, violinistes, violoncel•listes i pianistes actuals.
        requereix una recol•lecta prèvia de material, però m’ho miraré de cara a l’estiu, que encara no he pensat com orientar, a part del seguiment habitual dels festivals més radiofònics.

        M'agrada

      • Elio

        És cert que actualment hi ha un bon grapat de joves violinistes amb (aparent) talent. I, si em perdoneu la frivolitat, afegiria que la majoria d’elles fan molt goig de veure (fet que, d’entrada, em fa sospitar que es pot tractar de fenòmens mediàtics creats per les discogràfiques- talent i bellesa no poden estar tan mal repartits!).

        De moment, dels interprets d’aquest nivell que he sentit en directe, la Hagner és la que menys m’ha agradat. És clar que aquestes apreciacions poden dependre del dia i com a mínim diumenge a mi no em va agradar gens el seu so, qüestions d’interpretació a part. Fins i tot vaig tenir la sensació que en alguns passatges moderadament ràpids la pressió de l’arc era irregular, és en aquest sentit que el so em semblava poc cuidat. El record que tinc de la Jansen és molt millor, i això que abans de sentir-la en directe no la tenia en gaire estima, la veia més com un d’aquests productes del marketing discogràfic (en part per culpa del repertori massa típic dels seus primers cd’s). A la Fischer només l’he sentit en disc, i no m’ha interessat mai gaire.
        Per so, la millor que he escoltat fins ara és la Batiashvili, que em va deixar bocabadat fa unes temporades a l’Auditori amb el concert de Barber, especialment en el segon moviment, que exigeix un gran control del so.

        Jo també anticipo les meves favorites: Batiashvili i Hahn. Aquesta última l’admiro especialment per la seva actitud i l’interès pel repertori contemporani o poc conegut (tot i així, tampoc m’agrada gaire el seu vibrato!!). A més, s’implica molt en els seus projectes, escrivint (o com a mínim signant) les notes dels seus cd’s i fent entrevistes informals a altres músics per a youtube, per exemple.

        M'agrada

  5. Rosa

    He anat aquest matí al concert. Tens raó, Joaquim, quan dius que Wagner no és per fer de “telonero”. L’apaeritiu wagnerià no era adient. Wagner no és mai adient per a un aperitiu. D’altra banda, seria millor que el mestre González s’esperés uns quants anys a dirigir la música de Wagner. M’agrada molt el concert de Sibelius i m’ha agradat la solista, he trobat a l’orquestra algún moment de poca intensitat.El bis m’ha agradat força. La simfonia de Frank m’agrada, però naturalment prefereixo altres versions que la d’aquest matí.
    Pel que fa als aplaudiments fora de lloc he de dir que estava indignada amb els exultants espectadors i alhora avergonyida pel que fa a la solista. Què ha pensat dels espectadors d’aquest matí? És vergonyós aquest capteniment.

    M'agrada

  6. Rosa

    M’havia oblidat de dir que dissabte passat vaig anar a veure “El gato con botas” en sessió infantil. Coincideixo totalment amb en bocachete. Em va agradar la música, el llibret de Néstor Luján, la posada en escena i el vestuari – una Ruiz de la Prada més encertada per al teatre que per al carrer. El capteniment dels infants va ser exemplar. Molt millor que el de molts espectadors del Liceu en les funcions no infantils.

    M'agrada

  7. El que va passar ahir a l’Auditori va ser surrealista. No només els estossecs i els aplaudiments (estic d’acord amb José Luis que vol dir gent nova, benvinguda) sinó gent entrant i sortint com si fos el concert del Boss (sortien quan els donava la gana i tornaven a entrar a les pauses entre moviments), una criatura de mesos!!!! (sí, ngüeeeee, ngüeeeeee!) i… un senyor llegint el diari!!!!!!!

    M'agrada

      • Glòria Aparicio

        Ahir va ser per a mí, una de les poques vegades que em costa concentrar-me en el concert , es veritat que d’entrada no vaig entendre com s’interpretava aquest Wagner com a primera peça i el resultat va ser que sense entrar en tècniques musicals ( no estic capaçitada …) que no vaig arribar a “tocar el cel” només em vaig aproppar…..
        Per sort el concert per a violí i la gran interpretació de la violinista de qui no tenía cap referencia, em va agradar, personalment jo ja hagués sortit, ( ho va fer molta gent del meu voltant…) però per respecte als músics no ho vem fer, la veritat es que la Simfonía d’en C.Frank amb tot el respecte i molt personalment, no em podía aportar res que estigués a l’altura del que ja havía escoltat i potser per el meu estat d’ànim em va semblar superficial i reiterativa, potser si hagués estat com a primera peça en el progrma el concert hagués anat “in crexendo “….no sé, es només una opinió…..
        Dels estossegs, carmels, sortides i entrades i gemecs de criatures etc…. estem tips de comentar-ho i la cosa , ,jo diría, que va a més, davant meu tinc una parella, ell ( durant el concert ) llegeix el diari i ella una novela, es veritat que no fan soroll al tombar els fulls però molesta , m’ofent personalment el constant moviment del girar pàgines, no vegis l’alegria que sento quan no coincidim en l’assistencia al mateix concert…….

        M'agrada

      • Potser hi haurà més demanda d’entrades a taquilla, no n’hauran de regalar tantes i el públic serà més “normal”, és a dir, amb els estossecs i caramels habituals, però sense el jardí d’infància i aquest anar i venir. Hem de ser positius 🙂

        M'agrada

    • Això altre ja hauria de ser competència del exèrcit verd que hauria de vetllar per no deixar entrar a nadons, infants molt menuts, persones que arriben tard, persones que surten i que volen tornar a entrar.
      Tema senyor del diari impossible de gestionar. Quina diferència hi ha entre llegir el diari o el programa?, segur que aquest senyor va acompanyar a algú i no tenia cap interès en allò que interessava presumptament a la parella. En fi Silvia, aquesta deu ser la conseqüència de regalar entrades sense saber a qui es regalen. Potser si es decidissin a vendre les a meitat de preu una hora abans de començar els concerts, omplirien amb públic molt més interessat i amb pocs recursos o potser també podrien regalar-les a institucions musicals, estudiants de conservatoris i escoles de música, corals i orfeons, no sé, públic més acostumat a respectar i saber escoltar.
      Una pregunta: Algú sap per què els descomptes dels dissabtes (50%) són per a joves de menys de 26 anys i aturats, i en canvi no es té en compte als jubilats i pensionistes?

      M'agrada

  8. Glòria Aparicio

    Molt bé Joaquim, gràcies per pensar en jubilats i pensionistes, en el meu cas, jo amb la meva pensió no pùc treure’m l’abonament dels Diumenges, fins ara i després de molts anys m’ho feien els meus fills com a regal d’aniversari, però les ´situacions no son les que eren, han vingut nets, rebaixes de sous etc…la corda cada vegada més tibant …… i jo com mare i avia…….ja saps…. de manera que a partir de la pròxima temporada ja no tindré abonament , agafaré un parell de concerts, el Mestre E.Oué de segur, i algún més que escolliré en el seu dia, i la resta escoltaré per Cat.Música a la radio pert sort (fins ara ) arribem tots…un petó.

    M'agrada

  9. Jo signo a on s’hagi de signar perquè a tots els auditoris hi hagi el 50% d’última hora per a tothom.

    Sobre les “instruccions d’ús” dels concerts, als programes dels recitals de lied bé que s’hi posa de vegades que no s’aplaudeixi fins al final del bloc o que no es faci soroll en girar la pàgina. Si hi ha gent que hi va i no coneix els protocols no em sembla malament que es demani que no s’aplaudeixi fins al final de la peça simfónica. Segurament a tots nosaltres algú ens ho va explicar el primer cop…

    Joaquim, el diari és molt més gran que el programa,quan tomba el full fa vent i tot! 😀

    Per cert, devia ser l’única, però jo em vaig emocionar ahir amb Wagner (com sempre amb Tristany i Isolda, vaja).

    M'agrada

  10. bocachete

    Deia el Joaquim que els nens haurien d’anar a concerts infantils, i hauia de ser així. Com a molt, a concerts o òperes on el programa pugui ser-hi adient. La veritat, Sibelius, Franck o Wagner no semblen el més idoni De tota manera, suposo que és bastant universal, també, el fet que els pares o acompanyants grans no hi pensin gaire i els portin al que sigui.Només he estat un cop a Berlín, farà cinc anys, i vaig anar a sengles concerts de la Filharmònica i la Deutsches Symphonie (feien a la Stadstoper la Manon amb Villazón-Netrebko, però ja no n’hi havia entrades). El de la DSO era un dissabte a les 16, i no sé si era per això, però hi havia un munt de canalla. I canalla alemanya, és clar. Em va sorprendre perquè el programa, per molt alemanys que fossin, era “hardcore”: el segon violí per a concert de Bartók i la primera simfonia de Brahms. Reconec que no es va sentir ni un nen fora de lloc durant tot el concert, però per mi, que s’havien clapat als pocs compassos de Bartók i ja van continuar dormint tot el concert: a la segona part hi havia desercions. Continuo pensant que no era un programa “didàctic” ni que encoratgi els nens a tornar-hi: o eren tots estudiants avançats de conservatori o els pares alemanys, en això, són tan totxos com els de casa nostra i a la que veuen un concert a la tarda, hi encolomen el nen sigui el que sigui perquè es converteixi en un Einstein abans d’hora.
    Per acabar, una anècdota liceística en el sentit contrari. Fa anys, en una representació d’una òpera (no recordo quina: un Wagner o un Strauss, diria), tenia, just al davant meu, al quart pis, una senyora amb un nen d’uns onze o dotze anys. Vaig pensar “Pobre noi! Mira que hi ha òperes i el porten a veure aquesta que no pot entendre i l’avorrirà sobiranament”. Estava per recriminar-li a la mare, o qui fos, que com se li havia acudit. Això sí, el nen anava d’allò més posat: amb pantalonet curt, corbata de llacet… d’allò que no es veu gaire, tampoc. Acaba el primer acte, s’aplaudeix i sento que el nen li diu a la mare (i juro que és veritat, i que no m’ho invento: vaig ser el primer sorprès), i com si fos la cosa més normal del món una cosa com ara: “No t’ha recordat l’escena allò de l’escala que surt al Cuirassat Potemkim?” (suposo que hi havia alguna escala al decorat, però no hi caic). Em vaig quedar de pasta de boniato: el nen havia estat despert i, a sobre, es permetia relacionar l’escena (i potser amb raó) amb una pel·lícula que una immensa majoria d’adults no han vist, i això que estava en edat d’haver vist només els Teletubbies, Los chiripitifláuticos o Barrio Sésamo. No sé jo què haurà estat d’aquella criatura… De tota manera, no és el cas habitual i la immensa majoria de nens que trobem en sales de concert estan en programes poc adequats que no els poden motivar gaire. Excès d’educació musical, en aquest cas? Manca d’educació pedagògica dels pares?

    M'agrada

    • Dissabte al davant mateix tenia un nen familiar d’un music de l’OBC. Em va semblar que no ho passava gaire bé, però no va dir aquesta boca és meva, al menys de manera audible a curtíssima distància.
      Jo trobo que sotmetre a un infant a un concert d’aquests, a no sé que sigui friqui com el que descrius, és quelcom que s’hauria d’evitar. Ja que el més possible és que s’arribi a assolir l’efecte contrari al que els pares voldrien

      M'agrada

  11. Cuando teníamos 5 y 6 años mi madre nos llevó a mi hermana y a mi a ver una ópera en el Teatro Colón, estuvimos toda la función asomadas al foso mirando a los músicos… en la actualidad somos músicos profesionales. Una amiga tuvo una experiencia similar con 9 años, dijo a su mamá que quería tocar “esa guitarrita” (era el arpa), hoy es la arpista de la OBC.
    Comprendo que sea una molestia para el público pero nunca se sabe el impacto que pueda tener un concierto en un niño.

    M'agrada

    • Ra

      El problema no aón els nens de 5 o 6 anys, que possiblement ja saben comportar-se i estar callats, els agradi o no la música. El problema és que la gent va al concert amb nens de 1 o 2 anys! Ja que els pares que els porten no tenen cap tipus de repecte pel públic ni el cap sentit comú, la única solució ha de ser prohibir l’entrada a nens de menys de 5 o 6 anys. Qualsevol sala de concerts del món ho fa.

      M'agrada

  12. Glòria Aparicio

    Como muchos de vosotros sabreis en la plaza del Ayuntamiento de Viena, en verano colocan una pantalla gigante en la fachada y al anochecer se puede disfrutar de variada pero siempre buena música, ballet, sinfonías, arias de ópera etc… es cierto que no se logra un silencio absoluto pués en la plaza hay chiringuitos con diversas degustaciones y bebidas, especialmente cerveza, pero, me llamó la atención que ya al sonar los primeros acordes la plaza en pleno bajaba la voz (incluidos vendedores )y la mayoría de los niños paraban sus juegos y se sentaban en el suelo para ver y escuchar,creo recordar que pasaron “La bella durmiente”, no era el sitio más adecuado para disfrutar de lleno de la Música pero esta se oia perfectamente muy por encima de nada y era muy agradable tomarse una cervecita en este ambiente tan relajado y respetuoso (tan solo interrumpió el sonido de un motor de avión..) más tarde mi hija y yo comentamos ¿puedes imaginar algo así en la Plaza de Cataluña o en las fuentes de Montjuic, pués no, que pena !
    Es verdad que esto lo viví hace la friolera de diez o doce años y todo cambia tan rápido…….

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: